Etiqueta: chubila

Amor als sesanta (Luis Arrufat)

Amor als sesanta (Luis Arrufat)

 Este treball ha guañat lo Concurs XXII de la Facao de 2023.

Este treball ha guañat lo Concurs XXII de la Facao de 2023.


Les aventures del agüelo “Sebeta”: Amor als sesanta.
Estic convensut que ñaurá chen, molta, que sen enriurá al veure lo titul de este treball. Pues tenen que tíndre en cuenta que fa mols añs, repetisco, mol añs, tamé eise home que ara ne té sesanta, va tíndre tremolóns a la esquena, palometes a la tripa, al veure a un chica; que va aná detrás de ella; que se va pasá hores, chitat al llit, mirán al techo, ensomián en los ulls ubiarts y preguntánse si alló que sentie ere amor o cóm serie lo voldre a una chica.
Si ella li farie cas. Si cuan li habíe mirat y ella se li habíe quedat miránlo un ratet en los ulls relluens li habíe enviat algún “washapp” que ell no habíe sabut resibí.

Eise mateis sagal, ara, en un mun de añs damún, seguís ensomián, mol més, perque an estes edats se dormís menos, encara que se estigue més hores al llit.

Ya no se ensomie tan en alló que, an aquells añs chovens, tots volíem y que pocs hu díem, encara que tamé, aisó no se piart mai. Ara se ensomie més en que l’atre o l’atra seguisque están al teu costat. Que la sentisques respirá o hasta roncá de nit, lo que vol dí que está a la teua vora, que seguís en tú.

An estes altures de la vida, seguís interesán que l’atra part penso igual de tú, que lo rose de una ma te seguisque donán garrampes, que los dos vullgueu seguí vivín chuns y, arribada la hora, morí tamé chuns.
No enténs la vida sense ella, sempre hau estat chuns y chuns voleu acabá.

Es un tems en que se aforre mol, dién poques paraules, com entre ells se coneisen tan, sen diuen moltes més, sense parlá, sense ubrí la boca.

Pobret qui hasque arribat a esta edat y encara no hasque sintonisat en la seua parella.

Sempre esperán la felisidat, ¿vindrá cuan fasca los devuit añs?, ¿vindrá cuan me casa?, ¿vindrá cuan tinga una casa? ¿vindrá cuan tinga fills? ¿Vindrá cuan me chubila? ¿Vindrá cuan tinga nets? Y sempre esperán ¿cuán vindrá?

Dises pasá la vida sense disfrutá de lo que ya tens, de lo que ya ha vingut y tú, no u has sabut reconeise, hu has disat pasá per seguí esperán.

Es una edat en la que se diuen moltes coses, sense díles y que se ensomie que se fan moltes coses, sense féles.

Algúns romántics sol fan que dí que los agradaríe torná a sé chovens.
No se donen cuenta de que esta es una “chuventut” tamé, encara que sigue diferenta y que ña que aprofitála tamé, com l’atra.

Oronetes, chapurriau, José Taronjí, Gustavo Adolfo Bécquer

La costúm, al amor lo convertís en cariño. Encara que algúns camíns desgrasiadamén es en cansamén, en aburrimén y entonses se busquen unes atres sendes que casi mai porten a cap de puesto milló quel que se dise.

Es la confiansa que se té en la persona que porte en tú tota la vida, encara que a camíns no estigues de acuerdo, saps que ella está ahí, a la teua vora, com sempre.

Com es natural, ella y tú o tú y ella, teniu alguna tentasió. Eres persona y ensomies que podíes está en una chica chove, eises que tenen de tot, menos añs; ella pense en eisos chicots que tenen mols músculs als brasos, al pit, sense tripeta.

Pero, al despertat, l’aigua torne al mar y te chires y roses a la persona que está al teu costat, com ha estat tans añs, y te conformes y reses pa que seguisque allí, en les seues arrugues, en la seua tripeta, en lo seu genio, pero tamé en la seua compañía.

Cuan arribes al alt de la montaña, mires cap a tras, cap a vall y eres felís, te dones cuenta de que sol quedes tú y la persona que te acompañe, que ha segut la teua parella tans añs y que ara es la teua gayata y te conformes. Disfrutes mirán tot lo que hau fet, segú que tos hau equivocat algún camí, pero hau pogut arribá adal.

