Etiqueta: Lérida

Marcabrus – Montant Sartre

Marcabrus,
t. III et IV. Environ quarante pièces.

Marcabrus si fo gitatz a
la porta d’ un ric homes, ni anc no saup hom qui ‘l fo ni don. En
Aldrics del Vilar fetz lo noirir: apres estet tan ab un trobador que
avia nom Cercamon, q’ el comenset a trobar; et adoncx avia nom
Panperdut, mas d’ aqui enan ac nom Marcabrun. Et en aquel temps non
apellava hom canson, mas tot quant hom cantava eron vers. E fo mout
cridat et auzit pel mont e doptatz per sa lenga; car fo tant
maldizens, que a la fin lo desfairon li castellan de Guian, de
cui avia dich mout grant mal.
Marcabrus si fo de Gascoingna, fils
d’ una paubra femna que ac nom Maria Bruna, si com el dis en son
cantar:
Marcabruns, lo filhs Na Bruna,
Fo engendratz en tal
luna
Qu’ el saup d’ amor q’ om degruna.
Escoutatz,
Que anc
non amet neguna
Ni d’ autra no fon amatz.
Trobaire fo dels
premiers q’ om se recort. De caitivetz vers e de caitivetz sirventes
fez; e dis mal de las femnas e d’ amor. Aisi comensa so de Marcabrus
que fo lo premier trobador que fos.
Qui ses bauzia
Vol amor
alberguar,
De cortezia
Deu sa maison joncar;
Giet fors
folia
E fol sobreparlar;
Pretz e donar
Deu aver en
baylia
Ses ochaizo.
Lo vers comensa.

Quecx auzels que
a votz sana
Del chantar s’ atilha,
E s’ esforsa si la rana
Lonc
la fontanilha;
E ‘l chauans ab sa chauana,
S’ als non pot,
grondilha.
El mes quan la.

Fams ni mortaldatz ni
guerra
No fai tan de mal en terra
Com amors qu’ ab engan
serra;
Escoutatz,
Quan vos veira en la bera,
No sera sos
huehls mulhatz.

Dirai vos d’ amor cum sinha;

De
sai guarda, de lai guinha,

Sai
baiza e lai rechinha;
Escoutatz,
Be us semblara fuec de linha,

Si
sol la coa ‘l rozatz.

Amors solia esser drecha,
Mas aras es
torta e brecha
Et a culhida tal decha,
Escoutatz,
Que, lai
on no mort, ilh lecha
Pus asprament no fai chatz…

Qui ab
amor pren barata
Ab diable s’ acoata;
No ‘l cal qu’ autra
vergua ‘l bata;
Escoutatz,
Plus non sent que selh que s grata

Tro
que s’ es vius escorjatz…

Amors a usatge d’ egua
Que tot
jorn vol qu’ om la segua,

E
ditz que no ‘l dura tregua,

Escoutatz,
Mas
que pueg de legu’ en legua,

Sia
dejus o dirnatz.

Cuiatz vos qu’ ieu non conosca
D’ amor si
‘s orba o losca?
Sos fatz aplana e tosca;
Escoutatz,
Plus
suau ponh qu’ una mosca,
Mas pus greu n’ es hom sanatz…

Amors
es com la beluga
Que coa ‘l fuec en la suga,
Art lo fust e la
festuga;
Escoutatz,
Pueis no sap en qual part fuga
Selh qui
del fuec es guastatz.
Dirai vos senes.

Pus la fuelha
revirola
Vei de sobr’ els sims chazer,
Qu’ el vens la romp e
degola
Que no s pot mais sostener,
Mais pretz lo freg
temporal
Que l’ estieu plen de grondilh
On creis putia et
enueya.

Graissans ni serps que s’ amola
No m fai espaven ni
mal,
Mosca ni tavan que vola,
Escaravat ni bertal;
No sen
brugir ni oler
Aquest malvais volatil
Don francx yverns nos
nedeya.
Pus la fuelha.

Soudadier, per cui es
jovens
Mantengutz e jois eisamens,
Entendetz los mals
argumens
De las falsas putas ardens.
En puta qui si fia
Es
hom traitz;
Lo fols, quan cuia ill ria,
Es escarnitz.

Salamos
ditz et es guirens
C’ al prim es dousa com pimens,
Mas al
partir es plus cozens,
Amara, cruels c’ un serpens;
Tant sap de
tricharia
La pecairitz
Que cels qu’ ab leis se lia
S’ en
part marritz.
Soudadier per cui.

Qui anc fon prezatz ni
amans
Per domnas ben s’ en deu geguir,
Qu’ aitan s’ en aura us
truans
O mais, si mais li pot bastir;
Et ieu poiria o ben
proar
Per ma dona Na Cropafort,
Mas ja no la ‘n vuelh
decelar.
Hueymais dey esser.

D’ aiso laus dieu
E Sanh
Andrieu
Qu’ om non es de maior albir
Qu’ ieu suy, so m cug,
E
non fas brug,
E volrai vos lo perque dir.

Qu’ assatz es
lag,
S’ intratz en plag,
Si non sabetz a l’ utz issir;
E non
es bo
Qu’ enquier razo
E no la sap ben defenir.

D’
enginhos sens
Sui si manens
Que mout sui greus ad escarnir;
Lo pan del folh
Caudet e molh
Manduc e lays lo mieu frezir…

D’
aiso laus dieu.

Dirai vos en mon lati
De so que vei e que
vi:
Segle no cug dure gaire
Segon que l’ escriptura di;
Qu’
eras falh lo filh al paire
E ‘l pair’ al filh atressi…


Cum
mouniers vira ‘l moli,
Qui ben lia ben desli;
E ‘l vilas dis
tras l’ araire:
Bon frug eys de bon jardi
Et avolh filh d’ avol
maire
E d’ avol cavalh rossi.
Dirai vos en mon.


