Etiqueta: Deu

Lexique roman; Demezida – Deus, Dieus

Lexique roman; Demezida – Deus, Dieus

Demezida, s. f., effort, peine. 

Al port on, ses demezida,

Pot homz passar ses perdre se.

Folquet de Lunel: E nom del paire.

Au port où, sans effort, on peut passer sans se perdre.

2. Demezir, v., outrer, excéder, rendre démesuré, exagérer. 

Part. pas. Tot amor ten per trefana

Quan amicx l’es demezitz.

Arnaud de Cotignac: Mout dezir. 

Je tiens tout amour pour imposteur quand lui est ami exagéré.

Atressi m’es tal dolor demezida

Que m don amors.

Perdigon: Tot l’an mi ten. 

Ainsi m’est telle la douleur démesurée que me donne amour.

ESP. PORT. Desmedir. (chap. desmedí; desmedit, desmedits, desmedida, desmedides.)


Demoni, s. m., lat. daemonium, démon, diable.

Fui tost (tots) temps de malenconi, 

E mantinc obra de demoni.

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Je fus toujours de mauvaise humeur, et je maintins oeuvre de démon.

Los demonis tengron aquella nueg semblan cocell en aquella glieya.

V. et Vert., fol. 98.

Les démons tinrent cette nuit semblable conseil en cette église.

CAT. Dimoni. ESP. PORT. IT. Demonio. (chap. Dimoni, com lo de Queretes, demoni, diable, dimonis, demonis, diables.)

2. Demoniayx, Demoniat, s. m., lat. demoniacus, possédé, démoniaque. Revela demoniaycs et es a demonis contraria.

Eluc. de las propr., fol. 188. 

Révèle les démoniaques et est contraire à démons. 

Venian demoniatz et eron delivratz.

V. de sainte Magdelaine. 

Les possédés venaient et étaient délivrés. 

Demoniatz salvar poyra.

(chap. Podrá salvá als endemoniats.)

Trad. de l’Évangile de Nicodème. 

Pourra sauver les démoniaques. 

ANC. CAT. Dimoniat. ESP. (demoníaco) PORT. IT. Demoniaco.

3. Endemoniat, adj., possédé, démoniaque.

Era fort aigramen endemoniatz. Cat. dels apost. de Roma, fol. 120. 

Il était fort amèrement possédé. 

Dysseron que ella era femna endemoniada.

Hist. abr. de la Bible, fol. 41. 

Ils dirent qu’elle était femme démoniaque.

Substantiv. De guerir los endemoniatz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 208. 

De guérir les possédés.

C’al endemoniat tollgues la dolor grant. V. de S. Honorat.

Qu’il ôtât la grande douleur au possédé.

CAT. Endemoniat. ESP. Endemoniado. PORT. Endemoninhado. IT. Indemoniato. (chap. Endemoniat, endemoniats, endemoniada, endemoniades. No confundí en moniato, moniatos, moniata, moniates, com les dones vagues que estaben a Valderrobres a una huelga.)

8M, Valderrobres, si natros o natres mos aturem

Denfra, prép., lat. de infra, dans, dedans. (N. E. intra, dentro, dentro de; chap. dins, a dins, dins de.)

Eran denfra l’isla… 

Denfra l’abadia ac I monegue vieyll… 

Denfra est an auray enfant.

V. de S. Honorat. 

Étaient dans l’île…

Dedans l’abbaye eut un vieux moine… 

Dans cet an j’aurai enfant.

Prép. comp. De denfra l’ermitage… 

De denfra la cieutat.

V. de S. Honorat. 

Du dedans de l’ermitage…

Du dedans de la cité.

ANC. CAT. Enfre. IT. Infra.


Dener, Denier, Dinier, s. m., lat. denarium, denier, petite monnaie.

Tengutz de pagar II deners.

Cartulaire de Montpellier, fol. 218. 

Tenus de payer deux deniers.

Cum fals deniers c’om no pren.

(chap. Com falsos dinés que hom no pren.)

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Comme faux deniers qu’on ne prend pas.

– Argent monnoyé, espèces. 

Deniers de diversas monedas. Philomena. 

Pièces de diverses monnaies. 

Que per deniers perdonon que que sia. 

Pons de la Garde: D’un sirventes. 

Que pour de l’argent ils pardonnent quoique ce soit.

Pero si vos faillon dinier.

Gui de Glotos: Diode ben. 

Mais si deniers vous manquent. 

Loc. Lo denier de Dieu de que pot hom comprar tot quant es.

V. et Vert., fol. 34. 

Le denier de Dieu dont on peut acheter tout ce qui est.

Se feing cortes e non val un denier.

(chap. Fa vore que es cortés y no val un diné; una perra.)

Sordel: Can q’ieu.

Se feint courtois et ne vaut un denier.

Mos parlar no val un dener. Roman de Jaufre, fol. 85. 

Mon parler ne vaut un denier.

ANC. FR. Deit doner le dener Seint Père.

L. de G. le Conquérant, 18. 

Francheiz ne lor bobans nel preise un denier. 

Roman de Rou, v. 4432. 

Que… on ne face paiement de noz deniers. 

Ord. de 1364, Rec. des ord. des R. de Fr., t. IV, p. 416.

CAT. Diner. ESP. Dinero. PORT. Dinheiro. IT. Denaro. (chap. diné, dinés.)

2. Denairada, s. f., denrée, ce qu’on achetait pour un denier.

Qu’anc non aguem denairada. 

Bertrand de Born: Rassa. 

Qu’oncques nous n’eûmes denrée. 

Fig. Karitat compra totas las bonas denayradas e fay sieu tot cant ve al mercat. V. et Vert., fol. 34. 

Charité achète toutes les bonnes denrées et fait sien tout ce qui vient au marché.

Dans le Roman de la Prise de Jérusalem, Vespasien dit:

Les Juifs achetèrent J.-C. trente deniers et moi je donnerai pour un denier trente Juifs.

Et alors un chevalier s’adresse à l’empereur:

Ieu ne vuelh denayrada. Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 19. 

J’en veux denrée.

Et il prit trente Juifs, et paya son denier.

Tres denairadas de pan l’an.

Charte de Monferrant, de 1240. 

Trois denrées de pain l’an.

Une lettre de Gérard, évêque de Tournai, de 1152, porte:

Sex deneratas panum et duos capones. 

Martenne, Thes. nov. anecd., t. I, col. 432. 

ANC. FR. En sa main tenoit un denier, 

Si conmanda au tavernier 

Que danrée de vin li traie. 

Ele me dist que j’en feisse danrrée; car teiz a un denier en sa borce qui n’i a pas cinq sols. N. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 338 et 190. 

Ne li remaint mantel d’ermine 

Ne sercot, ne chape forrée,

Ne d’autre avoir une danrée. 

Fables et cont. anc., t. III, p. 410. 

Et s’ai bien mengié deus denrées 

De novel miel.

Roman du Renart, t. II, p. 22. 

Vendre denrées de haubergerie… icelles denrées monstrer aux jurez du dit mestier.

Tous marchans… seront tenus de vendre denrées et marchandises de mercerie.

Ord. des R. de Fr., 1407, t. IX, p. 207 et 304. 

ESP. Dinerada. IT. Derrata. (chap. dinerada, dinerades.)

3. Denairet, s. m., petit denier.

Un denairet sol que mai pes… 

E ‘l denairet falsat aura. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Un petit denier, pourvu qu’il pèse davantage… 

Et aura faussé le petit denier. 

CAT. Dineret. ESP. Dineruelo. IT. Danajuolo. (chap. dineret, com lo mote de Valderrobres, dinerets, los fills de dineret.)

4. Endenayrar, v., réaliser, convertir en espèces.

Tot cant el ac endenayret.

V. de S. Georges. 

Il réalisa en espèces tout ce qu’il eut. 

ANC. FR. Elle les peut vendre et adenerer. 

Ord. des R. de Fr., 1483, t. XIX, p. 206.

(chap. Torná en dinés; adinerá, adinerás : fé dinés, guañán: yo me adinero, adineres, adinere, adinerem o adineram, adineréu o adineráu, adineren.)


Dent, s. m. et f., lat. dentem, dent. 

Soven mena 

Lai la lengua 

On la dens a dolor.

(chap. Assobín porte la llengua aon la den té doló; fa mal.)

Marcabrus: En abrieu.

Souvent il mène la langue là où la dent a douleur. 

Leva la man, fer ne l’ als dens.

(chap. Eixeque la ma, li fot a les dens.)

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

Lève la main, l’en frappe aux dents.

Cant perdra Tolosa, perdra la millior dent.

Guillaume de Tudela. 

Quand il perdra Toulouse, il perdra la meilleure dent.

Loc. Diran entre dens

Qu’ieu sui mal dizens.

P. de Bussignac: Sirventes.

Diront entre les dents que je suis médisant. 

Ar n’ai dig pro, per que mas denz enclau.

Sordel: Can q’ieu. 

Maintenant j’en ai dit assez, c’est pourquoi je clos mes dents.

Si qu’el dir no m passa las dens. 

Rambaud d’Orange: Ara m’es belh. 

Tellement que le dire ne me passe pas les dents.

Us, per oc dir, non auz’ obrir las dens.

(chap. Un, per a di sí, no ose obrí les dens; osá : atrevís.)

Alegret: A per pauc.

Un seul, pour dire oui, n’ose ouvrir les dents.

No valdran dos aguilens 

Al estrenher de las dens.

Giraud de Borneil: Jois sia.

Ils ne vaudront deux fruits d’églantier au serrement des dents. 

ANC. FR. Les dens avoit blans et menus.

Roman de Partonopeus, t. I, p. 20. 

CAT. Dent. ESP. Diente. PORT. IT. Dente. (chap. la den, les dens.)

2. Dentat, adj., lat. dentatus, denté, ayant des dents.

Animans dentatz en quascuna mayselha…

Totas bestias quadrupedias dentadas.

Eluc. de las propr., fol. 247.

Animaux dentés en chaque mâchoire…

Toutes bêtes quadrupèdes ayant des dents. 

ESP. Dentado. IT. Dentato. (chap. dentat, dentats, dentada, dentades.)

3. Dental, s. m., lat. dentale, araire, sorte de charrue.

Saumada de dentals, I dener.

Cartulaire de Montpellier, fol. 1015. 

Une charge d’araires, un denier. 

CAT. ESP. Dental. IT. Dentale.

4. Dentelh, Dentilh, s. m., lat. denticulus, créneau, dentelure.

Sas tors e siei dentelh.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 93.

Ses tours et ses créneaux.

Venguh son als dentelhs, on cascus s’aferma.

Roman de Fierabras, v. 4358.

Ils sont venus aux créneaux, où chacun se tient ferme.

Per dessus los dentilhs dels murs.

Tit. du XVe siècle. DOAT, t. CXLVII, fol. 282.

Par-dessus les créneaux des murs.

CAT. Dentelló. ESP. Dentellón. PORT. Denticulo. IT. Dentello.

5. Adens, Adans, adv., sur les dents, la face contre terre.

Envers o adens. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 14. 

Renversé ou sur les dents. 

Tans n’i a de cachs devers que adans.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 26. 

Tant il y en a de tombés à la renverse que sur les dents.

Lo jaian…

Qu’el vi el sol jazer adens.

Roman de Jaufre, fol. 61. 

Le géant… qu’il vit sur le sol être étendu la face contre terre.

ANC. FR. Truverent Dagon lur Deu ù adenz se giseit à terre.

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 6. 

Lors se coucha adenz à terre… 

Renart l’a fait couchier adenz.

Roman du Renart, t. II, p. 45 et 369. 

Au lict se met, puis envers, puis adens. 

Œuvres d’Alain Chartier, p. 553.

6. Esdentat, adj., lat. edentatus, édenté.

Substantiv. Del qual si fa vianda als esdentatz. 

Eluc. de las propr., fol, 224.

Duquel il se fait nourriture aux édentés. 

CAT. Esdentegat. ESP. PORT. Desdentado. IT. Sdentato. (chap. desdentegat, desdentegats, desdentegada, desdentegades; esdentegat, esdentegats, esdentegada, esdentegades)

7. Denthelar, v., se prendre aux dents. 

Fig. Qui ab fals’ amor denthela.

Bernard de Venzenac: Hueymais. 

Qui se prend aux dents avec faux amour.

– Créneler, denteler.

Que tots los murs… hom dentelhe.

Tit. de 1356. DOAT, t. XCIII, fol. 209. 

Qu’on dentèle tous les murs. 

Part. pas. Pueys van a las fenestras del palaytz dentelhatz.

Roman de Fierabras, v. 3508. 

Puis vont aux fenêtres du palais crénelé. 

Que las tors eran autas e los murs dentellatz.

Guillaume de Tudela. Que les tours étaient hautes et les murs crénelés. ESP. Dentellear. IT. Dentellare. (chap. Fés una esmossa, den, a una serra, dalla, fals, etc.)

