Raimond – Rostans de Merguas

Raimond – Rostans de Merguas

Raynouard, choix, poésies, troubadours, kindle

Raimond.
Tenson avec Lantelm, auquel il répond:

Lantelm, lo drutz e la
domna m’ es parvenz
Que tragan plus c’ a doble lor dolors,
Que
l’ uns a dol del dan c’ a l’ autre sors,
E del sieu dan es l’
autre si dolenz,
Aquist dui fan d’ afan dobla sofrensa.
Ramond
una.

Il y a sous le même nom de Raimond une tenson avec
Rodrigue:
Ar chauzes de cavalaria,
En Rodrigos, lo laus e ‘l
pres
E retenes per tota via
Ses l’ obra; e si mais voles
L’
obra, no i sia
Lo pres nul dia
Ni ‘l laus, mas pero tal
prendes
Que vostr’ amia
Totz temps n’ estia
Vostra, sino er
la perdes.
Ar chauzes.
Millot, III, 431.

Raimond d’
Avignon. Une pièce, t. IV.
Bastero, 92. Crescimbeni,
207.

Raimond Bistors de Roussillon. Un couplet:
Non trob
qu’ en re me reprenda
En faitz ni en ditz,
Pos fui de Montan
partitz,
Per qu’ en val mens ma fazenda,
Car anc no fo, si
Montans vi mon dan,
No m’ o disses ab motz o en cantan,
Que cel
qui ve son bon amic faillir
Molt l’ ama pauc, si no ill lo ausa
dir;
Per qu’ eu am mais sel qu’ el mal me retrai
Que cel que m
dis lo be, can fag non l’ ai.
Non trob qu’ en.
Millot,
III, 396.

Raimond de Durfort.
Raimons de Durfort e ‘N
Turcmalec si foron dui cavallier de Caersi, que feiron los sirventes
de la domna que ac nom ma domna N’ Aia, aquella que dis al cavallier
Cornil qu’ ella non l’ amaria, si el no la cornava el cul.
Fragments
d’ une pièce:
Turcmalet, be us ten en grat
Quar ab mi vos vey
acordat
De ben mantener En Bernat,
Seluy que no respon en
fat
Al malastruc Caersinat…

Ben es malastrucx e dolens
Lo
Caersis e totz sos sens,
Be m par qu’ el cosselh ac sciens;
Ja
ieu no sia sos parens,
Quar si m’ en mostresson dos cens,
Ieu
los cornera totz jauzens,
E pueys fora ricx e manens
Encaras
que y fermes las dens.

Non a bona dompna el mon…
E pueys
m’ apellava ‘N Ramon,
Cornatz me dedins en redon,
Qu’ ieu no y
baizes la cara e ‘l fron,
Cossi volia beur’ en fon…
Turcmalet
be us.
Bastero, 92. Crescimbeni, 207. Millot, I, 255. P. Occ. 73.
Hist. Litt. XV,
462.

Raimond de Castelnau, t. IV. Six
pièces.
De servir a bon senhor
Pot hom venir a gran be;
Per
qu’ ades sier la melhor,
E nulha vetz no m recre
De far so que
l’ agensa,
Que la bona entendensa
Qu’ ella m’ aduy e m’
atray
Mi ten ades a faire so que ‘l play.

E tenc m’ o a
gran honor
Quan puesc far ni dire re
Qu’ a lieys sol’ aya
sabor;
Pero non fas lo cente
Que tanh’ a sa valensa,
Quar
sabers e sciensa
Mi falh, mas ges no m’ esmay
Qu’ elha m pot
ben donar so qu’ ieu non ay.
De servir a bon.


Mietz
mortz vau en un semdier,
Mas mas juntas e doblan
Ves lieys
torsen e dressan,
E no sai qual part mi tenha,
Qu’ en quascuna
si rescon
So que m te plus deziron.
Entr’ ira et
alegrier.
Bastero, 92. Millot, III, 77. P. Occ. 273.

Raimond
l’ Écrivain. Une pièce, dont voici le premier couplet:
Senhors,
l’ autr’ ier vi, ses falhida,
La cara que ges no m’ oblida,
Gent
encuyrad’ e mielhs garnida,
E parlet a ley d’ issernida,
E dis
al trabuquet aital:
Fortz soi e no m podetz far mal,
En las
lissas farai portal,
Que dins la vila vuelh ostal.
Senhors l’
autr’ ier.
Millot, 431.

Raimond Feraud. Il paraît par le
prologue de la vie de saint Honorat, seul ouvrage qui nous reste de
ce troubadour, qu’ il en avait composé plusieurs autres:
Cel que
volc romansar
La vida Sant Alban
E verses d’ el
compost
Volc tornar en vers plan,
E del rey Karlle
play
Sa mort en sa chanson,
E ‘ls verses del lay
Fes e la
passion,
De novel fay sermon
D’ un precios cors sant
Que fon
neps de Marsili
E del rey Aygolant.
La vida si trobet
En un
temple ja dis
De Roma l’ aportet
Un monges de Leris
De lay
si trays la gesta
D’ una anticha scriptura;
Ren no y
trobares
Mais de veritat pura.

Après le récit des faits,
la plupart miraculeux, qui composent la vie de saint Honorat, le
poëte rapporte un grand nombre de miracles opérés par ce saint ou
par son intercession.
C’ est à l’ occasion de l’ un de ces
miracles qu’ on trouve ces vers relatifs à la boussole:
Mays ira
de mal temps
Lur a frascat lur vela;
Non val la
caramida
Puescon segre l’ estella.

Le poëte raconte le
massacre des moines de Lerins par les Sarrasins, et s’ écrie:
Ay!
segner dieus de paradis!
Que fara l’ islla de Leris?
Ar tornara
gasta e boscoza;
Perdut a maynada joyosa
Que tan honrada la
tenia
Per falsa jent de payania.
Qui dira messas ni
mestiers?
Car no crey que fos monestiers
Hom tant agues de
santas jentz
Com aysi que n’ a mortz cinc centz.

Erma
e deserta tornaras,
Illa del Lerins que faras?
Destrucha, e
dezeretada
De tan glorioza maynada
Que son agut a gran
turment
Mort e nafratz tan laydament
Et espesseiatz per
Sarrazins,
Que faras illa del Lerins?

L’ auteur dit à la
fin de son ouvrage:
Comptat vos ai la veritat
De transtot so
que n’ ai trobat;
Plus non en puosc dire ni say,
Car plus en
escrit trobat non ay…
Que l’ an de dieu mil e tres
cent

Compli lo priols son romans.
Nostrad. 172.

Raimond
Gaucelm. Tenson avec Jean Miralhas, auquel il dit:
Joan Miralhas,
si dieu vos gart de dol,
Cal vos play may vaqueira partizo
Que
siatz totz redons del cap tro ‘l sol,
O totz fendutz del pe tro al
mento
E que portes sobr’ el nas la culvera?
Diatz m’ en ver
ades ses falhizo,
Sinon eu vos dirai c’ aital falvera
Que no
devetz far cobla ni tenso.
Joan Miralhas.

Raimond
Gaucelm de Beziers, t. IV. Huit pièces, dont cinq sont datées.
So
son II coblas que fes Raimon Gaucelm del senhor d’ Uzest que avia nom
aissi quon elh Raimon Gaucelm.
Belh senher dieus, quora veyrai mo
fraire
Lo pro Raimon Gaucelm franc, de bon aire,
Que tan de be
n’ aug comtar e retraire
Que mal m’ ira, si no ‘l vey ans de
gaire,
Quar manta gen
Ditz que valen
Pretz a, doncx ses
estraire
L’ am de cor lialmen.

Tant a fin pretz, fe que
deg a mon paire,
Que dels valens es qu’ anc nasques de
maire,
Segon qu’ aug dir, don l’ am tan ses cor vaire,
Qu’ el
cor e ‘l sen e ‘l saber e ‘l veiaire
E ‘l bon talen
Li diey
coren,
Quo me dis son afaire
E son bon estamen.

Bernatz,
breumen
Li digatz gen
Que ieu vuelh dir e faire
Tos temps
sos mandamen.

Dans un de ses sirventes, il dit:
A penas vau
en loc qu’ om no m deman:
Raimon Gaucelm, avetz fac re novelh?
Et
ieu a totz respon ab bon talan,
Quar totas vetz m’ es per ver bon
e belh,
E m play quand aug dir de mi: Aquest es
Tals que sap
far coblas e sirventes
E non per so qu’ ieu vuelha qu’ om del
mon
M’ en don raubas, qu’ ieu n’ ay pro e say don.
A penas
vau.

Planch ne fes Raimon Gaucelm en l’ an que hom contava
M.CC. LXII, per un borzes de Bezers lo qual avia nom Guirautz de
Linhan.

Quascus
planh lo sieu dampnatge
E sa greu dolor,
Per qu’ ieu planc e
mon coratge
Lo mieu bo senhor
Que es mortz: dieus la
maudia
Mortz qu’ aissi ns rauba tot dia,
Qu’ elh melhors ne va
menan
E selhs que meynhs fan folia,
Don y prendem totz gran
dam.

Ja no veyrai son estatge
Que ieu tost no m plor,
On
menava ‘l gran barnatge
Soven a s’ onor;
Sertas gran dolor
deuria
Aver qui n’ avia paria
Ni a cuy vay remembran
Los bos
faitz que el fazia;
Sans Miquels, siatz li denan,

Sus en l’
onrat heretatge
On son li sanctor…
Quascus planh.
Millot,
III, 187. P. Occ. 300.

Raimond Jordan, vicomte de
Saint-Antonin, t. IV. Treize pièces, dont quelques-unes sont
attribuées à d’ autres troubadours:
Lo vescoms de Saint Antoni
si fo del evescat de Caortz, seigner de Saint Antoni e vescoms. Et
amava una gentil domna moiller del seignor de Pena d’ Albiges, d’ un
ric castel e fort. La domna si era gentils e bella e valens, e mout
prezada e mout honrada; et el mout valens et enseignatz, e larcz e
cortes, e bos d’ armaz, e bels et avinens, e bons trobaire. Et avia
nom Raimon Jordan; la domna era apellada la vescomtessa de Pena. L’
amors de lor dos si fo ses tota mesura, tant se volgren de ben l’ us
a l’ autre.
Et avenc si q’ el vescoms anet cum garnimen en una
encontrada del seus enemics; e si en fo una grans batailla, e ‘l
vescoms si fo nafratz a mort. E fo dich per los enemics de lui q’ el
era mortz; e la novella venc a la domna qu’ el era mortz; et ella de
la tristessa e de la dolor gran que ac de la novella si anet a lo, e
si s rendet en l’ orden dels Eretges.

E
si cum dieus volc, lo vescoms meilluret e garic de la nafra; e negus
no il volc dire qu’ ella s fos renduda. E quan fon ben garitz, el s’
en venc a Saint Antoni, e fon li dich cum la domna sera renduda, per
la tristessa qu’ il ac de lui quant auzi dire q’ el era mortz. Dont
quant el auzi so, perdet solatz e ris e chan et alegressa, e cobret
plains e plors e sospirs et esmais e dolors, e non cavalguet ni anet
ni venc entre la bona gen.

