Etiqueta: fulleta

Cuan ña raó, no cal res més

Cuan ña raó, no cal res més

Cuan ña RAÓ.

“Cuan ña raó, no cal res més”.

Cuan ña raó, no cal res més


Air, día sis de abril de 2024, a Vallchunquera va sé la sesta selebrasió de la aparisió dels Amics del Chapurriau.

Un grapat de chen desinteresada, que va cambián, pero que no se note, tots treballen, posen tems, posen treballs, posen intensións, bones desde llugo, sentiméns y hasta dinés. Pero nols importe, tot u fan per lo interés de la chen, per la llengua que allí se parle, per lo Chapurriau.

Los que sen van, no se retiren, seguisen treballán de un atra manera, pero sempre fen piña en los Amics.

Uns ils atres son com formigues, mai los veus parats, ademés dels seus treballs, tots tenen algo que fe y saben qué es, que aisó es lo difisil. Nols importen hores u disen tot cuan lo Chapurriau los cride.

Qué sort dells y del Chapurriau.

Están convensuts de lo que fan, no reñisen, lo seu ejemplo es la milló llissó, saben que tenen RAÓ y nols fa falta res més.

Van escomensá sense res, bueno en molta ilusió, que sempre se ha notat, en les seues cares, sempre conténs, sempre en la riseta a la boca. Cada u val pa una cosa y tots valen pa tot.

Com les formigues, granet a granet, fulleta a fulleta, han fet un gran niu, aón ara ya caben més de dos mil persones.

Persones que han anat venín soles, sense forsales, tots per lo amor a la seua manera de charrá.

No han empleat dinés, vots, tvs, radios, los polítics de abáns nols faen cas, pareisien apestats, pero ells sabíen que la oló que portaen ere la de una gran tiarra, regada per un riu, lo seu, lo Matarraña y eisa es oloreta a honor, a amor, a sentimén, a cariño, a palaures dites y escrites en una llengua mol vella, més que algunes dels voltáns. Es la milló colonia.

No teníen dinés, no teníen vots, no teníen quí los apoyare, sol teníen una manera de parlá y la seua veu. Parláen, raonáen, sense faltá a dingú, sense despresiá a dingú, en educasió, molta, en sentiméns y arguméns y ahí sels notae en tota la RAÓ.

En tot aisó, disán pasá lo tems, la chen del voltán, que portaen dintre la mateisa llaó, los va aná entenén, se van doná cuenta de lo que aquell formigué fae y volíe. Es lo que ells tamé volíen. Al sentils parlá algo se removíe dintre dells, un mun de palaures amagades, casi prohibides, pero que, en la aigua de aquella chen, revivíen, tornáen a florí, en més forsa encara que abáns.

Y esta chen, com abelles, sempre al roglán de la seua llengua, dic de la seua reina, van escomensá a eisecá lo vol, a buscá flos, a buscá poesies, histories, a cantá jotes.

Eren de diferéns panals, de mols suros, pero tots ronronechaen igual, se enteníen y, lo més importán, parlanse aisí, estáen conténs, eren lliures, dingú los habíe obligat, los habíe forsat, habíen escoltat, habíen llichit lo que aquell grapat diebe y se habíen donat cuenta que era com una profecía que fae mol tems que esperaen, pa escomensá a volá.

Eise día a Vallchunquera se van reuní, van vindre de unes atres colmenes, tots en ganes de sabé. Y les palaures que van escoltá los van arriba, los van calá hasta mol dintre, los van enseñá que alló ya u sabíen, que u teníen dins del seu cap, que sol teníen que traureu y com, als milacres de la Biblia, van escomensá a parlá, ere un bureo seguit, dingú callae, tots volíen traure lo que tan tems los habíen prohibit.

Ara, grasies als Amics, son lliures, a lo milló per primera volta, la RAÓ y res més los ha convensut. Ya poden parlá en la seua llengua, en lo seu Chapurriau y, desde este momén, los Amics saben que han guañat un escaló més, a Vallchunquera, han puchat un poc més.

Los falte mol, u saben, pero en estos vimecs se poden fe moltes sistelles, mols cartróns y ells seguirán ahí, sense fe ruido, sense presumí, sol treballán.

Hasta ara ha vallgut la pena.

Aunque ton vau tindre que aná de Vallchunquera, pa torná al vostre niu, no ton hau anat del tot, ya u va di lo vostre poeta, se ha quedat un trosset del vostre cor y tota la vostra RAÓ.

el sonido propio de la “ch”. Un sonido claramente aragonés, un sonido imprescindible de nuestro Chapurriàu, un sonido que en la gramática catalana NO EXISTE

Lexique roman; Fol – Enfulhir, Enfullir

Lexique roman; Fol – Enfulhir, Enfullir


Fol. s. m., foulon.

Donei li fol e molin e autra manentia. 

Un troubadour anonyme: Sordel dis mal. 

Je lui donnai foulon et moulin et autre possession.

2. Folar, Follar, v., fouler.

No la devem pas calcar ni folar sos los pes.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 73.