8. Contradenteyar, v., contre-mordre, tourner les dents contre.

Orguelhs torna en canal

Per guarsos, ples de grondilh,

Qu’en estiu contradenteya.

Marcabrus: Quan la. 

Fierté se change en source à cause des goujats, pleins de gronderie, contre lesquels en été elle tourne les dents.

9. Endentelhar, v., créneler, denteler.

Part. pas.

Vi ‘l pont de Martiple e ‘l mur endentelhat. 

Roman de Fierabras, v. 2330. 

Il vit le pont de Martiple et le mur crénelé.

10. Sobredent, s. f., surdent.

Per aysso vos es creguda tan granda sobredens.

(chap. Per naixó tos ha creixcut tan gran sobredén. Creguda : creixcuda.)

Guillaume de Tudela. Pour cela vous est poussée si grande surdent. 

CAT. Sobredent. ESP. Sobrediente. PORT. Sobredente. IT. Sopraddente.


Deputar, v. lat. deputare, députer, destiner.

Part. pas. Leguat per lo Saint Payre et deputat en aquela causa.

Chronique des Albigeois, col. 102. 

Légat pour le Saint-Père et député pour cette cause.

Deputats tant per la clercia quant per la universitat de la villa.

Tit. de 1398. DOAT, t. LIV, fol. 166. 

Députés tant par le clergé que par la commune de la ville.

Una n’i ha que es deputada a portar calor natural.

Eluc. de las propr., fol. 63. 

Il y en a une qui est destinée à porter chaleur naturelle.

CAT. ESP. Deputar, diputar. PORT. Deputar. IT. Deputare. (chap. diputá; diputat, diputats, diputada, diputades.)

2. Deputador, adj., devant, qui doit être député.

Cascun an deputadors. 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 35. 

Qui doivent être députés chaque année.


Deruben, s. m., ravin, précipice, lieu bas.

Ara s’en vay la ost per un gran deruben.

Roman de Fierabras, v. 3912.

Maintenant l’armée s’en va par un grand ravin.

ANC. FR. Par la forest vont le roi tuit cerchants

Par ces vallées et par ces desrubants.

Roman de Gérard de Vienne, v. 3793.

Quant fut jeté petit al flum del desruban.

Lai du roi Horn, fol. 1.

ESP. Derrumbamiento. IT. Dirupamento. (chap. derrumbamén, derrumbamens; v. derrumbá.)


Des, prép., de ipso, dès, depuis. 

Des lo temps Rotlan.

Bertrand de Born: Mon chan.

Depuis le temps de Roland.

Des aquel dia qu’el dos fo faitz.

Tr. du Code de Justinien, fol. 99.

Dès ce jour que le don fut fait.

ANC. FR. Le chastel qui siet sur la mer, dès l’une mer jusques à l’autre.

Joinville, p. 108.

CAT. ESP. PORT. Desde.

Adv. comp. 

Des en sai

Entro en la Turquia

E daus en lai 

Entro part Normandia.

P. Cardinal: Tals cuia be. 

Depuis en çà jusqu’en la Turquie, et depuis en là jusques outre Normandie.

Mais non ac tan gran joia des aicel temps en sai.

Guillaume de Tudela. 

Mais il n’y eut si grande joie depuis ce temps en çà. 

ANC. ESP. Desi adelante quantos que y son. 

Poema del Cid, v. 750.

2. Desque, Deisque, conj., dès que, lorsque.

… Non es reis que puosca ben gardar 

Son regisme totz sols ses valedors, 

Desqu’el troba sos vasals traidors.

Aimeri de Peguilain: Totz hom. 

Il n’est roi qui puisse bien garder son royaume tout seul sans alliés, dès qu’il trouve ses vassaux traîtres.

Mas desque vi qu’el cors l’era camjatz. 

Giraud de Borneil: Quant creis. 

Mais dès que je vis que le coeur lui était changé. 

Perqu’ieu ai près de mi cura 

Deisqu’ieu aic en guisa

La plus bella d’amor.

B. de Ventadour: Tant ai mon. 

C’est pourquoi j’ai pris soin de moi dès que j’eus en vue la plus telle d’amour. 

ANC. FR. Dez ke bel tems é bon vent orent.

Roman de Rou, v. 6926. 

ANC. ESP. PORT. Desque.


Desc, s. m., lat. discus, desque, sorte de panier rond et sans anse. 

Voyez Du Cange et Carpentier au mot desca.

Tot collier que porta descz pagua 1 dener.

Cartulaire de Montpellier, fol. 107. 

Tout portefaix qui porte desques paie un denier. 

En un desc aportada.

Brev. d’amor, fol. 157.

Apportée en un panier.


Dese, Dece, Desen, Desse, adv., sur-le-champ, incontinent, immédiatement.

T’en vay, chanso, dese 

En Aragon.

Pistoleta: Ancmais. 

Chanson, va-t’-en sur-le-champ en Aragon.

En resors de mort al ters dia 

Et en enfern n’anet dece 

Per nos salvar.

Pierre d’Auvergne: Lo Senher. 

En ressuscita de mort au troisième jour et en alla incontinent en enfer pour nous sauver.

Els novelh fuelh naysson desen.

Rambaud d’Orange: Ab nou cor.

Les nouvelles feuilles naissent immédiatement.

– Assurément, certainement.

Ela pot o far desse. 

Bertrand Carbonel: Cor diguas me. 

Elle peut le faire certainement.

S’ilh de me non a merce, 

Pot saber que murai dese.

Gaucelm Faidit: Ab chantar. 

Si elle n’a merci de moi, elle peut savoir que je mourrai certainement. Conj. comp. Desse que serem vengut

Mesclara ‘l torneys per cambo. 

Bertrand de Born: Lo coms m’a. 

Sitôt que nous serons venus il mêlera le combat dans le champ.

E ‘l cavayer desse que venc.

(chap. Y lo caballé desde que va vindre.)

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

Et le chevalier dès qu’il vint.


Desert, s. m., lat. desertum, désert. 

Dezert es luoc aspre e sec.

V. et Vert., fol. 99. 

Désert est lieu âpre et sec. 

E ‘l rossinhol aug chantar el desert 

Autet e clar.

R. Jordan vic. de S.-Antonin: Vert son li. 

Et j’entends le rossignol chanter haut et clair au désert.

En bestias monstruozas et estranhas, majorment els desertz copioza.

Eluc. de las propr., fol. 165. 

Abondante en bêtes monstrueuses et étranges, surtout aux déserts.

Semblaria m, tan la desir,

Ab lieys, paradis us desertz.

Arnaud de Marueil: A guisa de.

Avec elle, tant je la désire, un désert me semblerait paradis. 

Fig. Per las malas bestias del dezert d’aquest mon.

V. et Vert., fol. 95.

Par les méchantes bêtes du désert de ce monde. 

CAT. Desert. ESP. Desierto. PORT. IT. Deserto. (chap. desert, deserts, deserta, desertes.)

2. Desert, adj., lat. desertus, désert, abandonné, dépourvu. 

Quant lo noble Loys se vi desert e traitz per los sieus.

Cat. des apost. de Roma, fol. 116. 

Quand le noble Louis se vit abandonné et trahi par les siens.

Comtet lhi de Job com fon desers. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 87. 

Il lui conta de Job comment il fut abandonné. 

Estarias sinquanta tres ans 

Deserta.

V. de S. Honorat. Tu demeurerais cinquante-trois ans abandonnée. 

Son desertas las salas. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 58. 

Les salles sont désertes. 

Fig. D’aqui nays la gens dezerta

De pretz, q’us non auza parlar. 

Giraud de Borneil: Abans que. 

De là naît la gent dépourvue de mérite, de manière qu’un seul n’ose parler. 

ANC. FR. Je suis désert, destruit et désolé.

Eustache Deschamps, p. 2. 

Les nobles, le clergé, les bourgeois et le comun peuple de ce royaume sont à peu près tous désers et destruits.

Monstrelet, t. 1, fol. 255.

CAT. Desert. ESP. Desierto. PORT. IT. Deserto.

3. Deserer, v., lat. deserere, déserter, abandonner.

Part. prés. f.a aquo que no deu, si la gracia de Dieus es dezerent et dezamparant.

Eluc. de las propr., fol. 23. 

Il fait ce qu’il ne doit, s’il est désertant et abandonnant la grâce de Dieu.

4. Desertar, v., rendre désert, ruiner, ravager.

Desertan, per lo cam fan gran masil;

Aissi van per l’estorn cum estorbil. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 28. 

Ils ravagent, font une grande boucherie par le camp; ils vont ainsi à travers l’armée comme un tourbillon.

ANC. FR. Paenz unt la vile alumée 

E l’abeie désertée.

Roman de Rou, v. 349. 

Pour les liens désertez refaire.

G. Guiart, t. I, p. 52.

Mars qui met sa louange à déserter la terre

Par des meurtres épais.

Malherbe, liv. VI.

Massillon, dans son panégyrique de saint Bernard, s’est également servi de ce mot dans l’acception active.

La force de ses discours, qui pensa déserter la France et l’Allemagne, en inspirant aux peuples le désir de se croiser, passa pour indiscrétion et faux zèle.

CAT. ESP. PORT. Desertar. IT. Desertare. (chap. desertisá.)


Desni, s. m., duvet.

Cant a gitat tot lo desni

C’om apela pel foleti.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand il a jeté tout le duvet qu’on appelle poil follet.


Desnot, s. m., antiphrase, moquerie, injure.

Avantal solon apelar.

Li Frances, cais per desnot,

So que nos apelam cogot.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Les Français ont coutume d’appeler, presque par antiphrase, avantal ce que nous appelons cogot.

Ayso apren c’ap nostres pot, 

E l’altre ten cais eis desnot. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Il apprend ce qu’il peut avec les nôtres, et il tient le reste quasi même moquerie.

ANC. ESP. Le fuero juzgo, lib. XII, tit. 3, p. 185, contient un titre sur les injures et moqueries:

De los denuestos y de las palabras ydiosas.


Despieg, Despieyt, s. m., lat. despectus, dépit, mépris. 

Car despieg mi capdell’ et ira m guia.

B. Calvo: S’ieu ai perdut.

Car dépit me gouverne et colère me guide.

Loc. Tot o fassam en despieg del gilos.

Un troubadour anonyme: En un vergier.

Que nous fassions tout cela en dépit des jaloux.

En despiet de Maometh, elh la va trenquar tota. Philomena.

(chap. En despressio de Mahoma, ell la va trencá tota.)

En mépris de Mahomet, il va la trancher toute.

ANC. CAT. Despeit. ESP. Despecho. IT. Dispetto.

2. Despechamen, s. m., mépris, injure. 

Que ‘l fesso tans despechamens,

Las! yeu planc e ‘n plor e ‘n sospir.

Passio de Maria.

Qu’ils lui fissent si grands mépris, hélas! je gémis et j’en pleure et j’en soupire. 

ANC. FR. Lo despeitement del monde. 

Sermons de S. Bernard, Gloss. sur Joinville, p. 4. 

ANC. ESP. Despechiamento.

3. Despechables, adj., méprisable.

Non pas tan solamens de servir e de obezir als maiors, mays als menors, et en cant lo servizi es mays despechables. V. et Vert., fol. 54. 

Non pas tant seulement de servir et d’obéir aux supérieurs, mais aux inférieurs, et d’autant plus que le service est plus méprisable. 

ANC. FR. Jesus issu en semblance peccable

En simple estat des mondains despicable. 

Fourqué, V. de J.-C, p. 86.

4. Despechar, Despeytar, v., lat. despectare, mépriser, faire peu de cas, honnir.

… Fals Juzieus ferir e despechar. Passio de Maria. 

… Frapper et honnir les faux Juifs. 

Pus qu’en peccat delieitas 

E ton criator despeytas.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Puisque tu te plais dans le péché et tu fais peu de cas de ton créateur.

Part. pas. El filh de Dieu, el rey dels cels, 

Fon despechatz per no fizels. Passio de Maria. 

Le fils de Dieu, le roi des cieux, fut méprisé par les non-fidèles. 

ANC. FR. Et à crestienté despire

S’estoit cele gent enhardie.

Guill. Guiart, t. I, p. 35. 

E qui despit les povres il sera despiz de Dieu.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 296. 

Molt la requist, molt li pramist, 

Mais ele du tot le despit.

Fables et cont. anc., t. II, p. 96. 

CAT. Despitar. ESP. Despechar (despreciar). IT. Dispettare.


Destinar, v., lat. destinare, destiner. 

Destinet et trames per predicar la fe, etc.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 8. 

Il destina et transmit pour prêcher la foi, etc.

Part. pas. Ie us am, qualque dans m’en sia 

Destinatz ni a venir. 

Berenger de Palasol: Dona si totz. 

Je vous aime, quelque dommage qui m’en soit destiné ni à venir.

Hom es destinat a gloria et a salvacio.

(chap. L’home está destinat a gloria y a salvassió.) 

Eluc. de las propr., fol. 5. 

L’homme est destiné à gloire et à salut. 