Tant
cant bons jovens fon paire
Del segle e fin’ amors maire,
Fon
proessa mantenguda
A cellat et a saubuda;
Mas aras l’ an
avilada
Duc e rei et emperaire.
Al son deviat.

Al
departir del brau tempier,
Quan per la branca pueia ‘l sucs
Don
reviu la genest’ e ‘l brus
E floreysson li presseguier,
E la
rana chant el vivier,
E brota ‘l sauzes e ‘l saucs;
Contra ‘l
termini qu’ es yssucs.
Al departir del.

L’ iverns vai e
‘l temps s’ aizina
E floreysson li boysso;
E par la flors en l’
espina
Don s’ esjauzon l’ auzelo,
Ay!
E ja fai amors hom
guay;
Qusquecx ab sa par s’ atray,
Oc,
Segon plazensa
conina.
L’ iverns vai e ‘l temps.

Lanquan fuelhon li
boscatge
E par la flors en la prada,
M’ es belh dous chan per
l’ ombratge
Que fan de sus la ramada
L’ auzelet per la
verdura,
E pus lo temps si melhura,
Elhs an lur joya
conquisa.
Lanquan fuelhon.
Nostrad. 208. Crescimbeni, 137.
Bastero, 89. Millot, II, 250. P. Occ. 175.

Marcoat. Deux
pièces presque indéchiffrables, dont les couplets ne sont que de
trois vers:
De favas a desgranar
E de notz a scofellar
Lancant
hom las escofena.
Mentre M.

L’
autre pièce commence ainsi:
Una re us dirai en serra,
Pois m’
escometez de guerra
De Saint Segur que l’ aiatz.
Una
re.
Bastero, 89. Crescimbeni, 199. Millot, III, 418.

Marie
de Ventadour, t. IV.
Ben avetz auzit de ma dompna Maria de
Ventadorn com ella fo la plus prezada dompna qe anc fos en Lemozin,
et aqella qe plus fetz de be e plus se gardet de mal. E totas vetz l’
ajudet sos senz, e follors no ill fetz far follia; et onret la deus
de bel plazen cors avinen ses maestria.
En Guis d’ Uisels si avia
perduda sa dompna, si com vos aves ausit en la soa canson que dis:
Si
be m partetz, mala dompna, de vos, etc.
don el vivia en gran dolor
et en tristessa. Et avia lonc temps q’ el non avia chantat ni trobat,
don totas las bonas dompnas d’ aqella encontrada n’ eron fort
dolentas; e ma dompna Maria plus qe totas, per so qu’ En Gui d’
Uisels la lauzava en totas sas cansos. El coms de la Marcha, lo cals
era apellatz N Ucs lo Brus, si era sos cavalliers, et ella l’ avia
fait tan d’ onor e d’ amor com dompna pot far a cavallier. Et un dia
el dompneiava com ella, e si agon una tenson entre lor, q’ el coms de
la Marcha dizia qe totz fis amaire, pos qe sa dompna li dona s’ amor
ni ‘l pren per cavalier ni per amic, tan com el es lials ni fis vas
ella, deu aver aitan de seignoria e de comandamen en ella com ella de
lui. E ma dompna Maria defendia qe l’ amics no devia aver en ella
seignoria ni comandamen. En Guis d’ Uisels si era en la cort de ma
dompna Maria; et ella, per far lo tornar en cansos et en solatz, si
fes una cobla en la cal li mandet si se covenia q’ els amics ages
aitan de seignoria en la soa dompna, com la dompna en lui. E d’
aqesta razon ma dompna Maria si l’ escomes de tenson.
Bastero, 89.
Crescimbeni, 199. Millot III, 13. P. Occ. 266.

Marquis. Une
tenson avec Giraut Riquier, laquelle il soumet au jugement du
seigneur de Narbonne:
Del bon senhor de Narbona, on renha
Fis
pretz tot l’ an, Guiraut, vuelh que retenha
Nostra razos e la
jutje de cors,
E qu’ en dia si ‘l cre chantes d’ amors.
Guiraut
Riquier a sela.
Millot, III, 419.

Matfre Ermengaud de
Beziers, auteur du Bréviaire d’ amour, qui commence ainsi:
El nom
de dieu nostre senhor
Que es fons e payre d’ amor…
Matfres
Ermenguau de Bezes…
En l’ an que om ses falhensa
Comptava de
la nayshensa
De Ihesum Crist mil e dozens
V chanta VII, ses
mais, ses mens,
Domentre qu’ als no fazia,
Comensec, lo primier
dia
De primavera sus l’ albor,
Aquest breviari d’ amor…
Il
donne un précis de l’ histoire sainte; il parle de diverses
sciences, et examine les péchés qu’ on peut commettre plus
particulièrement dans chaque état.
Ensuite il rapporte l’
histoire de Jésus-Christ, etc. Enfin on trouve:

Lo
tractat d’ amor de donas segon que n’ an tractat li antic trobador en
lor cansos. Il rapporte textuellement des passages des troubadours
qu’ il cite rarement, et s’ attribue des réponses qu’ il emprunte à
leurs pièces mêmes.
Ainsi, sous la rubrique: “Li aymador se
complanhon d’ amor a Matfre,”

on
lit, entre autres, le couplet de Bernard de Ventadour, t. III, p.
71:
Amors m’ a mes en soan, etc.
Et, sous la rubrique suivante:
“Matfres respon, e reprenhen los aymadors car an menassat amor e
car se son complan de lieys,” se trouve, entre autres, le couplet
de Gaucelm Faidit, t. III, p. 291:
Amicx quan se vol partir
De
si dons fai gran efansa, etc.
Ce troubadour adressa une épître
à sa sœur: “Ayso es la pistola que trames fraires Matfres,
menres de Bezes, la festa de nadal a sa sor Na Suau.”
On trouve
encore de lui une pièce, dont voici quelques vers:
Dregz de
natura comanda
Dont amors pren nayssemen
Qu’ hom per befagz ben
renda
A selh de cui lo ben pren,
Et aissi l’ amor s’
abranda,
Guazardonan e grazen;
Pero razos es qu’ hom prenda
A
bon cor per sufficien;
Ben i fag e guazardo
De selh que non a
que do
Ni far no pot autr’ esmenda…


