Ebles de Signe, – évêque de Clermont

Ebles
de Signe. Une tenson. Il répond à la question propose Guillaume
Gasmar:

Guilem Gaimar, quan li deptor
Mi van apres tot jorn
seguen,
L’ uns me tira, l’ autre me pren,
E m’ apelon
baratador
;
Ieu volgr’ esser mortz ses parlar,
Qu’ ieu no m’ aus
en plassa baisar,
Ni vestir bos draps de color,
Quar hom no m
ve que sa lengua no m traia,
E s’ ieu d’ amor trac mal, be s tanh
que m plaia.
N Eble cauzetz.

Millot,
III, 405. Papon, II, 463.

Ebles d’ Uisel. Trois tensons, dans
une desquelles il dit à Gui d’ Uisel:
Gu’, ie us part mon
escien
Un joc don serez conquis,
En qal cuidatz q’ om
moris…
Que tota una nuoit d’ avenz
Jacsez ab lei don es
gaiz,
O us tengues us dels Algais
En lega lo terz d’ un
dia;
Chausez qal volriaz mais.
Gu’ ie us.

Et dans une
autre:
En Gui, digaz laqal penriaz vos,
E non mentez, sitot vos
faiz feignenz,
Capa de pers un mes denant avenz,
E grans osas
afaitadas ab ros
Tro a kalenda maia,
O tot l’ estiu dona
cortesa e gaia?…
En Gui digaz.
Nostrad. 100. Crescimbeni,
71. Bastero, 82. Millot, III, 1.

Ecuyer de l’ Isle. Une pièce
qui commence ainsi:
Lonja sazo ai estat vas amor
Humils e
francx et ai fach son coman
En tot cant puesc, et anc per nulh
afan
Que ieu sofris ni per nulha dolor…

Ay! com cugey fos
dins d’ aital color
Com semblet al semblan,
Et en aissi com es
sa beutat gran
Ni com val mais, gardes mai sa onor;
En aissi
com es de jenser paratge,
Agues en si mais de retenemen,
Et en
aissi com es de bel estatge,
Contra son pretz temes far
falhimen.
Lonja sazo.
Millot, III, 398. Papon, III,
462.

Elias de Barjols, t. III. Quatorze pièces.
N
Elias de Barjols si fo d’ Agenes, d’ un castel que a nom Perols. Fils
fo d’ un mercadier, e cantet meils de negun home que fos en aquella
sazon.

E
fetz se joglars; et accompaingnet se com un autre joglar que avia nom
Olivier, et aneron lonc temps per cortz. El coms Anfos de Proensa si
los retenc ab se, e det lor moillers a Barjols e terra: e per so los
clamavan

N
Elias et Olivier de Barjols. En Elias s’ enamoret de la comtessa ma
dompna Carsenda, moiller del comte, quant el fo mortz en Cesilia, e
fes d’ elleis suas cansos bellas e bonas tant quant ella visquet. Et
el s’ en anet rendre al hospital de Saint Beneic d’ Avignon; e la
definet.
En atretal esperansa
Cum selh que cassa e no pren,
M’
aura tengut lonjamen
Amors, que m dona e m’ estrai;
Et ieu quo
‘l joguaire fai,
Que sec juec perdut e ‘l te,
Sec mon dan e fug
el be.
En atretal.
Nostrad. 33. Crescimbeni, 18. Bastero,
82. Millot, I, 378. Papon, II, 279. Hist. Litt. XIV, 38. P. Occ.
38.

Elias Cairels, t. III et IV.
Elias Cairels si fo de
Sarlat, d’ un borc de Peiregorc, et era laboraire d’ aur e d’ argen,
e deseignaire d’ armas: e fetz se joglar. Mal cantava e mal trobava,
e mal violava e peich parlava; e ben escrivia motz e sons. En Romania
stet lonc temps; e quant el s’ en parti, si s’ en tornet a Sarlat, e
lai el moric.
Une autre biographie le présente au contraire comme
fort habile:

Sap be letras e fo molt sotils en trobar et en
tot quant el volc far ni dir.

E
serquet la maior part de terra habitzada, e pel desdeing qu’ el avia
dels baros e del segle, no fo tant grazitz com la soa obra valia.
Qui
saubes dar tan bon cosselh denan
Quo fai apres, quan lo damnatg’
es pres,
Ja negus homs no fora sobrepres.
E doncx per que s’ en
vai negus tarzan
Ni eslonhan d’ aquelh senhor servir
Que volc
per nos mort e pena sufrir?
Per so no s deu hom tarzar de ben
faire,
Qu’ apres la mort lo cosselh no val guaire. (N. E.
leo après)


Guaire
no val quant hom a pres lo dan,
E de lur dan faire son ben
apres
Li comt’ e ‘l rey e ‘l baron e ‘l marques,
Que l’ us l’
autre s’ aucis en guerreyan.
Aissi faran crestiantatz perir;
E
degran mielhs Turcx e Paias aucir
E recobrar lo dreiturier
repaire,
Iherusalem, e conquistar lo Cayre.


Qu’
al Cayre son Arabitz e Persan,
Guarditz e Turcx de paor
entrepres;
Et anc pays tan leu no fon conques
Cum selh fora,
quar tug se van doptan,
Qu’ en lor sortz an trobat, senes
falhir,
Que crestias devon sobr’ els venir
E la terra
conquistar e ‘l repaire;
E ‘l termes es vengutz, al mieu
veiaire.
Veiaire m’ es que negus no sap tan
De gen parlar, que
retraire pogues
Las grans honors, las riquezas ni ‘ls bes
Que
auran silh que de lai passaran…
Qui saubes.