CAT. ESP. PORT. Destinar. IT. Destinare. (chap. destiná; destinat, destinats, destinada, destinades.)

2. Desti, s. f., destin.

Aras m’es cregutz marrimens, 

E moc per un avol desti.

Raimond de Miraval: Ben aia. 

Maintenant amertume m’est accrue, et elle provient d’un mauvais destin.

CAT. (N. E. ¿No encontró destí en los textos catalanes el Sr. Raynouard?) ESP. PORT. IT. (chap.) Destino.

3. Destinada, s. f., destinée.

Aitals es ma destinada.

Marcabrus: Lanquan. 

Telle est ma destinée. 

Jorn de mala destinada.

Los XV signes de la fi del mon. 

Jour de male destinée. 

IT. Destinata.

4. Destinacio, s. f., lat. destinatio, destination.

Pulmo… a recepcio d’ayre en si, et a destinacio de part de fora.

Eluc. de las propr., fol. 52.

Poumon… a réception d’air en soi, et a destination de par dehors.

ANC. CAT. Destinació. ESP. Destinación. PORT. Destinação. IT. Destinazione.

5. Destinatjes, s. m., destinée.

Segon aiso par

Qu’ astr’ es destinatjes

Donatz a totas res.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Selon cela il paraît qu’astre est destinée donnée à toutes choses.

6. Destinatiu, adj., destinatif, qui est destiné.

Als membres impulsiu et destinatiu.

Eluc. de las propr., fol. 20. 

Impulsif et destinatif aux membres.

7. Endestinar, v. destiner.

Part. pas. Ben es totz jois a perdr’ endestinatz, 

Que es perdutz per la lur devinalha. 

B. de Ventadour: Per mielhs cobrir.

Tout plaisir est bien destiné à se perdre, vu qu’il est perdu par leur calomnie. 

IT. Indestinare.

8. Endesti, s. m., signe, augure. 

Motz y aura greu endesti. Los XV signes de la fi del mon. 

Il y aura plusieurs signes terribles.

9. Endestinada, s. f., destinée, augure.

Can fo l’ endestinada 

Qu’el matero Juzieu…

E dema volray movre per bona ‘ndestinada. 

Roman de Fierabras, v. 4969 et 4960. 

Quand fut la destinée que les Juifs le matèrent… 

Et demain je voudrai mouvoir par bon augure.

10. Predestinar, v., lat. predestinare, prédestiner. 

Part. pas. Per c’om sap et enten… 

So qu’ es predestinat.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Par quoi on sait et entend… ce qui est prédestiné. 

Aquill son doncx predestinat. Brev. d’amor, fol. 13.

Ceux-là sont donc prédestinés. 

Substantiv. Nombre dels predestinatz. Eluc. de las propr., fol. 12. Nombre des prédestinés. 

CAT. ESP. PORT. Predestinar. IT. Predestinare. (chap. predestiná; predestinat, predestinats, predestinada, predestinades.)

11. Predestinatio, Predestinacio, s. f., lat. praedestinatio, prédestination.

Predestinacio es preordenacio de Dieus, segon laqual hom es destinat a gloria et salvacio. Eluc. de las propr., fol. 5.

Prédestination est une préordonnance de Dieu, selon laquelle l’homme est destiné à gloire et à salut.

De la predestinatio delz elegitz. Brev. d’amor, fol. 12. 

(chap. De la predestinassió dels elegits.)

De la prédestination des élus. 

CAT. Predestinació. ESP. Predestinación. PORT. Predestinação. 

IT. Predestinazione.


Det, s. m., lat. digitus, doigt. 

E ‘ls vostres dets grailes et plas.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Et vos doigts délicats et effilés. 

Loc. Aitan vezis cum es lo detz de l’ongla.

(chap. Tan veí com es lo dit de la ungla.) 

A. Daniel: Lo ferm.

Autant voisin comme le doigt est de l’ongle.

Un pertus de dos detz.

Liv. de Sydrac, fol. 139. 

Un trou de deux doigts.

Prov. Qi a obs foc ab det lo qer.

Un troubadour anonyme: Seigner N enfantz. 

Qui a besoin de feu le cherche avec le doigt. 

CAT. Dit. ESP. PORT. Dedo. IT. Dito. (chap. dit, dits de la ma.)


Detz, Dex, adj. numéral, lat. decem, dix. 

Adject. Qu’ab bel semblan m’a tengut en fadia 

Plus de detz ans.

Folquet de Marseille: Sitot me soi. 

Vu qu’avec beau semblant m’a tenu en mépris plus de dix ans.

Dex sestiers de froment.

Tit. de 1226. DOAT, t. CXXXIX, fol. 3. 

Dix setiers de froment. 

Substantiv. Entre mil non cug n’aia detz 

Que del tot puescon retener 

So que mos sens ampara. 

Gavaudan le Vieux: Ieu no sui. 

Je ne crois pas qu’entre mille il y en ait dix qui puissent retenir entièrement ce que mon esprit apprend. 

CAT. Deu. ESP. Diez. PORT. Dez. IT. Diece. (chap. deu; a Valjunquera diau.)

2. Dezen, adj. ordinal, lat. decimus, dixième.

Al dezen jorn issiran fors

Tugz sells que s’i ceran rescos.

Los XV signes de la fi del mon.

Au dixième jour sortiront dehors tous ceux qui s’y seront cachés.

Ells trameto la desena part. Philomena.

Ils transmettent la dixième part.

Substantiv. Salh de Scola es lo dezes.

Le Moine de Montaudon: Pus Peyre.

Saïl de Scola est le dixième.

Ab sol qu’il agues lo deze

De la dolor fer’ e mortal.

Folquet de Marseille: A pauc de.

Pourvu qu’elle eût le dixième de la douleur cruelle et mortelle. 

CAT. Desé. ESP. Deceno (décimo). PORT. IT. Decimo. (chap. lo que fa deu.)

3. Dezenament, adv., dixièmement.

Dezenament requier atencio. Eluc. de las propr., fol. 15. 

Dixièmement requiert attention.

4. Dezesete, adj. ordinal, dix-septième. 

En lo dezesete dia

De setembre.

Brev. d’amor, fol. 27. 

Dans le dix-septième jour de septembre. 

PORT. Dezesete.

5. Desen, s. m., dixième, sorte d’imposition.

Desens, vingtens, gabellas o autres emposts. 

Statuts de Provence, Julien, t. I, p. 259. 

Dixièmes, vingtièmes, gabelles ou autres impôts.

6. Desena, s. f., dizaine, dixième, sorte d’imposition.

Desenas, vingtenas ho autras impositions.

(chap. Desenes, vintenes o atres imposissions, impostos.)

Statuts de Provence, Julien, t. I, p. 259. 

Dizaines, vingtaines ou autres impositions.

– Troupe de guerre.

Apparelhat am son arnes, am tota sa desena, per visitar las portas.

Tit. de 1390. DOAT, t. CXLVII, fol. 176. 

Préparé avec son harnois, avec toute sa dizaine, pour visiter les portes.

CAT. Desena. ESP. Decena. PORT. Desena. IT. Diecina.

7. Dezenari, s. m., dizainaire, qui se divise par dix.

Tot autre dezenari, quai es XX que es doas vets X.

Eluc. de las propr., fol. 279.

Tout autre dizainaire, tel que est vingt qui est deux fois dix.

8. Dega, Degua, s. m., lat. decanus, décan, supérieur de dix, doyen.

Aquist dega sian elegit que l’abas seguramen lur puesca partir lo fays.

Regla de S. Benezeg, fol. 38.

Que ces décans soient élus de façon que l’abbé puisse avec sécurité leur partager le fardeau.

Fetz una glyeia collegiada e establi aqui 1 degua.

(chap. Va fé una iglesia colegiata y va establí aquí un decano.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 217. 

Il fit une église collégiale et établit là un doyen. 

CAT. Degá. ESP. Decano. PORT. Deão. IT. Decano.

9. Degania, s. f., décanie, doyenné, troupe de dix. (chap. decanía)

Sia gitatz de la degania.

Regla de S. Benezeg, fol. 38. 

Soit chassé de la décanie.

10. Desenier, Dexenier, s. m., dizenier. 

A tot capitani e desenier que sia estat ordenat a la defensa… A far conestablias, et centeniers, et cinquanteniers, et dexeniers. 

Tit. de 1390. DOAT, t. CXLVII, fol. 173 et 282.

A tout capitaine et dizenier qui ait été commandé pour la défense… 

A faire connétablies, et centeniers, et cinquanteniers, et dizeniers. 

ANC. CAT. Desener.

11. Desembre, s. m., lat. decembrem, décembre.

Desembres es dig lo dotzes.

Brev. d’amor, fol. 48. 

Le douzième est dit décembre. 

CAT. (chap.) Desembre. ANC. ESP. Decembrio. ESP. MOD. Diciembre. 

PORT. Dezembro. IT. Dicembre.

12. Decima, Dessima, s. f., lat. decima, dîme, décime. 

Las dessimas de totz los frucz de la tieua terra metras en la mayon del tieu senher Dieu. Hist. abr. de la Bible, fol. 34.

(chap. Les déssimes de tots los fruits de la teua terra ficarás a la casa del teu siñó Deu.)

Tu mettras en la maison de ton seigneur Dieu les décimes de tous les fruits de la tienne terre. 

Car ses la decima non es 

Us tan caut qu’en armes un lenh.

P. du Vilar: Sendatz vermelhs. 

Car sans la décime il n’en est pas un si chaud qui en armât un navire. CAT. ESP. (décima) Decima. PORT. Dezima. IT. Decima. (chap. déssima)

13. Decime, s. m., dîme.

La viscomtessa dec lo decime de tota sa terra. Titre de 1160.

La vicomtesse donna la dîme de toute sa terre.

PORT. Dizimo. (ESP. diezmo; chap. déssim, déssima.)

14. Desme, Deime, Deyme, Deume, Deme, s. m., dîme.

Penre los desmes segunt la lei… Dona tos desmes en alegresa… 

E ‘l desme de t’eira e de ton troil. Trad. de Bède, fol. 46. 

Prendre les dîmes selon la loi… Donne tes dîmes en allégresse… 

Et la dîme de ton aire et de ton pressoir.

E ‘l deime de Puy Cavalier dec a Diu. Titre de 1090.

Et il donna à Dieu la dîme de Puy-Cavalier.

Deymes o autras drechuras. Brev. d’amors, fol. 127.

Dîmes ou autres droits.

E ‘l demandon mil tans que no pot faire,

Qu’en lo deume seria ben redens.

Elias de Barjols: Pus la belha.

Et ils lui demandent mille fois tant qu’il ne peut faire, vu qu’il serait bien rendant avec la dîme.

De totas mas divicias

Doni demes e premicias.

(chap. De totes les meues divises – riqueses – dono lo déssim y primissies.)

Brev. d’amor, fol. 96.

Je donne dîmes et prémices de toutes mes richesses.

CAT. Delme. ESP. Diezmo.


14. Deimari, s. m., dîmerie.

Las terras que so el deimari de, etc.

Tit. de 1276. DOAT, t. LXXXVII, fol. 45. 

Les terres qui sont à la dîmerie de, etc.

16. Demamen, s. m., dîmerie.

De Carle Martel, que tolc los demamens.

P. de Corbiac: El nom de. 

De Charles-Martel, qui ravit les dîmeries.

17. Deimaria, s. f., dîmerie. 

En tota la parochia e deimaria.

Tit. de 1223. Arch. du Roy., J. 318. 

En toute la paroisse et dîmerie.

Aitant comma te la deimaria ni la parroquia de Sanch Salvador.

Tit. de 1258. DOAT, t. CVI, fol. 168. 

Autant comme contient la dîmerie et la paroisse de Saint-Sauveur.

18. Desmar, v., lat. decimare, dîmer, décimer.

Vos desmara vostras fedas.

Hist. abr. de la Bible, fol. 35.

Il vous dîmera vos brebis.

CAT. Delmar. ESP. Dezmar (diezmar). PORT. Dezimar. IT. Decimare. (chap. dessimá; partí per deu.)


Deteriorar, v., du lat. deterior, détériorer.

Part. pas. Deteriorat en aucuna maneyra.

Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, 477.

Détérioré en aucune manière.

CAT. ESP. PORT. Deteriorar. IT. Deteriorare. (chap. deteriorá: deterioro, deteriores, deteriore, deteriorem o deterioram, deterioréu o deterioráu, deterioren; deteriorat, deteriorats, deteriorada, deteriorades.)

Deus, Dieus, s. m., lat. Deus, Dieu.

Evers Deu era tot sos afix. Poëme sur Boèce. 

Toute sa confiance était envers Dieu.

Sapcha a Dieu retener 

Et onrar e temer.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Qu’il sache retenir et honorer et craindre Dieu. 

Par ext. En la cort del ver Dieu d’amor.

Richard de Tarascon: Ab tan de. 

En la cour du vrai Dieu d’amour. 

Interj. E quant autre la razona,

Dieus! lo sieu tort m’ochaizona.