Desde ahí mireu los nugols, ya están prop, pronte donareu lo pas y al remat descansareu, chuns. Y cuan has pasat tantes coses, arribe un momén en que casi no importe si ña o no ña sial, tú ya l’has tingut aquí. Ya l’hau disfrutat, en ella y en tot lo que ella ha significat.

Ha significat una familia, eisa seguirá enrecordánse un tems de vatres y com es normal, pasán lo tems, se perderá la vostra memoria, es la vida.
Se viu mentres se viu y un poquet més, uns añs més en que te convertises sol en un recuerdo; per una generasió, los fills y a lo milló hasta dos, los nets,

Ahí se acabe tot, ahí te acabarás. Y pan aisó tantes preocupasións, tans patiméns.

No val la pena; ña que disfrutá tot lo que se pot mentres se está aquí y sobre tot si estás acompañat y si has tingut la sort de tindre la teua parella, lo teu amor hasta los sesanta y més allá.

Los rosés vells tamé fan flos.

Amor als sesanta.

//

Juan Carlos Abella li escriu:

“UN PREMIO PA VALCHUNQUERA
Avuy han premiat a un amic meu
Escritó de postín, de prosa equilibrada
Mos fa arrivâ la llum de la seua tiarra
Tiarra de la que presumich per tot arreu
Escritura que penetre al cor de la chen
Igual que lo coló de la primavera es lo viart
Que la seua prosa emosione en ben siart
Y trau de natros lo milló sentimen
Mol orgullós está de sê valchunquerí
Lo meu amic te un nom, se diu Luis Arrufat
Lo seu poble al cor sempre l’ha portat
Aon ha anat, ha presumit de que ha naixcut aquí
Lo meu amic escriu en chapurriàu
Únic, tan únic, que no ne ña cap de igual
Que se pugue mantindre viu es la clau
Amic de tots, persona de gran cor
Una aldea, Luiset, y lo ágüelo sebeta
Un regalo pa natros, cada historieta
Escrites, contades, explicades en gran amor.

Amor als sesanta

Amor als sesanta

Este treball ha guañat lo Concurs XXII de la Facao de 2023.

Este treball ha guañat lo Concurs XXII de la Facao de 2023.


Les aventures del agüelo “Sebeta”: Amor als sesanta.
Estic convensut que ñaurá chen, molta, que sen enriurá al veure lo titul de este treball. Pues tenen que tíndre en cuenta que fa mols añs, repetisco, mol añs, tamé eise home que ara ne té sesanta, va tíndre tremolóns a la esquena, palometes a la tripa, al veure a un chica; que va aná detrás de ella; que se va pasá hores, chitat al llit, mirán al techo, ensomián en los ulls ubiarts y preguntánse si alló que sentie ere amor o cóm serie lo voldre a una chica.
Si ella li farie cas. Si cuan li habíe mirat y ella se li habíe quedat miránlo un ratet en los ulls relluens li habíe enviat algún “washapp” que ell no habíe sabut resibí.

Eise mateis sagal, ara, en un mun de añs damún, seguís ensomián, mol més, perque an estes edats se dormís menos, encara que se estigue més hores al llit.

Ya no se ensomie tan en alló que, an aquells añs chovens, tots volíem y que pocs hu díem, encara que tamé, aisó no se piart mai. Ara se ensomie més en que l’atre o l’atra seguisque están al teu costat. Que la sentisques respirá o hasta roncá de nit, lo que vol dí que está a la teua vora, que seguís en tú.

An estes altures de la vida, seguís interesán que l’atra part penso igual de tú, que lo rose de una ma te seguisque donán garrampes, que los dos vullgueu seguí vivín chuns y, arribada la hora, morí tamé chuns.
No enténs la vida sense ella, sempre hau estat chuns y chuns voleu acabá.

Es un tems en que se aforre mol, dién poques paraules, com entre ells se coneisen tan, sen diuen moltes més, sense parlá, sense ubrí la boca.

Pobret qui hasque arribat a esta edat y encara no hasque sintonisat en la seua parella.

Sempre esperán la felisidat, ¿vindrá cuan fasca los devuit añs?, ¿vindrá cuan me casa?, ¿vindrá cuan tinga una casa? ¿vindrá cuan tinga fills? ¿Vindrá cuan me chubila? ¿Vindrá cuan tinga nets? Y sempre esperán ¿cuán vindrá?

Dises pasá la vida sense disfrutá de lo que ya tens, de lo que ya ha vingut y tú, no u has sabut reconeise, hu has disat pasá per seguí esperán.

Es una edat en la que se diuen moltes coses, sense díles y que se ensomie que se fan moltes coses, sense féles.