Razos
es qu’ ieu amor blanda
Per tos temps de bon talen,
Et en lieis
servir despenda
De bon cor tot mon joven,
Qu’ ilh m’ a
presentat a randa
Tot so qu’ anava queren;
E no crey qu’ a
autr’ estenda
Joy tant amorozamen,
Per qu’ ieu li m’ en
abando,
Et ai ne mout gran razo
Ab qu’ en derrier no m’ o
venda.
Dregz de natura.
Millot, III, 418.


Mathieu de
Querci. Une tenson avec Bertrand, et une pièce sur la mort de Jacme,
roi d’ Aragon, dont voici quelques passages:
Joya m sofranh e dols
mi vey sobrar
E no trop re que m fassa be ni pro;
Quan mi sove
del bon rey d’ Arago,
Adoncx mi pren fortmen a sospirar
E prezi
‘l mon tot atrestan com fanha,
Quar el era francx, humils, de
paucx motz
E de grans faitz, si que sobr’ els reys totz,
Que
hom aya ja trobatz en Espanha,
Era plus alt per valor conquerer;
E
pus qu’ el rey tan sabia valer,
Razos requer que totz lo mons s’
en planha.


Tot
lo mons deu planher e doloyrar
La mort del rey per drech e per
razo,
Quar anc princeps negus melhor no fo,
El nostre temps, e
sa ni dela mar,
Ni tant aya fach sobre la gen canha
Ni tant aya
eyssausada la crotz
On Ihesum Crist fon pauzatz per nos totz.
Ay!
Aragos, Cataluenha e Sardanha
E Lerida, venetz ab mi doler,
Quar
ben devetz aitan de dol aver
Cum per Artus agron selhs de
Bretanha…

En l’ an mile qui ben los sap comtar
Que Ihesum Crist pres encarnatio
CC e mais LXXVI que so,
Lo reys Jacmes e
‘l sete kalendar
D’ agost feni, donc preguem que s’
afranha
Ihesums a lui e ‘l gart del prevon potz
On dieus enclau
los angels malvatz totz,
E ‘lh do los gauchz en que l’ arma s
refranha,
E ‘l corone e ‘l fassa lay sezer
En selh regne on non
a desplazer,
Quar aitals locx crey que de lui se tanha.

A
tota gens don eyssampl’ en paucx motz;
Lo reys Jacmes es apellatz
per totz;
E dieus a ‘l mes ab Sant Jacm’ en companha,
Quar
lendema de Sant Jacme, per ver,
Lo rey Jacmes feni, qu’ a dreyt
dever
De dos Jacmes dobla festa ns remanha.


Matieus
a fait per dol e per corrotz
Son planh del rey qu’ amava mais que
totz
Los altres reys, e que totz hom s’ en planha,
E qu’ el
sieu nom puesca el mon remaner,
E qu’ en puesca dels filhs del rey
aver
E dels amicx plazers en que s refranha.
Tant suy
marritz.
Millot, II, 262.

Le moine, t. IV. Une tenson avec
Albertet.

Le moine de Foissan, t. IV. Trois pièces, dont l’
une est remarquable en ce que chaque couplet finit par un vers
emprunté à un autre troubadour.
Dans une autre pièce, on trouve
ce couplet:
Per cal semblan sui ieu de falhizos
Repres car fas
l’ enamoratz chantars
Cais que non tanh selui chan ni trobars
Cui
ten estreg vera religios?
Mas ges laissar no m’ en dey ieu per
tan
Qu’ enquer non es tan nozens la semblansa
Que no m valha
mais la bon’ esperansa
E ‘l faitz e ‘l ditz per que m demor en
chan.
Ben volria.
Millot, II, 224. P. Occ. 167.

Le
Moine de Montaudon, t. III et IV. Vingt pièces.
Lo Monges de
Montaudo si fo d’ Alverne, d’ un castel que a nom Vic, qu’ es pres d’
Orlac. Gentils hom fo: e fo faichz morgues de l’ abaia d’ Orlac, e l’
abas si ‘l det lo priorat de Montaudon, e lai el se portet ben far lo
ben de la maison. E fazia coblas, estan en la morgia, e sirventes de
las razons que corion en aquela encontrada. E ill cavalier e ill
baron si ‘l traissen de la morgia e feiron li gran honor, e deiron li
tot so qu’ el volc; et el portava tot a Montaudon, al sieu
priorat.
Mout crec e melhuret la soa glesia, portan tota via los
draps mongils.

E
tornet s’ en ad Orlac al sieu abat, mostran lo melhuramen qu’ el avia
fach al priorat de Montaudon; e preguet que ill li des gracia que s
degues regir al sen del rei ‘N Amfos d’ Arragon; e l’ abas det; e ‘l
reis li comandet qu’ el manges carn, e domneies e cantes e trobes: et
el si fes. E fo faich seigner de la cort del Puoi Sainta Maria, e de
dar l’ esparvier. Lonc temps ac la seignoria de la cort del Puoi, tro
que la cortz se perdet. E pois el s’ en anet en Espaingna, e fo li
faitz grans honors e grans plazers per totz los reis e per totz los
baros e ‘ls valens homes d’ Espaigna. Et a un priorat en Espaigna que
a nom Villafranca, qu’ es de l’ abaia d’ Orlac, e l’ abas lo ill
donet: et el lo crec e l’ enrequi e ‘l meilloret, e lai el mori e
definet.
Mot m’ enueia, s’ o auzes dire,
Hom parliers qu’ es d’
avol servire;
Et hom que vol trop autr’ assire
M’ enueia, e
caval que tire;
Et enueia m, si dieus m’ aiut,
Joves homs, quan
trop port’ escut
Que negun colp no y a avut,
Capellan e monge
barbut,
E lauzengier bec esmolut.