B. de Ventadour: La doussa votz. 

Et quand autre la raisonne, Dieu! elle me reproche son tort.

Interj. comp. Amaire, si Dieu ador! 

Sui ieu fis.

Giraud de Borneil: Las co m’ ave. 

Comme j’adore Dieu! je suis amant fidèle. 

Dieus vuelha blasmes non l’an seguen!

Deudes de Prades: Ai! s’ieu pogues. 

Dieu veuille que blâme ne l’aille pas suivant! 

Confonda us Deus!

A. Daniel: Si m fos amors. 

Que Dieu vous confonde!

Dieu lau! for sui de cadena. 

T. de P. d’Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx. 

Je loue Dieu! je suis hors de chaîne. 

Loc. Senhors, a Dieu siatz.

Bertrand d’Allamanon: Lo segle. 

Seigneur, à Dieu soyez!

Mais mi notz a Dieu siatz

Que Dieus vos sal no m’ajuda.

Cadenet: Amors e com er. 

A Dieu soyez me nuit plus que Dieu vous sauve ne m’aide.

ANC. FR. Et je m’en vois, à Dieu soyez.

Roman du Renart, t. II, p. 352. 

A Dieu soiés vos commandez. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 375.

Bien vous puis, ce me semble, 

Dire Dieu gard et adieu tout ensemble.

C. Marot, t. II, p. 191. 

CAT. A Dieu siau, germa meu.

Gezophylacum catalano-latinum, p. 310. (N. E. Gazophylacium, 1696; Ioanne, Joan, Juan Lacavalleria et Dulach. Barcinone, apud Antonium Lacavalleria, in viâ Librariâ. Occitano: a Dieu siatz; catalán: a Dieu siau. La segunda persona del plural del occitano acabada en tz se encuentra en el dialecto catalán con ts y después pasa a: au; ej. digatz, digats, digau.)

Gazophylacium, 1696; Ioanne, Joan, Juan Lacavalleria et Dulach


Que, per Dieu, sol lo parlars 

M’adutz tals cent bons pensars.

Giraud de Borneil: S’ era non. 

Que, par Dieu, seulement le parler m’amène telles cent bonnes pensées!

Dona, per Dieu, aiatz en chausimen. (N. E. aiatz, aiats, ajats, aiau, con h, haiatz, haiats, hajats, hajau.)

Aimeri de Peguilain: Domna, per vos. 

Dame, pour Dieu, ayez en attention.

ANC. FR. L’ancien français, après avoir employé les expressions par Dieu, mort Dieu, etc., les changea en par bleu, par biu, (sacrebleu, sacrébleu, Sacré Bleu : Sacré Dieu) mort bleu, mort biu, etc. L’habitude des jurements, enracinée dans les moeurs, produisit ces modifications, pour échapper aux peines portées par les ordonnances du XIIIe siècle contre ceux qui juraient par le nom de Dieu.

Mas merce n’aura, s’a Dieu plai.

Roman de Jaufre, fol. 82. 

Mais il en aura merci, s’il plaît à Dieu. 

Que Dieu ni ley ni ben non an.

(chap. literal: Que Deu ni ley ni be no tenen.)

Giraud de Borneil: A l’honor Dieu.

Qui n’ont ni Dieu ni loi ni bien.

Per amor de Dieu, mi fazes, 

Ma dompna, qualque bon saber.

B. de Ventadour: Bel m’es. 

Par amour de Dieu, que me donnât, ma dame, quelque bonne raison.

Fan totz lur Dieu del aver.

P. Cardinal: Sitot non. 

Font tous leur Dieu de la richesse. 

Car hom carnal e gloto fa son Dieu de so ventre. 

(chap. Per ejemple, Juaquinet Monclús, presidén de la Ascuma. Consevol día fotrá un pet, reventará este home carnal y fart que fa son Deu de son ventre.)

V. et Vert., fol. 101.

Car homme charnel et glouton fait son Dieu de son ventre.

Loc. Non sai autra de sotz Dieu 

Que bona ni bella sia.

Azemar le Noir: Ja d’ogan. 

Je ne sais autre dessous le ciel qui soit bonne ni belle. 

ANC. FR. Où troverons lo Deu d’amor. (N. E. aún usaban el artículo lo.)

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 361.

Al chevaler ad remembré

De quel péril Deus l’out jeté.

Marie de France, t. II, p. 464.

CAT. Deu. ESP. Dios. PORT. Deos. IT. Dio. (chap. Deu; deu, deus, diossa, diosses.)

Denina, t. II, p. 7, atteste que l’ancien italien disait Deo.

Le mot damne, dame, seigneur, se joignit souvent à celui de Deus. 

Ja dame Dieus no m’azir tan 

Que ja pueis viva jorn ni mes.

B. de Ventadour: Non es meravelha. 

Que jamais le seigneur Dieu ne me haïsse tant que je vive jamais ensuite jour ni mois. 

ANC. FR. Quant dame-Diex lor monstre 

Le saintuaire précieux.

Roman de la Rose, v. 2738. 

“Biaz niez, dit Karles, à dame-Deu aleiz.” 

Roman de Gerard de Vienne. Bekker, v. 624. 

IT. Domeneddio.

2. Dea, s. f., lat. dea, déesse. 

D’Ulixes 

Com dea Venus fes perir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

D’Ulysse comment la déesse Vénus le fit périr. 

Mas quar esta per si meteysha, l’apelavo dea Vesta.

Eluc. de las propr., fol. 157. 

Mais parce qu’elle est par elle-même, ils l’appelaient déesse Vesta.

ANC. CAT. Dea. ESP. Diosa. PORT. Deosa. IT. Dea.

3. Deuessa, Diuessa, s. f., déesse.

De las grausas dels homes fo Aveintura faita deuessa.

Trad. de Bède, fol. 5.

Des murmures des hommes la Fortune fut faite déesse.

Cuio que sia diuessa de las foretz.

Eluc. de las propr., fol. 117. 

Ils croient qu’elle soit déesse des forêts.

4. Deitat, s. f., lat, deitatem, déité, divinité.

Selh Dieu prec que fetz trinitat 

De se mezeis en deitat. 

Guillaume moine de Beziers: Quascus plor. 

Je prie ce Dieu qui fit la trinité de lui-même en divinité.

Per vertut de la deitat. Brev. d’amor, fol. 2.

Par vertu de la divinité.

CAT. Deitat. ESP. Deidad. PORT. Deidade. IT. Deità. (chap. deidat, divinidat.)

5. Devin, Divin, adj., lat. divinus, divin.

On que s’an, lo devis poders

Sap cal clercx fai bona via.

B. Carbonel: Tans ricx.

Où qu’il aille, le divin pouvoir sait quel clerc fait bonne voie. 

La divina misericordia socor als repentens.

Trad. de Bède, fol. 51. 

La divine miséricorde porte secours aux repentants. 

CAT. Divin (¿Aún no se encontraba diví en los textos, aunque fuese sin tilde?). ESP. PORT. IT. (chap.) Divino.

6. Divinal, adj., divin, de Dieu.

III son apelladas divinals… son apelladas divinals, car endresson e adordeno lo cor a Dieu. V. et Vert., fol. 47.

Trois sont appelées divines… elles sont appelées divines parce qu’elles redressent et dirigent le coeur vers Dieu. 

ANC. CAT. ANC. ESP. PORT. (chap.) Divinal. IT. Divinale.

7. Divinitat, s. f., lat. divinitatem, divinité, théologie.

Segon sen natural

Es ela divinitatz.

Nat de Mons: Sitot non es. 

Selon sens naturel elle est divinité. 

Un estribot farai que er mot maistratz

De motz novels e d’art e de divinitatz.

P. Cardinal: Un estribot. 

Je ferai un estribot qui sera très savant de mots nouveaux et d’art et de théologie. 

ANC. FR. Divinitez qui est science espéritable.

Ruteboeuf, I, 179.

CAT. Divinitat. ESP. Divinidad. PORT. Divinidade. IT. Divinità. (chap. divinidat.)

8. Deificar, v., déifier.

Part. pas.

Fo deificada, et cum diuesa hondrada. Eluc. de las propr., fol. 157.

Elle fut déifiée, et comme déesse honorée.

ESP. PORT. Deificar. IT. Deificare.

9. Teologia, Theologia, s. f., lat. theologia, théologie.

Es tripla iherarchia 

D’angels, segon teologia.

Brev. d’amor, fol. 19. 

La hiérarchie des anges est triple, selon la théologie. 

Mestre en sancta theologia. 

(chap. Mestre, maestre en santa teología.)

Tit. de 1428, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 228. 

Maître en sainte théologie. 

CAT. ESP. (teología) Teologia. PORT. Theologia. IT. Teologia.

10. Theologian, s. m., du lat. theologus, théologien.

Ieu no soi teologias. Brev. d’amor, fol. 2. 

(chap. Yo no soc teólogo.)

Je ne suis pas théologien.

CAT. Teóleg. ESP. Teólogo. PORT. Theologo. IT. Teologo.

11. Theological, adj., du lat. theologicus, théologal.

Tres vertutz theologicals. Brev. d’amor, fol. 139. 

Trois vertus théologales.

(chap. Tres virtuts teologals: fe, esperansa, caridat.)

ANC. CAT. Teological. ESP. Teologal. PORT. Theologal. IT. Teologale.

12. Theofania, s. f., lat. theophania, épiphanie.

En las festas… de theofania. 

(chap. A les festes… de epifanía. Reys magos, reixos.)

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXVIII, fol. 44. 

Dans les fêtes… de l’Épiphanie.

Que paregue un acsidén

ELS CENT NOMS DE DEU. LOS CIEN NOMBRES DE DIOS.

LOS CIEN NOMBRES DE DIOS.


La extensa obra que bajo este título escribió Raimundo Lulio en Roma por el año de 1285, se compone de cien salmos hechos quizás para el canto plano, puesto que si bien sus versos no carecen de rima dejan de guardar orden en la medida o en el número de sus sílabas. El prólogo en prosa que el autor colocó al frente del poema nos explica el objeto con que Lulio lo compusiera, dispensándonos por consiguiente de entrar en ulteriores observaciones.

Algunos han querido deducir del contexto del citado prólogo que Lulio no poseía el latín, puesto que dirige su voz al Santo Padre de la Iglesia y a los cardenales para que dispongan una versión latina del poema. Mas sobre no probar esto la suposición, consta por otra parte de datos positivos, que Raimundo no sólo sabía escribir en aquel idioma, sino que en él explicaba su Arte general en la Universidad de París y en muchas de las escuelas en que le enseñó; y aún manifiesta que le fue necesario introducir en el poema algunas voces latinas para explicar más propiamente los conceptos; por consiguiente, aquel dicho en que se apoyan los antagonistas de Lulio, que se empeñan deprimir su saber, no justifica otra cosa, sino que deseaba que el poema se pusiese en un latín castizo, bello y elegante; cosa a decir verdad no muy asequible en aquel tiempo en que tanto se había barbarizado el idioma de Horacio.

Lo que hace a veces pesada la lectura de esta obra es la circunstancia de estar trazada en muchas de sus partes, según el método de su Arte demostrativo: de modo que llega a menudo a una sutileza casi incomprensible, más regular en los tratados escolásticos que en la poesía. Sin embargo el carácter que domina por lo general en la composición es el sentencioso, y de ella pudieran entresacarse un sin número de máximas de la moral más exquisita. – «Poner en obra, dice, un amor virtuoso, y una inteligencia sin vanidad, vale más que edificar altas torres o soberbios castillos. – Poco sabe la naturaleza del amor quien ama a Dios para salvarse o para evitar los eternales castigos. – El hombre a quien el pecado esclaviza no tiene franca la voluntad, porque la justicia se la aprisiona. – Santo es Dios en sí mismo, y de él no puede venir mal, antes santifica a quien le sigue. – Quien vilmente vive, muere cada día. – La virtud tiene más valor que cualquier tesoro, porque ella es la mejor defensa del hombre contra su enemigo. – La verdad hace al hombre rico de bondad y de espíritu, al paso que la mentira le hace mendigo. – La verdad se encuentra en el dadivoso y no en el avaro, porque la verdad es amiga de dar. – La justicia hace humilde a la criatura y inspira piedad, misericordia y amor; y el que a sí mismo se juzga, está próximo a ser perdonado y tiene los pies en el camino de la salvación. – El que se defiende con lealtad, rectitud y verdad, se defiende mejor que el que va armado.
– Más vale defenderse con la virtud que con escudo y lanza, porque con ella mejor se levanta el hombre cuando caído. – Quien tuviere el entendimiento enfermo, ponga en alto sus pensamientos y lo sanará; quien tuviere enfermo el amor, diríjalo a Dios con todo su entendimiento y su memoria. – No es esforzado ni valiente quien no cumple con sus deberes, pues el mal obrar hace cobardes. – La caridad está vestida de suavidad. – Mejor sirve el hombre a Dios con pensamientos leales y humildes que con lanza y riquezas: y vale más la buena intención que todo el oro y la fortuna que tuvieron Salomón y Alejandro.»

