Etiqueta: pareissen

Sebeta y lo Evangelio.

Sebeta y lo Evangelio.


Sebeta y lo Evangelio.

Evangelio de San Juan, versículo: 1:26-30:

Juan (el Bautista) respondió: — Yo bautizo con agua, pero entre vosotros hay alguien a quien no conocéis y que viene después de mí, al cual yo no soy digno ni siquiera de desatarle la correa de las sandalias.”

Agüelo “Sebeta”, 10.04.2024:

“Yo escric histories passades, algunes cóm han passat, unes atres un poc cambiades, pero no ting imaginassió pa fe atra cosa.

Pero, entre natres, ña chen y més que ne vindrá, a qui yo no me atrevisco a traurels punta al llapis, a afinals les cordes de la guitiarra, a llichí un verso siquiera de les seues poesíes.

Perque an esta tiarra, a la bora del riu Matarraña, ha nascut chen que porte dins la inspirassió de la nostra llengua:

– Que, en cuatre palaures, que yo no sé de aón les trauen, fan unes poesies que, en lo tems, se acabarán pareissén a les dels grans poetes del siglo d’or de España.

Aquelles eren en Castellá, éstes, més difísils, en Chapurriau.

Tenen forsa, tenen rima, tenen sentimén y done goch cuan ells mateisos les declamen.

– Ña escritós, uns ya fets, uns atres en llaó, que fan uns treballs, que pareissen fotografíes, llichisses les seues charrades y es com si veres una sinta, la chen, la tiarra, los animals, tot está dabán de tú y u pots voreu  (u pots vore, pots vóreu) totes les voltes que vullgues, sol tens que torná a ubrí lo llibre.

Perque se farán libres, mols, en Chapurriau. La nostra chen los llichirá, los que no entenen lo nostre parlá, si volen chalá de estes obres maravilloses, nols quedará més reméi que dependre lo Chapurriau o fe que algú los u traduísque.

Y naisserá una nova colecsió de llibres a les biblioteques, que tamé se estudiarán a les enciclopedies: “Los escrits en Chapurriau”.

– Entre natres ña grans cantadós de jota y més que ne eissirán.
Cuan vasquen pel mon en les seues rondalles, la chen los demanará que ne canton alguna en Chapurriau, perque lo sentimén, la emossió del Matarraña que porten les cantades en eisa llengua, no sol se escolte en les orelles, tamé bañe lo cor y allí se mescle en la sang y se repartís per tot lo cos, fente felís, fente olvidá dels mals y fen que lo tems passo sense donat cuenta.

– Y hasta tenim chen que tot asó u fa modiarn y u parle en la radio, u pose en discos e is a eisses coses rares com l’Internet.

Si la nostra llengua ha segut capás de entrá dintre de chen sorda, que mai ha sentit un ruido, que ni siquiera son de esta tiarra, que se han enamorat della al vore a la chen cóm se emosione cuan la sentís y que los ha fet capasos, dins de les seues limitassions, sol per vore als atres parlala, de clavás dintre della, enténdrela, escríurela y convertís en un atra gran escritora de Chapurriau, podrá fe cualquier cosa.

Tot asó ya u va anunsiá un “profeta”, catalá per siart, cuan un día al vóremos esfonrats, desanimats, va di la frase milagrosa:
“Si voleu que la vostra llengua visque, escribiu, escribiu, escribiu”.

Y lo profeta va tindre raó y la seua professía se está fen realidat.

Tot este fato, passán lo tems, fará que la nostra llengua torno al puesto que mai teníe que haber perdut. Y la chen parlará lo Chapurriau, la chen llichirá lo Chapurriau, la chen se embelesará sentín poesies y jotes en Chapurriau. Y mols voldrán dependre a parlá esta gran llengua.

Es palaura del agüelo “Sebeta”.

(Nota: Vaya home, l’Agüelo ya ha passat un atra nit de juerga en los agüelos del atre costat y ha tornat a ensomiá. Tindrem que dili a Luiset quel lligo més curt, que ya te mols añs y desvaríe).