E tenc dona per
enueioza,
Quant es paubra et ergulhoza,
E marit qu’ ama trop s’
espoza,
Neys s’ era dona de Toloza;
Et enueia m de
cavalier
Fors de son pays ufanier,
Quan en lo sieu non a
mestier
Mas de sol pizar el mortier
Pebre, o d’ estar al
foguier.

Et
enueia m de fort maneira
Hom volpilhs que porta baneyra,
Et
avol austor en ribeira
E pauca carns en gran caudeyra;
Et
enueia m, per Sanh Marti,
Trop d’ aigua en petit de vi,
E quan
trueb escassier mati
M’ enueia, e dorp atressi,
Quar no m’
azaut de lor tray.


enueia
m longua tempradura,
E carn quan es mal cuecha e dura,
E pestre
que ment e parjura…
E enueia m, per Sanh Dalmatz,
Avols hom
en trop gran solatz,
E corre a caval per glatz;
E fugir ab
caval armatz
M’ enueia, e maldir de datz…

Et enueia m,
per Sant Salvaire,
En bona cort avol viulaire,
Et ab pauca
terra trop fraire,
Et a bon joc paubre prestaire;
Et enueia m,
per Sant Marcelh,
Doas penas en un mantelh,
E trop pariers en
un castelh,
E ricx hom ab pauc de revelh,
Et en torney dart e
cairelh.


Et
enueia m, si dieus mi vailha,
Longua taula ab breu toalha,
Et
hom qu’ ab mas ronhozas talha,
Et ausberc pezan d’ avol malha;
Et
enueia m’ estar a port,
Quan trop fa greu temps e plou fort;
Et
entre amicx dezacort
M’ enueia, e m fai piegz de mort,
Quan sai
que tenson a lur tort…


Enquar
hi a mais que m’ enueia;
Cavalgar ses capa de plueia,
E quan
truep ab mon caval trueia
Que sa manjadoira li vueia;
Et enueia
m, e no m sap bo,
De sella quan crotla l’ arso,
E finelha ses
ardalho,
E malvat hom dins sa maizo
Que no fa ni ditz si mal
no.
Mot m’ enueia.

Autre pièce semblable pour la
forme:
Be m’ enueia, per Sant Salvaire,
D’ ome rauc que s fassa
chantaire…
Paubre renovier non pretz gaire…
E ricx hom que
massa vol traire.


Et
enueia m de tot mon sen…
Escudier qu’ ab senhor conten…
E
donzelos barbatz ab gren…


Be
m’ enueia capa folrada,
Quan la pelh es vielha et uzada,
E
capairo de nov’ orlada…
Et enueia m rauba pelada,
Pus la San
Miquels es passada.


Et
enueia m tot eyssamen
Maizo d’ ome trop famolen,
E mel ses
herba e pimen…
Be m’ enueia.
Bastero, 89. Crescimbeni,
200. Millot, III, 156. P. Occ. 294.

Mola. Couplet en réponse
à Guillaume Raimond.
Reis aunitz, reis dels enoios,
Per que
voletz ab me tenzos?
Nonca volgra ab vos barailla,
Pero drutz
es, e fos espos
De tal don avetz compagnos
Plus que milans en
batailla.
Bastero, 89. Crescimbeni, 199.

Montan. Deux
tensons, dont l’ une avec Sordel auquel il répond:
S’ entr’ els
malvatz baros cor galiars,
Meraveilla, En Sordel, no m’ en
pren;
Tan n’ es granz fais era prez e donars
Que cor non pot
far boca ver disen,
Mas avols hom s’ en cug aissi defendre
Ab
gen mentir; pero al sen dechai
Qu’ als entendenz non pot hom far
entendre
Que ben estei aisso que mal estai.
Be m
meraveill.

Il y a encore sous son nom un fragment qui commence
ainsi:
Quascus deu blasmar sa follor
A son amic, si com s’
eschai,
E lauzar so que ben l’ estai,
S’ il vol portar leial
amor;
Quar qu’ il sap dir del mal azaut blasmor,
Ni ‘l sap
mostrar adreichamen lo be
Greu er qu’ en ben a far non vir lo
fre…
Crescimbeni, 201. Millot, III, 419.

Montant Sartre.
Un sirvente adressé au comte de Toulouse:
Coms de Tolsan, ja non
er qu’ ie us o priva,
Veiaire m’ es que ‘l guerra recaliva
Del
rei franses, e s’ ara no s’ abriva
Vostra valors, non es veira ni
viva,
Ni us en ten
De prez valen…

Coms,
a honor no podetz mais jorn viure,
Si a lur dan vos vesem tot
desliure
De fals Franses qui van nueg e jorn iure…

Si
no vesem vostra seinha destorta
Contra Franses qu’ an vostra terra
morta
Del vostre fag nuls hom no si conorta,
Ni o pot far mas
que leves l’ esporta
De salvamen;
Pueis diran s’ en:
Pieg
que Richartz l’ enporta
E plus aunidamen.
Anc plus temsutz de
guerra en son repaire
Non fon marques ni ducs ni emperaire
Tan
quan vos fostz, seinher, dezhacaire;
Ar atendon Artus cil de
Belcaire
E ploran s’ en
Lo pair’ e ‘l fils e ‘l fraire
Quar
i anatz tan len.
Coms de Tolsan.
Millot, III, 419.

