Sail de Scola – Sordel de Goi

Saïl
de Scola, t. III. Deux pièces.

Sail de Scola, si fo de Barjarac,
d’ un ric borc de Peiregorc, fils d’ un mercadan; e fetz se joglar; e
fetz de bonas cansonetas; et estet cum N’ Ainermada de Narbona. E
quant ella mori, el se rendet a Bragairac, e laisset lo trobar e ‘l
cantar.
Huey cuiava, e no sai si m’ o digua,
Qu’ om se degues
venjar de mal’ amigua,
Mas er vey be que si meteys destrigua
Selh
qu’ ab amor guerreya ni playeia
Son escien,
E conosc ben
Que
no ‘l dey mostrar minga
Vas lieys mo mal talen.
Gran esfors
fay.
Bastero, 94. Crescimbeni, 209. Millot, III, 435. P. Occ. 386.
Hist. Litt. XV, 466.

Savari de Mauleon, t. II.
Savaric de
Mauleon si fo un rics baros de Peitieu, fils d’ En Reols de Maleon.
Seigner fo de Mauleon e de Talarnom, e de Fontenai, e de
Castelaillon, e de Boet, e de Benaon, e de saint Miquel en l’ Ertz, e
de la isla de Riers, e de l’ isola de Nives, e de Nestrine, e d’
Engollius, e d’ autres mainz bons locs. Bels cavaliers fo e cortes et
enseingnatz, e larc sobre totz los larcx. Plus li plac dons e
dompneis et amor e torneiament, que ad home del mon, e de chanz e de
solatz, e trobars e cortz e messios. Plus fo fin amics de domnas e d’
amadors que nuills autres cavalliers, e plus enveios de vezer bons
homes e de far li plazer. E fo lo meiller guerrer que anc fos el mon.
Tal vez ne fo aventuros, e tal vez ne trobet dan: e totas las guerras
qu’ el ac foron com lo rei de Fransa e com la soa gen. E dels sieus
bons faich se poiria far un gran libre, qui lo volgues escrire, com
d’ aquellui que ac plus en si d’ umelitat e de merce e de franquessa,
e que mais fez de bons faich d’ ome qu’ ieu anc vis ni auzis, e plus
n’ avia voluntat de far.
En Savaric de Malleo fo vengutz a
Benaujatz per vezer la vescomtessa Na dona Guillerma, et el entendia
en ela; e tray ab lui ‘N Elias Rudels, senher de Bragairac, e Jaufre
Rudelh de Blaya. Totz tres la pregavo d’ amor; et enans c’ aysso fos,
el’ avia cascun tengut per son cavayer, e l’ un non o sabia de l’
autre. Tug tres foron asetatz pres d’ ela, l’ un d’ una part, l’
autre d’ autra, lo ters denan ela. Cascus d’ els la esgardava
amorozamen; et ela, com la plus ardida dona c’ om anc vis, comenset
ad esgardar En Jaufre Rudelh de Blaya amorozamen, car el sezia denan;
et a ‘N Elias Rudelh de Bragairac pres la man, et estreis la fort
amorozamen; e de mo senher En Savaric causiget lo pe rizen e
sospiran. Negus no conoc lo plazer l’ un de l’ autre entro qu’ en
foron partitz, qu’ En Jaufre Rudelh o dis a ‘N Savaric com la dona l’
avia esgardat; e ‘N Elias dis lo de ‘l ma. En Savaric, cant auzis que
a cascus avia fag aital plazer, fon dolens; e de so que fon ad el fag
non parlet, mas apelet Gaucelm Fayzit e ‘N Ugo de la Bacalayria, e si
lur dis en una cobla al cal avia fag may de plazer ni d’ amor. E la
cobla del deman comensa:
Gaucelm, tres joc enamorat.
Be us dic
d’ En Savaric que be fon sel qu’ era razitz de tota la cortezia del
mon; et en totz bos fatz c’ om puesca pessar de bon home el fon
maystre de totz. Et avia amada et onrada lonc tems una dona gentil de
Gascuenha, ma dona Guillerma de Benaujatz, molher que fo d’ En P. de
Gavaret, qu’ era vescoms de Beraumes e senher de San Macari e de
Lengo; e puesc dire per ver que anc tans de bos fatz fezes per dona.
Mot longamen lo paget esta dona ab sas folas promessas et ab bels
mandamens, et joyas donan. E mantas vez fes lo venir de Peitieus en
Gascuenha per mar e per terra; e cant era vengutz gen lo sabia
enganar ab falsas razos, que no ‘l fazia plazer d’ amor. Et el era ‘n
tan enamoratz que no conoysia l’ engan: mas sos amics d’ el li deron
ad entendre l’ engan. E mostreron li una dona de Gascuenha, qu’ era
de Manchac e molher d’ En Guiraut de Manchac, joves e bela et
avinens, e deziroza de pretz e de vezer En Savaric per lo be qu’ en
auzia dire. En Savaric can vi la dona azautet li mot a meravilhas e
preget la d’ amor. E la dona, per la gran valor que vi en el, retenc
lo per son cavayer, e det li jorn qu’ el vengues a leys per penre so
que demandava. Et el parti s’ en mot alegres, e pres comjat e tornet
s’ en a Peytieus. E no tarzet gayre que ma dona Na Guillerma Benauja
saupet lo fag, e com l’ avia dat jorn de venir ad ela per far son
plazer. Adonc fon mot giloza e trista car non l’ ac retengut; e fes
far sas letras e sos mans e salutz aitan caramen co saup ni poc, e
mandet a ‘N Savaric que al jorn l’ avia dat la comtessa de Manchac,
que vengues ad ela a furt a Benaujas per aver d’ ela tot son plazer.
E sapias per ver que ieu Uc de San Circ, que ay escrichas estas
razos, fuy lo messatge que lai aniey e ‘l portey totz los mans e ‘ls
escritz. Et en la sua cort si era lo prebost de Limotges, qu’ era
valens hom et ensenhatz, e bos trobaires. En Savaric, per far a lui
honor, li mostret tot lo fag e so que cascuna l’ avia dig e promes.
En Savaric dis al prebost que li ‘n demandes en chantan, e que li ‘n
partis tenso, a la cal d’ estas doas devia anar al jorn que li avian
donat. E ‘l prebost comes lo, e di:
En Savaric, ieu vos deman
Que
m diatz en chantan.
Nostrad. 106. Crescimbeni, 75. Bastero, 94.
Millot, II, 99. P. Occ. 147.