Sebeta y lo Evangelio.

Résumé de la grammaire romane. Chapitre II. Substantifs.

Chapitre II. 

Substantifs

Ils étaient masculins ou féminins. 

L’ article, la terminaison, les faisaient ordinairement reconnaître, et indiquaient le singulier ou le pluriel.

Comme on ne peut pas dire qu’ il existe des CAS dans les langues dont les substantifs ne varient pas leurs désinences d’ une manière qui désigne ces CAS, il m’ a paru plus simple de les distinguer en Sujets et en Régimes, avec d’ autant plus de raison que la langue romane possédait une forme caractéristique, spéciale pour les distinguer.

Au singulier, l’ S final attaché à tous les substantifs masculins et à la plupart des substantifs féminins terminés autrement qu’en A, indiquait qu’ ils étaient employés comme Sujets; et l’ absence de l’ S, qu’ ils l’ étaient comme Régimes directs ou indirects.

Au pluriel, les sujets ne recevaient pas l’ S, qui, au contraire, s’ attachait aux régimes directs et indirects.

Les noms féminins en A, sujets ou régimes, ne recevaient jamais au singulier l’ S final, et l’ admettaient toujours au pluriel.

Les substantifs qui originairement se terminaient en S, le conservaient soit au singulier soit au pluriel, comme Ops, besoin, Temps, temps, Vers, vers.

Concurremment avec cette règle il existait toutefois une forme particulière qui faisait distinguer au singulier le sujet et le régime de quelques substantifs masculins. Ces substantifs reçurent la finale AIRE, EIRE, IRE, comme sujets au singulier, Trobaire, troubadour, Bateyre, batteur, Servire, serviteur, et la finale ADOR, EDOR, IDOR, comme régimes directs ou indirects au singulier, et comme sujets ou régimes au pluriel, Trobador, Batedor, Servidor.

L’ S ne s’ attachait jamais à ces sortes de substantifs au singulier, parce que la terminaison suffisait pour distinguer le sujet en AIRE, EIRE, IRE, du régime direct ou indirect qui était toujours en ADOR, EDOR, IDOR, mais au pluriel, qui avait toujours cette dernière désinence, l’ S marquait les deux espèces de régimes.

Plusieurs substantifs, par leur double terminaison masculine et féminine, pouvaient être employés tour à tour dans le genre qui convenait aux auteurs comme fuelh, fuelha, feuille; joy, joya, joie; ser, sera, soir; dons (: dona), domna, dame: mais alors, pour ce dernier substantif, le pronom possessif qui était joint à dons, était MI, TI, SI, au lieu de MA, TA, SA:

MI dons, SI dons, etc.

EN, placé devant un nom propre masculin, indiqua une sorte de distinction de la personne, et signifiait seigneur, sire: En Peyrols, En Guilems. 

(N. E. Creo que de mossen, mon seigneur, senher etc.: ‘N Uc, N’ Anfos.)

NA, au-devant du nom d’ une femme, avait la signification de dame, domiNA: NA Maria, Na Margarida.

Ces signes furent placés même devant les sobriquets ou noms fictifs qui 

étaient donnés à des personnes qualifiées.

Ils furent ajoutés quelquefois aux mots qualificatifs senher et domna:

senher EN Enric, domna NA Maria.

NA subissait parfois l’ élision devant les noms qui commençaient par des 

voyelles: N’ Agnes pour Na Agnes.

De même, en poésie, pour la mesure du vers, on écrivait indifféremment EN ou N, quand le mot précédent se terminait par une consonne.

Enfin au lieu de EN, on employa aussi DON, DOM, venant de dominus, et qui avait la même signification.


Verbes employés substantivement.


A l’ exemple de la langue grecque et de la langue latine, les présents des infinitifs furent souvent employés substantivement.

Comme sujets, ils prirent ordinairement l’ S final.

Comme régimes ils rejetèrent cet S.

Les régimes indirects furent précédés des prépositions qui les désignaient.