Los aytals canonges, è aytals ciutadans de la ciutat de Leyda

VII.

Juramentum clavariorum studii generalis Illerdae. (Vid. pág. 37.) 

Ex archiv. saecular. civitat. Illerdae. 

Los aytals canonges, è (las palabras è, à las transcribo e, a) aytals ciutadans de la ciutat de Leyda juram sobrels sants de Deu Evangelis, et la Creu de Nostre Senyor damont laltar maior de Santa Maria de la Seu posats, et per nos, et quiscun de nos ab nostres propries mans corporalment tochats, que nos per tot aquest an, qui sira finit en les carnestoltes de Quaresma, a nostre bon enteniment, et a nostra bona consciencia procurarem, et regirem loffiçi de la clavaria del vi ordenada en la dita ciutat, per sustentacio del studi general que es en la dita ciutat, al qual offici som estats elets, e conservarem la moneda que de la dita aiuda exira per tot aquest an en la caxa que es en les cases de Poblet deputada et assignada a conservar aquela moneda, et no en nuyll altre loch. E affermarem doctors, et maestres qui legiran el dit studi per tot aquest an Dret Canonich et Civil, Mediçina, Filosofia et altres sciencies aprobades, si mester hic siran. E aquels doctors et maestres afermarem al menor salari que aver los porem, axi que a negu dels dits doctors no donarem, ni prometrem, ni consintrem que sien donats, ni promeses per salari de C. libres a amont per cada an entre totes coses. E servarem tots et sengles establiments feyts per la ciutat sobrel feyt del studi, et specialment aquels que foren feyts divendres XV. kalendas novembris en lan de M.CCC.XXV. (1325) Etotes aquestes coses damont dites, et cada una daquestes farem, procurarem, et tractarem acor profit del dit offici a nos comanat. Eque por amor, ni per favor, ni per prechs de nenguna persona de qualque dignitat, condicio, ho estament sie, noy farem sino ço que al nostre bon enteniment, et a la nostra bona consciencia a profit empero del dit studi vist nos siran feedor. E de negu servi, ni neguna altra cosa per manera de servi, no pendrem, ni daltri que per els, ho algun dels nos ho donas. E que no affermarem, darem, ni prometrem salari negu a negun doctor ni maestre, ni altra persona sens conseyll et voluntat dels clavaris del an passat, et dels dos canonges, et dos prohomens ordenats a nosaltres per conseylles en aquest feyt, e de la mayor partida dels, los quals prohomens axi mateix façen sagrament de conseyllar a nosaltres be, et lealment a profit del dit studi, tota affectio et hoy remoguts.

Guillem de Cervera, trovador, catalán,

Guillem de Cervera, trovador, catalán,

El trovador catalán Guillem de Cervera nos muestra cómo hablaban por Manresa o Berga en el s.XIII, es evidente que era lengua distinta a la coetánea valenciana. (Hauría de mirá si los apóstrofes están al texto original.)

Entre Lerida e Belvis, pres d´un riu, entre dos jardis, vi ab una pastorela un pastor vestit de terlis, e jagren entre flors de lis, baysan sotz l´erba novela. E anc pastora pus bela, plus cuynda ne pus ysnela; no crey que fos, ne no m´es vis c´a mos oyls tan plazen ne vis en França ne en Castela.

Entre Lerida e Belvis,
pres d´un riu, entre dos jardis,
vi ab una pastorela
un pastor vestit de terlis,
e jagren entre flors de lis,
baysan sotz l´erba novela.
E anc pastora pus bela,
plus cuynda ne pus ysnela;
no crey que fos, ne no m´es vis
c´a mos oyls tan plazen ne vis
en França ne en Castela.



Jaime II, Ilerda, universidat, 1300

Jaime II, Ilerda, universidat, 1300

Lo rey Jaime II establix al 1300 que la primera universidat de la corona de Aragó estigue a Lérida, Ilerda, Lleida, que entonses ere un marquesat del reino de Aragó.

Lo rey Jaime II establix al 1300 que la primera universidat de la corona de Aragó estigue a Lérida, Ilerda, Lleida, que entonses ere un marquesat del reino de Aragó.
¿Y Cataluña?

* Juan Pemán Gavín; Sobre la elección del rector en la universidad medieval: el caso del estudio general de Lleida, 1995






Alexandre Cirici

Alexandre Cirici

https://culturavalencianasite.wordpress.com/2017/02/08/alexandre-cirici-los-catalanes-escribimos-en-valenciano-o-en-leridano/



Los catalanes escribimos en valenciano o en leridano”


