Pedro J. Bel Caldú :
La lloseta i la culla eren los sistemes mes primitivos de posar trampes al moixóns. La culla es un clotet redó d’uns 12 cms de fondo i un atre tant de diámetro, fet damunt d’una roca a on s’hi acumule aigua de la pluja o s’hi ha de portar, si no plou per a que los moixóns s’acostumon a anar-hi a beure. Lo mecanisme consistix en posar una llosa de pedra que, al caure, tapare tot lo forat, se eixecave apoyan-la a enterra per un costat que se sostenie en possició oblicua en un kit de cuatre tochets. La clave ere lo tochets mes curt d’uns cinc o sis cms i amplet , de uns 2, cms. (si algú ho vol probar li recomanaría un palito de gelat tipo Magnum). Un tocho, de la medida adecuada aguante la llosa des de la punta hasta la part de dalt del tochet curt i els atres dos van des de cada lateral de la llosa a la part d’avall del tochet curt. Quan lo moixonet entre a beure, mou un dels tochos laterals i dispare tot lo mecanisme, cau la llosa i lo moixó quede atrapat dins de la culla o davall de la llosa según sigue el cas. A la llosa (sense culla) s´hi a de posar algún cebo (olives, grans de raïm, etc.) per a atraure al moixó. Jo, de menut, vaig cassar un gacho, vaig clavar la ma davall de la llosa i me va mossegar molt fort lo dit. Encara hi porto lo sinyal. Ha y fet un dibujet poc traçós per que done una idea de com se monte la culla. Segur que algú mel pot millorar.
Etiqueta: trampa
garrama
garrama
trampa, engañ,
Luis Arrufat :
Desde aquell día, cada camí que ñabíe que albardá a la mula, palla al pesebre, uns grans de llaó com si ne posaren micha galleta y la garrama sempre va eissí be.
Pedro J.Bel Caldú :
https://pedro2013dotcom.wordpress.com/2018/09/25/crits-i-xulits-al-mas-del-flare/
Per als xiquets d’avants la llonja ere un trinquet a on jugàvem a la pilota a mà i lo pedrís mos anave molt bé per a fer garrama, desviant pilotes cap al pedrís i buscat bots irregulars per a despistar al contrari.
Terra Lliure
Cuando veáis a un imbécil tractoriano con el trapo estrellado en su perfil, recordadle que es el símbolo que lucían sanguinarios terroristas como los que citan aquí. ABC, 3 de mayo de 1988.
Les olives 2, Los torts 1
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-2-los-torts-1.html
Les olives 2, Los torts 1
No tots los dies plovie, uns atres fae boira, mol húmida, uns atres fret, mol chelat, y algún, mol raramén, hasta eisie lo sol.
Entonses que bé se estae als carasols.
Cuan te chitaes per de nit, los llansols pareisien humits, per aisó algúns camins, se posae, al caliu del foc, un tobot (ladrillo sin agujeros) y, cuan estae mol calen, s’el envoltae en un drap y se posae dintre dels llansols, al mich del llit y aisí cuan te chitaes se notabe mes caloreta.
Cuan estabem malals, a camins, mos posaen lo tobot, pero mes a suvin ere la bosa d’el aigüa, ven calenteta, casi bullín.
Al inviarn, se trasnochabe menos y tamé se matinabe menos. A alguns s’els pegaen los llansols, per ejemplo a Luiset. Cuan li cridaben, li costae eisecás. Se rentabe, com los gats, que l’aigüa estabe mol freda, al cuartet de la tenalla del aigüa. Y después almorsabe, normalmen sopes bullides o escudellades, a camins farinetes. Cuan acababe se posae alguna coseta a la borchaca del pantaló. Un día ere un nuguet, un atre unes figues maellanes seques y unes naus o unes armeles, pa fe “panets”, pa minchasels mentres anaben pel camí, aisina lo fret se notabe menos y lo camí se fae mes curt. (Los panets se faen ubrin les figues y ficán dintre un tros de nau o una armela y tancán la figa atre camí). Cuan t’els minchaves ere una mescla mol bona, rica en calories, pero tamé bona de gust. Se mesclae la farina de la figa, la figa y la nau o l’armela, un mos mol bo.
An aquells tems, grasies a Deu, sino, no sé que auriem senat, encara estae permitit pará les rateres (cepos). Natres ne teniem entre quince y vin, criaem los cucs de la farina, pa ficals de reclam. A voltes, Luiset, sa mare y sa chermana sen anaen en lo animal pel camí, mentres que lo Rubio anae parán les rateres. Asó tenie una ventacha y un inconvenien. La ventacha podies esculli lo puesto que vullgueres, tenies tot lo campo del mon desde casa, hasta arrivá a la finca, claro tenies que enrecordat agón habies ficat cada ratera, pero com u faes casi tots los añs, los puestos eren los mateisos o proxims. Lo inconvien: sol podies reconeise un cami, cuan tornares per denit; y, a camins, algú habie reconegut per tú, perque trovaes la ratera disparada y alguna plumeta a la bora, algún garramós habie pasat per allí y se habíe endut la casa, menos mal que no sen habíe emportat la ratera; a camins ere alguna rabosa, alguna algarsa o un atre animalet dels que en aquells tems ne ñavie mols, lo que habie minchat a la teua cuenta, pero entonses la paradeta estabe plena de plumes, perque desplumaven al animalet avans de minchasel.
L’atra manera de pará ere, al voltán de la finca, agón estabes cullín, tenie ventaches e inconvenien. Les ventaches estaes prop de les rateres y ere difisil que ningún les reconeguere per tú. Podies reconeiseles dos camins: a michdia, a la hora de diná y per de tarde, avans de marchá capa casa. Te enrecordabes milló de agón habies posat cada ratera, les tenies vichilades, e inclús, cuan reconeisies a michdía, sino te agradabe algún puesto, lo podies cambiá, perque habies vist que los torts se movien per un atra part. Lo inconvenien, estabes masa prop de agon les tenies paraes y lo ruido dels ganchos y lo parlá de les persones podie asustá als torts.
Un día, al aná a reconeise, a michdía, van trová a un tort, dret, davan de la ratera, a pun de picá, se habíe quedat paralisat al veure a les persones, Luiset no li va disá que se arrepentire, se va tirá damún d’ell, lo va agarrá, y pa la boseta, ya no farien “masola” (fe masola volie di que no habien casat res, que habien tornat en la boseta tan buida com se la habíen emportat).
Natres teniem un acuerdo en los torts, ells se minchaven les nostres olives y natres mols minchavem a ells.
Ñabie una historieta que yo mai vach podé sabé si ere verdat o mentira. Dieve que los torts al minchás les olives, y al pasá la oliva pel seu cos y per la molella, llimpiave l’os de la oliva de una capa de grasa que lo cubrie y que eisa capa, si ere la persona la que se minchave la oliva, no se llevabe e impedie que encara que plantares eise os, se ubrire y eisire una olivera menudeta. Pero si plantaes l’os que se habie minchat lo tort, al llevali eisa capa, creisie la olivereta, aunque fore borda y ñaguere que empeltala después. O sigue que faen maleses a les olives, pero grasies a ells eisien oliveres o empials naus. No sé si será verdat, pero corrie eisa historieta. Serie un misteri y un secret mes de la naturalesa, que pasare aisó.
Seguirá…….
Nota: les fotos se han baisat de Internet.