Quelquefois l’ article fut joint à ces verbes, soit sujets, soit régimes; quelquefois ils furent employés sans articles, ainsi qu’on le pratiquait à l’ égard des substantifs mêmes.

Aux verbes employés substantivement s’ attachèrent comme aux véritables substantifs, les pronoms possessifs, démonstratifs, etc., et tous les différents adjectifs; en un mot, ces verbes remplirent entièrement les fonctions des substantifs ordinaires.

Par analogie, les gérondifs furent aussi employés substantivement, et alors ils étaient précédés de l’ article: Al pareissen de las flors, au paraissant des fleurs.

Pierre Rogiers. Peire Rotgiers.

Pierre Rogiers. Peire Rotgiers.

Pierre
Rogiers.

Pierre Rogiers. Peire Rotgiers.




I.

Al pareissen de las flors,
Quan l’ albre
s cargon de fuelh,
E ‘l temps gensa ab la verdura
Per l’ erba
que creys e nais,
Doncx es a selhs bona amors
Qui l’ an en
patz, ses rancura,
Q’ us vas l’ autre non s’ erguelha.

Bos
drutz non deu creire auctors
Ni so que veiran sey huelh
De
neguna forfaitura
Don sap que sa domna ‘l trays;
So que dis qu’
a fait alhors
Creza, sitot non lo jura,
E so qu’ en vi
dezacuelha.

Qu’ ieu vey de totz los melhors
Qui sempr’ en
devenon fuelh,
Qu’ en queron tan lur dreitura
Tro que lur domna
s n’ irays,
E ‘l ris torna ‘ls pueis en plors;
E ‘l folhs per
mal’ aventura
Vai queren lo mal qu’ el duelha.

Qu’
amors vol tals amadors
Que sapchon sufrir erguelh
En patz e
gran desmezura,
Sitot lor domna ‘ls sostrays;
Paucs plagz lur
en sia honors,
Quar s’ il sap mal ni s rancura,
Ilh queira tost
qui l’ acuelha.

Per aquest sen suy ieu sors,
Et ai d’ amor
tan quan vuelh;
Quar s’ elha m fai gran laidura,
Quant autre s
planh, ieu m’ apais.
Sitot s’ es grans ma dolors,
Suefre tro
qu’ elha m melhura
Ab un plazer, qual que s vuelha.

Mais
vuelh trenta dezonors
Q’ un onor, si lieys mi tuelh;
Qu’ ieu
sui hom d’ aital natura
No vuelh l’ onor qu’ el pro lays;
Ni
ges no m laissa ‘l paors
Don mos cors non s’ asegura;
Qu’ ades
cug qu’ autre la m tuelha.

De mon dan prec mos senhors,
Mas
l’ amor de mi dons vuelh;
E que ‘l prenda de mi cura,
Que trop
es grans mos esmays.
Molt mi fera gen secors
S’ una vetz ab
nueg escura
Mi mezes lai o s despuelha.


Peire
Rotgiers, quier secors;
E si ‘l mals loindans li dura,
Pauc
viura, qu’ ades rauguelha.

II.

Tan no plou ni venta
Qu’
ieu de chan non cossire;
Freidura dolenta
No m tolh chantar ni
rire:
Qu’ amors me capdelh e m te

Mon
cor en fin joi natural;

E
m pais, e m guid, e m soste,

Qu’
ieu non suy alegres per al,

Ni
al res no m fai viure.

Ma domna es manenta

De
so qu’ ieu plus dezire;

Del
donar m’ es lenta
Qu’ anc non fui mais jauzire:

Ben
sai que pauc l’ en sove;

E
ges no m par joc cominal,

Qu’
ilh pensa petit de me:

Et
ieu trac per lieys mal mortal,

Tal
qu’ a penas puesc viure.

Non truep qui m guirenta,
Ni qui
m’ o auze dire
Q’ un’ autra tan genta
El mon s’ eli, ni s
mire;
Ni d’ autra non s’ esdeve,
Mas qu’ om digua que res no
val;
Qu’ elha ditz e fai tan be,
Q’ una contra lieys non sap s’
al,
Tal domna fai a viure.