Algúns romántics sol fan que dí que los agradaríe torná a sé chovens.
No se donen cuenta de que esta es una “chuventut” tamé, encara que sigue diferenta y que ña que aprofitála tamé, com l’atra.

Oronetes, chapurriau, José Taronjí, Gustavo Adolfo Bécquer

La costúm, al amor lo convertís en cariño. Encara que algúns camíns desgrasiadamén es en cansamén, en aburrimén y entonses se busquen unes atres sendes que casi mai porten a cap de puesto milló quel que se dise.

Es la confiansa que se té en la persona que porte en tú tota la vida, encara que a camíns no estigues de acuerdo, saps que ella está ahí, a la teua vora, com sempre.

Com es natural, ella y tú o tú y ella, teniu alguna tentasió. Eres persona y ensomies que podíes está en una chica chove, eises que tenen de tot, menos añs; ella pense en eisos chicots que tenen mols músculs als brasos, al pit, sense tripeta.

Pero, al despertat, l’aigua torne al mar y te chires y roses a la persona que está al teu costat, com ha estat tans añs, y te conformes y reses pa que seguisque allí, en les seues arrugues, en la seua tripeta, en lo seu genio, pero tamé en la seua compañía.

Cuan arribes al alt de la montaña, mires cap a tras, cap a vall y eres felís, te dones cuenta de que sol quedes tú y la persona que te acompañe, que ha segut la teua parella tans añs y que ara es la teua gayata y te conformes. Disfrutes mirán tot lo que hau fet, segú que tos hau equivocat algún camí, pero hau pogut arribá adal.

Desde ahí mireu los nugols, ya están prop, pronte donareu lo pas y al remat descansareu, chuns. Y cuan has pasat tantes coses, arribe un momén en que casi no importe si ña o no ña sial, tú ya l’has tingut aquí. Ya l’hau disfrutat, en ella y en tot lo que ella ha significat.

Ha significat una familia, eisa seguirá enrecordánse un tems de vatres y com es normal, pasán lo tems, se perderá la vostra memoria, es la vida.
Se viu mentres se viu y un poquet més, uns añs més en que te convertises sol en un recuerdo; per una generasió, los fills y a lo milló hasta dos, los nets,

Ahí se acabe tot, ahí te acabarás. Y pan aisó tantes preocupasións, tans patiméns.

No val la pena; ña que disfrutá tot lo que se pot mentres se está aquí y sobre tot si estás acompañat y si has tingut la sort de tindre la teua parella, lo teu amor hasta los sesanta y més allá.

Los rosés vells tamé fan flos.

Amor als sesanta.

//

Juan Carlos Abella li escriu:

“UN PREMIO PA VALCHUNQUERA
Avuy han premiat a un amic meu
Escritó de postín, de prosa equilibrada
Mos fa arrivâ la llum de la seua tiarra
Tiarra de la que presumich per tot arreu
Escritura que penetre al cor de la chen
Igual que lo coló de la primavera es lo viart
Que la seua prosa emosione en ben siart
Y trau de natros lo milló sentimen
Mol orgullós está de sê valchunquerí
Lo meu amic te un nom, se diu Luis Arrufat
Lo seu poble al cor sempre l’ha portat
Aon ha anat, ha presumit de que ha naixcut aquí
Lo meu amic escriu en chapurriàu
Únic, tan únic, que no ne ña cap de igual
Que se pugue mantindre viu es la clau
Amic de tots, persona de gran cor
Una aldea, Luiset, y lo ágüelo sebeta
Un regalo pa natros, cada historieta
Escrites, contades, explicades en gran amor.

La sort.

La sort.

La sort.

El Gordo cae en Beceite, 88008


PRIMERA OPORTUNIDAT

Día sinc de chiné de 1973, vespra del día de reis, en que se sol fé lo sorteo de la loteria del Niño.
Teruel, capital. Plasa del Torico, Cafetería Dorado, part de dal, discoteca Java, la única que está ubiarta.
Siat de la tarde. A la Sala, tres parelles, una ballán, l’atra fen com que ballen y la tersera, sentada, se mauen pero no ballen.
A la entrada dos chovens. Un es lo que pose los discos, l’atre es un polisía mol chove. Teruel es una siudat mol tranquila. Ell va allí, perque li agrade la música y pa que no entron chen que no tingue la edat, ña que guardá les apariensies.
Pasen lo tems charrán de moltes coses. Avui u fan de la lotería del atre día.
Lo dels discos diu:

– Porto pocs números, pero ne voldría tindre un que sigue més menut de diau mil, ting un capricho y me falte eise número.
La administrasió de Lotería del Tozal, (tosal, tos sone en chapurriau) número u de Teruel, está a sincuanta metros. Lo polisía se oferís.