Nous ne la devons pas écraser ni fouler sous les pieds.

Part. pas. Lo bon draps d’escarlata tan soven es follatz als pes dels paradors. V. et Vert., fol. 66.

Le bon drap d’écarlate si souvent est foulé aux pieds des apprêteurs.

ANC. CAT. Folar. ANC. ESP. Follar. ESP. MOD. Hollar. IT. Follare. 

(chap. patejá, palsigá, calsigá; patejo, pateges, patege, pategem o patejam, pategéu o patejáu, pategen; calsigo, calsigues, calsigue, calsiguem o calsigam, calsiguéu o calsigáu, calsiguen; palsigo, palsigues, palsigue, palsiguem o palsigam, palsiguéu o palsigáu, palsiguen.)

3. Defolar, v., fouler, accabler. 

Part. pas. Fig. Bretanha defolada per motas miserias.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 90.

La Bretagne accablée par de nombreuses misères.

ANC. FR. Et maintes costes deffoulées.

Bataille de Crécy.


Folc, s. m., troupeau.

Pais lo folc, e no manja de lag del folc.

(chap. Pasture lo ramat, y no minge lleit del ramat.)

Trad. de la Ire épître de S. Paul aux Corinthiens.

Nourrit le troupeau, et ne mange de lait du troupeau.

Fig. Qui a misericordia essenia coma pastre so folc.

Trad. de Bède, fol. 64. 

Qui enseigne à miséricorde comme pasteur son troupeau.

Lo folc de Deu. Trad. de Bède, fol. 54.

Le troupeau de Dieu.

ANC. FR. Sauriez garder un fouc de pors.

Fables et cont. anc., t. I, p. 373.

Trova un fouc d’oues paissant,

Cele part vient, le col baissant, 

Arriers le fouc en ataint une.

Fables et cont. anc., t. III, p. 53.

2. Afolcar, Afolquar, v., diriger, guider, réunir.

Lo pros coms de Fois, que Dieus salve e gar,

Et aicel de Cumenge, vos podon afolcar.

Guillaume de Tudela.

Le preux comte de Foix, que Dieu sauve et garde, et celui de Comminge, vous peuvent guider. 

Mas s’ie us podia afolquar 

Una vetz, si cum autra fi, 

Can vos comtey, sus el cami

De lay on veniam, lo prec. 

Amanieu des Escas: A vos qu’ ieu am. 

Mais si je pouvais vous conduire une fois, ainsi comme je fis une autre, quand, sur le chemin de là où nous venions, je vous contai la prière.

Deu hom aver maior cura 

E d’ aculhir e d’ afolquar.

Brev. d’amor, fol. 68.

On doit avoir plus grand soin et d’accueillir et de réunir.


Folca, s. f., lat. fulica, foulque, poule d’eau.

Vendo folcas… O autres auzels marins.

(chap. Venen foches… o atres muixons marins. La focha que yo conec es la de aigua dolsa.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 186.

Vendent foulques… ou autres oiseaux marins. 

ESP. Fúlica (focha, falaris, foja, gallareta, gallineta).

Folh, Fuoill, Fuelh, Fueilh, s. m., lat. folium, feuille, feuillage.

Pos dels verts folhs vei clarzir los guarrics.

Pierre d’Auvergne: De josta ‘ls.

Puisque des vertes feuilles je vois s’éclaircir les chênes.

Aissi cum sel que laissa ‘l fuoill,

E pren de las flors la gensor.

Guillaume de Cabestaing: Aissi cum sel. Var.

Ainsi comme celui qui laisse le feuillage, et prend la plus belle des fleurs.

Loc. Pren los us, e’ls autres destrenh, 

E, qui li play, met en son fuelh. 

A. Daniel: Ab plazer. 

Prend les uns, et écarte les autres, et, qui lui plaît, met sur sa feuille. Loc. fig. Quar esper que so que quist lay

Me torn tot mon sen en vert fuelh. 

G. Riquier: Tant m’ es plazens. 

Car j’espère que ce que je demandai là me tourne tout mon sens en vert feuillage.

Tot cant pes me torna d’ autre fuelh. 

Deudes de Prades: Ben ay’ amors. 

Tout ce que je pense me tourne d’autre côté. 

Que viresson lor guerra en autre fuoill. 

P. Vidal: Plus qu’ el paubres. 

Qu’ils tournassent leur guerre en autre côté.

Prov. Mas de mal fueilh non cueilh hom leu bon frug.

(chap. Pero de mala fulla (: mal abre, arbre, albre) no se cull fássilmen bona fruita, bon fruit.)

P. Cardinal: Aissi com hom. Mais de mauvaise feuille on ne cueille pas facilement bon fruit.

CAT. Full. ESP. Folio. (hoja) (chap. Folio, folios; fulla, fulles.)

2. Folha, Foilla, Fuoilla, Fuelha, Fulha, s. f., feuille.

E ‘l folha cai de sul verjan.

Cercamons: Quan l’aura. 

Et la feuille tombe dessus le verger.