Si s’ en fenhon trenta,
Ges
per so no m n’ ahire;
Cuy que s vol si s menta,
Qu’ a mi s denh
escondire.
Adoncx sai ieu ben e cre
Q’ us non a domna tan
cabal,
Quar quecx la lauza per se:
Que s’ el n’ avia un’
aital,
Ben pogra ses lieys viure.

Greu planh mal que
senta
Drutz, quant es bos sufrire;
Qu’ amors es valenta
A
sel que n’ es jauzire;

Qu’
erguelh no vol ni mante,

Ans
qui lo ‘lh mostr’ a lieys non cal:

Que
mais n’ auria ab merce
En un jorn, qu’ en dos ans ab mal,

Sel
qu’ ab erguelh vol viure.
Si uns si prezenta

Qu’
ill denh lonc se assire,

Ges
no m’ espaventa
Qu’ ab mi l’ ai’ a devire.

Que
domna, que pretz mante,

Deu
aver fin cor e leyal;
E non crezas que s mal me

Contra
son bon amic coral,

Als
dias qu’ ai a viure.

E s’ il fai parventa
Qu’ el guinh ni
l’ huelh lor vire,
Per so no s guaimenta
Mos cors, ni m mand
aucire.
Ma domna fai manta re,
Per que platz a totz per
engual:
E quascus, cum li cove,
Deu aculhir dins son ostal,
S’
ab gran bontat vol viure.

Peire Rogiers, per bona fe,

Tramet
son vers tot per cabal
A si dons clamar merce,
Qu’ aprenda ‘l,
avans de Nadal,

S’
ab grat de lui vol viure.

III.

Per far
esbaudir mos vezis
Que s fan irat, car ieu non chan,
Non
mudarai deserenan,
Qu’ ieu non despley
Un son novelh qu’ els
esbaudey,
E chant, mais per mon Tort N’ avez:
Quar trop
dechai
Tot quan vei sai,
Mas ab lieys creis honors e pretz;
Per
qu’ el sieus conortz m’ es plus bos,
Que tot quan vei sai entre
nos.

De mi dons ai lo guap e ‘l ris,
E sui fols s’ ieu plus
li deman;
Ans dey aver gran joy d’ aitan.
A dieu m’ autrey,
Non
ai doncs pro quan sol la vey:
Del vezer suy ieu bautz e letz;
Plus
no m’ eschai,
Que ben o sai;
Mas d’ aitan n’ ai ieu joy e
pretz,
E m’ en fauc ricautz a sazos,
A guiza de paubr’
ergulhos
.

Anc ieu ni autre no ‘lh o dis,
Ni elha non saup
mon talan;
Mas a celat l’ am atretan,
Fe qu’ ieu li dey,
Cum
s’ agues fait son drut de mey:

E
no i s taing qu’ ieu ja l’ ameissetz.

Doncs
amarai
So qu’ ieu non ai;
Oc,
qu’ eyssamen n’ ai joy e pretz,
E suy alegres e joyos,
Quan res
non es cum si vers fos.

De totz drutz suy ieu lo plus fis,

Qu’
a mi dons no dic re ni man,

Ni
‘l quier gen fait, ni bel semblan.
On qu’ ilh estey
Sos drutz
suy, et ab lieys domney,
Totz cubertz e celatz e quetz.
Qu’ ilh
no sap lai
Lo ben que m fai,
Ni cum ai per lieys joi e
pretz.
No s tanh que ja ‘l sapcha enoios
Qu’ ieu sui sai sos
drutz a rescos.

Per s’ amor viu, e si m moris,
Qu’ om
disses qu’ ieu sui mortz aman,
Fait m’ agra amors honor tan
gran,
Qu’ ieu sai e crey
Qu’ anc a nulh drut maior non fey.