Et
estet en aissi plus d’ un an, don totas las bonas gens d’ aquellas
encontradas n’ avian gran marrimen. Don ma dona Elis de Monfort, qu’
era moiller d’ En Guillem de Gordon, filla del vescomte de Torena, on
era jovens e beutatz e cortezia e valors, lo mandet pregan ab mout
avinens precs qu’ el, per la soa amor, se degues alegrar e laissar la
dolor e la tristessa, disen ella qu’ ella li fazia don de son cors e
de s’ amor per esmenda del mal qu’ el avia pres; e pregan lo e claman
li merce qu’ el la deignez anar vezer; e sino qu’ ella venres a lui
per vezer lo. Quan lo vescoms auzi aquels honratz plazers que la
gentils valens domna li mandava, el si li comensa venir gran doussors
d’ amor al cor; si qu’ el comensa a far allegresa et a s’ esgauzir,
et comensa a venir en plasa e recobrar solatz entre las bonas gens; e
vestir se e sos compaignos e cobrar se en arnes et en armas et en
solatz; et appareillet se ben et honradamen, et anet s’ en a ma domna
Elis de Monfort; et ella lo receup ab gran plazer et ab gran honor q’
el li fetz. Et el fon gais et alegres de la honor e dels plazers q’
ella ill fetz e ill dis; et ella mout alegra de la bontat e de la
valor e del sen e del saber e de la cortesia qu’ ill trobet en lui,
ni no fo pentida dels plazers ni de las amors qu’ ella li avia
mandadas. E la saup ben grazir, e preguet la q’ ella ill fezes tan d’
amor per que el saubes que per bon cor e per bona voluntat li avia
mandatz los plazers plazen, dizen qe ‘ls portava en l’ armari de son
cor totz jorns escritz. E la domna o fetz ben, qu’ ella lo pres per
son cavallier, e receup son homenatge; et ella se det a lui per domna
abrassan e baizan, e il det l’ anel de son det per fermansa e per
segurtat.
Et en aissi se parti lo vescoms de la domna molt alegres
e molt gais, e cobret trobar e cantar e solatz; e fetz de lei adonc
aquela chanson que dis:
Vas vos soplei en cui ai mes m’
entensa.
Et enans qu’ el fezes la chanson, una nuoich quant el
dormia, li fon avis que amors l’ assaillis d’ una cobla, que
dis:
Raimon Jordanz, de vos eis voill aprendre
Co us etz
laissatz de solatz ni de chan.
Ja soliatz en domneiar
entendre
Mout leialmen, so faziatz semblan,
E us feigniatz e us
en faziatz gais;
Mas ara i vei qu’ avetz fenit lo lais:
Encolpatz
etz, si non es qe i responda.

Mantas bonas cansons fetz.
No
puesc mudar no digua mon veiaire
D’ aisso don ai al cor molt gran
error,
Et er me molt mal e greu a retraire,
Quar aquist antic
trobador
Qu’ en son passat dic que son fort peccaire,
Qu’ ilh
an mes lo segle en error,
Que an dig mal de domnas a prezen,
E
trastug silh qu’ o auzon crezo ‘ls en
Et autreyon tug que ben es
semblansa,
Et aissi an mes lo segl’ en erransa.

E tug
aquist que eron bon trobaire
Tug se fenhon per lial amador,
Mas
ieu sai be que non es fis amaire
Nuls hom que digua mal d’
amor…

E ja nuls hom que sia de bon aire
No sufrira qu’ om
en digua folhor…
Qu’ En Marcabrus a ley de predicaire,
Quant
es en gleiza ho denant orador,
Que di gran mal de la gen
mescrezen,
Et el ditz mal de donas eissamen;
E dic vos be que
non l’ es grans honransa
Selh que ditz mal d’ aisso don nays
enfansa.

Ja no sia negus meravellaire,
S’ ieu aiso dic ni
vuelh mostrar alhor
Que quascus hom deu razonar son fraire
E
que ja domna sa serror,
Quar Adams fo lo nostre premier paire
Et
avem dami dieu ad auctor…
No puesc mudar.

Dans une
pièce on trouve cette invocation à l’ Amour:
Amors, si us
plagues preyar
Lieys d’ amar,
Feiratz gran merce
Endreit
me,
Quar ses lieys no puesc guerir,
Ni ieu no l’ aus dir
Lo
mal qu’ ieu trai;
Per dieu, vai
Li m son cor ferir
Sol tan
qu’ en cossir
O ‘n sospire!
Per solatz e.

Il dit
ailleurs:
Per qual forfait o per qual falhimen
Qu’ ieu anc
fezes encontra vos, Amors,
Mi destrenhetz e m tenetz enveios
Per
la bella que mos precs non enten;
Trop demostratz en me vostre
poder,
E qui vencut vens mout fai pauc desfors.
Si vensiatz
lieys que no us tem ni us blan,
Adoncx sai eu que y auriatz honor
gran.
Per qual forfait.

E s’ ieu en dic mon conort
No
m’ o tengas ad orguelh,
Que ta fort l’ am e la vuelh
Que, si
era cochatz de mort,
Non queria dieu tan fort
Que lai el sieu
paradis
M’ aculhis,
Com que m des lezer
D’ una nueg ab lieys
jazer.
Lo clars temps.

Voici l’ envoi de deux de ses
pièces:
Tan vos det dieus d’ astre e de poder,
Bona domna, que
hom no us vai vezer
S’ a ‘l cor marrit no ‘l li tornetz en
jay,
Salf vostre pretz segon so que ‘l n’ eschay.
Aissi cum
cel.

De lieys lauzar no serai trop parliers,
Qu’ entendrion
de cui sui cavalliers,
S’ ieu dizia lo quart de sa valensa.
Vas
vos soplei.
Nostrad. 50. Crescimbeni, 31. Bastero, 92. Hist. gén.
du Languedoc III, 327. Millot, II, 316. P. Occ. 199. Hist. Litt. XV,
464.

Raimond Menudet. Une pièce en partie lacérée; en voici
des fragments:
Ab grans dolors et ab grans marrimens
Comens mon
planc per selh cui dieus ampar,
Quar tot lo mon s’ en deuria
plorar,
Per lo melhor qu’ es mortz de lunhas gens
E ‘l plus
prezat e tot lo mielhs aybit,
Per que ieu cre que lo Sant
Esperit
Lo ns aya trag d’ aquesta prezen vida
Per metre lay en
la santa establida.

Qui fara mais los belhs aculhimens,
Senher
Daude, que vos soliatz far,
Qu’ anc natura non formet vostre
par
Per aver cap de totz belhs complimens,
E de fin pretz eras
sims e razitz,
E paratges s’ era en vos noyritz;
Be m meravelh
quar tot lo mons non crida,
Quar aissi ns es la sua mortz
falhida.

Francx cavalliers, ples de bos ardimens,
Arditz
de cor, savi per cosselh dar,
De tot un an non poiri’ hom
comtar
La tersa part dels belhs captenemens
Que faziatz ni dels
plazentiers ditz.
Maudita mortz! mal nos as escarnitz,
Quar lo
melhor as pres d’ esta partida
En cui valors s’ era loncx temps
noyrida.

Mas
ieu prec dieu de bon cor leyalmen,
Aysselh que fes cel e terra e
mar
Qu’ el meta lay en belh luec et en clar,
En paradis, davan
los ignocens,
E pels angels sia gent aculhitz,
E tal perdo quon
ac la peccairitz
Prec que ‘l fassa la trinitatz complida
Que
tot quant es el mon capdella e guida.

Ai! Borsaguas e tos sos
mandamens
La nueg e ‘l jorn deuriatz sospirar
Quar dieus nos a
volgut desheretar…
Ab grans dolors.
Millot, III,
432.

Raimond de Miraval, t. III. Environ cinquante
pièces.
Raimons de Miraval si fo us paubres cavalliers de
Carcasses, que non avia mas la quarta part del castel de Miraval; et
en aquel castel non estavo XL home. Mas per lo seu trobar e per son
bel dire, e car el saup plus d’ amor et de domnei, e de totz los
faitz avinens, e de totz los ditz plazens que corron entr’ amadors et
amairitz, el fo amat e tengut car per lo coms R. de Toloza, qu’ el
clamava son Audiart, et el lui. El coms li dava cavals et armas, e
‘ls draps que besoignaven, e so que ‘l fazia mestier.