Serveri de Girone. Quinze
pièces:
En brau loc fon plantada
Planta qu’ el frug peiura,
E
dona en mal formada
Quan pert bon’ aventura;
Quar mout mais que
mezura
Es bona don’ amada,
Quan fay contra natura
So don es
mais prezada,
Quar de valh ven l’ errada…

Mal es rauba
guardada
Dins avol tancadura,
E dona pieitz celada,
Quan fai
mal ni laidura
Contra tota natura,
Es vils dona laissada,
E
cast’ e mund’ e pura
Sobre valor pauzada
En pretz
encastenada.

Trop es desendressada
Maison on hom endura,
E
pus don’ azirada
Cuy castedatz fraitura;
Qu’ entre clam e
rancura
S’ es ab blasme liada,
E val mais que clausura
A
ciutat asetjada
Dona en be far uzada.
En mal punh.

L’
olivier fay oli qu’ es dous e fis
E del pomier vezem lo pom
eyssir,
E las moras del morier revenir,
E del rozier la roza s’
espandis,
E si ‘l muns fos e nos aitals co fom
Al comensar, tug
foram clar e mun.
Del mon volgra.
Millot, III, 316. P. Occ.
327.

Sifre, ou Sifren. Une tenson avec Bernard, auquel il
dit:
Mir Bernart, mas vos ay trobat
A Carcassona la cieutat,
D’
una re m tenc per issarat,
E vuelh vostre sen m’ en aon:
En una
don’ ay la mitat,
E no m suy ges ben acordat
Si m val mais d’
aval o d’ amon.
Mir Bernart.
Millot, III, 435.

Simon.
Deux tensons, l’ une avec Lanfranc, et l’ autre avec Jacme
Grils.
Seigne’ ‘N Jacme Grils, eu us deman,
Car vos vey larc e
ben estan,

E
car per ric pretz sobeiran
E per saber es mentaubutz,
Que me
digatz per qu’ es perdutz
Solatz, e domneis mal volgutz.

Il
réplique à Jacme Grils, qui lui a exprimé son opinion:
Seigne’
‘N Jacme, mout es sennatz,
E primamen vos razonatz;
Mas quar
dizetz que cobeitatz
N’ a aizo mogut, vos aug faillir,
Car
tost, com son al mieu albir,
Aitant o plus no ‘l devetz
dir.
Seigne’ ‘N Jacme.

Simon Doria. Voyez Lanfranc
Doria.

Sordel,
t. III et IV. Environ trente pièces.
Lo Sordels si fo de Mantoana
de Sirier, fils d’ un paubre cavallier que avia nom sier el Cort. E
deletava se en cansos aprendre et en trobar, e briguet com los bons
homes de cort, et apres tot so qu’ el pot; e fes coblas e sirventes.
E venc s’ en a la cort del comte de San Bonifaci, e ‘l coms l’ onret
molt; et enamoret se de la moiller del comte a forma de solatz, et
ella de lui. Et avenc si que ‘l coms estet mal com los fraires d’
ella, e si s’ estranjet d’ ella. E sier Icellis e sier Albrics, li
fraire d’ ella, si la feirent envolar al comte a sier Sordel; e s’ en
venc estar com lor en gran benanansa. E pois s’ en anet en Proensa,
on il receup grans honors de totz los bos homes, e del comte e de la
comtessa, que li deron un bon castel e moiller gentil.
Lai a ‘N
Peire Guillem man ses bistansa
Q’ ancar non a de lauzar pro
apres,
Q’ ancmais non vim lauzor que pro tengues,
Si ‘l laus
passet del lauzat sa valensa;
Que trop lausar destriga la
lausor
Del trop lausat e blasma ‘l lausador
Lai on vertatz
repren sa conoissensa.

A ma domna de Fois man per sa honor
Que
no ‘l plassa desmesur’ en lausor,
Que trop lausar es blasmes e
faillensa.
Lai a ‘N Peire.

Cobla de messer Sordel q’ era
malat:
Totz hom me van dizen en esta maladia
Que s’ ieu mi
conortes que gran ben m’ o faria;
Ben sai qu’ il dison ver, mas
com far l’ o poria?
Hom q’ es paubre d’ aver et es malat tot
dia,
Et es mal de seignor e d’ amor e d’ amia,
Fos qui m’ o l’
ensignes, ben me conortaria!
Totz hom me van.
Nostrad.
153. Crescimbeni, 105. Bastero, 94. Millot, II, 79 P. Occ.
145.

Sordel de Goi. Une pièce de deux couplets:
Dompna
valen, saluz et amistatz
E tot quan pot de plazer e d’ onor
Vos
manda sel ses cor galiador…
Que mi deguas tener per
servidor
Aisi cum sel qu’ es vostre domenjatz,
Quar per ma fe
tan vos am e soplei
Cum las clardatz dels oil ab cui vos
vei.
Dompna valen.

Deja un comentario