En un artículo sobre la ponencia que realizó en el Consejo de Europa sobre lenguas minoritarias, dijo en el ABC (05/08/1980):
“En cuanto al valenciano, aquí la cosa es muy pintoresca. Verá: los catalanes escribimos en valenciano o leridano. La diferencia estriba en que nosotros pronunciamos de una forma, mientras que los valencianos lo hacen tal como escriben. Es una cosa curiosa el hecho de que nuestra lengua ha tenido su desarrollo literario a partir del valenciano, porque era el que se utilizaba en los documentos oficiales del pasado.
De todas formas, los valencianos, por tradición, consideran que hablan otra lengua diferente del catalán.
En cuanto al “barcelonés”…es lógico que influya el más fuerte, el que tiene más medios de difusión, y que se tienda a la unificación. Pasa en todas las lenguas”.
Alexandre Cirici i Pellicer (Barcelona, 22 de junio de 1914 – Barcelona, 10 de enero de 1983) fue un historiador, escritor, político y crítico de arte español.
Inició estudios de Arquitectura en la Universidad Autónoma de Barcelona en 1935. Se exilió al final de la Guerra Civil (1939) a Montpellier (donde estudió historia del arte) y París en Francia. Regresó a Barcelona en 1941, y se doctoró en Historia en 1971. Fue profesor de diseño, y de Sociología en la Universidad de Barcelona, obteniendo la Cátedra de Historia General del Arte en 1981. También se dedicó a la ilustración de libros y a la pintura, fue crítico de arte de las revistas Ariel Serra d’Or, y colaboró como técnico artístico en agencias de publicidad.
De 1978-1981 fue Presidente de la AICA, (UNESCO) Asociación Internacional de Críticos de Arte en París.
Más allá de la reflexión erudita sobre la obra de arte, va a destacar en otros campos, como la publicidad, la docencia y la política. Entre sus méritos destacó el prestigió que proyecto del modernismo catalán y haber contribuido a la difusión de grandes maestros como Picasso, Miró o Tàpies. Gran parte de esta labor de difusión la realizó a través de la revista Serra d’Or, con la cual va a colaborar, primero con una sección fija y, después, también como miembro del consejo de redacción. Sus estudios sobre arte han sido traducidos a diversos idiomas y constituyen obras de referencia.
En el terreno de la política, fue parte activa en la creación de la Asamblea de Cataluña y del PSC. Con este partido llegó a ser elegido senador en las elecciones generales de 1977, de 1979, y de 1982, siendo substituido tras su fallecimiento por Jesús Felipe Armendáriz Ormaechea.
Fue padre del arquitecto Cristian Cirici.
Alexandre Cirici, valenciano, Compromís de Casp
Alexandre Cirici, valenciano, Compromís de Casp, ydiomate valentino

Le Monde sostiene que el idioma valenciano se habla en Lleida, Andorra y parte de Aragón.

Le Monde sostiene que el idioma valenciano se habla en Lleida, Andorra y parte de Aragón.

https://laverdadofende.blog/2013/08/21/le-monde-sostiene-que-el-idioma-valenciano-se-habla-en-lleida-andorra-y-parte-de-aragon/

Le Monde sostiene que el idioma valenciano se habla en Ilerda – Lérida – Lleida, Andorra y parte de Aragón.

“Le Monde” sostiene que el valenciano se habla en Lérida, Andorra y parte de Aragón. Un estudio sobre los nacionalismos en España rebate las tesis tradicionales del catalanismo.

VALENCIA.- El diario francés “Le Monde” se ha acercado al fenómeno del nacionalismo en España con un insospechado análisis que rebate las tesis tradicionales del catalanismo, y que desmonta algunos de los preceptos habitualmente empleados en la defensa de la preeminencia de la denominación del catalán sobre el valenciano, rompiendo así con la corriente de pensamiento único que rodeaba a esta cuestión. En un artículo de Cécile Chambraud, corresponsal en Madrid del diario francés, la periodista se preguntaba si el valenciano “¿es una variante del catalán o bien una lengua de por sí?”. Una pregunta a la que responde en el propio artículo al darle carta de naturaleza como lengua cooficial en España en un mapa identificativo El reportaje, titulado ¿Cuántas naciones tiene España?, pretende ser una aproximación al “aumento del nacionalismo y “la discusión de los Estatutos catalán y vasco”. Pero con todo, el aspecto más sorprendente del artículo es el referido a la presencia del valenciano como idioma propio y diferenciado en el contexto estatal. Rompiendo con el tradicional tratamiento que se ha dado en los medios extranjeros a la lengua de Ausiàs March y Joanot Martorell, la periodista de “Le Monde” y el diario optan por llamar valenciano a lo que en las clases de Filología de la universidad de valencia se denominaría “catalán occidental”. De este modo, “Le Monde” dice que el valenciano se extiende desde Andorra hasta el norte de Murcia, e incluye parte de Aragón y de las provincias catalanas de Lérida y Tarragona. / Vore valensiá de Tortosa / En virtud de esta nomenclatura, en el mapa de las lenguas cooficiales de España, además del gallego, euskera y catalán, se reconoce al valenciano como lengua propia y se defiende su campo de extensión por toda la franja occidental de la zona bilingüe de la antigua Corona de Aragón. Así, el rotativo galo circunscribe lo que denomina catalán sólo a la parte oriental de Cataluña y Baleares.

Le Monde sostiene que el idioma valenciano se habla en Lleida, Andorra y parte de Aragón.

Fuente: Article publié par Cécile Chambraudle, le 08 Mars 2006. Le Monde.
“El Mundo” edición valencia 2-4-2006.
Todo esto ya fue adelantado por nueva corriente en su artículo “¿Valenciano o catalán?” del mes de noviembre, el cual trascribimos de nuevo. Un análisis en profundidad y objetivo sobre las diferencias y similitudes del catalán y valenciano.
¿Es el valenciano una lengua o un dialecto? Esta es la pregunta que ha ocasionado y ocasiona el llamado conflicto lingüístico que existe en Valencia. La polémica comenzó en el siglo XIX y se recrudeció con la transición democrática de finales del siglo XX. Hoy el conflicto perdura, aunque no con la intensidad que lo hacia en la década de los 80.
El caso valenciano-catalán no es el único que plantea problemas. Existe en Europa casos similares como el flamenco. Sin ir tan lejos, en España tenemos el ejemplo de la lengua gallega y portuguesa que nos puede ayudar en nuestro caso. ¿Es el gallego una lengua o un dialecto del portugués?
Para intentar desvelar el problema es necesario hacer una referencia a la terminología. Qué se entiende por dialecto, por lengua, por normalización, por lingüística…

El hecho de que un pueblo se exprese en un determinada forma de hablar indica que existe una lengua. Pero ¿la lengua es igual o idéntica a la lingüística o esta es simplemente un factor o pilar que fundamenta la existencia de una lengua?. ¿Para la configuración de una lengua hay que tener en cuenta otros factores como el histórico, el social o el literario o basta únicamente con el factor lingüístico?