Et
era senher del alberc de lui, e senher del rei Peire d’ Arago, e del
vescoms de Bezers, e d’ En Bertran de Saissac, e de totz los grans
baros de aquela encontrada. E non era neguna gran domna ni valens que
no dezires e no se penes que el entendes en ella, o que li volgues be
per domesteguessa, quar el las sabia pus onrar e far grazir que nuls
autr’ om; per que neguna no crezia esser presiada, si Raimons de
Miraval no fos sos amics. E R. de Miraval s’ entendet en mantas
domnas, e ‘n fetz mantas bonas cansos; e no se crezet mais qu’ el de
neguna en dreg d’ amor agues ben, e totas l’ enganeren.
Ben avetz
auzit R. de Miraval qui fo ni don, per qu’ ieu vos vuelh dire mais de
son fag. Don el amava una dona de Carcasses que avia nom Na Loba de
Puegnautier, filha d’ En R. de Puegnautier; et era molher d’ un
cavayer ric e poderos de Cabaret, pariers del castel. La Loba si era
sobravinens e voluntoza de pretz e d’ onor; e tug li baro de la
encontrada e li estranh que la vezian entendian en ela: lo coms de
Fois, En Olivier de Saissac, En Peire Rotgier de Mirapeys, En Aimeric
de Monrial, En Peire Vidal que fes mantas bonas cansos de lieis. En
Raimons de Miraval si l’ amava mais que totz, e la metia enans a son
poder ab sas cansos e en comtans, com sel que o sabia meils far de
cavalier del mon, et ab plus plazens razos et ab plus bels digz. E la
Loba per lo gran pres en que el l’ avia meza, car conoissia qu’ el la
sabia enansar fort e dezenansar, ela li sofria sos precs e ‘l
prometia de far plazer en dreg d’ amor, e l’ avia retengut baizan.
Mas ela o fazia tot per engan, et amava lo coms de Fois tan que ela
ne avia fag son drut. Et era l’ amor paleza de lor per tota la
encontrada de Carcasses, don ela fon descazucha de pres e de honor e
d’ amics: que lai tenian per morta tota domna que fassa son drut d’
aut baro.
En Miraval auzi la novela del mal c’ avia fag, e que
Peire Vidal n’ avia facha una mala chanso d’ ela que di:
Estat ai
una gran sazo;
en lacal el dis en unas coblas:
Mot ai mon cor
felo
Per lieis que mala fo.
Miraval fo sobre totz pus dolens,
et ac voluntat qu’ en diches mal e en decazer ponhes; e pueis pesset
se que mai valia que ponhes en ela enganar, aisi com ela avia lui
enganat: e comensa la a defendre, a cobrir et a razonar del fag del
comte. La Loba auzi que Miraval la defendia del mal que avia fag,
sobre la gran tristeza qu’ el avia. Si s’ alegra molt per la defensio
de Miraval, per so qu’ ela avia maior paor d’ el que de totas las
autras gens. E si ‘ll fai venir a se, e si ‘ll regrasia molt en
ploran del mantenemen e de la defensio qu’ el fazia d’ ela; e si li
dis: Miraval, s’ ieu anc jorn agui pretz ni honor, ni amic ni amiga,
ni fos auzida ni prezada luenh ni pres, ni aigui ensenhamen ni
cortezia, per vos m’ es tot avengut e de vos o tenh. E cum so sia
causa que ieu non ai fag tot so que vos aves volgut en dreg d’ amor,
no m’ o a vedat amors d’ autrui, mas una paraula que vos disses en
una vostra canso, que ditz:
Amors me fai cantar et
esbaudir…
Bona domna no s deu d’ amor gequir;
E pus tan fai
qu’ ad amor s’ abandona,
No s’ en coch trop ni massa non o
tir,
Que mens en val tot fag que dessazona.
Et ieu volia vos
far tan de plazer ab onrada razo, per que vos l’ acsetz plus car, que
m’ en volia cocha; que non a mais dos ans e cinq mes que vos retengui
baizan, si com vos diches en vostra canso:
Passatz so cinq mes e
dui ans
Qu’ ieu vos retengui a mos comans.
Aras vei be que vos
no m voles abandonar per lo blasme fals e mensongier que m’ aun mes
enemix et enemiguas desobre me. Per so vos dic que pos vos me
mantenes contra tota gent, et ieu me tuelh de tota autra amor per
vos, e don vos lo cor e ‘l cors per far tot cant que vulhatz; e met
me del tot en vostre poder et en vostras mas, e prec vos que m
defendatz a vostre poder. Miravals ab gran alegreza receup lo don de
la Loba, et ac de lieis tot so que a lui plac longa sazo. Mas denan
s’ era enamorat de la marqueza de Menerba, qu’ era joves e gaia e
gentils domna; e non avia mentit ni enganat, ni era estada enganada
ni trahida. E per aquesta se parti Miravals de la Loba, per que fez
aquesta canso que dis:
S’ ieu en cantar soven
No m’ atur ni m’
aten,
Non cujetz que sabers
M’ en falha ni razos.
Vos avez
entendut d’ En Raimon de Miraval co saup enganar la Loba e remaner ab
lieis en patz. Mas ar vos dirai de N’ Alazais de Boissazon com l’
enganet; et una autra apres qu’ era sa vezina, Na Esmengarda de
Castras, et il dizia hom la bela d’ Albeges. Abdoas ero de l’ avescat
d’ Albi: N’ Alazais era d’ un castel que a nom Lombes, molher d’ En
Bernat de Boissazo; Na Esmengarda si era d’ un borc que a nom
Castras, molher d’ un ric valvassor qu’ era fort de temps.
Miravals
s’ enamoret de N’ Alazais qu’ era joves e gentils e bela, e voluntoza
de pretz e d’ onor e de lauzor. E car ela conoissia que Miravals li
podia plus donar de pretz que nuls hom que fos, si fo molt alegra car
vi qu’ el l’ amava; e fetz li totz los semblans e los plazers que
dona pot far a home. Et el la enanset cantan e comtan a son poder, e
de lieis fes motas bonas chansos. E mes la en tan gran pretz, que
totz los baros de aquela terra entendero en ela, lo vescomte de
Bezers, e ‘l coms de Toloza, e ‘l rei Peire d’ Arago, als cals
Miravals la avia tan lauzada, qu’ el reis, ses vezer, s’ en era fort
enamoratz, e l’ avia mandatz sos messatges e sas joias. Et el ac
voluntat de lieis vezer; e Miravals ponhet mot com el la vis, e fetz
una cobla en sa chanso que dis:
Ar ab la forsa del freis…
S’
a Lombes corteja ‘l reis,
Per tos temps er jois ab lui;
E sitot
s’ es sobradeis,
Per un ben en venran dui:
Que la cortezi’ e ‘l
jais
De la bella N’ Alazais,
E ‘l fresca color e ‘l pel
blon
Fan tot lo segle jauzion.
Donc lo rei s’ en venc en
Albiges a Lombes per vezer N’ Alazais; En Miravals venc ab lo rei,
pregan lo rei qu’ el li degues valer ab ma domna N’ Alazais. Fort fo
ereubutz et onratz lo reis, e vegut volentiers per ma domna N’
Alazais. El rei, tantost can fon assegut apres d’ ela, la preguet d’
amor; et ela autreiet de far tot so que volria; si que la nueg ac lo
rei tot so que volc; e ‘l lendema fo saubut tot lo castel e per tota
la cort del rei. En Miravals, que atendia esser rics de joi per prec
del rei et auzi aquestas novelas, fo fort marrit; et anet s’ en, e
laisset lo rei e la dona. Longamen se plais del mal que avia fag la
dona, e de la felonia qu’ el rei avia facha de lui; don el per
aquesta razo fe esta chanso:
Entre dos volers soi pessiu.
Can
lo coms de Toloza fon deseretatz per la guerra e per los frances, et
ac perdut Argensa e Belcaire; e li frances agro San Gili et Albiges e
Carcasses; et Bederres fon destruitz, e ‘l vescomte de Bezers era
mort, e tota la bona gent d’ aquela encontrada foro morta e guandida
al coms,
ab cui el se clamava ‘N Audiart, el vevia ab gran dolor,
per so que tota la bona gent, de cui era lo coms senher e maystre, e
donas e cavaliers ero mortz e deseretatz. Pueis avia sa molher
perduda, aisi com auziretz, e sa dona l’ avia trait et avia son
castel perdut. Avenc se qu’ el reis d’ Arago venc a Toloza per parlar
ab lo comte, e per vezer sa seror ma dona Na Elionor e ma dona
Sancha. E confortet mot sa seror e ‘l comte e sos filh e la bona gen
de Toloza. E promes al coms qu’ el li rendria e cobraria Belcaire e
Carcassona, et a Miraval lo sieu castel; e que la bona gen cobraria
lo joi que avia perdut. En Miravals, per joi qu’ el ac de la
promessio qu’ el reis fes al comte et a lui de rendre so qu’ avion
perdut, e per lo tems d’ estat qu’ era vengutz, ja agues el preponut
de no far cansos entro que agues cobrat lo castel de Miraval que avia
perdut, e car s’ era enamorat de ma dona Na Elionor, molher del
comte, qu’ era la plus bela dona del mon e la melhor, a cui el non
avia encaras fag semblan d’ amor, fes esta canso que di:
Bel m’ es
qu’ ieu chan e condei,
Pos l’ aur’ es dossa e ‘l temps jai.
E
cant ac facha la canso la trames en Arago, per qu’ el rei venc ab mil
cavayers a servizi del comte, per la promessio qu’ el avia facha. Don
lo rei fon mortz per los frances denan Murel ab totz los mil cavayers
que avia ab se, que negus non escapet ab vida.
Eu vos ai dich de
sobre en l’ autra raison d’ En Raimon de Miraval, et avetz auzit qui
fo ni don, e com gran ren entendet en totas las meillors dompnas e
las plus valens d’ aquelas encontradas, si com el dis:
Ja ma
dompna m’ a lei,
S’ eu a sas merces m’ estais,
Que non ai cor
que m’ abais
Ni vas bas amor desrei;
C’ ades ai lo meills
volgut
Dedins e fors son repaire, etc.
Que las mes en gran
pretz et en gran lauzor entre la bona gen. Ben ni ac de tal que
feiron ben de lui, e d’ autras qu’ en feiron mal, si com el dis:
Que
mantas vetz me tornet a folor
E mantas vetz en gaug et en
doussor.
E ben fo per tals galiatz que el las galiet pueis tot
galiatz, si com el dis:
Et en sufren mon dan
Saup l’ enganar
toz enganatz,
E pois remaner ab leis en patz.
Mas a lui
desplasia fort qui dizia qu’ el non agues ben de las dompnas, e si
desmentia aquels que disian qu’ el non agues ben, si com el dis:
Ar
vau disen a lairo
Q’ anc d’ amor no fi mon pro,
M’ en ten
qautz, n’ ai bes e jauzimens
E sufert dans e galiamens.
Ancmais
no volc enganar las finas ni las leials per mal qu’ elas li fezeson
sofrir, ans de lor dan poc aver fait son pro, mas anc no volc ren qu’
a lor no fon bos. E si s’ enamoret d’ una joven domna gentil d’
Albiges que avia nom ma domna Aimengarda de Castras; bela era e
cortesa et avinens et enseignada e gen parlans.
Dig vos ai de N’
Alazais de Boissazo com engannet Miravals e si meteusa aissi; ara vos
vuelh dir com Na Esmengarda de Castras saup que N’ Alazais l’ avia
escarnit; mandet per En Miravals; et el venc, et ela ‘l dis que mot
era dolenta de so que se dizia de Na Alazais, don ela avia cor e
voluntat de far esmenda a lui de se mezeissa, del mal que li avia fag
N’ Alazais. Et el fon leu per enganar, can vi los bels semblans e ‘ls
bos ditz ab qu’ ela li presentava l’ esmenda del dan qu’ el avia
pres; e dis li que voluntiers voldria prendre de lieis la esmenda. Et
ela pres lo per cavalier e per servidor; e Miravals la comenset a
lauzar et a grazir, et a enansar son pretz e sa valor. E la dona avia
sen e saber e cortezia, e saup gazanhar amics et amigas. En Olivier
de Saissac, que era un gran bar de la terra, si entendia en ela e la
pregava de penre per molher.
En Miravals, can vi que l’ avia tan
montada en pretz et en onor, volc gazardo; e si la preget que li
fezes plazer en dreg d’ amor. Et ela li dis qu’ ela no il faria
plazer d’ amor per nom de drudaria, qu’ enans lo pendria per marit,
per so que lur amor no s pogues partir ni s rompre; e qu’ el degues
partir sa molher de se, la qual avia nom ma dona Gaudairenca. Don
Miravals fon fort alegres e jauzens cant auzit que per marit lo
volia; et anet s’ en al sieu castel, e dis a sa molher que no volia
molher que saupes trobar, que assatz avia en un alberc d’ un
trobador; e que se aparelhes d’ anar ves l’ alberc de son paire, qu’
el no la tenria plus per molher. Et ela entendia en un cavayer que
avia nom Guillem Bremon, don ela fazia sas dansas. Cant ela auzi so
que En Miravals li dis fes se fort irada, e dis que mandaria per sos
parens. E mandet per En G. Bremon que vengues, que ela lo pendria per
marit e s n’ iria ab el.

G.
Bremon cant auzi las novelas fo molt alegres; e pres cavaliers, e
venc s’ en al castel d’ En Miraval e desmontet a la porta. E Na
Gaudairenca o apres, e dis a ‘N Miraval que siei amic eron vengut per
lieis, e qu’ ela s’ en volia anar ab lor. Miravals fo molt alegres e
la dona plus. La dona fo aparelhada d’ anar; En Miravals la menet
fora e troba En G. Bremon e sa companha e receup los fort. Can la
dona volc montar el caval, ela dis a ‘N Miraval, que pus que la volia
partir de liei, que la des a ‘N Guilhem Bremon per molher. Miravals
dis que voluntiers, si ela o volia. En G. se trais enan e pres l’
anel per espozar; En Miraval la ‘l det per molher, e menet la ‘n. Can
Miraval ac partida sa molher de se, anet s’ en a ma dona Na
Imengarda; e dis li qu’ el avia fag son comandamen de sa molher, e
qu’ ela denhes faire e dir e li atendes so que li avia promes.

E
la dona li dis que ben avia fag; e que s’ en tornes a son castel e
que fezes son aparelhamen de far grans nossas e de recebre lieis per
molher, car ela mandaria tost per el. Miravals s’ en anet e fes gran
aparelhamen per far nossas. Ela mandet per N Olivier de Saissac, et
el venc tost: et ela ‘l dis co ela faria tot so qu’ el voldria, e ‘l
penria per marit. Et el fo lo plus alegres hom del mon; et acorderon
aisi lur fag que ‘l ser la ‘n menet al sieu castel, e lendeman l’
espozet, e fes grans nossas e gran cort.
Las novelas vengro a ‘N
Miraval que la dona avia pres N Olivier de Saychac per marit. Fort fo
dolen e trist, car l’ avia fag sa molher laissar, e que l’ avia
promes qu’ el prendria per marit, e que n’ avia fag son aparelhamen
de nossas; e dolens de N’ Alazais del mal qu’ ela avia fag ab lo rei
d’ Arago: e si perdet tot joi e tot alegrier e tot solatz, e cantar e
trobar. Et estet com hom esperdutz ben dos ans. Aquestas novellas
foron auzidas per totas aquelas contradas loing e pres; et avenc a
saber a un valen baron de Cataloigna que avia nom N Uget de Mataplana
qu’ era mout amics de Miravals, e si en fetz aquest sirventes que
ditz:
D’ un sirventes m’ es pres talens.
E mans cavaliers
trobador se trufavon de lui per los esquerns qu’ en fazian. Mas una
gentil dona que avia nom Brunessen, molher d’ En P. Rotgier de
Cabaret, que era enveioza de pretz e d’ onor, si mandet saludan e
pregan e confortan a ‘N Miraval que s degues alegrar per l’ amor de
lieis: e que saubes per veritat qu’ ela l’ anaria vezer si no volia
venir vas lieis, e li faria tan d’ amor, qu’ el conoisiria be que no
‘l volia enganar. E de aquesta razo fes esta chanso que di:
Ben
aia ‘l messatgier.
Fragments d’ une pièce où, dans chaque
couplet, il y a un mot dont la répétition fréquente est
obligée:
Be m’ agrada ‘l dous temps d’ estiu,
E dels auzels m’
agrada ‘l chans,
E ‘l vert fuelh m’ agrad’ e ‘l verjans,
E ‘ls
pratz vertz me son agradiu;
E vos, domna, m’ agradatz cent
aitans,
Et agrada m quan fauc vostres comans,
E vos no platz
que m denhetz res grazir,
Et agrada m, quar me muer de dezir.

Per
un dezir, domna, reviu
Qui m’ es d’ autres dezirs plus grans,
Qu’
ieu dezir qu’ el rics ben estans
Vostre cors deziran m’ aiziu,
E
‘lh mieus dezirs se dobles en baizan;
E pus tan be us dezir ses
tot enguan
Ja no m laissetz al dezirier aucir,
Quar deziran deu
hom d’ amor jauzir.

Tot
jauzir d’ autr’ amor esquiu
Quar per vos m’ esjauzi enans…
Be
m’ agrada.