– Si vols vach a ver si encara ne quede, me coste poc.

– Home, si no te importe, es que me ronde al cap que caurá a Teruel.

Lo poli s’envá. Arribe a la Administrasió. Está la dueña, lo conéis.

– Buenas tardes. Ya queden pocs billets. Qué vol.

– Vull dos billets de un número que sigue més menut de diau mil.

La dona mire lo escaparate allí ña dos números que son més menuts de diau mil. De un ne queden dos billets y del atre tres.
Pille lo de tres, pa tallán dos.
Pero lo compradó tamé había vist los dos números e (inosén), pa no fela treballa, li diu:

– Donom eisos dos, que están sols, aisí no té que partils.

La dona, deu sabrá per qué, insistís:

– Que a mi me es igual tallán un.

– No, NO, ara que lo hay triat, donom eisos dos.

Y aisí se va acabá la venta.
Torne a la discoteca, li done lo billet al amic, lo cobre y seguisen charrán. Se acabe la sesió y cada musol al seu niu.
Teruel, capital, día sis de chiné Comisaría de Polisía, tretse hores. Luiset está treballán. Arribe un compáñ, tot entusiasmat:

– Que ha tocat la Lotería a Teruel, ara están parlán per la radio.
Fiquen la radio:

– Les hablamos desde la Administración número uno, estamos con la propietaria. ¿Podría contarnos alguna anécdota de este sorteo?
Conteste la meua amiga:

– Pues si. Ayer a última hora vino un cliente a comprar dos décimos de un número que fuera menor de diez mil, yo le ofrecí el que ha salido premiado, pero él se empeñó en llevarse el de al lado.
Qué vista ting. Y aisó que lo amic, me había avisat: Ting un presentimén: Caurá a Teruel y VA CAURE.

SEGUNDA OPORTUNIDAT

Cuan sol ñabíe lotería los disaptes, dos amics del Matarraña van tindre esta aventura.
Eren amics de sempre. Un va tindre la sort de trobá treball al poble y podés quedá a viure allí. L’atre se va tindre que buscá la vida y la va trobá a Saragosa.
Se veíen de cuan en cuan, un camí al mes. Com al poble no ñabíe loteria se van posá de acuerdo. Lo de la capital compraríe un desim totes les semanes y lo chugaríen entre los dos.
Los dos eren mol mirats, lo del poble sempre estáe adelantán les perres y lo de la capital, cada camí que tornáe al poble, duye los billets de totes les semanes pa demostrá que los habíe comprat.
Lo domenche que veníe lo de la siudat, portáe los desims de totes les semanes y lo diari pa podé mirá la llista.
Se chuntáen al café a fe lo vermut. Sempre a la mateisa taula. Cuan arribae lo lotero lo llauradó ya estáe sentat. Lo que veníe li disáe los desims chugats a cada sorteo y lo diari y s’enanae a demaná lo café, mentres latre miráe sils había tocat.
Una volta, había arribat lo de la capital, había disat los papes a la taula pa que los mirare l’atre y estáe demanán café. Cuan lo seu amic que había vingut corrén se li abrasae y sol fae que cridá: “Mos ha tocat”, “Mos ha tocat lo primé premio”, ….
Tota la chen del bar los miráe en envecheta.
Lo de la siudat més calmat, li va di:

– ¿Estás segú? anem a mirau atre cami.

L’atre no cabíe dintre de la roba, a una ma lo desim, al atra la llista dels premios.
Se van sentá: Van mirá lo numero y la llista. ¡Allí estáe! Lo numero del billet ere lo matéis que lo del primé premio.
Lo de la siudat no se u podíe creure, si haguere caigut, hagueren dit algo per la barriada y dingú había dit res.
Va torná a mirá lo número, la llista. Ere lo matéis número. Pero ñabíe algo que no cuadrae, lo dibujo del billet no ere lo de la llista.
Aquell billet ere de la semana de abáns. Se habíen adelantat una semana. Lo habíen chugat la semana de abáns y habíe tocat ésta. ¡Qué mala sort! Per siat díes.