Cuando no brotan del talento fecundo de Raimundo las ideas sentenciosas, o no divaga en deducciones teológicas según su sistema, toma a veces la obra un carácter individual al par que elegíaco. – «Con grande tristeza estoy, exclama, cuando veo que la trinidad del Dios omnipotente es ignorada y no amada de todos. Tú eres, o Dios, mi padre, porque de la nada me criaste; mas yo no soy hijo tuyo porque estoy en pecado. – Ah Espíritu Santo, que por el amor fuiste concebido! tuyo es el mundo, que casi perdido está porque poco te ama y te conoce. Por ti se unen grandeza y bondad por naturaleza de amante, amable y amado, une pues en nosotros piedad y misericordia. – Dios mío! tú que oyes las súplicas de cada uno de los mortales para el bien especial, ¿por qué no me oyes a mí que te ruego para el bien general, que vale más que todo? Pídote que infundas a los hombres saber y voluntad para que te sirvan, y no sé si querrás escucharme; y con suspiros y lágrimas te imploro la gracia de que me des predicadores celosos que publiquen tus excelencias. – Dios me ha dado gran fuerza de voluntad para hacer bien, mas por castigo de mis culpas no me ha dado gran poder para ejecutarlo. – Largo tiempo ha que soy procurador de Cristo para que se le ensalce y se le honre por toda la faz de la tierra; mas por desgracia no encuentro quien me ayude.» –

Como ejemplo de inspiración melancólica es notable, entre otros, el salmo XLIV, que no podemos menos de traducir en su mayor parte. – «Dios, dice, da consuelo al hombre culpable, cuando le representa en su memoria la penosa pasión que quiso sufrir por el amor que nos tiene; mas, ay! yo no puedo consolarme cuando veo el menosprecio en que al Criador se tiene por los hombres en el mundo. ¿Y quién no ha de dar rienda suelta a sus lágrimas al ver cuán poco es el amor que le dispensan aquellos que tanto le deben? Día y noche estoy sumido en la más profunda aflicción si considero las ofensas que recibe, y los eternos castigos que aguardan a los que así le ultrajan con sus pecados. Quien se consuela cuando ve a su Señor vituperado por sus mismos servidores, no sabe ni conoce la fuerza del amor. Dios consuela al hombre con los dones de amor y de esperanza, con el perdón y dádivas de inestimable precio. La paciencia y la piedad, la justicia y la lealtad consuelan al que se ve sumido en las amarguras del vilipendio. Y a quien tiene abierto a Dios su corazón, poco le importa la pérdida de todos los bienes mundanales, porque Dios satisface completamente todas las necesidades; ni cabe ya el consuelo en quien está sumido en el lodazal del pecado, porque el culpable desespera siempre de la divina misericordia.» –

Seríamos difusos en las citas si hubiésemos de detenernos en los pasajes dignos de mentarse por el mérito de los conceptos, así como lo fuéramos también si debiésemos tildar todos aquellos de pesada y fastidiosa lectura. Mas de todos modos tenemos por resultado que el poema de los Cien nombres de Dios, a pesar de que contiene no pocas bellezas, es seguramente la obra poética de Lulio que menos gloria reporta a su autor, si bien es la que con más frecuencia ha corrido en manos de los aficionados al estudio de las obras del célebre mártir. Varias son las copias que andan manuscritas de este poema, debidas a la avidez sin duda con que han procurado proporcionárselo los adeptos de Lulio; lo cual no ha dejado de contribuir a que fuese más generalmente conocido, aun en perjuicio de las otras poesías de un mérito mayor, muchas de las cuales no sabemos que existan más que en los códices que tenemos la fortuna de poseer. Y visto esto, ya no es extraño que algunos escritores al tratar de hacer mención de Lulio, considerado como poeta, le designen con el nombre de el autor de los Cien nombres de Dios, como si no tuviera títulos mejores y más valederos para alcanzar la fama poética de que generalmente se ha querido prescindir al tratar de tan gran maestro.

No concluiremos empero sin hacer observar al lector las palabras que Raimundo Lulio estampa en el prólogo del poema, repetidas en muchísimas obras de su pluma, y que se refieren al Padre Santo y a la Iglesia, a cuya corrección somete completamente el escrito por si acaso contiene algunos errores. Esta humilde sumisión en un poema de moralidad sin tacha, fruto de la más cristiana y ardorosa fé y del más acendrado catolicismo, demuestra la injusticia y la sinrazón con que se han ensañado contra Lulio sus contrarios, al contar en el catálogo de los heresiarcas al más celoso apóstol de la doctrina de Cristo, y al más entusiasta por la dilatación de la fé católica.


ELS CENT NOMS DE DEU. (Se encuentra más veces los como artículo plural )

Deus, ab ta virtud comença RAMON aquest libre qui es del Cent noms teus.

Com los sarrayns entenen provar lur lley esser donada per Deus, per ço car l’ Alcorá es tan bell dictat que no ‘l poria fer null hom semblant d’ éll, segons que ells dien; eu, Ramon indigne, me vull esforçar ab ajuda de Deus, de fer aquest libre, en qui ha meyllor materia que en l’Alcorá e a significar que en axí com eu fas libre de meyllor materia que en l’Alcorá, pòt esser altre home que aquest pos en axí bell dictat com l’ Alcorá. E aço fas que hom puscha arguir los sarrayns que l’Alcorá no es dat de Deus: jat sia aço que sia bell dictat. Empero deim que aquest libre e tot bé es donat de Deus, segons que dir se cové. Perque eu, Ramon, supplich al sant Pare Apostolich e als senyors Cardenals qu’ el fassen pausar en lati, car eu no li sabria pausar, per ço car ignor grammática. E si eu en alguna cosa erre en aquest libre contra la fe, sotmet lo dit libre a correcció de la santa Esgleya romana.

Los sarrayns dien que en l’Alcorá son noranta nou Noms de Deus, e qui sabria lo centé sabria totes coses, perque eu fas aquest libre de CENT NOMS DE DEUS, los quals scé. E per tot ço no’s segueix que sapia totes coses, e aço fas a rependre lur falsa opinió.
En aquest dictat pos mols noms que son pus propris a Deus, que alguns qu’els sarrayns a Deus apropien. La manera que propós tenir en aquest libre es que parla naturalment dels noms de Deus qui simplament a éll se pertanyen; e que de aquells noms qui a Deus se pertanyen parle segons esguardament de creatura e segons ço que als noms de Deus se pertanyen. En cascun dels Noms de Deus posam X versos, los quals hom pòt cantar segons que els psalms se canten en la Esgleya. E aço fem per ço car los sarrayns canten l’Alcorá en lur mesquita. Aquest libre es bon a contemplar e a conexer Deus e a provar la fe christiana, segons que en éll appar. E es libre de gran consolació e plaer, e es bon a preycar. En aquest libre coven usar de alguns vocables que son en latí, sens los quals no’ l poriam tan bellament ne bon a fer. Lo primer Nom es Deus, lo segon Essencia, e axí dels altres segons que en las rubriques appar. Com Deus haja pausada virtud en paraules, pedres, e en herbes, quant mes donchs la ha pausada en los seus noms. Perque eu conseyl que hom cascun dia diga los CENT NOMS DE DEUS, è ab si escrits los aport. Com haurá dit un capítol diga aquella Laor en loch de Gloria Patri, la qual es escrita avall en la fí de aquest libre. Aquests versos arrimam per ço que hom los puscha mils saber de còr. E no fem força si en alguns versos ha mes síllabes que en altres, per ço que meyllor materia puscham pausar en aquest libre. E ha major dificultat pausar tan subtil (pareix subtll) materia en rims, que no es pausar l’ Alcorá en lo dictat que es pausat.

I.

iO DEUS!


¡O Ens divinal! tú est Deus per obrar,

Que en tú has axí com est Deus per estar,

Perque en tú null accident no y pòt estar.
Si no fosses Deus en obrant

E que fosses Deus en estant,

Fóres menor Deus en amant.
Tú est Deus per ta bontat,

E ta bontat per deitat,

E est Deus per lur unitat.
Si en bondat no fós deificar,

E si en deitat no fós bonificar,

Deus no fóre Deus per son obrar.
Tú est un Deus per unitat,

Si com est Deus per deitat,

Est amorós per voluntat.
Infinit bé en Deus no pogra estar

Si en sa bontat no hagués bonificar,

Per natura de entendre e de amar.
Aquell Ens qui es Deus appellat,

Cové que sia sens peccat,

Sens temps e sens quantitat.
Si en Deus fós ociositat,

De sa granea e bontat,

Covengra que en éll fós peccat.
Tant es Deus larch del nom seu

Que home Christ fá nomnar Deu,

Al qual present tot mí e ‘l meu.

Aorte Deus en ta majestat,

De deificant, deificable, deificat,

Distincts tots tres en trinitat.


II.

¡O ESSENCIA!


¡O Essencia, qui est eternal e infinida

E qui estas de tot ben cumplida!

Tú est mon conort, gaug e ma vida.
¡O Essencia paternal, filial, espirital!

Tú ets tres en nombre personal,

E estás una en nombre substancial.
Tú, Essencia, estás sens ociositat

De bontat, infinitat, eternitat;

De essenciant, essenciar, essenciat.
Si tú, Essencia, fosses sens essenciar,

Bona e gran fóres en ton amar,

E no bona ne gran en substanciar.
Si Essencia no fós luny a minoritat

Per essenciant, essenciar, essenciat,

Fóre prop a no esser per ociositat.
Essencia divina! tú estás aytant infinidament

Per infinit, infinir, infinient,

Com fas per amant, amable, e amament.
Tú, Essencia, estás indistincta en trinitat,

Qui está distincta proprietat,

De tú, Essencia, en personalitat.

Si tú, Essencia, no fósses en essenciar,

No pogres esser en concordança ni en concordar,

Ne egualtat, egualar no pogra en tú estar.
O esser qui est de tot altre esser senyor!

Esdevengut es lo meu esser peccador,

Perque ‘t prec te membres esser perdonador.
¡O esser infinit, tan luny a peccat,

Que peccat en sí no pòt haver entitat,

Per ço que en res no ‘t sia assemblat!


III.

¡O UNITAT!

Eternitat e infinitat

Son un esser en singularitat,

Lo qual esser es Deus appellat.

Si fossen molts Deus o fóre la U termenat,

O fóre l’ altre en infinitat,

Qui no fóre en gran singularitat.

Cové donchs que sia un Deus tan solament,

Per ço que sia gran bé e gran compliment,

E en sa Unitat omnipotent.
Granea de la divina Unitat,

Es que en sí haja gran unificat,

Distinct de unificant, unificar en trinitat.
Si en divina Unitat no fós unificar,

No hagra gran poder, saber e amar,

E pogra en sí mateixa ociosa estar.
Enaxí se han Unitat e unir,

Com se han compliment e son complir,

Perque Unitat e unir no ‘s poden departir (1).
Major poder ha Unitat en unir,

Que no ha sensualitat en sentir,

Ne volentat d’ home en desir.
Tan gran poder ha divina Unitat,

Que pòt estar en distincta trinitat,

E romanir U en substancialitat.

Enaxí ‘s coven que en Deus U sia de un,

Com se coven que éll sia un,

Per ço que en éll sia propri e comun.

Volch Deus mostrar lo poder de sa Unitat

E en esser home unit ab divinitat,

Una persona de deitat e humanitat.

IV.

¡O TRINITAT!

¡O divina molt alta Trinitat!

Enaxí es per tú tota pluralitat,

Com es unitat creada per divina unitat.
Si Deus no fós en distincta Trinitat,

No fóren en éll concordança, concordar e egualtat,

E fóre prop a contrariar, desagualar, e contrariat.
Estan en Deus divinas proprietats,

Per ço que en éll sian entenduts e amats,

Actus distincts de deitat no separats,
Está Trinitat deitat divina en paternitat,

Filiació, espirabilitat,

E totes tres están una essencia en una deitat.
En Deus no pòt quaternitat estar,

Pus que a deitat poren bastar,

Deificant, deificable e deificar.
Sens Trinitat no pogra deitat

Estar en natura de amable, amant e amat,

Sens los quals fóre en vacuitat.
Si no fós distincció entre entenent, entendre e entes,

No pogra Deus saber negun dels tres qual es,

Ne infinit e eternat no pogra esser nulla res.
En tristicia estich e en pensament,

Car la Trinitat de Deus omnipotent

No es amada e sabuda per tota gent.

Cell qui sab Trinitat e no la vòl mostrar

A aquells qui la porian saber e amar,

No par que de colpa se puscha escusar.

V.
¡O PARE!

¡O Deus Pare, qui est molt gloriós!

Tú, has fill Deus ab qui est poderós,

En espirar Sant Esperit d’ amdós.
Deus es Pare en sa substancialitat

Entenent sa gran potestat,

En engenrar lo fill de sa deitat.
Es de Deus Pare fill Deu,

Al qual ha dat lo esser seu,

Al qual fá esser Deus meu.
Es Deus Pare en singularitat,

Per ço que a una paternitat

Abast una infinitat.