Dans une tenson avec Bertrand d’ Allamanon Ier, il
prend le parti des Provençaux contre les Lombards:
Trop son plus
ric guerreiador
Li Proensal e plus valen
Per guerra e per
mession,
Toilon la terra a ‘N Symon,
E ill demandon la mort a
lor seingnor,
Et al comte cuit que renda s’ onor…

De lai
es proesa e barnatz
Mantengutz; larguesa e covitz
Lai donon
cavals e destriers
E fan rics condutz e pleniers;
En Lombardia
podetz be, si us platz,
Morir de fam si deniers non
portatz.
Bertran si fossetz.
Nostrad. 39. Crescimbeni, 40.
Bastero, 93. Hist. gén. du Languedoc III, 326. Millot, II, 396. P.
Occ. 220.

Raimond Rigaut. Une pièce de trois couplets:
Tota
domna que m don s’ amor
Vuelh m’ o lays far premeiramen,
E que
m don son entendemen
Son aculhir e son honrar,
Son gen tener e
son bayzar;
Qu’ ieu no suy ges dels pecx cortes
Que no sabon
amar que s’ es;
Qui s vuelha m’ en tenha per fat,
Qu’ ieu tenc
l’ afar per mielhs triat…
Tota domna.
Millot, III,
434.

Raimond de Salas. Quatre pièces:
Raimons de Salas si
fo un borges de Marseilla, e trobet cansos e coblas e retroenchas. No
fo mout conogut ni mout prezatz.
Une de ses pièces commence
ainsi:
Si m fos grazitz mos chanz, eu m’ esforcera
E dera m
gaug e deportz e solatz,
Mas aissi m sui a non chaler gitatz,
Que
ma dompna, que a totz jorns esmera,
So qu’ eu li dic non deigna en
grat tener,
Qu’ a penas sai entr’ els pros remaner,
Ni non sui
ges cel que era antan,
Aissi me vol mos covinenz e ‘l fran.

Hailas!
cum muor quan mi membra cum era
Gais e joves, alegres, envesatz,
E
quan m’ albir qu’ eu sui de joi loingnatz,
Per pauc mos cors del
tot no s desespera;
E donc mei oill cum la pogron vezer,
Car n’
ai perdut d’ els e de mi poder!
So m’ an ill fatz don mos cors vai
ploran,
Qu’ eu non posc far conort ni bel semblan.
Si m
fos grazitz.

Dans
une tenson avec une dame, il lui dit:
Vos veni conseill
demandar
D’ aisso dont estau en bistenz;
C’ un’ amor ai
encobida
Tan ric e de gran valor
Que no li aus dir la dolor
Que
per leis m’ es escarida…

Il finit en disant:
Domna, totz
temps a ma vida
Li vol celar ma dolor,
Mas pos a vos par
meillor,
Dara il mon cor ses faillida.
Domna qu’ a.
Bastero,
93. Crescimbeni, 208. Millot, III, 323. Papon, II, 402. P.
Occ.
328.

Raimond. Voyez Comte de Toulouse.

Raimond
de Tors, ou de la Tour, de Marseille. Six pièces.
Ar es ben
dretz
Que vailla mos chantars
E mos sotils trobars,
Pos lo
coms d’ Anjou s’ aficha
En l’ emperial deman
Per cui guerras e
masan
Seran e plai e trafec,
Mas car es seinher e sers
D’
amor, m’ es greus et avers.

Tant es adretz
D’ amor q’ el
torneiars
L’ en es plazens, e dans lo guerreiars,
Per que m’ er
mal s’ om lo tricha,
Mas qui m’ en crezes d’ aitan
Clerge n’
agran tot l’ afan,
Quar en aquest mezeis plec
Dui valen lo
pers,
Per q’ ar ai paor del ters…

Quar es eletz
Sobre
totz e ses pars
Lo reis Manfreis a cui non platz trichars,
Per
cui Poilhars, Autaricha
E Cecili’ atretan
E Calabria que ‘l
blan,
E ‘l principatz ses
tot dec,
Fins e dretz ses tot envers,
Li prec que s gart dels
pervers.
Ar es ben.

Ar es dretz qu’ ieu chant e
parlle,
Pos de Viena e d’ Arlle
Vol esser reis En Richartz,
Don
a dol lo reis de Karlle
E ric plazer N Odoartz
Que non es lotz
ni coartz.

Per
qu’ ieu mon chantar esmeri,
Quar cuia aver l’ emperi
E
seinhorezar Lombartz
Qui sabon tot lo sauteri
De cor e totas
las partz
E mais que per las VII artz.

E
quar lo reis de Castella
Que prez e valor capdella,
Estan ab
sos Espainhols,
Vol l’ emperi ni l’ apella,
Don ieu dic que
escurols
Non es plus lieus que sos vols.
Quar es de pretz
emperaires
E de valor caps e paires,
E fins jois es sos
filhos,
E fin’ amors es sa maires,
E gais solatz sos estolls
E
sos grans enemics dols.

E
quar sai qu’ a nostre comte
De Proensa rendra comte
Qui s
coronera lonc clau…
Quan la corona del ferre
Venran drec ez
Engles querre,
L’ un ab forsa, l’ autr’ ab frau;
Pero quals que
s’ en sotzterre,
Clerg’ en faran a dieu lau…
Ar es
dretz.

Dans un autre sirvente, il dit:
Totas las noras
prezic
Que son ni seran
Que s gardon del fals abric
Que las
sogras fan.

E
faran lur pro,
Quar ses tota uchazo
Sabon bastir
Gran mal e
gran dan e gran azir,
Per que d’ alberc gieta fora
Chascuna
suegra sa nora.
A totz maritz.
Bastero, 93. Crescimbeni,
208. Millot, III, 111. Papon, III, 451.

Raimond Vidal de
Bezaudun, t. III. Quatre pièces, dans l’ une desquelles il cite des
passages de plusieurs troubadours, comme on le voit dans ce
fragment:
E la dona, que de valor
Lo vi aital e de proeza,
No
y esgardet anc sa riqueza,
Ans lo retenc lo premier jorn,

Qu’
En Bernard dis de Ventadorn:
“Amor segon ricor non vay…”
Anc
malvatz no fon de linhatge,
Ni hom galhart de vilania,
Mas lay
on valor ven e tria
Ven paratge e de lay fuy
On avol cors soven
s’ aduy,
Que mans n’ a faitz d’ aut bas baros,
E per so dis En
Perdigos:
“En paratge non conosc ieu mais re
Mas qu’ en a
mais sel que meilhs se capte…”
En aquelh temps.
Millot,
III, 277.

Ralmenz Bistors d’ Arles. Cinq pièces; en voici
quelques passages:
Aissi col fort castels ben establitz
A son
guerrier s’ en ten e si defen
Tro ‘l ven de genz e d’ armas
afortitz
Tan qu’ el lo venz e lo forsa e ‘l pren,
Me sui d’
amor defendut tota via,
Domna, tro vi vostre cors ben
estan…

Amors mi met e mos fols cors envia
Que us clam
merce, a lei de fin aman,
E can vos cuitz pregar, la lenga m
lia
Qu’ el cor en ai escritz tot mon deman…
Donc es ab vos et
amor al meu dan.
Aissi col fort.

Qui vol vezer bel cors
e ben estan,
E vol vezer on fis prez cars s’ es mes,
E vol
vezer on fina beutatz es,
E vol vezer on nais e viu honransa,
E
vol vezer on nais jois e jovens,
E vol vezer on n’ es valors e
sens,
Vegna vezer ma dompna Na Costansa…

Na Costansa,
dompna, ‘l vostre cors gens
Es de beutat e de prez tan manens
Qu’
en poriaz feira tener en Fransa.
Qui vol vezer.

Ar
agues eu, dompna, vostra beutatz,
E vos agsetz tot mon voler un
dia;
Et eu agues vostra plazen coindia,
E vos agsetz totas mas
voluntatz;
Et eu agues vostre plazen solatz
E vos agsetz mos
sospirs e mos plors;
Et eu agues la valor qu’ en vos regna,
Que
si non etz de peira o de legna,
Be sabriatz mos mals e mas
dolors;
E pois be sai que m fariatz secors.
Ar agues.

Si
us desplatz quar vos voill be,
Dompna, ni us am ses engan,
Miratz
vostra beutat gran
En un miraill, e pois cre
Que non tenretz a
folia
Qu’ ie us am ni ‘n sui enveios,
Ans diretz qu’ ieu vos
deuria
Desirar mais per un dos.
A vos meillz.
Crescimbeni,
208. Millot, III, 431. Papon, III, 462.

Rambaud, t. IV. On
trouve sous ce nom une tenson avec Azémar et Perdigon:
En
Azemars, chauzetz de tres baros
Cal prezatz mais; e respondes
premiers,
Et apres vos respond’ En Perdigos:
Que l’ uns es
larcs e gais et ufaniers;
E ‘l segons es adreg e bons terriers,
Et
aquel larcs, mas non d’ aital semblansa;
E ‘l ters es bos per
conduich e per lansa
E gen garnit; cals a meillors
mestiers?
En Azemars.

Dans une tenson avec Albertet, il
lui dit:
Albertet, dos pros cavallier
Amon doas donas
valenz
Cortesas, bellas e plassenz
Et an amdoas pres entier,
E
‘l cavallier son d’ un poder;
Digaz me qual deu mais valer
Per
sa dompna, que l’ us es drutz
E l’ autre en entendre sapuz;
Qual
deuri’ esser plus amoros
Ni plus larc ni plus franc d’
amdos?
Albertet dos.

Rambaud de Beaujeu. Une pièce.
En
Peire, m’ er lo conort del salvatge
Que chant al temps en que
plorar deuria,
E plor a sel que no ill faill nul dampnage,
Ans
per son grat per tot temps estaria;
E tot aiso venz en me
veramen,
Qu’ eu chan sitot non ai mon cor jauzen,
Car non s’
eschai, d’ ome que ben enten,
Que son dol plor ni tot sos plasers
ria…

Per tot lo mon voill tan anar aratge
Tro trobi
pretz, si tant es qu’ en loc sia;
E voill loingnar ma terra e mon
lignage,
Car lai sai ben que trobar no ill poiria
Mas paubrera
et outracuidamen,
Et ira m’ en entr’ els Lombards breumen
A l’
onrat rei presat, pro e valen
Dels Alemans en cui creis que pretz
sia.
En Peire m’ er lo.
Bastero, 93. Crescimbeni, 208.
Millot, II, 432.

Rambaud d’ Hières. Un couplet adressé au
comte de Provence:
Coms proensals, si s’ en vai domna Sanza,
No
vos tenrem tan valen ni tan pro…
Qu’ ill domna es bella,
plaisens e franza
E gensara tota nostra reio.
Ben aia arbres
don nais tan bella brancha…
Crescimbeni, 208. Millot, III, 433.
Papon, III, 462.

Rambaud d’ Orange, t. II, III et IV. Environ
trente pièces.
Ce troubadour étant l’ un des plus anciens parmi
ceux dont les ouvrages sont parvenus jusqu’à nous, puisqu’ il mourut
en 1173, il a paru convenable d’ en imprimer un nombre assez
considérable de fragments.
Non chant per auzel, ni per flor,
Ni
per neu, ni per gelada,
Ni neis per freich, ni per calor,
Ni
per reverdir de prada;
Ni per nuill autre esbaudimen
Non chan
ni non fui chantaire,
Mas per mi dons en cui m’ enten,
Car es
del mon la bellaire.

Ar
sui partitz de la peior
C’ anc fos vista ni trobada;
Et am del
mon la bellazor
Domna e la plus prezada,
E farai ho, al mieu
viven,
Que d’ al res non sui amaire,
Car ieu cre qu’ ill a bon
talen
Ves mi, segon mon vezaire.

Ben
aurai, domna, grand honor
Si ja de vos m’ es jutgada
Honransa,
que sotz cobertor
Vos tenga nud’ enbrassada,
Car vos valetz las
meillors cen,
Que non sui sobregabaire,
Sol del pretz ai mon
cor gauzen
Plus que s’ era emperaire…

Sobre totz aurai
gran valor,
S’ aitals camisa m’ es dada
Cum Yseus det a l’
amador
Que mais non era portada;
Tristan mout prezet gent
presen;
D’ aital sui eu enquistaire;
Si ‘l me dona cill cui m’
enten,
No us port enveia, bels fraire.
Non chant per
auzel.