Desde un punto de vista de los defensores de la “unitat de la llengua” solo hay que acudir a parámetros estrictamente lingüísticos uniendo el concepto de lengua con el concepto de lingüística. Esta se encarga de la gramática que conforma una lengua. No se tiene en cuenta en absoluto otros parámetros. Sin embargo esta postura es rebatida por otros lingüistas europeos.

Pryde J.B afirma “son numerosos los criterios para demarcar los límites entre lenguas o entre dialectos”. Es decir “las diferencias entre las lenguas y los dialectos estrechamente relacionados, son en su mayor parte, políticas, culturales, más que lingüísticas” como dice Lyons, John. Esta parece ser la corriente mayoritaria entre los lingüistas.

Analicemos pues los otros factores que configuran la existencia de una lengua. En primer lugar el histórico. En la península Ibérica durante la dominación árabe se consolidaron los dialectos de la lengua latina. En el lado occidental el gallego, en el central el castellano, y en el oriental el valenciano. / Falta el aragonés para nuestra zona / La tesis catalanista de que el catalán fue llevado a Valencia y Mallorca con el rey Jaime I ha demostrado ser errónea.
La tesis catalanista de que el catalán fue llevado a Valencia y Mallorca con el rey Jaime I ha demostrado ser errónea.

El árabe Ibn Sida que murió en Denia en 1066 se disculpaba de los errores cometidos en su obra ya que estaba rodeado “de personas que hablaban romance”. Antes de la llegada del Conquistador ya se hablaba una lengua romance que posteriormente se llamara valenciano. Por otro lado y de acuerdo con las fuentes históricas la repoblación cristiana apenas supero el 3% siendo imposible que esa pequeña población de repobladores impusiera una lengua y más cuando se encontraban divididos en aragoneses, catalanes y franceses.
Valencia nunca ha estado unida políticamente a Cataluña. El Reino de Valencia se regía por sus propios fueros diferentes de los otros territorios de la Corona de Aragón. Por tanto desde un punto de vista político e institucional Valencia y Cataluña desde hace 700 años han constituido dos realidades distintas. Este es un factor clave en la diferenciación entre el gallego y portugués. El hecho de que Galicia y Portugal pertenezcan a realidades políticas diferentes ha sido crucial para que ambas lenguas se consideren distintas. Aquí no ha mediado un factor lingüístico sino un factor político.
Un elemento sólido e identitario del valenciano es sin duda la literatura que ha aportado. El siglo de oro valenciano fue desarrollado casi en exclusiva por autores valencianos. Y hay unanimidad entre los autores de la época en afirmar que escribían en lengua valenciana. El clásico valenciano autor de Tirant lo Blanch, Joanot Martorell dice “no solament de la lengua anglesa en portuguesa. Mes encara de portuguesa en vulgar valenciana”. Un poco más tarde el autor universal del Quijote también mencionó el valenciano como lengua “la valenciana, graciosa lengua”. Por contra el catalán hasta 1900 se le consideró un dialecto del provençal / uno de los dialectos del idioma occitano / y fue en 1959 cuando la Real Academia Española rectificó su definición de catalán.
La transformación que experimentó el catalán de dialecto a lengua supone la exteriorización de una nueva realidad: el nacionalismo. Fueron los catalanohablantes los que reivindicaron que su habla tuviera la calidad de lengua. Aquí entra a escena el factor social y cultural. La lengua la crean los usuarios de la misma. Los usuarios catalanes decidieron que el catalán ya no era dialecto. En el caso valenciano la mayoría de los valencianohablantes –un 64%- considera su lengua distinta a la catalana, de acuerdo con la encuesta del CIS de 2004. Respetemos, también, la voluntad de los valencianos.
El argumento estrella de los defensores de la unidad de la lengua es que catalán y valenciano son una misma lengua pero el valenciano es una variable, un dialecto. Por tanto habría unidad lingüística. Pero desde esta perspectiva y con los datos históricos y literarios que poseemos…no sería más correcto preguntarse ¿es el catalán un dialecto del valenciano? En todo caso las tesis unionistas no se sostienen porque valenciano y catalán mantienen muchas diferencias estructurales, fonéticas, morfológicas etc.
No existe por tanto unidad lingüística aunque es evidente que el catalán y valenciano son lenguas hermanas pertenecientes a un mismo sistema lingüístico pero no idéntico. Como pertenecen a un mismo sistema el gallego y el portugués pero ambas se las considera lenguas distintas.
La solución es hablar el valenciano de nuestros padres, mantener viva las formas valencianas aunque sean consideradas incultas en ciertos despachos e instancias bien remuneradas. Rechazar otras palabras “cultas” distintas a las valencianas. La lengua culta la construye el pueblo y no las academias.