Deus es Pare en engenrant,

Entenent que éll pòt en aytant,

Com es son poder en estant.
Es Deus Pare en comensamen,

En qui done esser e no ‘l pren

D’ altre perque Pare s’ enten.
Aytant es Deus Pare substancialment,

Com está Pare relativament,

E per ço está Pare sens negun accident.
Si fós Deus Pare per sola relació,

Sens deitat, pogren dir que no

Es tan gran Pare com per creació.
Tú est, Deus, mon Pare en creant,

Mas eu no son ton fill en peccant,

Fem donchs ton fill mercé clamant.

Si tú est Pare bò, sávi e virtuós,

Eu so fill, mal fill e viciós,

Quit clam Pare just e misericordiós.


VI.
¡O FILL!


¡O Deus Fill! Per çó estás sens quantitat,

Car est Fill en infinitat e eternitat,

De infinida e eternal paternitat.

Tú est, Fill, per ço que pare puscha estar,

E que tú e éll Deus posqués donar,

Que es Sant Esperit per espirar.

Car entre pare e Fill se pertany major volentat,

Major poder e major egualtat,

Son pare e Fill en Deus de necessitat.

Si en Deus pare e Fill no poguessen estar,

No pogra en Deus estar major concordar

Per natura de entendre e de amar.
E están lo pare e lo Fill en unitat

De natura, essencia e deitat,

E son distincts en natura de engenrant e engenrat.
Está lo Fill en lo pare per amor,

El pare, el Fill per ardor d’ amor,

Ix d’ amdós espirant Deus d’ amor.

Deus, qui es Fill de Deitat,

Es pare de home deificat,

Per ço que en deificar sia al pare ressemblat.
Si el Fill de Deus en home no fós encarnat,

Mes pogra home de Deus pendre bontat,

Que no li ‘n volgra dar divina volentat.
Car Fill eternal e Fill creat

Están en major proporcionitat;

No fó lo pare n’ el Sant Esperit encarnat.

A tú, Fill home Deus encarnat,

Dó mon enteniment e ma volentat,

Si ‘t plau qu’ els muts de pena e de peccat.


VII.

¡O SANT ESPERIT!


¡O Sant Esperit, qui estás espirat

De engenrant e de engenrat,

Hages merce de nos e pietat!

Es Sant Esperit per ço que complir

Puscha infinitat lo seu infinir,

E divina amor lo seu desir.

Car lo pare e ‘l fill s’ han gran volentat,

Espiren Sant Esperit qui es proprietat,

En qui s’ ha fina natura d’ amor e d’ amistat (2).
Axí com lo pare ha lo fill entenent conçebut,

Han lo pare e ‘l fill lo Sant Esperit volgut,

Amantlo un e l’ altre ab granea de virtut.

Si el amar qu’ el pare e ‘l fill s’ han no fós personat

En natura de infinitat e eternitat,

Fóre lur amar finit ab quantitat.
Tant s’ aman lo pare e ‘l fill en unitat,

Que amdos han una sola espiritivitat,

En espirar una sola espirabilitat.
¡O Sant Esperit, en qui’ s complex lo nombre de trinitat,

Per ço car no espires, estás espirat,

Espira a nos a fer la volentat!

Entre ‘l pare e ‘l fill cové esser espirar,

Per ço que en amdós sia gran concordar

Per natura d’ amor e d’ amar.

Ah Sant Esperit, qui per amor est conçebut!

Lo mon es teu, e es tot quaix perdut,

Per ço est poch amat e conegut.

Com per tú, Sant Esperit, sian conjuntes granea e bontat,

E aço per natura d’amant, amable e amat,

Conjuny per nos misericordia e pietat.


VIII.

¡O SINGULAR!


¡O Ens, qui estás Singular

En infinir e eternar!

A tú tot sol dó mon amar.
Molt major es eternitat

Si está ‘n singularitat

Que si fós en dualitat.

Axi com Deus es Singular en infinitat,

Cové que sia Singular en eternitat,

Per ço que en éll haja egualtat.
Singular es Deus en infinir,

En eternitat e en complir,

E en deificar e en unir.

En Deus poder, saviesa e volentat

Están en singularitat,

En quant ensemps son una unitat.
Amar es Singular en amor

De amable e de amador,

E axí mateix es de lausor.
Singularment es granea bona per bontat,

E singularment es amada per volentat,

E materialment es creació de creat.
Deus ha presa una humanitat,

Per ço que en una singularitat

Encarnació haja mays de bontat.
Si en Deus no fós singularitat,

De propria proprietat,

No fóra gran sa unitat.

Car Deus es Singular en valor,

A éll pertany singular honor

Que sia a totas major.


IX.

¡O ESTANT!

¡O rey qui est Deus en Estant!

Tú estás Deus en engenrant,

E estás Deus en espirant.
Enfre Estant e estar

Está molt gran concordar

De entificant e entificar.
Está poder en amar,

Está amar en possificar,

Está infinit en infinitar.
Poder, saber, e volentat

Están en Deus en unitat

De essencia, natura e deitat.
Está granea en bontat,

Está bonea en eternitat,

Está Deus bò, eternal en infinitat.
Deus está aondós

De gloria e de gloriós,

A la qual gloria ha creat nos.
Car en Deus está jutjar,

Pietat e perdonar,

Devem estar en temor e en esperar.
Com en Deus estiga veritat,

Home estant en falsetat

No pòt estar en amabilitat.
Car en Deus está egualtat

De intelligibilitat e amabilitat,

A amar e a entendre es hom obligat.
Está mon cor en tristor,

Car no pusch empetrar honor

A Deu digne de lausor.

X.

¡O FAENT!

Deus pare obra en virtut,

Fill qui d’ éll es conçebut,

Esperit Sant d’ amdos produt.

Obrantobrable e obrar

Fan la trinitat estar

Per natura de’ entendre e d’ amar,

Obra que sia de bontat,

De infinitat è eternitat,

No ha de rè necessitat.

Si en Deus no fós obrar

De infinit e eternar,

Falliment en éll pogra estar.

Bon fá de veritat

Verificable, verificat

Ab verificar qui ix d’ amich e d’ amat.
Obrar amar que sia virtuós,

E entendre que no sia ergullós,

Val mes que obrar castells ne tors.
Deus ha obrat hom ab bontat,

E hom mal obra ab peccat,

Mal dir e mala volentat.

Si no fós Deus per son obrar,

Fóre major per son estar

Que per son entendre e amar.
Obrá sens fé e caritat

Esperança e fermetat,

Es obra de mal e peccat.

Mes val haver bon pensament

Que guessanyar aur ne argent,

Ne haver fills ne honrament.


XI.

¡O ENS NECESSARI!

Deus, qui est de necessitat,

Per çó car est infinitat e eternitat,

Tú sias conegut, amat e honrat.
En infinitat es necessari infinir,

Axí com en compliment complir,

Sens lo qual compliment no ‘s pogra sofferir.
Si no fós eternitat

Seguir es de necessitat

Que çó qui es, fós per sí començat.
Necessari es que en Deus sia poder,

E qu’ en volentat se puschan saber,

Amant, amable e voler.

En Deus poder, saviesa e volentat,

Son una natura de necessitat,

Per ço que éll sia infinit en unitat.
Necessari es que en Deus obrar

Sia aytant gran com son estar,

Perqu’ en Deus puscha esser deitar.
En Deus es necessari concordar,

Distinccionar e egualar,

Per ço que ociós no puscha estar.
No ha Deus fora sí necessitat,

Car complit es de tota bontat,

Perque ha en sí obra e obrat.
Deus es nostra necessitat,

Car sens Deus no fóre ens sustentat,

Ne a neguna fí menat.

Necessari es a hom Deus amar,

Conexer, servir e honrar,

E bé está en Deus mercé e perdonar.

XII.

¡O PERSEITAT!

Deus está per sí en poder,
En volentat é en saber,
E pòt en tot quant vòl haver.
Es Deus causa e no causat,
Perque tot hom es obligat
A obeir sa volentat.
Deus está per sí aondós,
E assí mateix ha creat nos,
Aytal per sí es gloriós.
Es Deus per sí paternitat,
Filiació, espirabilitat,
Es donchs per sí en trinitat.
Deus está per sí en bontat,
Infinitat e eternitat,
Donchs deu esser per sí amat.
Qui ama Deus per sí salvar,
E que infern puscha esquivar,
Poch sab de natura d’amar.
Null hom pòt per sí estar,
Ne pòt per sí negun be far,
Perque no’s deu en sí fiar.
Per si es null hom senyor,
Perque no li tany servidor,
Pus que per sí no há honor.
Pus que per mí no son creat,
Tort ay e fas gran pecat
Si per mí vull esser honrat.
Per sí está hom peccador,

E enemich de bona amor,
Perque de mí ay gran pahor.

XIII.
¡O LIBERTAT!

Franch es Deus en son estar,
E es franch en son obrar,
Ab possificant, possificable, possificar.
Poder franch ha Deus en sa bontat,
De bonificant, bonificar e bonificat,
E aço mateix en infinitat e eternitat.

Deus es pus franch en son poder
Que no es home en son voler:
Sa Libertat ¿quí la poria saber?
Está Deus franch en infinir,
En eternar e en complir,
A Deus no pòt rè contradir.
Mays val franquea en voler,
En remembrar e en saber,
Que en regnar ne en haver.
Creá Deus hom franch en virtut,
Mays hom es servu esdevengut,
Per ço car s’es desconegut.
Tot hom pòt Libertat haver
En amar Deus e car tener,
Car Deus no força null voler.
Hom qui es servu de peccat,
No está franch de volentat,
Car justicia l’ha encarçerat.
No está servu hom ab virtut,
Ne está franch home caút
En pecat trò s’es conegut.
Mays val servitut en turment
Ab que hom hi sia justament,
Que Libertat en honrament.

XIV.

¡O SIMPLE!

Car Deus es sa simplicitat,

Es aytant Simple en trinitat,

Com es Simple en Unitat.
En Deus está simplificar,

Per engenrar e espirar,

E en éll compost no pòt estar.
Deus de la sua simplicitat,

Simplifica simplificat,

En simplificat engenrat.
Está Deus Simple en estant,

E está Simple en obrant,

Car no ha detrás ne davant.
Está en Deus Simple poder,

Simple saber, Simple voler,

E per ço pòt Simple haver.
Simplement están en bontat,

Bonificant, bonificat,

Ab bonificar espirat.
Concordança e egualtat

Están en Deus simplicitat,

Per natura de trinitat.

A vos, ver Deus omnipotent,

Me dó enaxí simplement,

Que d’ altre no vull honrament.
Aquell que ha Simple saber,

Simple membrar, Simple voler

En honrar Deus, no pòt caer.

Aquell ama Deus simplement

Qui fá per éll principalment

Tot ço que fá a son scient.


XV.

¡O SANCT!

¡O Sanct dels sancts qui est sanctetat!

A tú dó tota ma entitat

E tú donem paciencia e caritat.
Deus es Sanct en sí mateix,

E d’ éll negun mal no ‘s segueix,

E es tot hom Sanct qui ‘l serveix.

Car Deus es Sanct, se cové

Qu’ en éll sia Sanct de bé

E que ‘l Sanct sia de sé.
Sanct está Deus en amar,

E Sanct está en son jutjar,

E Sanct está en perdonar.
Qui ha bona volentat

Está fill de sanctetat,

Qui ‘l vest de sa puritat.
Mays val home per sanctetat,

Que per emperi ne regnat,

Per vida e sanitat.
Sanctetat fá hom humil,

E li fá fér fayts gentil,

E ‘l guarda de mal e peril.
Sanctetat fá humilitat,

Mesura gran e leyaltat,

E aporta de Deus bon grat.
Mays val en sanctetat morir

Que tostemps viure sens finir,

Ço que val Sanct ¿qui ho pòt dir?

Esguardats els sancts qui son passats

Per quants homens son remembrats,

E los no sants com son oblidats.


XIV.

¡O VIDA!

¡O divina, eternal e sancta Vida!

En tú viu bonea infinida,

De bonificant, bonificable, bonificar complida.
Viu Deus en amant, amable e amar,

Vivificant, vivificable e vivificar,

Per natura de engenrar e espirar.
Deus es viu sens mortalitat,

E en éll viuen misericordia e pietat,

Perque null hom no deu esser desesperat.
Viu bon entendre de bon amar,

E viu amar de bon cogitar,

E viuen entendre e amar de bon membrar.
Viu bonea de magnificar,

E viu granea de bonificar,

E mòr bonea en malificar.

Aquell viu qui ha bon pensament,

E aquell mòr qui fá falliment,

E aquell viu qui ama mes Deus que son parent.
Qui vòl viure per haver honrament,

Fá com muyra en foch ardent,

Deshonrat perpetualment.
Mays val morir honradament

Que longa vida croyament,

Car tots jorns mòr qui viu vilment.
Hom qui ben viu no pòt morir,

Ne qui mal viu no pòt servir

A Deus, ne a vida venir.