Dans une
tenson avec Isabelle sa dame, il répond entre autres:
Domn’
Ysabell’, en refreitor
Non estei anc matin ni ser,
Mas vos n’
auretz oimais lezer,
Qu’ en breu temps perdretz la color.
Estier
mon grat, mi faitz dir vilania;
Et ai mentit, qu’ ieu non crei qu’
el mon sia
Domna tant pros ni ab beutat tan gran
Com vos avetz,
per qu’ ieu i hai agut dan.
N Elias Cairel.
Bastero, 82.
Crescimbeni, 183. Millot, I, 378. P. Occ. 108.

Elias
Fonsalada.
N Elias Fonsalada si fo de Bargairac, del evesquat de
Peiregorc. Bels hom fo molt de la persona, e fo fils d’ un borges que
se fes joglar: En Elias fo joglars atressi; no bon trobaire mas
noellaire fo; e saup ben estar entre la gen.
Dans une de ses
pièces il dit:
Ja no gabarai los Bretos,
Qu’ atressi m vauc
cum ilh muzan,
E conosc qu’ ieu fas d’ un dan dos,
Quar tan li
sui fis ses enjan;
S’ ie m part de lieys, e que faray?
E si
remanh, tan pauc o say;
Ben l’ amav’ ier, huey l’ am dos
tans,
Aissi s vay doblan mos talans.
De bon luec.
Bastero,
82. Crescimbeni, 184. Millot, III, 398. P. Occ. 366.

Elias d’
Uisel, t. IV.
Elias d’ Uisel si avia un castel que avia nom
Casluz, paubre en paubreira de blat e de vin; e quan cavalier ni bon
ome i venian, el lor dava bel solatz e bel acuillimen, et en loc de
gran cozes lor dizia suas cansos e sos sirventes e suas coblas. En
Gauselms si ‘l respondet a ‘N Elias, recordan la paubreira del castel
e de lui. E si ‘n fetz aquesta cobla:
Ben auria obs pans e vis,
etc.
Elias d’ Uisel respondet a la cobla d’ En Gauselm faidit:

Gauselm,
ieu meseis garentis
Que non ai d’ aver gran largor,
Que non
taing que vos desmentis;
S’ ieu sui paubres, vos avetz pro
argen,
A Guilelma la pro e la valen,
Jensor pareil non a de lai
la mar
A lei de soudadera e de joglar.
Bastero, 82. Millot,
III, 1.

Eschileta. Couplet en réponse à Guigo de
Cabanas:
Guigo, donan sai que conquier
Rics hom pretz e fina
valor
Ab qu’ el dos faitz si’ ab honor
De cel qui ‘l da e cel
qu’ el quier,
Quar dos mal datz desabriza
Valor e prez e ‘ls
mendiza;
Qu’ autretan fai qui dona follamen
Com a bon prez qui
dona d’ avinen.

Esperdut. Dans une pièce il dit à sa
dame:
De vos domna, en cui bon pretz s’ autreya
Pro serai ricx,
si denhatz aculhir
Qu’ ieu clam merce en mas chansos jasse,
E
si no us play, no m fassatz autre be.
Lo dezirier.

Les
vers suivants sont tirés d’ un sirvente contre le seigneur
Lombric:
Lo pecchaz es tan desplazens
Qu’ el fai en luoc de
drudas druz,
Et es a sa cort ben vengutz,
Tant fort l’ es aquel
juocs plazens;
Qu’ il n’ es privaz
E ‘n sufre en patz
Sas
voluntatz;
Et autr’ om natz
Non pot dos datz
De lui
traire.
Qui non diria.
Millot, III, 399.

Esquilha.
Tenson avec Jozi, ou Ozi, auquel il propose:
Jozi, diatz, vos qu’
es homs entendens,
Si la bela, que us fai voler amors,
Tramet
per vos e us vol fayre secors
Que us colc ab se, mas vielha senes
dens
Trobaretz lai per aital covenensa,
Que lo i faretz una
vetz ses falhensa
Ades enans que ‘l bela s colc’ ab vos,
O al
partir, cal penretz d’ aquest dos?
Jozi diatz vos.
Millot,
III, 399.

L’ évêque de Bazas. Une pièce dans laquelle il
fait ainsi le portrait de sa dame:
Bella dompn’ ab cors
plazen,
Triat col grans de la flor,
Am eu del mon la genzor,
Qe
negun ab leis no s pren:
Oilz de falcon trait de muda,
Boca
rien per ben dir,
E ‘l cor plus dolz per sentir
C’ un prims
ranzans sus car nuda.
Cor poder saber.

L’ évêque de
Clermont. Voyez le Dauphin d’ Auvergne.
Dans un sirvente adressé
à Pierre de Maensac, il dit:
Peire de Maensac, ges lo reis no
seria
Tan savis com hom di, s’ el el sout retenia
Cavallier cui
sos cors trai mais a joglaria
Q’ a valor ni a sen ni a
cavalaria,
E s’ anc jorn vos i tenc, fetz o per
cortesia…

Escondre ben deu el, quan dis qu’ el rei
seguia,
Qu’ el no ‘l sec ni no ‘l pot s’ a pe non o fazia;
E
qui caval non a mentres que guerra sia
No m sembla ges n’ agues,
quan guerra non seria;
E cavallier d’ a pe qui mal ditz ni
feonia
Non deu estar en sout, si tromba non avia.
Peire de
Maensac.
Millot, 1, 303.

Deja un comentario