Si m fos grazitz
Mos chantars ni ben aculhitz
Per
cella que m’ a en desdeing,
D’ aitan mi feing
Que mains bos
locs for’ enbruzitz
Mais que non er…

Mos cors me ditz
Per
que sui per lei enveillitz,
Car saup que nuill’ autra non
deing;
Per so m n’ estreing;
Morrai, car mos cors
enfollitz,
Mas ges non quier…

Trop sui arditz;
Domna,
mos sens eissaboritz
M’ a faig dir fols motz qu’ ieu non
deing;
Contra mi reing
Tan sui fors de mon sen issitz,
Non
sen qui m fer.

Molt es petitz,
Domna, ‘l tortz qu’ ieu vos
ai servitz;
Per que vos m’ avetz en desdeing,
Faig n’ es
deveing;
Pendutz fos aut per la servitz
Qui a moiller!

Humils
ses geing,
Domna, vostre sers faillitz
Merce vos quier.
Braus
chanso qui ‘ls.

Mas vos avetz don morai,
Amors, l’ us de
Barabas,
Qu’ els vostres faitz soteiras
Qu’ estan mal, per qu’
ieu viu blos,
No faitz ges als plus iros;
Mas ves aquels etz
ombriva
C’ avetz en poder ses plai.

Ades mi datz plus d’
esmai
On miels sui vas vos sertans,
E fas i be que vilans,
Car
per mal sui amoros,
Mas non sai esser anctos
Vas vos, c’ ades
recaliva
Mos leus cors on pieg m’ en vai…

Mas non es de
mar en sai
Ni lai on es flum Jordans
Sarrazis ni crestians
Qu’
ieu no venques tres o dos;
E sai qu’ en serai joios
Mas grans
ira m’ en abriva
Que m fai ver dir e no m plai.
Amors com
er.

Ben sai qu’ a selhs seria fer
Que m blasmon quar tan
soven chan,

Si
lur costavon mei cantar;
Mielhs m’ estai
Pos leis plai
Que m
ten jai,
Qu’ ieu non chan ni ja per aver,
Qu’ ieu n’ enten en
autre plazer…

Si ben en amar lieys m’ esmer,
Qu’ ieu sai
que si pel mon s’ espan
Qu’ autras m’ en faran fraiturar,
Don
m’ esglay.
Qu’ en faray?
Cobraray
Doncs mon cor ab jauzen
ver?
Oc, si m’ avia lo poder.

Mas tos temps fo e tos
temps er
Que grans amors no te guaran;
Grans meravelhas son d’
amar.
Qu’ en dirai,
S’ amors chai
Quar va ‘n bai?
Ailas!
ja no m’ o lais vezer
Selh dieu que m n’ a dat jauzen
ser…
Ben sai qu’ a selhs.

Aras no siscla ni
canta
Rossinhols,
Ni crida l’ auriols
En vergier ni dins la
forest,
Ni par la flor gruegua ni blava…
Qu’ a pauc lo cor no
m’ avanta,
Qu’ esquirols
Non es ni cabirols
Tan leus cum ieu
sui…
Don guais e trenchans
Serai tot l’ ans,
Pus ma dona
vol mos chans.

E neis noqua m n’ espavanta
Lor estols
Dels
fals, fols, trics e mols
Lauzengiers cui dieus tempest,
Si m
pren mi dons e m’ entrava
Per mais de mil ans
Tot als sieus
comans
Qu’ en als non ai cor que m’ eslans…
Aras no
siscla.

A mon vers dirai chanso
Ab leus motz et ab leu
so
Et en rima vil e plana,
Pois aissi son incolpatz,
Quand
fatz avols motz o ‘ls fatz,
E dirai so qu’ en cossir,
Qui que m
n’ am mais, o m n’ azir…

Dieus retenc lo cel e ‘l tro
A
sos obs ses compagno,
Et es paraula certana
C’ a mi dons
laisset en patz
La seignoria vas totz latz,
Qu’ el mons totz li
deu servir
E sos volers obezir.

Ja de mort ni de preizo
No
m gart dieus, ni gaug no m do,
Si mi dons, que m te ses cana,
No
val pro mais c’ autra assatz,
Segon qu’ eu cre, e sapchatz
Que
totz hom que la remir
S’ enten en lieis al partir…

Domna,
ieu vos dei grazir
So qu’ ieu sai ben far e dir…
A mon vers
dirai.

Dona, si m’ auzes rancurar,
De vos ploran mi
clamera,
Mas no vos deg encolpar;
Qu’ ieu sai ben que tan
valetz
Que tot quant faitz ni dizetz
Es bon, sitot a me
tira;
Mas dieu que no faill en re,
Prega lo hom de son
be…
Dona si m’ auzes.

El temps qu’ el gris pres del
sivre

Canta
el mur jos lo caire
Que s compassa e s’ escaira…

Car jois
e giens ses fuec gresesc…

Que
greu er qu’ en leis conderga

Fis
jois, ses flama gresesca…

Malvestatz roill et usa
Et
enclau joven e serca,
Per qu’ ira e jois entrebesca…

Que
non tem correg ni verga
Lo fuecs que compren ses esca.
Car
douz e.

Er quan s’ embla ‘l fuelh del fraisse

E
‘l sim s’ entrencon pel som,
Que per la rusca non pueia
La
dous’ umor de la saba,
E l’ auzel son de sisclar mut
Per freg
que cug qu’ els destrengua,
Mas ges per aiso no m remut
Qu’ el
cor no m tragua fag de drut…

E ja trobaire no s laisse,
Qu’
anc pus Adams manget del pom
No val d’ un, qui que s’ en bruia,
Lo
sieus trobar una raba
Contra ‘l mieu que m’ a encrebut,
Ni crey
q’ us tan aut s’ emprengua,
Qu’ ieu ai trobat cossegut
Lo miels
d’ amor, tant l’ ai quesut.

E qui m’ en desmen, tost
prengua
L’ ausberc e la lansa e l’ escut,
Qu’ ieu l’ en farai
estar vencut.
Er quan s’ embla.

Als durs, crus, cozens
lauzengiers
Enuios, vilans, mals parliers
Dirai un vers que m’
ai pensat
Que ja d’ als no i aura parlat;
C’ a pauc lo cors no
m’ esclata,
Per so qu’ ieu ai vist e proat
De lor mals serva
barata.

E
dirai vos de lurs mestiers
Si cum cel qu’ en es costumiers
D’
auzir e de sofrir lur glat;
Si m peza, mas non er laissat
Qu’
ieu de mal dir no ‘ls combata,
E ja del plus no m sapchon grat
Car
mos cors totz non los mata.

Lauzenjador fan encombriers
Als
cortes et als dreituriers
Et a cellas qu’ an cor auzat…
Son
vergoingnos d’ avol barat,
Aissi son de fera escata.
Per que i
faill totz bos cavaliers
Qu’ els cre, c’ us no l’ es
plazentiers
Mas per qu’ en traga miels son at,
Qu’ els penson
ist malaurat
Mas d’ als no val una rata
De qui ‘l fara sa
voluntat,
Si no ‘l ditz lauzenga plata.

Qu’ els plus pros e
‘ls plus galaubiers

Vei
de lauzengiers presentiers
E pes mi d’ ome qu’ a amat,
Com pot
far amador irat;
Mas ges, qui qu’ en crit ni ‘n glata,

Non
amon tut sil qu’ an baisat,
So sap mi dons Na Lobata.

Tal
cug esser cortes entiers
Q’ es vilans dels quatre ladriers
Et a
‘l cor dins mal enseignat,
Plus que feutres sembla sendat,
Ni
cuers vielhs bon’ escarlata,
No sabon mas que s van trobat
E
quecx, quo s pot, calafata…

D’ aquest vers empli tos
paniers,
E porta m tot ton col cargat
A ‘N Giraud, de cui ai
peccat,
A Perpignan, part Laucata…

Ben chant, qui que s’
en debata,
De lauzengiers qu’ an joi baissat
Del suc entro la
sabata.
Als durs crus.

En
aital rimeta prima
M’ agradon leu mot e prim
Bastit ses regl’ e
ses ligna…

Mas eu no m part del dreg fil;
Car mos talans
no m roilla
Qu’ en joi no s ferm que s roill…

Qu’ asatz
m’ a saubut d’ escrima
Ni tan can vas mi s’ escrim,
Mas non a
d’ Aix tro a Signa
Sa par defor ni dinz vil.
En aital
rimeta.

Si per razo am vilana
Com es cesta don ieu chan,
Hi
fos enpres ab tal engan
Sai entr’ el Monteil e Gordo;
La forsa
qu’ ai en las ancas
Perda ieu e ‘l fetg’ e ‘l fel,
S’ ieu
troppel agues ferran,
Non fezes guerra deman…
Parliers.

Bo
m sap quar tan m’ apodera
Mos cors qu’ el m’ en puesc sufrir
De
mon talan descobrir,
Qu’ ades pueg a plena vela
Cui que veia
joi dessendre
Per que no i puesc nul’ escrima
Trobar, ans ai
trop suffert
De far parer la conquiza.
Una
chansoneta.

Domna, cel que es jutgaire
Perdonet gran
forfaitura
A cel, so ditz l’ escritura,
Que era trachers e
laire;
Eissamen,
En son sen
Qui no men
E no perdona
coren,
Ja no l’ er dieus perdonaire.
Ar m’ er un vers.

Era
m’ es belh
Que, de novelh,
Fassa parer
De mon saber,
Tot
plan, als prims sobresabens
Qui van conhdan
Qu’ ab sen d’
enfan
Dic e fatz mos captenemens;
E sec mon cor
E ‘n mostri
for

Tot
aisso don ilh m’ es cossens…
Era m’ es belh.

Les
passages suivants sont tirés d’ une pièce où le mot LENGA est
obligé en rime à chaque cinquième vers:
Er ai gaug car s’
esbronda ‘l freis,
E remanon sol li abric,
E li auzellet en lor
leis
Cascus de cantar no se tric;
Usquecs s’ alegr’ en sa
lenga
Per novel temps que lur sovenga,
E dels arbres qu’ eran
tut sec
Lo fueilz pels branquitz s’ arenga.

E qui anc jorn
d’ amar si feis
No s tanh qu’ eras s’ en desrazic,
Qu’ ab lo
novel temps que pareis
Deu quecs aver son cor plus ric;
E qui
non sap ab la lenga
Dir so que il coven, aprenga
Cossi ab lo
nou temps s’ esplec,
C’ aissi vol pretz que s captenga.

Estat
ai fis amics adreis
D’ una que m’ enguanet ab tric;
E car anc
s’ amors mi destreis,
Totz temps n’ aurai mon cor enic,
Per qu’
ieu no vuelh ab la lenga
Dir que s’ amors mi destrenga
Per c’
autres ab leis s’ abric,
Et ieu cas so qu’ aissel prenga.

Ab
leis remagna ‘l malveis
Et elh’ estei’ ab son amic
Que tals
jois m’ a pres e m’ azeis
Don ja non creirai fals prezic;
Ans
vuelh qu’ om me talh la lenga,
S’ ieu ja de leis crezi
lauzenga,
Ni de s’ amor me desazic,
S’ ieu sabia perdre
Aurenga.

Be s tanh qu’ ieu sia fis vas leis,
Quar ancmais
en tan aut non cric
Que nostre senher el mezeis
Per pauc de far
no i faillic,
Qu’ a penas saup ab la lenga
Dir aitals vuelh que
devenga
La grans beutatz qu’ en leis assic,
No vuelh qu’ autra
si espenga.

Domna, no us sai dir loncs plaideis,
Mas far de
mi podetz mendic
O ric plus que anc no fo reis;
Del tot sui en
vostre castic
Sol que m digatz ab la lenga
Cossi volretz que m
captenga,
Qu’ ieu ai cor qu’ en aissi estic
E que ja vas vos no
m fenga.

Domn’, als no quier ab la lenga
Mais qu’ en baizan
vos estrenga
En tal loc on ab vos m’ azic,
E que d’ ams mos
bras vos senga.
Pos tals sabers mi.