Vos
jutgatz, domna, e destrenhetz;

Quar
s’ ieu m’ esmai,
E si maltrai,
Ni muer per vos, joys m’ es e
pretz;

De
vos m’ es totz mals bes, dans pros,

Foldatz
sens, tortz dregz e razos.

Ieu mai que mai,
Ma domna, ieu
sai
Que vos mi donatz joy e pretz;
E vuelh mais morir a
estros,
Ja ‘l sapcha negus hom mas vos.

Bastart, tu vai,
E
porta m lai
Mon sonet, a mon Tort N’ avetz:
E di m’ a ‘N
Aimeric lo tos
Membre ‘l dont es, e sia pros.

IV.

Tant
ai mon cor en joy assis,
Per que non puesc mudar non chan;
Que
joys m’ a noirit pauc e gran,
E ses lui non seria res.
Qu’
assatz vei que tot l’ als qu’ om fai

Abaiss,
e sordey, e dechai,
Mas so qu’ amors e joys soste.

Lo
segles es aissi devis
Que perdut es, quan l’ avol fan;
Mas ab
los pros vai pretz enan,
Et amors ten se ab los cortes:
E d’
aqui son drut cuend e guai;
Per que s te jois que tost non
chai,
Qu’ estiers del mais hom no ‘l soste.


Si
‘l jois d’ amor no fos tan fis,
Ja non agra durat aitan;
Mas no
y a d’ ira tan ni quan,
Qu’ el dans n’ es pros, e ‘l mals n’ es
bes
E sojorns cui plus mal en trai;
Demandatz cum qu’ ie us o
dirai:
Quar apres n’ aten hom merce.

Pauc pren d’ amor qui
no sofris
L’ erguelh, e ‘l mal, e ‘l tort, e ‘l dan;
Qu’ aissi
o fan selh que re n’ an:
Guerra m sembla qu’ amors no i es,
Tan
son li mal e sai e lai;
E non ai dreg el fieu qu’ ieu ai,
S’ al
senhor don mov mals en ve.


Amors
ditz ver et escarnis,
E dona pauza ab gran afan,
E franc cor
apres mal talan;
Huei fai que platz, deman que pes;
E doncx qu’
en diretz qu’ aissi vai,
Que costa que tot torn en jai,
Pueis
apres no i a re mas be.

Membra m’ aras d’ un mot qu’ ieu
dis,
E tal non vuelh qu’ om lo m deman.
– No l’ auzirem doncx!
– Non onguan,
No us er digz, ni sabretz quals es.
– No m’ en
qal, qu’ atressi m viurai.
Si us vivetz o us moretz, so sai
Non
costa re mi dons ni me.

Mon Tort N’ avetz en Narbones
Man
salutz, sitot luenh s’ estai;
E sapcha qu’ en breu la veyrai,
Si
trop grans afars no m rete.


Lo
senher, que fetz tot quant es,
Salv e guart son cors cum si s
fai;
Qu’ ilh mante pretz e joi verai
Quan tota autra gen si
recre.

V.

Entr’
ira e joy m’ an si devis
Qu’ ira m tolh manjar e dormir,
Jois
me fai rire et esbaudir,
Mas l’ ira m passa ‘l bon conort,
E ‘l
joys reman, don sui jauzens,
Per un’ amor qu’ ieu am e vuelh.


Domn’
ai?.. Non ai… Ja ‘n suy ieu fis?

No
sui, quar no m’ en puesc jauzir

Tot m’ en jauzirai quan que
tir?
Oc,
ben leu, mas sempre n’ a tort…
Tort n’ a… Qu’ ai dig? boca, tu
mens,
E dis contra mi dons erguelh!


Bona
domna, per qu’ ieu m’ aucis,
Ara m podetz auzir mentir;
Que re
no m fai, per que m’ azir,
Non re sia per pauc tot mort.
Ben
sui fols, e fatz es mos sens,
Quar ja dis so per que la m
tuelh.