No deu hom viure per menjar,

Per honrament, per sajornar,

Mays per servir Deus e honrar.


XVII.

¡O INFINITAT!

¡O Deus qui estás Infinit,

En Pare, Fill e Sanct Esperit!

Mal fá aquell qui t’ ha en oblit.
Deus es Infinit en estar,

E Infinit en son obrar,

Per engenrar e espirar.
No pogra esser Infinitat

Sino en singularitat,

En qui no sia quantitat.
Infinit es Deus en bontat,

Ab bonificant, bonificat,

E ab bonificar eternat.
Si en Deus no fós Infinir,

No pográ son poder complir

De Infinitat nostre desir.
Poder, saber e volentat,

Son Infinits en unitat,

De natura e deitat.
Deus pare infinidament

Infinix fill extensament,

Sens quantitat e moviment.
Infinit es de Infinitat,

Sens la qual fóre termenat,

En poder, temps e quantitat.
Plasent causa es consirar

Infinit d’ entendre e d’ amar,

En eternitat sens cessar.

Be n’ es foll e desconexent

Qui ama mays petit movent

Que Infinit sens mudament.


XVIII.

¡O ETERNITAT!


Si fós ver que no fós Eternitat,

Ço qui es fóre per sí comensat,

E fóre no res sa potencialitat.

Es donchs Eternitat sens dubtar,

En la qual covenen estar

Eternant, eternable, eternar.

Si eternar en Eternitat no fós,

Fóre per son poder avar e ociós,

E no fóre amable ne gloriós.

Eternar cové esser de Eternitat,

Sens la qual no poria esser abastat,

Eternat de entendut e d’ amat.

Plasent causa es membrar

En Eternitat, eternar,

Engenrar e espirar.

Greu causa es consirar

En foch eternal estar,

E ’n ira de Deus sens perdonar.

Deus pòt de sa Eternitat

Plus en sa natura de bontat,

Que en tot ben que haja creat.

Si fós ver que Eternitat hagués par,

No fóre per ella Deus singular,

E infinir valgra plus que eternar

No ha conexensa de Eternitat,

Qui diu qu’ el mon no es creat,

Ne de Eternitat e infinitat sab egualtat.

XIX.

¡O TOT!


¡O Deus, qui est Totalitat

De ta essencia e de ta bontat!

Tú est Tot sens divissibilitat.

No fóre Deus tota essencia de bontat,

Si no fós bonificant, bonificar, bonificat,

Perque cové en éll esser trinitat.

En Deus poder es Tot saber,

E en Deus saber es Tot poder,

E per ço pòt en Tot quant vòl, voler.

Poder, saber e volentat

No están en tota bontat

Si donchs no son en una unitat.

Deus ama ab Tot son voler,

Axí com sab ab Tot son saber,

Amemló donchs ab Tot nostre poder.

Sens distincció e concordar,

Començament e egualar,

Totalitat de bé no pòt estar.

Tot está Deus en unitat,

E Tot está en trinitat

Per natura de infinitat.

Aquell qui ‘s dona Tot a Deu,

pòt dir que Deus está Tot seu,

Perque eu li dó Tot mí e ‘l meu.

Cascun hom pòt Deus Tot haver,

Ab que l’ am de Tot son poder,

Car Deus no ‘s frany ans es sencer.

Deus está Tot en veritat,

Perque no ha gens falsetat,

Ni es enemich de leyaltat.

https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-xx-xxxix-20-39.html


https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-xl-xlix-40-49.html


https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-l-lix-50-59.html


https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-lx-lxix-60-69.html


https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-lxx-lxxix-70-79.html


https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-lxxx-lxxxix-80-89.html


https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-xc-c-90-100.html

En Valenciano diró cap de mi mateix, voleu …

En Valenciano diró cap de mi mateix, voleu …

Qué vol que li diga, supostament preferixc ser un «blaver» com este lliterat a ser catalaniste antivalencià.
Lope de Vega; El peregrino en su patria, 1604 (Golden Jacob)


En Valenciano diró
cap de mi mateix, voleu
que os nafre, giraus, per Deu,
que os trenque el cap, bo esta Axò


Lope de Vega; El peregrino en su patria, 1604, valenciano


TERSERA JORNADA. NOVELA OCTAVA

Ferondo, habénse pres serts polsets, es enterrat com mort. Lo abad, que se benefíssie a la seua dona, lo fa traure de la tumba y lo fiquen a la presó. Persuadit de que está al purgatori, y después, ressussitat, com seu críe a un fill engendrat pel abad en la seua dona.


Arribat lo final de la llarga história de Emilia, que a dingú habíe desagradat per la seua extensió, sino que considerada per tots com ben narrada, tenín en cuenta la cantidat y la variedat dels cassos contats an ella; la Reina, mostránli a Laureta en un sol gesto lo seu dessich, li va doná ocasió de escomensá aixina:
mol volgudes Siñores, me se fique dabán com digna de sé contada una verdat que té, mol mes del que va sé, aspecte de mentira, y me ha vingut al cap al sentí contá que un va sé plorat y sepultat pres per un atre.

Contaré, pos, cóm un viu va sé sepultat pres per mort, y cóm después ell mateix y mols atres van creure que, ressussitat, habíe eixit de la tumba, sén per naixó venerat com un san qui mes be com a culpable habíe de sé condenat.

Ñabíe a la Toscana una abadía (y encara hi está) situada, com ne veém moltes, a un puesto no massa frecuentat per la gen, de la que va sé abad un flare que en totes les coses ere santíssim, menos en los assuntos de dones, y estos los sabíe fé tan de amagatontes que casi dingú los coneixíe ni los sospechaben, per lo que santíssim y just se pensabe que ere en tot. 

Va passá que, habén fet gran amistat en lo abad un riquíssim habitán de la vila que teníe per nom Ferondo, home ignorán y mes curt que les mánegues de un chaleco, (y per naixó li agradabe al abad tratál, per les carcañades que a vegades li arrancabe la seua simplesa), en esta amistat sen va doná cuenta lo abad de que Ferondo teníe per cónyuge a una dona hermossíssima, de la que se va enamorá tan que no pensabe en datra cosa ni de día ni de nit; pero sentín que, per mol simple y nessio que fore en totes les demés coses, ere sapientíssim en amá y protegí an esta dona, casi desesperabe. Pero, com lo abad ere mol viu, va domesticá tan a Ferondo que éste en la seua dona veníen alguna vegada a passejás pel jardí de la seua abadía; y allí, en ell, sobre la felissidat de la vida eterna y sobre les santíssimes acsións de mols hómens y dones ya morts los parlabe en gran modestia, tan que a la Siñora li van doná dessichos de confesás en ell y li va demaná llisénsia a Ferondo y la va obtíndre.
Va aná, pos, a confesás en lo abad, en grandíssim plaé de éste y ficánse als seus peus, va escomensá: 

– Siñó, si Déu me haguere donat un home o no mel haguere donat, potsé me siríe mes fássil en la vostra enseñansa entrá al camí del que me hau parlat, que porte a datres a la vida eterna, pero yo, considerán quí es Ferondo y la seua idiotés, me puc considerá viuda y, sin embargo, soc casada, pero mentres visque ell, datre home no puc péndre, y ell, encara que es tan saboc, es tan selós que per naixó no puc viure en ell mes que en pena y desgrássia. Per naixó, abáns de vindre a datra confessió, lo mes humildemen que puc tos rogo que sobre aixó vullgáu donám algún consell, perque si desde ara no escomenso a procurá pel meu be, confessám o fé alguna atra bona obra de poc me servirá.
Este discurs va proporsioná gran plaé al alma del abad, y li va paréixe que la fortuna habíe ubert camí al seu mes gran dessich; y va di:

– Filla meua, crec que gran incórdio té que sé per a una hermosa y delicada dona com sou vos, tíndre per home a un sompo, pero mol mes gran crec que es tíndre a un selós; pel que, tenín vos les dos coses, fássilmen me crec lo que de la vostra pena me diéu. Pero en alló, per díu en poques paraules, no vech datre consell ni reméi apart de un, que es que Ferondo se curo de estos sels. La medissina per a curál sé yo mol be cóm féla, sempre que vos tinguéu la voluntat de guardá en secreto lo que vach a dítos.

La dona va di:

– Pare meu, no u dudéu, perque me dixaré abáns morí que díli a dingú algo que vos me diguéreu que no diguera, ¿pero cóm se podrá fé?

Va contestá lo abad:

– Es nessessari que primé mórigue, y aixina passará, y cuan haygue patit tans cástics que ya estigue arrepentit dels seus sels, natros, en sertes orassións, rogarém a Déu que lo torno an esta vida, y aixina u fará.

– Pos – va di la dona- , ¿hay de quedám viuda?

– Sí – va contestá lo abad- , durán un tems, y mol debéu guardátos de que dingú se caso en vos, perque a Déu li pareixeríe mal, y al torná Ferondo tindríeu que torná en ell y siríe mes selós que may.

La dona va di:

– Sempre que se curo de esta desgrássia, que no tinga que está yo sempre com a una presó, estic contenta; féu com vullgáu.

Va di entonses lo abad:

– Aixina u faré: pero ¿quína recompensa obtindré de vos per tal servissi?
– Pare meu – va di la Siñora- , lo que dessichéu si está a la meua ma, pero ¿qué pot oferíli algú com yo que sigue apropiat a tal home com vos sou?

Lo abad li va di:

– Siñora, vos podéu fé per mí igual que lo que yo me empeño en fé per vos perque aixina com me disposo a fé alló que té que sé lo consol vostre, aixina podéu fé vos lo que sirá salut y salvassió de la meua vida.

Va di entonses la Siñora:

– Sí es aixina, estic disposada.

– Pos – va di lo abad -, me donaréu lo vostre amor y lo plaé de tíndretos, perque per vos me enséng y me enarbolo.

La dona, al sentí aixó, tota parada, va contestá:

– ¡Ay, pare meu!, ¿qué es lo que me demanéu? Yo creía que éreu un san:
¿y los cuadre als sans requerí a les dones que los demanen consell per a tals assuntos? 

Lo abad li va di:

– Alma meua hermosa, no tos maravilléu, que per naixó la santidat no disminuíx, perque está a l´alma y lo que yo tos demano es un pecat del cos. Pero sigue com sigue, tanta forsa ha tingut la vostra atractiva bellesa que Amor me obligue a fé aixó, y tos dic que de la vostra hermosura mes que datres dones podéu gloriátos al pensá que agrade als sans, que están tan acostumbrats als del sel; y ademés de aixó, encara que siga yo abad seguixco sén un home com los demés y, com veéu, encara no soc vell. Y aixó no té que sétos penós de fé, sino que podéu dessicháu perque mentres Ferondo estigue al purgatori, yo tos donaré, féntos compañía per la nit, lo consol que hauríe de donátos ell, y dingú sen donará cuenta de alló, ya que tots creuen que soc un san. No digáu que no a la grássia que Déu tos mane, que moltes són les que dessichen lo que vos podéu tíndre y tindréu, si prudénmen seguíu lo meu consell. Ademés, ting hermoses joyes valioses, que no sirán de datra persona mes que vostres. Féu, pos, dolsa esperansa meua, lo que yo fach per vos de bona gana. La dona teníe lo rostro inclinat, y no sabíe cóm negálay, y consedílay no li pareixíe be, pel que lo abad, veén que lo habíe escoltat y donabe llargues a la resposta, pareixénli habéla convensut a miges, en moltes atres paraules continuán les primeres, abáns de que callare li habíe embutit al cap que alló estabe ben fet; pel que va di que estabe disposada a lo que manare, pero que abáns de que Ferondo haguere anat al purgatori no podíe sé. 

Lo abad contentíssim li va di:

– Farém que allí sen váigue; féu que demá o al día siguién vingue a trobás aquí en mí.

Y dit aixó, habénli ficat de amagatóns a la má un bellíssim anell, la va despedí.
La dona, alegre en lo regalo y esperán tíndren datres, tornán en les seues compañes, maravilloses coses va escomensá a di sobre la santidat del abad. Als pocs díes sen va aná Ferondo cap a la abadía, y en cuan lo va vore lo abad va pensá en enviál al purgatori; y trobats uns polvets de maravillosa virtut que a terres de Lleván habíe obtingut de un gran príncipe que afirmabe que solíe fels aná lo Agüelo de la Montaña cuan volíe enviá an algú (fénlo dormí) al seu paraísso o tornál de allí, y que, en serta cantidat donáts, sense cap lesió féen dormí a qui los preníe, y mentres durabe lo seu poder no se hauríe dit que teníe vida. Ferondo ne va pendre prou per a dormí tres díes, en un tassa de vi enterbolit, sense donássen cuenta, y en ell lo va portá al claustro y en uns atres monjos sen van escomensá a enriure de ell y de les seues tontades.

No van durá mol perque, fen efecte los polvos, li va víndre una gran son de repén y están de peu se va adormí. 