Le mot GENTA est
pareillement obligé en rime au quatrième vers dans la pièce d’ où
sont tirés les fragments suivants:
Entre gel e vent e fanc,
E
giscl’ e gibr’ e tempesta
El braus pensars que m turmenta
De ma
belha domna genta
M’ a si mon cor mout en pantais
C’ ar vau
dretz et ar en biais;
Cen ves sui lo jorn trists e gais…

Domn’
ab cor cortes e franc,
Ar m’ es puiat en la testa
Qu’ ieu
sapcha que us atalenta;
Ai! douza res, car’ e genta,
Per dieu
no s fraingna nostre jais;
Sol remembre vos del dolz bais,
Quar
alegrera us, si ‘n dic mais…

Quan
mi soven, domna genta,
Com era nostre jois verais
Tro
lauzengiers crois e savais
Nos longeran ab lor fals brais.

Quar,
si m sal dieus, non aic anc,
Que mos cors m’ o amonesta,
Sor,
cozina, ni parenta,
S’ amar vol de guiza genta,
Qu’ anc de mi
si gardes ni s tais…

Qu’
ieu en pert la color e ‘l sanc,
Tal talent ai que m devesta
C’
ab vos fos ses vestimenta,
Aissi com etz la plus genta,
Que tan
grans voluntatz m’ en nais;
Qu’ en un jorn hom tan be no s pais
En
per so que d’ un mes engrais.
Entre gel e vent.

De même
le mot GAUG est obligé dans cette pièce:
Un vers farai de tal
mena
On vuelh que mos sens paresca,
Mas tant ai rica
entendensa
Que tost n’ estauc en bistensa
Que no poc anc
complir mon gaug,
Ans tem q’ un sol jorn viva,
Tant es mos
dezirs del fag lonh.

Qu’ ins e mon cor me semena
Us voler,
e crey que y cresca
D’ amor que y met tal creyssensa
Que d’ als
non ai sovinensa,
Ni res qu’ ieu aya no m fa gaug;
Ans lays e
mos cors esquiva
Autre ioy que non a lay sonh.

Pero si ‘n
suefr’ ieu gran pena
Qu’ ins e mon cor sal e tresca,
Qu’ anc
hom per belha parvensa
Non trays tan greu penedensa,
Mas non ai
per qu’ ieu n’ aya gaug
Quar us volers m’ en abriva
E m ditz
qu’ en altre joy non ponh.

Be
m’ a nafrat en tal mena
Est’ amors qu’ era m refresca
Don nulhs
metges de Proensa
No m pot far ni dar guirensa
Ni mezina que m
fassa gaug;
Ni ja non er hom qu’ escriva
Lo greu mal qu’ ins el
cor m’ esconh.

Qu’ amors m’ a mes tal cadena
Plus doussa
que mel de bresca;
Quan mos pessars en comensa,
Pus pes qu’ el
dezirs me vensa;
Don per que torn mon plor en gaug
E vau quo
fai res penssiva?
Quar non aus mostrar mon besonh.
Mas ben
grans talans afrena
Mon cor que ses aigua pesca
Pus vos no
puesc a prezensa
Dir, dieus l’ en do entendensa
A lieys tal que
me torn en gaug,
Qu’ el vers farai que m caliva
Dir a lieys a
cuy pretz se jonh.

Ricx hom suy s’ ilh me ten en gaug,
Mas
ieu no sai per que m viva,
S’ ilh enten e pueys non a sonh.

Non
entendray mo mal en gaug,
Qu’ el bos respiegz no vol qu’ ieu
viva,
E ‘l mal mostra, don non ai sonh.
Nostrad. 94.
Crescimbeni, 64. Bastero, 94. Millot, I, 161. Papon, II, 381. Hist.
Litt. XIII, 471. P. Occ. 47.

Rambaud de Vaqueiras, t. II, III
et IV. Vingt-huit pièces.
Raimbaut de Vaqueiras si fo filhs d’ un
paubre cavayer de Proensa, del castel de Vaqueiras, que avia nom
Peirors, qu’ era tengutz per mat.

E
Raimbaut se fes joglars, et estet longa saison cum lo princeps d’
Aurenga Guillem del Baus. Ben sabia cantar e far coplas e sirventes;
e ‘l princeps d’ Aurenga si li fetz gran be e gran honor, e l’
enanset e ‘l fetz conoisser e prezar a la bona gen. E pueis se parti
de lui, et anet se a Monferrat a messier lo marques Bonifaci, et
estec en sa cort lonc temps. E crec si de sen e de saber e d’ armas;
et enamoret se de la seror del marques, que avia nom ma dona
Biatritz, que fo molher d’ En Enric del Carret, e trobava de lieis
mantas bonas cansos. Et apelava la Bels Cavayers en sas cansos; e fon
crezut qu’ ela li volgues ben per amor.
Ben aves entendut qui fo
Raimbaut de Vaqueiras, ni com venc en honor, ni per qui. Mas si vos
vueill dire que, quant lo marques l’ ac fac cavayer, Raimbaut s’
enamoret de ma domna Biatritz sa seror, e seror de ma domna Azalais
de Salutz. Mot l’ amet e la desiret, gardan que no fos sauput; e mot
la mes en pretz, e mains amics li gazanhet e maintas amigas. Et ela
‘l fazia gran onor d’ aculhir; et el moria de dezir e de temensa,
quar non l’ auzava pregar d’ amor ni far semblan qu’ el entendes en
ella. Mas com hom destreg d’ amor si ‘l dis qu’ el amava una domna de
gran valor, et avia gran prevadeza ab ela, e non li auzava dir lo ben
que ‘l volia ni mostrar, ni pregar d’ amor, tan temia sa gran valor.
E preguet la per dieu que li des conselh, si ‘l diria son cor ni sa
voluntat, o si morria celan et aman. Aquela gentil domna, ma domna
Biatritz, quant aiso auzi e conoc la bona voluntat d’ En Raimbaut, e
denan era ben aperceubuda qu’ el moria languen deziran per ela, si la
toquet piatat et amor; e dis: Raimbaut, be cove que totz fis amics,
si ama una gentil domna, que aia temensa a mostrar s’ amor. Mas ans
qu’ el mueira si ‘l don cosselh que lo ‘l diga, e que la prec qu’ el
prenga per servidor e per amic. Et assegur vos be que si ella es
savia e corteza, que no s’ o tendra en mal ni en desonor, ans lo ‘n
prezara mai e l’ en tenra per meillor home. Et a vos don coselh que a
la domna que amas digatz vostre cor, e la voluntatz que vos li avetz;
e pregatz la que vos prenda per son cavayer. Que vos etz tals que non
a dona el mon que per cavayer e per servidor no us degues retener;
que ma don’ Azalais, comtessa de Saluza, sofri Peire Vidal; e la
comtessa de Burlatz, Arnaut de Maruelh; e ma dona Maria, Gausselm
Faiditz; e la dona de Marselha, Folquet.

Per
qu’ ieu vos do conseil et austorgui que vos, per la mia paraula e per
la mia segurtat, la pregues e l’ enqueiras d’ amor. En Raimbaut,
quant auzi lo cosselh e l’ asseguramen que ‘l donava, e l’ autorc qu’
ela li prometia, si li dis qu’ ela era eisa la dona qu’ el tant
amava, e d’ ela avia pres cosselh. E ma dona Biatritz li dis que be
fos el vengut; e que s’ esforses de ben far e de ben dire e de valer,
e qu’ ela lo volia retener per cavayer e per servidor. Don Raimbaut
s’ esforset d’ enansar son pretz tan quan poc, e fes adoncs aquesta
canso que dis:
Era m requier sa costum’ e son us.
Et esdevenc
si que la domna se colquet dormir ab el; e ‘l marques, que tant l’
amava, atrobet los dormen e fos iratz: e com savis hom no ‘ls volc
tocar. E pres son mantel e cobri los ne; e pres cel d’ En Raimbaut et
anet s’ en. E quant En Raimbaut se levet conoc tot com era; e pres lo
mantel al col et anet al marques dreg cami, et aginolhet se denan el,
e clamet merce. El marques vi que savia com s’ er’ avengutz; e
membret li los plazers que li avia fatz en mans locs; e car li dis
cubertamens, per que no fos entendutz al querre del perdo, que ‘l
perdonec car s’ era tornatz en sa rauba; selh que o auziron se
cujeron que o disses per lo mantel, car l’ avia pres. El marques
perdonet li, e dis li que mais no tornes a sa rauba. E no fo sauput
mas per abdos.
Apres esdevenc se qu’ el marques ab son poder
passet en Romania et ab gran ajuda de la gleiza, on conquis lo
regisme de Salonic. Et adoncs fo cavayer En Raimbaut per los fatz que
fes; e lai li donet gran terra e gran renda el regisme de Salonic, e
lai mori. E per los fatz de sa sor fetz una canso que trames a ‘N
Peire Vidal, que di:

Cant
ai ben dig del marques.
Voici plusieurs fragments de ce
troubadour:
E s’ anc fui guays entendeire ni drutz,
Ma dona m
fai tot refregir del caut,
Que m tolt tot gaug, e tota ira m
dona,
E me meteys e tot quan m’ a promes;
E mas cansos me
semblo sirventes,
Et ieu qu’ en pert lo cor e la persona.

Qu’
ieu fora pro ricx e de bon azaut,
Sol de s’ amor pogues issir
allutz,
Mas trahitz sui si cum fo Ferragutz
Qu’ a Rotlan dis
tot son maior espaut,
Per on l’ aucis; e la bella fellona
Sap,
qu’ ieu l’ ai dig, ab qual gienh m’ aucizes,
Ab un dous ris me
nafra ‘l cor d’ un pes
Ab que m’ auci on mielhs m’ acuelh ni m
sona…

Si m’ a bon cor, ara ‘lh prec e l’ incaut
Que m do
sa joy e m prometa salutz,
Qu’ en port anelhs e manjas e ‘ls
escutz,
E m fassa tant per que de lieys no m raut;
Si no vau m’
en el pays de Tortona,
E si de sai mi deu venir un bes,
A dieu
coman Proensa e Gapenses,
Qu’ ieu reman pres si cum perditz en
tona.
D’ amor no m lau.

Galop e trot e saut e
cors,
Velhars e maltrait et afan
Seron mei sojorn derenan
E
sufrirai fregz e calors,

Armatz
de fust e de fer e d’ acier;

E
mos ostal seran bosc e semdier

E
mas cansos sirventes e descortz,

E
mantenrai los frevols contra ‘ls fortz.

Ges
si tot.

Guerra ni platz no son bo
Contr’ amor en nulh
endreg,
E sel fabrega fer freg
Que vol far ses dan son pro;
C’
aisi m vol amor aucire
Cum auci ‘ls sieus senher mals…

Car
non es ni er ni fo
Genser de neguna leg
Ni tan pros, per qu’
ieu espleg
Lo mieu oc el vostre no.
E s’ ieu fos
del plus jauzire,
Al dieu d’ amor fora engals,
Q’ ie ‘l sieu
paradis soi sals…
Guerra ni platz.

Ben sai e conosc
veramen
Que vers es so que ‘l vilas di
Que nuils hom qu’ es
dins son aizi
Trobe tot so que vai queren,
E si anc non ac
malanansa
No sap que s’ es benestansa,
Mas adoncx l’ es tot son
deleit doblatz,

Quan
sap l’ aize salvatge,
E ‘n aura mais tot so dins son
estatge.

Mas d’ ome m meravill fortmen
Que sap mals e
bes autressi,
E sap com vai cars al moli
E pot viure
onradamen,
Com pot far tan gran ufana
Que suefra tal
malestansa
Que an per mar, mas al dezamparatz
Que non an peins
ni gatge

Lais
tot aquo, e fass’ autre viatge…

E ja no il tengron fiansa
Ni
sagramen ni fermansa;
Ans, si podon, li sera lo sieus panatz;
Ges
ieu no ten per sage
Sel c’ o persec, ans fai dotble folatge.

Q’
ieu pretz mais jazer nutz e gen
Que vestitz josta peleri,
E
mais aigua fresca ab bon vi…
E bos manjars e palafres assatz
Que
bescueitz ab auratge,
E bel ostals mais que port ni ribatge.

Per
qu’ ieu me part, s’ anc n’ aic talen,
De l’ anar, ni anc m’
abeli;
E, qui s vol, segua aquest trai
E garde levan e
ponen,
Qu’ ieu am mais estar en Fransa
On ha mais joi et
onransa,
Et ab totz vens ieu penrai vas totz latz

En
luec ferm et alberguatge,
E cui plaira segua aquest viatge.
Ben
sai e conosc.