LE MONDE | 07.03.06 | 14h01 • Mis à jour le 07.03.06 | 14h01
Le drapeau espagnol doit-il continuer de flotter sur la forteresse de Montjuich, qui surplombe Barcelone ? Les Catalans forment-ils une nation ou une nationalité ? Les Basques ont-ils un droit à l’autodétermination ? Le valencien est-il une variante du catalan ou bien une langue à part entière ? Les régions espagnoles auront-elles, toutes, la maîtrise de la moitié de l’impôt sur le revenu et de la TVA récoltés sur leur territoire ? La connaissance du catalan est-elle un devoir pour les citoyens vivant en Catalogne ?
Ces questions et mille autres, parfois byzantines, parfois sonnantes et trébuchantes, occupent, depuis plusieurs mois, presque entièrement le débat politique espagnol. Et parfois aussi la rue : le 18 février, une centaine de milliers de personnes ont ainsi défilé dans les rues de Barcelone en scandant : “Nous sommes une nation, nous avons le droit de décider.” Car, sous la pression, notamment, des nationalismes catalan et basque, qui ont connu une nouvelle impulsion ces dernières années, l’Espagne a entrepris, depuis un an, une révision complète de l’articulation de ses territoires et des règles qui régissent leurs relations avec l’Etat.
Le président du gouvernement, le socialiste José Luis Rodriguez Zapatero, a encouragé le mouvement vers ce qu’il appelle l’“Espagne plurielle”. L’éventualité de la fin du terrorisme au Pays basque et d’un débat sur l’avenir juridico-politique de cette région contribue à accentuer le caractère conflictuel de la question territoriale.
Pour un oeil français, accoutumé à la symétrie et à l’ordonnancement raisonné, l’Espagne plurielle, c’est déjà maintenant : l’“Espagne des autonomies”, telle que l’a inventée la Constitution de 1978, est l’assemblage de dix-sept régions et de deux villes autonomes (Ceuta et Melilla, enclavées au Maroc) – dirigées par des gouvernements et des Parlements régionaux – aux prérogatives différentes, aux degrés d’autonomie variés, aux quatre langues co-officielles, en plus du castillan. Ces collectivités se sont constituées volontairement dans la seconde moitié des années 1970, lors de la transition démocratique, après la mort de Franco. Chacune est régie par un statut, élaboré par ses élus puis ratifié par le Parlement espagnol. Ce sont ces statuts qu’il est aujourd’hui question de modifier, à l’initiative des régions concernées.
Une douzaine de régions, pour l’instant, sont demandeuses. L’une des premières à entreprendre la révision de son statut a été la Catalogne. Sa volonté était sur la table depuis que, en 2003, le parti nationaliste de centre droit Convergence et union (CiU), dont le chef de file, Jordi Pujol, dirigeait la région depuis 1980, a été supplanté par une coalition de gauche dirigée par le socialiste Pasqual Maragall. Le nationalisme de celui-ci ne le cède en rien à celui de CiU. Son alliance avec les indépendantistes d’Esquerra republicana de Catalunya (ERC) s’est fondée, justement, sur l’objectif de réformer l’Estatut de 1979, pour augmenter les compétences et les ressources propres de la Catalogne et pour renforcer son identité politique, à l’intérieur de l’Espagne comme à l’extérieur, notamment au sein de l’Union européenne.
Alors dans l’opposition, et prenant le contre-pied de l’orientation “espagnoliste” et centralisatrice du second mandat de José Maria Aznar, M. Zapatero, par une formule demeurée fameuse par sa témérité, s’était publiquement engagé, s’il emportait les élections, à “appuyer le projet que le Parlement catalan adopterait”. Le président du gouvernement est convaincu qu’une “nouvelle étape” décentralisatrice, allant dans le sens d’une Espagne plus fédérale, est la condition indispensable non seulement de sa stabilité et de sa gouvernabilité, mais aussi, tout simplement, de sa cohésion.
Après son arrivée au pouvoir, des mois de négociations entre les socialistes de Madrid et les élus catalans ont été nécessaires pour éliminer du projet adopté par le “Parlament” de Barcelone, en septembre 2005, les dispositions qui excédaient le plus manifestement les limites, volontairement floues, de la Constitution. Outre les finances (la Catalogne aura la maîtrise de 50 % de l’impôt sur le revenu et de la TVA perçus sur son territoire et de 58 % des taxes sur les alcools, les tabacs et les hydrocarbures), le point le plus litigieux, et le plus politiquement chargé, a consisté à savoir si la Catalogne pouvait, constitutionnellement, se définir comme une “nation”, sachant que la Constitution réserve ce terme à l’Espagne, même si elle mentionne l’existence, en son sein, de “nationalités”. Le Parlement espagnol ne s’est pas encore prononcé, mais l’accord trouvé entre le gouvernement et la majorité des partis catalans s’est fait contre l’opposition conservatrice du Parti populaire (PP), qui voit dans l’extension des pouvoirs catalans et la mention du mot “nation”, même assorti de restrictions, le début d’un “détricotage” de l’Espagne. A l’opposé du spectre politique, les indépendantistes d’ERC se demandent également si, pour des raisons inverses, ils ne se prononceront pas contre le compromis. Un référendum doit sanctionner le processus.
Quelques mois après sa victoire aux élections, M. Zapatero avait, en revanche, fait rejeter par sa majorité un projet de nouveau statut adopté par une courte majorité du Parlement basque. Ce texte, d’orientation souverainiste, illustrait le virage opéré ces dernières années par le Parti nationaliste basque (PNV), au pouvoir à Vitoria depuis 1980. Mais, si ce projet est enterré, le désir de réformer le statut de l’Euskadi demeure. Et le débat qui devrait s’instaurer dans le cas où l’ETA renoncerait à la violence devrait être encore plus porteur de tension avec l’opposition de droite.
La refonte du statut de la Galice pourrait être plus consensuelle. Les socialistes, qui ont, pour la première fois, conquis la présidence de cette région en 2005, souhaitent le faire en accord avec le Parti populaire. Mais le Bloc nationaliste galicien, allié minoritaire des socialistes, revendique lui aussi l’appellation de “nation”. Le PP n’est pas opposé par principe à l’élargissement des compétences des autonomies : il soutient les réformes engagées à Valence et en Andalousie, par exemple, et ses présidents de région regardent d’un oeil intéressé les nouveaux pouvoirs qui s’offrent à eux.
Cécile Chambraud, à Madrid
reinodevalencia.com NO funciona a día de hoy, forbidden.
reinodevalencia.com NO funciona a día de hoy, forbidden.