Lo abad, fen vore que estabe perturbat pel acsidén, lo va fé despullá y portá aigua freda y tirálay a la cara, y li van aplicá mols atres reméis per a recuperál del desmayo. Veén lo abad y los monjos que en tot alló no recobrabe lo sentit, prenénli lo pols y no trobánlo, tots van tíndre per sert que estabe mort; pel que van enviá recado a la dona y als seus paréns, que van acudí ascape. La dona en los seus paréns lo van plorá una mica, lo van vestí tal com anabe y lo abad lo va fé ficá a un nincho eixecat, sense tapá de terra.

La dona va torná a casa seua, y va di que no se separaríe de un mosset que habíe tingut en ell, y quedánse a casa, lo fill va escomensá a administrá la riquesa que habíe sigut de Ferondo. 

Lo abad, en un flare boloñés de qui mol sen fiabe y que aquell día habíe arribat desde Bolonia, eixecánse per la nit en silénsio, van traure a Ferondo de la sepultura y lo van portá a una bodega a la que no entrabe gens de llum y que ere la presoneta dels monjos que cometíen faltes. Li van traure los vestits, lo van vestí com a un flare, lo van ficá damún de una garba de palla y lo van dixá hasta que recobrare lo sentit. Mentrestán, lo flare boloñés, informat pel abad del que teníe que fé, sense que u sapiguere dingú mes, va esperá a que Ferondo retornare. Lo abad, al día siguién, en algúns dels seus monjos, com si faiguere una visita, sen va aná a casa de la dona, a la que de negre vestida y apenada va trobá, y consolánla un rato, en veu baixa li va demaná que cumpliguere la seua promesa. La dona, veénse libre y sense lo empach de Ferondo ni de dingú, habénli vist al dit un atre anell, va di que estabe preparada y van acordá que se trobaríen de nit. Arribada la nit, lo abad, disfrassat en les robes de Ferondo y acompañat pel seu flare, se va gitá en ella hasta lo matí en grandíssim gust y plaé, y después sen va entorná cap a la abadía. Algúns lo van vore aná y vindre, pero van creure que ere Ferondo que per naquell barri fée peniténsia, y sobre alló moltes históries entre la gen vulgar de la vila van náixe, y hasta los hi van contá moltes vegades a la dona, que be sabíe lo que passabe.

Lo flare boloñés, cuan va torná en sí Ferondo y se va trobá allí sense sabé aón estabe, va entrá a dins de la bodega, va fótre un bram terrible, va agarrá un verdang de avellané en una má y li va fótre una bona tunda. 

Ferondo, plorán y cridán, no fée datra cosa que preguntá:

– ¿Aón estic?

Lo flare li va contestá:

– Estás al purgatori.

– ¿Cóm? – va di Ferondo-. ¿es que me hay mort?

Va di lo flare:

– Aixina es.

Pel que Ferondo va escomensá a plorá per nell mateix, per la seua dona y son fill, dién les coses mes rares del món. Lo flare li va portá algo de minjá y de beure, lo que veén Ferondo va di: 

– ¿Aixina que los morts míngen?

Va di lo flare:

– Si, y aixó que te porto es lo que la dona que va sé teua va enviá este matí a la iglesia per a fé di misses per la teua alma, lo que Déu vol que te sigue oferit.
Va di entonses Ferondo:

– ¡Dómine, beneíxla! Yo mol la volía abáns de morí, tan que la tenía tota la nit en brassos y no fáia mes que besála, y tamé alguna atra cosa féem cuan me donabe la gana. Y después, com teníe molta fam, va escomensá a minjá y beure, y no pareixénli lo vi mol bo, va di:

– ¡Dómine, féslay pagá, pos no li va doná al móssen lo vi de la cuba arrimada al muro! Pero después de habé minjat, lo flare va torná a agarrá la mateixa vara y va torná a fótrel blau. 

Ferondo, habén cridat mol, va di:

– ¡Ay!, ¿per qué me fas aixó?

Va di lo flare:

– Perque aixina u ha manat Déu nostre Siñó, que cada día te sígue fet dos vegades. – ¿Y per quina raó? – va di Ferondo.

Va di lo flare:

– Perque vas sé mol selós tenín per cónyuge a la milló dona que ñabíe a la teua siudat. 

– ¡Ay! – va di Ferondo-, dius la verdat, y la mes dolsa; ere mes melosa que lo caramelo de un flan, pero no sabía yo que Déu nostre Siñó tinguere a mal que lo home fore selós, perque sinó no u hauría sigut. 

Va di lo flare:

– De aixó ten teníes que habé donat cuenta mentres estabes allí, y enmendát, y si passe que alguna vegada allí tornos, tindrás tan presén lo que ara te fach que may mes sirás selós. 

Va di Ferondo:

– ¿Pos torne alguna vegada lo que se mor?

Va di lo flare:

– Sí, pero sol qui Déu vol.

– ¡Oh! – va di Ferondo-, si alguna vegada torno, siré lo milló home del món; no li pegaré may, may la insultaré, mes que pel vi que ha enviat este matí.
Y tampoc ha enviat cap vela, hay tingut que minjá a oscurines.

Va di lo flare:

– Sí que ne va enviá, pero se van cremá durán les misses.

– ¡Oh! – va di Ferondo-, pos sirá verdat. Si torno al atre món la dixaré fé lo que vullgue. Pero dísme: ¿quí eres tú que me fas aixó?

Va di lo flare:

– Yo tamé soc un mort, vach sé de Cerdeña, y com vach alabá mol a un siñó meu lo sé selós me ha condenat Déu an esta pena, te ting que doná minjá y beure y dixát tou hasta que Déu disposo un atra cosa de tú y de mí.
Va di Ferondo:

– ¿No ña aquí dingú mes que natros dos?

Va di lo flare:

– Sí, ne ñan millóns, pero tú no los pots vore ni sentí, ni ells a tú. 

Va di entonses Ferondo:

– ¿Pos a quina distánsia estém de la nostra terra?

– ¡Botovadéu! – va di lo flare-, estám a moltíssimes milles de casa.
– ¡Collóns, si que estém llun! – va di Ferondo-, segóns me pareix debém está fora del món, de tan lluñ.

En estes converses y atres paregudes, entre minjás y palisses, van tindre a Ferondo prop de deu mesos allí, durán los que lo abad en molta frecuénsia y mol felísmen va visitá a la seua hermosa dona y en ella se va doná la milló vida del món.

Pero com passen les desgrássies, la dona se va quedá preñada, y donánsen cuenta enseguida lay va di al abad; pel que als dos los va paréixe que sense retrás Ferondo teníe que torná del purgatori a la vida y torná en ella, y díli ella que estabe embarassada de ell. 

Lo abad, pos, la nit siguién va cridá a Ferondo en una veu fingida a la seua presó y li va di: 

– Ferondo, consólat, que ha vullgut Déu que tornos al món, aon ressibirás un atre fill de la teua dona, al que cridarás Benedetto perque per les orassións de lo teu san abad y de la teua dona y per lo amor de San Benito te consedíx esta grássia.

Ferondo, al sentí aixó, se va ficá mol alegre, y va di:

– Mol contén estic. Beneít sígue Déu nostre Siñó, lo meu abad, San Benito y la meua dona gustosa melosa y sabrosa.

Lo abad, habénli fet doná en lo vi que li enviabe una miqueta dels polvos aquells que lo faríen dormí unes cuatre hores, se va torná a ficá la cassulla, y en lo seu monjo en cuidadet lo van torná a la sepultura aon habíe sigut enterrat.
Pel matí, només fes de día, Ferondo se va despertá y va vore per alguna bada del nincho una mica de llum, cosa que no veíe desde fée deu mesos, pel que pareixénli está viu, va escomensá a cridá:

– ¡Obríume, obríume! – y li va fótre en lo cap contra la tapa del sepulcro, tan fort que la va moure, perque estabe una mica fluixa aposta. Ya escomensabe a obrís cuan los monjos, que habíen resat maitines, van córre cap allí, van reconéixe la veu de Ferondo, lo van vore ya eixí del sepulcro, y esglayats tots per lo extrañ del cas, van colá cametes ajudéume y sen van aná a trobá al abad. Este, fen vore que se eixecabe de la orassió, va di:

– Fills, no tingáu temó; prenéu la creu y l´aigua bendita y veníu detrás de mi, y veigám lo que lo poder de Déu mos vol mostrá – y aixina u van fé.

Estabe Ferondo mol blang, ya que habíe estat tan tems sense vore lo sel, fora del atabut. Al vore al abad, va córre als seus peus y li va di:

– Pare meu, les vostres orassións, segóns me ha sigut revelat, y les de San Benito y les de la meua dona me han tret de les penes del purgatori y tornat a la vida; pel que rogo a Déu que tinguéu bons díes y bones calendes, avui y sempre.

Lo abad va di:

– Alabat sígue lo podé de Déu. Ves, pos, fill, ya que Déu aquí te ha tornat, y consola a la teua dona, que desde que ten vas aná ha estat plorán, y sígues desde avui amic y criat de Déu.

Va di Ferondo:

– Siñó, aixina ha sigut dit; dixéume fé a mí, que en cuan la troba, la besaré mol.
Lo abad, quedánse en los seus monjos, va fé cantá a tots devotamen lo miserere.

Ferondo va torná a la seua vila, aon, qui lo veíe fuchíe de ell com sol fes de les coses horribles, pero ell, cridánlo, afirmabe que habíe ressussitat.
La dona tamé teníe temó de ell, pero después de que la gen va aná prenén confiansa en ell, y, veén que estabe viu, li preguntaben sobre moltes coses; convertit en sabio, a tots contestabe y donabe notíssies de les almes dels seus paréns, y cavilabe les mes hermoses fábules del món sobre los fets del purgatori, y dabán de tot lo poble va contá la revelassió que habíe sigut feta per boca de Arañuelo Grabiel abáns de que ressussitare. Per naixó, giránse cap a casa en la dona y entrat en possessió de los seus bens, la va preñá al seu paréixe, y va passá per ventura que arribat lo tems adecuat en opinió dels tontos, que creuen que la dona porte als fills pressisamen nou mesos, la dona va parí un fill mascle, que se va di Benedetto Ferondo. La tornada de Ferondo y les seues paraules, al creure casi tot lo món que habíe ressussitat, van aumentá sense límits la fama de la santidat del abad; y Ferondo, que per los seus sels habíe ressibit moltes palisses, segóns la promesa que habíe fet, va dixá de sé selós, y contenta la dona, van viure juns, encara que cuan ella podíe, de bona gana se trobabe en lo san abad que tan be la habíe servit.


https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/tersera-jornada-novela-novena.html

Carme Junyent

Carme Junyent

https://www.nuvol.com/critica/i-vosaltres-parleu-com-vulgueu/

A Beseit no se diu vosaltres, se diu vatres o vatros


La meua yaya me explicáe que una vegada Déu va aná a Italia y va di als italiáns: vatros parlaréu lo italiá. Después va aná a Fransa y als fransesos los va di: vatres parlaréu lo fransés. Cuan va passá per Cataluña, va di als cataláns: vatros parlaréu lo catalá.

Cuan va passá per Beseit los va di:
y vatros parleu com vullgáu o vullguéu

La meva iaia m’explicava que una vegada Déu va anar a Itàlia i va dir als italians: “Vosaltres parlareu lo italià”; després va anar a França i als francesos els va dir: “Vosaltres parlareu lo francès”; quan va passar per Catalunya, va dir als catalans: “Vosaltres parlareu lo català”. Quan va passar per Beseit els va dir: “I vosaltres parleu com vulgueu
(Carmen Junyent, Les llengües del món)


Carmen Junyent, Les llengües del món

Dolça Catalunya, cuatro chalados hablan sobre el catalán en la Cataluña independiente :


UN ESTREL DEL SEL, Daniel

Juan Carlos Abella, Valderrobres

Avui tos fico un pensamén en forma de poesía. Espero que tos agrado:

» UN ESTREL DEL SEL«

En estos dies de Nadal
aixeco la vista buscán un estrel
y miro y miro cap a lo sel
un estrel entre los mils que ñan a dal.

Y yo busco eixe estrel
que es la llum de un angelet
de un ser que va marxa menudet
y se va convertí en ángel del sel.

Busco y busco per lo sel de Deu
una llum blanca y pura
plena de pau, amor y ternura,
la llum de un angelet meu.

Yo sempre li demano a Deu
que me cuido lo meu ángel del sel,
un ángel que se diu Daniel
a la vora de Deu está lo ángel meu.

Ya fa mols añs que lo vas cridá.
No podía soportá lo día que va partí,
díes y mes díes mol doló vach sufrí,
massa jovenet tel vas emportá.

La seua vida mos vas pendre
pero tot no tu vas emportá,
lo seu cor a la terra se va quedá
y una atra vida va doná pa sempre.

Ya que no podem abrassal
díxamos buscá eixe estrel,
la llum del nostre Daniel
que brille y brille en forsa allá a dal.