Qu’ anc trepas ni sonail
Ni auberc ab capmail

No
fon per els portatz,
Ni lor cavals armatz,
Ni colps pres ni
donatz;
Pero ‘l coms ten en patz
Lo castel de Mornatz.

E
si mielz d’ autre fuoill
Chantai, c’ ara s van
Li baron
cambian,
Qu’ En Guillems se desdui
De Monpeslier a cui
Vim
jurar sobre sans
Guerr’ e massans,
E dec segr’ el viatges
Del
Baus, mas sos coratges
L’ es viratz d’ autre taill;
E ‘l coms
non es d’ un aill
Cregut ni sos comtatz,
E ‘N Bernard qu’ es
raubatz
D’ Andusse desfiatz
A ‘ls covinens fratz
Del Baus et
oblidatz.
Leu sonet si cum.

Ges no pretz un botacays
Dona
que aitals sia
Qu’ un prenda et autre ‘n lais;
No fai ges
cortezia,
Soven presta son carcays;
Nuls hom no si
fadia…

Ges una pruna d’ avays
En s’ amor non daria
Si
be m fai colh e cays…

Ben es tornada en deguays
La beutat
qu’ ilh avia,
E no l’ en te pro borrays
Ni tesinhos que
sia..
D’ una dona m tuelh.

Per frevols son vencut li
fort,
E potz d’ agre doussor gitar,
E caut e freyt
entremesclar,
E niens met son don a mort…
Los frevols
venson.

Bona domna, fis e franc et adret
Vos ai estat e
portat vostre lau;
Parlem abdui planamen e suau
Et entendetz
que us dirai esta vetz;
Amada us ai mais c’ Andrieus la
reyna,
Premieyramens que fos mieus ni d’ autruy
Soi ieu vostres
e serai ses totz cui;
Donc non es vos ma sor ni ma cozina?

Lo
jorn que ns ac amors abdos eletz,
Vostra beutatz me det l’ erguelh
del pau
Que remira ‘l vert, e ‘l vermelh, e ‘l blau
Tro per
erguelh serra de las paretz;
Aquel erguelh li te tro qu’ el cap
clina
Que ve sos pes; et ieu contrafas lui
Can vey mi dons, c’
ab bels semblans m’ aduy
Gaug et erguelh, tro qu’ ab no m’
atayna.

En Proensa cant encaus ni can fuy
Crit Monferrat la
senha de qu’ ieu suy
E Quartona lay part Alexandria.
Non
puesc saber.

Il reste de ce troubadour trois épîtres qui, à
proprement parler, peuvent être considérées comme n’ en formant
qu’ une, dont les trois divisions sont chacune sur une seule rime.
Il
a été rapporté dans le tome II, page 260, un fragment; en voici d’
autres:
Valen marques, senher de Monferrat,
A dieu grazisc car
vos a tant onrat
Que mais avetz mes, conques e donat
C’ om ses
corona de la crestiantat,
E laus en dieu, car tant m’ a
enansat
Que bon senher ai molt en vos trobat,
Que gen m’ avetz
noirit et adobat
E de nien fag cavalier prezat,
E fai gran be e
de bas aut poiat,
Grazit en cort, e per donas lauzat;
Et ieu ai
vos servit de volontat,
De bona fe, de bon cor e de grat
Que
mon poder vos n’ ai ben tot mostrat,
Et ai ab vos fait maint
cortes barat,
Qu’ en mans bels locx ai ab vos domneyat
Et ab
armas perdut e guazanhat,
E per Grecia ai ab vos cavalguat
E
pres mans colps durs, e mans n’ ai donat…
E par barrieyras ab
vos esperonat
Et esvazit barbacan’ e fossat,
Vensen grans
cochas, et ai vos ajudat
A conquerir emperi e regnat,
Estranhas
terras, illas e dugat…
Et a venser maint cavayer armat,
E man
baro, man comte, man comtat;
Man bel palaitz ai ab vos
assaiat…
Et encausei ab vos En Felipat
L’ emperador c’ avetz
dezeretat
De Romania, e l’ autre coronat;
E si per vos no sui
en gran rictat,
No semblara c’ ab vos aya estat,
Ni servit tan
can vos ai repropchat,
Et vos sabetz qu’ ieu dic del tot
vertat,
Senher marques.
Senher marques, ja no diretz de no,
Que
vertatz es, e vos sabetz be co
Me tinc ab vos a ley de vassal
bo…
Que quatre cens cavayers a tenso
Vos encaussavan, feren
ad espero…
Pueis vos dopteron mais que grua falco;
E ieu
torney al maior ops que us fo,
Can vos et ieu levem gen del
sablo
N Albert marques cazut jos de l’ arso;
Et ai per vos
estat en greu preizo…
Fag mant assaut et art manta maiso…
A
Messina vos cobri del blizo,
En la batalha vos vinc en tal
sazo
Que vos ferian pel pieitz e pel mento
Dartz e cairels,
sagetas e trenso,
Lansas e brans e cotels e fausso…
Entorn
Blaquerna, sotz vostre gonfaino,
Portey armas a ley de Bramanso
D’
elm e d’ aulberc e de gros ganbaiso,
E m combatey sotz la tor al
peiro,
E y fuy nafratz desotz la garnizo,
Et estey tan armatz
pres del doymo
Tro que cazet l’ emperador fello
Sel que
destruis son frair’ a trassio,
Quam vi gran fum e la flam’ e ‘l
carbo
E ‘l mur traucar en man loc, ses bon so,
E us vi el camp
per combatr’ abando
Que de nos eron cen per un per razo,
E vos
pensetz de far defensio
E ‘l coms de Flandres, e Franses e
Breto
Foro rengat cavalier e pezo,
E l’ emperaire ab lo cor al
talo
Esperonet e sei vil companho
Plus d’ una legua, puis
volvero li glouto;
Nos fom austor et il foron aigro,
E cassem
los si cum lop fai mouto;
E l’ emperaire fugic s’ en a lairo,
E
laisset nos palaitz Bocelenso
E la sua filha ab sa belha
faisso…
Senher marques.

Honratz marques, no us vuelh tot
remembrar…
Que vos e mi ‘n fezetz per totz lauzar
Vos com
senher, e mi com bacalar…
E fag que fem de Seldina de mar,
Cant
al marques la levem del so par
A Malespina, sus el pus fort
logar,
E pueys detz la a ‘N Posson d’ Angilar
Que s moria el
leyt per lieys amar.
E membre vos Aimonet lo joglar,
De las
novelas c’ a Montaut venc contar
De Jacobina que n’ en volian
menar
En Serdanha, mal son grat, maridar;
E vos prezetz un pauc
a sospirar,
E membre vos cant vos det un baizar
Al comjat
penre, cant vos preguet tan car
Que de son oncle la volsetz
amparar
Que la volia a tort dezeretar;
E vos mandetz V
escudiers montar
De tot lo mielhs que vos saupes triar,
E
cavalguem la nueg apres sopar
Vos e Guiet et Hugonet d’ Alfar
E
Beytaudo que gent nos saup guidar
Et ieu meteys, que no mi vuelh
laisar,
Que la levei del port a l’ embarcar,
El crit se dressa
per terr’ e per mar,
E segon nos pezo e cavansar;
Grans fo l’
encaus e nos pessem d’ anar,
E cugem lor a totz gent escapar,
Tro
sels de Piza nos vengron assautar
E can los vim devan nos
traversar,
Tan cavayer tan estreg cavalgar,
Tan belh auberc, ab
tan bel elme clar,
Tan golfayno contra ‘l ven baneyar,
S’ aguem
paor no us o cal demandar.
Amaguetz nos entr’ el Benc e ‘l
Finar;
Auzim vas nos de mantas partz sonar
Man corn, man
grayle, manta signa criar,
Dos jorns estem ses beure, ses
manjar;
Can ven al tres que nos cugem anar,
Nos encontrem al
pas de Belestar
XII lairos que y eron per raubar,
E no saubem
penre cosselh ni dar,
Car a caval no y podiam brocar;
Et ieu a
pe anei m’ ab els mesclar
Don fui nafrat ab lansa pel colar,
Mas
y nafrey tres o quatre, so m par,
Si que a totz fi las testas
virar,
E Bertaldo et Hugonet d’ Alfar
Viro m nafrat e vengro m’
ajudar,
E can fom trey, fim lo pas desliurar
Dels layros si que
vos poguetz passar
Seguramen; e deuria us membrar
Que nos
dirnem ab gaug, ses pro manjar,
D’ un pan tot sol, ses beure e ses
lavar…
Honrat marques.
Nostrad. 79. Crescimbeni, 56. Bastero,
94. Millot, I, 257. Papon, II, 248, 387. P. Occ. 73.

Raynier.
Une tenson avec Giraud Riquier, auquel il répond:
Guiraut
Riquier, ieu ay mantas sazos
Gaug e deport ab lieys on pretz s’
espan,
Que bel parlar me dona joia gran
E tenc mon cor alegre e
joyos,
E l’ aculhirs dona m tan d’ ardimen
Que no m membra
degun mal pessamen,
Mas la veuza, c’ a so marit uzat,
Uzara vos
ab sa falsa beutat.
Raynier pus.

Reculaire. Tenson avec
Hugues, qui lui dit:
Cometre us voill Reculaire,
Pois vestirs
no us dura gaire;
De paubertat es confraire
Als bons homes del
Leon,
Mas de fe no ‘n semblatz un
Que vos es fols e
jugaire.

Reculaire lui répond:
N Uget, ben sai, s’ ieu
moria,
C’ atretan m’ enportaria
Col plus rics reis qu’ el mon
sia,
Per qu’ ieu sec mas voluntatz
E jogui ab los tres datz,
E
m pren ab los ponz paria
Et ab bon vin on que sia…
Cometre
us voill.
Bastero, 94.

Reforsat de Forcalquier. Un
sirvente,
En aquest son qu’ eu trob leugier e pla
Voill far
auzir un sirventes venal;
D’ avol razon ni d’ ome que no val
Non
es blasmatz qui bon cantar no fa,
E si En Guillems se gardes de
faillir
Si co s garda c’ om non deu nuill ben dir,
El fora tan
sobr’ els pros plus valens
Com es sotz els aunitz e
recrezens…

Qu’ el non ditz ver si no cuia mentir
Ni non
ama si non cuia trair;
E pois aitals es sos captenemens,
A dieu
grazisc, car non es mos parens…

En aisso pert lo gazaing
e ‘l captal,
Car dieus no vol desleial ermita
Mas cel acuoill
que ill sapcha en grat servir,
Lais lo lo segle ans qu’ el segles
l’ air,
Mas Guillems es tan blasmatz per las gens
Que dieus no
‘l vol e ‘l segles lo vol meins.
En aquest son.
Bastero,
94. Crescimbeni, 209. Millot, III, 434. Papon, III, 461.

Renaud
Gaucelm, de Beziers. Une pièce:
So son coblas que fes Renaut
Gaucelm de Bezers quan fo malautes.
Dieus m’ a dada febre tersana
dobla
Que vol que ieu sia d’ elh remembratz,
E pus que ‘l play,
en la primeira cobla
Li pregarai que m perdo mos peccatz,
E que
m do la sia bevolensa,
E que m garde de far falhensa,
Et a la
fi m’ arma de marrimen
Qu’ en negun loc non sufieira
turmen…
Dieus m’ a.

Renaud de Pons.
Rainautz de
Pons si fo gentils castellans de Saintonge, de la marqua de Peitieu,
e seingner del castel de Pon, que sabia trobar. En Jaufre de Pon si
era uns cavalliers del castel e que sabia asi trobar, e fazia tensos
con Rainautz de Pon.
Tenson avec Geoffroi de Pons, qui lui dit:
E
n’ amas mais l’ atendre qu’ el jauzir,
Per so s’ en fan li Breton
escarnir.
Il répond:
Segner Jaufre, Artus non atend eu,
Qu’
a tal ai dat e mon cor e ma via…
E si me fai mas ric pena
endurar,
No m’ en dei ges per so desesperar,
Seigner
Jaufre.
Crescimbeni, 208. Millot, III, 433. P. Occ. 384.