Quan vei la flor, l’ erba vert e la fuelha. 

(chap. Cuan vech la flo, la herba verda y la fulla.)

B. de Ventadour: Quan vei.

Quand je vois la fleur, l’herbe verte et la feuille.

Fig. Ben aurai d’ amor

Fuoilla e fruch e flor.

P. Vidal: Mout m’ es.

(chap. Be ne tindré d’amor fulla y fruita y flo.)  

J’aurai bien d’amour feuille et fruit et fleur. 

Loc. De qualque vi mais beure vuelhas, 

Beu del noel o de tres fuelhas.

Leys d’amors, fol. 36.

De quelque vin que plus tu veuilles boire, bois du nouveau ou de trois feuilles. 

CAT. Fulla. ANC. ESP. Foja. ESP. MOD. Hoja. PORT. Folha. IT. Foglia. (chap. Fulla, fulles.)

3. Foilleta, s. f., petite feuille.

Del anet penretz la foilleta, 

E far n’etz sotil polvereta.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous prendrez la petite feuille de l’aneth, et vous en ferez une fine petite poussière. 

CAT. Fulleta. ESP. Hojita. IT. Foglieta. (chap. Fulleta, fulletes.)

4. Folhos, Foillos, Fuoillos, Fuelhos, Fulhos, adj., lat. foliosus, feuillu.

Van chantan sus l’albre qu’es foillos. 

P. Milon: Pois que. 

Vont chantant sur l’arbre qui est feuillu.

Lonc un bosc fulhos. 

Cadenet ou Thibaud de Blizon: L’autr’ier.

Le long d’un bois feuillu. 

Subst. Quan lo rossignols, el fuoillos, 

Dona d’ amor, e ‘n quer e ‘n pren. 

G. Rudel: Quan lo. 

Quand le rossignol, sous la feuillée, donne de l’amour, et en requiert et en prend. 

ANC. FR. Sous les fueilleux rameaux

Et des chesnes ombreux et des ombreux ormeaux.

Du Bartas, p. 240.

ESP. Hojoso. PORT. Folhoso. IT. Foglioso. (chap. Ple de fulla.)

5. Folhar, Foillar, Fuelhar, Fulhar, v., feuiller, pousser des feuilles.

Lanquan fuelhon bosc e guarric.

B. de Ventadour: Lanquan fuelhon.

Lorsque feuillent bois et chênes.

Quan lo dous temps d’ abril

Fa ‘ls albres secs fulhar.

(chap. literal: Cuan lo dols tems d’abril fa ‘ls abres secs fullá : traure fulla, llansá.)

Pierre de Bussignac: Quan lo.

Quand le doux temps d’avril fait feuiller les arbres secs.

Fig. Atressi m chant e m’ esbaudei,

E reverdei

E fuelh segon ma natura.

B. de Ventadour: Lanquan fuelhon. 

Ainsi je chante et me réjouis, et je reverdis et feuille selon ma nature. Part. pas. En luec de verjanz floritz

E foillatz,

Volgra, per champs e per pratz, 

Vezer lansas e penos.

Boniface Calvo: En luec de. 

Au lieu de vergers fleuris et feuillés, je voudrais, par champs et par prés, voir lances et pennons.

Estaings foillatz

Es mes soven ab bon azur,

Per que mieills teigna, e que mais dur.

Giraud de Borneil: Nuilla res.

Étain feuillé est mis souvent avec bon azur, pour qu’il teigne mieux, et qu’il dure davantage.

Subst. Els auzels qu’ an estat enic,

Son gays desotz los fulhatz.

B. de Ventadour: Lanquan fuelhon.

Les oiseaux qui ont été tristes, sont gais dessous les feuillées.

IT. Fogliare. (chap. carregás, omplís de fulla; llansá; fullá.)

6. Esfolhar, Esfoillar, Esfuelhar, Esfulhar, v,, effeuiller.

Ni albre domesgier que no l’ esfulh.

(chap. Ni abre doméstic que (ell) no (‘l) desfullo.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 17.

Ni arbre domestique qu’il ne l’effeuille.

Fig. La vostra malvestat s’ esfoilla.

Lantelm: Lanfran (o Laufran; quizás Lanfranc Cigala).

La votre méchanceté s’effeuille. 

Part. pas. Pueis a hom malvas esfoilladas. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Puis on a des mauves effeuillées. 

PORT. Esfolhar. IT. Sfogliare. (chap. exfoliá, desfullá: desfullo, desfulles, desfulle, desfullem o desfullam, desfulléu o desfulláu, desfullen; desfullat, desfullats, desfullada, desfullades : sense fulles : despullat de fulles, despullats, despullada, despullades)

7. Enfulhir, Enfullir, v., feuiller, se garnir de feuilles.

Pus s’ enfulleyson li verjan.

Marcabrus: Pus s’enfulleyson.

Puisque se garnissent de feuilles les vergers. 

ANC. FR. Enfueillant mes crins tout autour. 

Luc de la Porte, Tr. des Odes d’Horace, liv. II. p. 47.