Molt am selieys que m’ a conquis,
Et elha me; oc,
s’ o l’ aug dir,
Creirai son dig senes plevir,
Oc
ben, sol qu’ ab lo fag s’ acort,
E m’ atenda totz mos covens,
E
qu’ ieu n’ aia plus qu’ ieu no suelh.


Per
lieys ai ieu joy, joc e ris,
Mas ara ‘n planh, plor e sospir,
E
‘l mals que m’ es greus a sufrir,
Torna m’ a doble en deport.
Pauc
pres lo mal qu’ el bes lo vens,
Que plus m’ en jau que no m’ en
duelh.

De luenh li sui propdas vezis,
Qu’ amicx non pot
nulhs hom partir
Si ‘l cor si volon consentir:
Tot m’ es bon
quant hom m’ en aport,
Mais am quan cor de lai lo vens,
Que d’
autra si pres si m’ acuelh.

Ja non dira hom qu’ anc la vis
Que
tan belha ‘n pogues chauzir:
Qu’ om no la ve que no se mir,
Quar
sa beutatz resplan tan fort
Nuegz n’ esdeve jorns clars e gens,
A
qui l’ esgarda de dreg huelh.

Lo vers vuelh qu’ om mi dons me
port,
E
que ‘l sia conortamens
Tro que ns esguardem de dreg huelh.

//


Tro que ns esguardem de dreg huelh.


dreg huelh de Oriol Junqueras, dret ull.

//

https://es.wikipedia.org/wiki/Peire_Rogier

Pierre de Rougier o Peire Rogiers (1145 – Lodève, alrededor de 1197) fue un trovador francés de la escuela lemosina y auverniana, hijo del señor de Rouziers, en Auvernia.
Sus biógrafos aluden a que fue hijo de un señor de Auvernia: «Peire Rotgiers si fo d’Alvernhe… e fo gentils hom».
Ha sido identificado como perteneciente a la familia de los señores de Rouziers,​ cerca de Mauriac, en el departamento de Cantal.
Uc de Sant-Cirq (o Uc de Saint-Circ), el trovador biógrafo de trovadores, indicó que conocía las letras y que era canónigo de Clermont. Añade que era un buen cantante que abandonó su canonicato para hacerse juglar y hacer conocidos sus cuentos.
Fue a la corte de Ermengarda de Narbona, de gran valor y de gran inteligencia, que lo acogió y lo trató con honores. Se han conservado ocho sirventès, canciones de amor en las que Peire Rogier designa a la vizcondesa de Narbonne con la palabra clave «senhal«.
A causa de calumnias que comprometían la reputación de la vizcondesa, Pierre Rogiers recibió la orden de abandonar su corte y se refugió cerca de Raimbaut d’Orange hasta 1173. Tras la muerte de Raimbaud en 1173, fue a la corte de Raimundo V de Tolosa; frecuentó también las de Alfonso IX de Castilla, después de la de Alfonso II de Aragón.
Se retira con otro trovador, Guilhem Azemar de Merueis, a la abadía de los hombres de Grandmont, cerca de Lodève, donde toma el hábito en 1194 y se queda hasta su muerte.

(Guillem Azemar si fo de Gavaudan d’ un castel que a nom Merueis (9). – No revisado – 

Gentils hom era, filhs d’ un cavallier que non era rics ni manens: el seigner de Merueis sil fetz cavallier. Et el era ben valens hom e gen parlans, e fon bos trobaires. Et non poc mantener cavaiaria, e fetz se joglars. E fon fort onratz per tota la bona gent, per los baros e per las domnas; e fetz mantas bonas chansos. E cant ac loue temps vescut, el se rendet a l’ orde de «Grandmont» e lai mori. Chabaneau, Camille)


  1.  Cheyette, Fredric L. (2001). Ermengard of Narbonne and the World of the Troubadours. Ítaca: Cornell University Press. ISBN 0-8014-3952-3.
  2. Chabaneau, Camille (1885). «Les biographies des troubadours en langue provençale» (en francés).
  3.  Bouillet, Jean-Baptiste. Nobiliaire de Auvernia, tomo V (en francés). p. 419.

Bibliografía