TERSERA OPORTUNIDAT

Cuan yo treballaba, estaba a la Jefatura. Teniem ofisines per les barriades. Cuan arribáe lo sorteo de Nadal, ere l’únic que chugaem, mos cambiaem desims y si tocae a cualquier puesto, pos mos tocáe a tots.
Me vach chubilá. Al atre añ, ya no estaba a la empresa, pos eise añ va tocá un cuarto premio a una de les ofisines. Un milló de pesetas a cada billet. Me vach chubilá un añ masa pronte.
Per Nadal, ñabie la costum de cambiá billets en algúns amics, en pocs, perque si no, no te dones cuenta y te s’envá un dineral.
Pel meu treball, me duya mol be en lo chofer que replegae los morts. Sempre cambiabem un desim y ell aprofitáe:

– Al poble de la dona compren lotería en recárrec pa achudá a pagá les festes ¿No men compraríes un?

– Sí, home.

Y aisí tots los añs, pero va arriba un que no me va di res y me va estrañá.

– ¿Qué no han fet lotería al poble de la teua dona?

– Si, pero l’añ pasat nels va sobrá molta y entonses enguañ ne han fet poca y se ha acabat enseguida. Si vols ten sedisco un duro de la meua.

– No home, no te vas a quedá sense res, tú.

U hau asertat, los va tocá un cuarto premio. Un atre milló que va volá.

CUARTA OPORTUNIDAT

Ya u diuen, no ña tres sense CUATRE.
Este añ que estem, pal sorteo del Niño. La vespra, 5 de chiné, les siat de la tarde. Anaem la dona y yo fen les raderes compres pal atre día. Veníen tots a diná a casa.
Vam aná a la carnisería. La carn este añ estáe cara. Vach pagá en dinés. Me van sobrá dos billets: un de vin y un de diau.
Portaem dies parlán en la dona que, com es un sorteo que te tres terminasións, pos una de les que mos faltáe ere lo cuatre. Yo ne volía comprá un que acabare en cuatre. La meua dona que no, que es un número mol feo, que no is mai y ademés aquí a la administrasió del barrio no toque mai.
Yo, per dintre de mi, anaba rosegán en lo cuatre. Portaba la tarjeta del bus en pocs viaches, la tenía que recarregá y llugo trauría dinés, pos no me agrade aná en la cartera despullá. Vam pasá per un quiosco y vachs entrá a carregá la tarjeta. U tenía pensat, diau pa la tarjeta y en lo billet de vin aniré a la administrasió, que está a vin metros, y pillaré un desim en cuatre.
Pero, sense donamen cuenta, al treballadó li vachs doná la tarjeta del bus y lo billet de vin. Ya no podía comprá lo desim. Encara u vachs casi intentá, vachs traure dines del banc y cuan li anaba a di a la dona que men anaba a la lotería, me va di que se sentíe mal, que la acompañara a casa.
Y ya se me va olvidá la lotería y lo CUATRE.
Al atre día va sé lo sorteo, lo gort va acabá en cuatre. Dingú va di que haguere tocat a Saragosa.
Vachs eisí a comprá pa y al pasá per la administrasió de loteria un mun de televisións y micrófonos.
Conesco al amo, se me va arrimá:

– Que hemos vendido doce millones del gordo. Nos lo mandaron a última hora, porque nos quedamos sin la terminación en cuatro y los dos últimos días estábamos vendiendo el gordo en cuatro sin saberlo. Hasta hemos devuelto seis que nos sobraron anoche.
Les poques voltes que chugo a la lotería, cuan milló u paso son los díes de abáns. Ensomnio que me toque. No dic res a dingú. Mos chuntem la familia a diná y al postre los dono la sorpresa y mos repartim les perres.
No u vachs sabé fe, la diosa fortuna va fe lo imposible pa que me tocare y hasta la familia estáe reunida a casa, pa la hora del postre.
No teníe que sé.

Te consoles, no te quede més reméi. A alguna chen la loteria ha segut la seua desgrasia. Tamé han ñagut que la han sabut aprofitá.
Penses y penses y dius:

– Estic aquí, dispués de la tamboriná. La familia va tirán. La salut, a uns atres los va pichó.

Entonses me vachs creisen y me dic la sort, la sort sou vatres los meus amics y lo GORT es que ting la meua llengua LO CHAPURRIAU.

NOTA:
A la nostra manera de parlá, ña un atra cosa a la que tamé se li diu SORT: es un bancal gran, una parada, aisó es un atra SORT.

Camino hacia la fon del pas, los estiradós y la sort