Richard,
roi d’ Angleterre, t. IV.
Quant la patz del rei de Fransa se fetz
e del rei Richart, si fon faitz lo cambis d’ Alvergne e de Quaersin;
qu’ Alvergnes si era del rei Richart, e Quaercins del rei de Fransa,
e remas Alvergnes al rei de Fransa e Caercins a ‘N Richart; don lo
Dalfins e sos cosis, lo coms Gis, qu’ eron seingner d’ Alvergne, e ‘l
comte foron molt trist et irat, per so qu’ el reis de Fransa lor era
trop vezis; e sabian qu’ el era cobes et avars e de mala seingnoria;
e si fon el, que tan tost com el ac la seingnoria, el compret un fort
castel en Alvergne que a nom Novedre; e tolc Usoire al Dalfin, que
era uns rics borcs; e si tost com En Richartz fon tornatz a la guerra
ab lo rei de Fransa, En Richartz si fo a parlamen ab lo Dalfin et ab
lo comte Guion son cosin del Dalfin, e si lor remembret los tortz qu’
el reis de Fransa fazia, e com el los manteria se il li volion valer,
e revelar se contra ‘l rei de Fransa, e ‘l lor daria cavaliers e
balestiers e deniers a lor comandamen. Et il, per los grans tortz qu’
el reis frances lor fazia, si crezeron los ditz d’ En Richart, e
sailliron a la guerra contra lo rei de Fransa. E tan tost com En
Richartz saup que ill dui comte d’ Alvergne, lo Dalfins e ‘l coms Gis
sos cosins, eran revelat contra ‘l rei de Fransa, el pres trevas ab
lo rei de Fransa, et abandonet lo Dalfin, e ‘l comte Guion e si s’ en
passet en Englaterra. E ‘l reis de Fransa si fetz sa gran ost e venc
s’ en en Alvergne e mes a fuoc et a flama tota la terra del Dalfin e
del comte Guion, e tolc lor borcs e vilas e chastels. E com ill viron
que ill no s podion deffendre del rei de Fransa, si preiron trevas ab
lui a V mes, e si ordeneren qu’ el coms Gis s’ en anes en Englaterra
saber si En Richart lor ajudaria si com el lor avia jurat e promes. E
‘l coms Guis s’ en anet lui en Englaterra ab X cavalliers; En
Richartz lo vi mal, e ‘l recep mal e mal l’ onret, e no ill donet ni
cavallier ni sirven ni balestier ni aver, don el s’ entornet paubres
e dolenz e vergoingnos. E tan tost com fon tornatz en Alvergne, lo
Dalfins e ‘l coms Gis s’ en aneren al rei de Fransa, e si s’
acorderon ab el. E quant se foron acordatz, la treva del rei de
Fransa e d’ En Richart si fo fenida; e ‘l reis frances aunet sa gran
ost et entret en la terra del rei Richart, e pres vilas et ars e
borcs e castels. E quant a ‘N Richartz auzi aquest faich, si venc
ades e passet de sai mar; e tan tost com el fo vengutz, el mandet
dizen al Dalfin et al comte Guion que ill li deguessen ajudar e
valer, que la treva era fenida, e saillir a la guerra contra ‘l rei
de Fransa; et ill no ill en feiron nien. E ‘l reis Richartz cant auzi
que ill no ill volion ajudar de la guerra, si fez un sirventes del
Dalfin e del comte Guion, el qual remembret lo sagramen qu’ el
Dalfins e ‘l coms Gis avion fait ad el; e com l’ avian abandonat, car
sabian qu’ el tresors de qui non era despendutz, e car sabian qu’ el
reis frances era bons d’ armas e ‘N Richartz era vils, e com lo
Dalfins fon larcs e de gran mession e qu’ el era vengutz escars per
far fortz castels; e qu’ el volia saber si ‘l sabia bon d’ Usoire qu’
el reis frances li tolia ni s’ en prendia venjamen ni ‘l tenria
soudadier. E ‘l sirventes si comensa en aissi:
Dalfin, ie us voill
deraisner.
E lo Dalfins si respondet al rei Richart en un autre
sirventes a totas las razos qu’ En Richartz el avia razonat, mostran
lo seu dreich e ‘l tort d’ En Richart, et encusan En Richart dels
mals qu’ el avia faitz de lui e del comte Guion e de mainz autres
mals qu’ el avia faitz d’ autrui.

El
sirventes del Dalfin si comensa en aissi:
Reis, pois de mi
chantatz.
Nostrad. 139. Crescimbeni, 95. Bastero, 94. Millot, I,
54. P. Occ. 13. Hist. Litt. XV, 320.

Richard de Barbezieux, t.
III. Environ douze pièces.
Richartz de Berbesieu si fo un
cavalliers del castel de Berbesieu de Saintonge, del evesquat de
Saintas, paubres vavassors. Bons cavalliers fo d’ armas e bels de
persona, e saup miels trobar qu’ entendre ni que dire. Mout fo paures
dizens entre las gens; et on plus vezia de bons homes, plus s’
esperdia e mens sabia; e totas vetz li besoingnava altre que ‘l
conduisses enan. Mas ben cantava e dizia sons, e trobava avinenmen
mots e sons.
Et enamoret se d’ una domna moiller d’ En Jaufre de
Taonai, d’ un valen baron d’ aquela encontrada. E la domna era
gentils e bella, e gaia e plazens, e mot enveioza de pretz e d’ onor,
filla d’ En Jaufre Rudel prince de Blaia. E quant ella conoc qu’ era
enamoratz d’ ella, fetz li doutz semblan d’ amor; tan qu’ el cuilli
ardimen de lieis pregar. Et ella ab doutz semblanz amoros retenc sos
precs, e los recep e los auzi, com domna que avia voluntat d’ un
trobador que trobes d’ ella. Et aquest comenset a far sas cansos d’
ella, et apellava la Meillz De Domna en sos cantars.

Et
el si se deletava molt en dire en sas cansos similitudines de bestias
e d’ ausels e d’ omes, e del sol e de las estellas, per dire plus
novel las rasos qu’ autre non agues ditas ni trobadas. Mout longamen
cantet d’ ella, mas anc non fo crezut qu’ ella li fezes amor de la
persona.
La domna mori; et el s’ en anet en Espaigna al valen
baron don Diego; e lai visquet, e lai mori.
La pièce suivante est
entière:
Atressi cum l’ olifans
Que quan chai no s pot
levar
Tro que l’ autre, ab lo cridar
De lor votz, lo levon
sus,
Et eu segrai aquel us
Quar mos mesfaitz m’ es tan greus e
pesans;
E si la cortz del Puei e ‘l ric bobans
E l’ adreitz
pretz dels leials amadors
No m relevon, jamais non serai sors;
Que
deigneson per mi clamar merce
Lai on preiars ni merces no m val
re!

E s’ ieu per los fis amans
Non puosc en joi
retornar,
Per totz temps lais mon chantar
Que de mi no i a ren
plus;
Ans viurai cum lo reclus,
Sols, ses solatz, c’ aitals es
mos talans,
Quar ma vida m’ es trebaillz et afans,
E gaugz m’
es dols, e plazers m’ es dolors;
Qu’ ieu non sui ges de la maneira
d’ ors
Que, qui ‘l bat fort ni ‘l ten vil ses merce,
El
engraissa e meillura e reve.

Ben sai qu’ amors es tant
grans
Que leu me pot perdonar,
S’ ieu failli per sobramar,
Ni
reignei cum Dedalus
Que dis qu’ el era Jhesus,

E
volc volar al cel outracuidans,

Mas
dieus baisset l’ orguelh e lo sobrans;

E
mos orguelhs non es res mas amors,

Per
que merces mi deu faire socors;

Que
luecx i a on razos vens merce,

E
luecx on dreitz ni razos no val re.

A tot lo mons sui
clamans
De mi e de trop parlar;
E s’ ieu pogues contrafar
Fenix
don non es mas us
Que s’ art e pois resortz sus,
Eu m’ arsera,
car sui tant malanans,
Ab mos fals digz mensongiers e
truans,
Resorsera en sospirs et en plors
Lai on beutatz e
jovens e valors
Es, que no i falh mas un pauc de merce
Que no i
sion assemblat tuich li be.

Ma chansos m’ er drogomans
Lai
on eu non aus anar
Ni ab dregz huels esguardar,
Tan sui conquis
et aclus;
E ja hom no m’ en escus,
Miels De Domna, que fugit ai
dos ans;
Er torn a vos doloiros e plorans;
Aissi col cers que,
quant a faich son cors,
Torna morir al crit dels cassadors,
Aissi
torn eu, domna, en vostra merce,
Mas vos non cal, si d’ amar no us
sove.

Tal Seignor ai en cui a tant de be
Quant m’ en sove
non puosc faillir en re.

Belh Bericle, joi e pretz vos
mante;
Tot quan vuelh ai, quan de vos me sove.
Nostrad. 242.
Crescimbeni, 209. Millot, III, 81. P. Occ. 275.

Richard de
Noves. Voyez Pierre Bremond.

Richard ou Ricaud de Tarascon.
Trois pièces attribuées à d’ autres troubadours.
Richartz de
Tarascon si fo uns cavalliers de Proensa, del castel de Tarascon.
Bons cavalliers fo d’ armas, e bons trobaire e bons servire; e fez
bons sirventes e bonas cansos.
Fragments d’ une tenson avec Gui de
Cavaillon, qu’ il appelle Cabrit.
Ricautz de Tarascon e ‘N Guis de
Cavaillon:
Cabrit, al mieu veiaire,
Vos fatz ves mi
Que fals
e que bausaire,
Segon c’ om di,
Tro que mon cor n’
esclaire,
Non aures fi;
D’ ueils e de lenga traire
Ar vos
desfi…

Il finit en disant:
Cabrit, el poder N’
Audiart
Vos n’ apel, no us vei tan gaillart,
Que vas mi es de
peior art
Non fon vas N Esengrin Rainart.
Cabrit al
mieu.
Crescimbeni, 209. Millot, III, 434. Papon, II, 409. P. Occ.
385.

Rodrigue. Tenson avec R., auquel il répond:
Laus
mensongiers es juglaria,
R., per que saber podes
Que non m’
azaut de sa paria,
E vueilh l’ obra aver ades

En
ma bailhia,
Qar a bauzia
Non es dretz mi dons gazainhes,
Tan
s’ umelia
En leis coindia
Per qu’ ab frau non tainh qu’ ieu l’
ames.
Ar chauzes.
Millot, III, 431.

Rofian, ou
Rufian. Une tenson avec le frère Izarn, auquel il dit:
Vos que
amatz cuenda domna e plazen,
Fraire ‘N Izarn, mi digaz, si us sap
bo,
Quar del saber asaz n’ avez e pro,
Qal penriaz d’ un novel
partimen:
Qu’ ab leis c’ amatz fosses en luec rescos
E pres lo
joi de leis morises vos,
O que totz temps l’ ames entieramen
E
qu’ ill no us am ni us port nuill bon coratge.
Vos que
amatz.

Rofin. Tenson avec une dame qui lui propose:
Rofin,
digatz m’ ades de cors
Cals fetz meills, car es conoissens:
Una
domna coinda e valens,
Qu’ eu sai, ha dos amadors,
E voll que
quecs jur e pliva
Enanz qu’ els voilla ab si colgar
Que plus
mas tener e baisar
No ill faram; e l’ uns s’ abriva
E ‘l faig,
que sagramen no ill te;
L’ autres no l’ ausa far per re.

Entre
autres réponses, Rofin lui fait celle-ci:
Domna, ben mi par gran
errors
D’ amics pois ama coralmens
Que nuills gaug li sia
plazens
Qu’ a sa domna non sia honors,
Car no ill deu esser
esquiva
Pena per sa domna onrar,
Ni ‘l deu res per dreg
agradar
S’ a leis non es agradiva;
E drutz qu’ en aissi no s
capte
Deu perdre sa domna e se.
Rofin digatz.
Millot, III,
434.

Rostans de Merguas. Une pièce lacérée; en voici un
couplet:
Ma dona m ditz que m demor
E ‘l cor s mor;
Dieus li
don aital demora
Cum ilh mora;
Belh l’ es que m deschan
E m
gap quan l’ enchan,
E ‘l poder d’ amor deschanta
Que m tol lo
sen e m’ enchanta;
La dolor qu’ ieu tray,
Don ges no m’
estray,
Me don dieus vezer qu’ ilh traya;
No s n’ estraya
Tan
tro que m’ esmen
Per esmandamen
D’ un baizar, que tal
esmenda
Penrai, si ves me s’ esmenda.
La douss’ amor.
Millot,
III, 435.

Deja un comentario