Etiqueta: vullgué

JORNADA NOVENA. NOVELA NOVENA.

JORNADA NOVENA. NOVELA NOVENA.

JORNADA NOVENA. NOVELA NOVENA.

Dos jovens li demanen consell a Salomón, la un de cóm pot sé volgut, l´atre de cóm té que tratá a la seua dona malcreguda; al primé li respón que vullgue y al atre que vaigue al pon de la Oca.


Dos jovens li demanen consell a Salomón, la un de cóm pot sé volgut, l´atre de cóm té que tratá a la seua dona malcreguda; al primé li respón que vullgue y al atre que vaigue al pon de la Oca.

A la reina (si volíe respetás lo privilegi de Dioneo) li faltabe novelá, y ella, después de callá les dames, que sen habíen enrit mol del desgrassiat Biondello, va escomensá a parlá aixina:

Amables siñores, si en la men recta mirem l´orden de les coses, mol fássilmen vorem que tota la universal multitut de les dones está als homens sometuda per la naturalesa, per les costums y per les leys, y que segóns lo discernimén de estos convé que se regixquen y gobernon; y per naixó, totes les que vullguen tranquilidat, consol y descáns en los homens als que perteneixen, han de sé en ells humils, passiéns y obediéns, ademés de honestes, lo que es espessial tessoro de cada una. Y si en aixó les leys, que al be comú miren en totes les coses, no mos u enseñaren, la naturalesa mol ubertamen u amostre, que mos ha fet en lo cos delicades y blanes, en lo ánim tímides y temoriques, en la men benignes y piadoses, y mos ha donat fluixes les forses del cos, les veus amables y los moviméns de los miembros suaves: coses que testimonien que tenim la nessessidat de que mos gobernon. Y qui té la nessessidat de sé ajudat y gobernat, vol que sigue obedién y que estigue sometut y que reverensio al seu ajudadó y gobernadó: ¿y quí mos ajude y goberne a natros mes que los homens? Pos als homens debem honráls mol, sométremos, y la que de aixó se aparte sirá digníssima no sol de dura reprensió, sino tamé de aspre cástic. Y an esta considerassió, encara que ya la haigam fet atres vegades, me ha portat fa poc Pampínea en lo que va contá de la malcreguda dona de Talano: a qui Deu li va enviá lo cástic que lo seu home no habíe sabut donáli; y per naixó crec yo que són dignes de du y aspre cástic totes aquelles que se aparten de sé amables, benévoles y dóssils com u volen la naturalesa, la costum y les leys. Per lo que tos contaré lo consell que va doná Salomón, com útil medissina pera curá an aquelles que están afectades de este mal. La que no sigue mereixedora de tal medissina, que no se cregue que se diu res per nella, encara que los homens acostumbren a di este proverbio:
«Espoles demanen lo bon caball y lo roín, y la dona tan bona com roína demane branca». Estes paraules, lo que vullguere interpretáles de broma, diríe que són sertes totes, pero volén interpretáles moralmen, dic que se hauríen de admití. Són de natural totes les dones volubles (la donna è mobile), influensiables, y per naixó, pera corregí la inquietut de les que se dixen aná massa lluñ de los límits imposats, se nessessite la gayata que les castigo, y pera aguantá la virtut de les demés, que no se dixen rellissá, es nessessari la gallata que les aguanto y les assusto. Pero dixán ara lo predicá, tos contaré aixó: habénse ya estés per tot lo universal món la altíssima fama de la maravillosa discressió de Salomón, y lo liberalíssim us que della fée peral que volíe conéixela en propia experiensia, mols acudíen an ell per a que los aconsellare desde diverses parts del món; y entre tots estos, se va ficá en camí un jove de nom Melisso, mol noble y ric, de la siudat de Layazo, de aon ere ell y aon vivíe. Y cabalgán cap a Jerussalén, va passá que, al eixí de Antioquía, en un atre jove de nom Josefo, que aquell mateix camí portabe, van cabalgá durán un tems; y com es la costum de los viachés, van escomensá a entrá en conversa. Habénli preguntat Melisso a Josefo quina ere la seua condissió, de aón veníe, aón anabe y a qué, li va di que anabe a vore a Salomón, pera demanáli consell de lo que teníe que fé en la seua dona, que ere mes tossuda y roína que cap atra, y ell ni rogánla ni afalagánla ni de cap atra manera la podíe traure de la seua obstinassió o tossudería.
Y después li va preguntá Josefo a Melisso de aón ere, aón anabe y pera qué, a lo que va contestá Melisso:

– Yo soc de Layazo, y com tú tens una desgrassia yo ne ting un atra: yo soc un home ric y me gasto lo meu assentán a la meua taula y honrán als meus consiudadáns, y es cosa rara y extraña pensá que, a pesá de tot aixó, no puc trobá a dingú que me vullgue be; y per naixó vach aon vas tú, pera demaná consell per a sé volgut.

Van cabalgá, pos, juns los dos compañs y, arribán a Jerussalén, per mediassió de un dels baróns de Salomón, van sé portats dabán dell, Melisso li va exposá la seua nessessidat y Salomón li va contestá: – Vol.

Y dit aixó, rápidamen Melisso va sé obligat a eixí de allí, y Josefo va di alló per lo que estabe allí, a lo que Salomón sol va contestá: – Ves al pon de la Oca.

Tamé Josefo va sé alluñat de la presensia del rey enseguida, se va trobá a Melisso quel esperabe, y li va di lo que li habíe donat per resposta. Estos, pensán en estes paraules y no podén compendre lo seu sentit ni traure cap fruit pera les seues nessessidats, com si hagueren sigut burlats, se van ficá al camí de tornada; y después de unes jornades van arribá a un riu sobre lo que ñabíe un pon mol majo; y com una gran caravana de mules y caballs estabe crusán van tindre que esperás hasta que habíen passat. Y habén ya passat casi tots, va ñabé un macho que se va esbarrá, com assobín passabe, y no volíe de cap manera passá abán; per naixó, un mulero, agarrán una estaca, primé en cuidadet va escomensá a pegáli pera que arreare. Pero lo macho, ara de esta part del camí, ara de aquella atravesánse, y a vegades reculán, de cap manera volíe adelantá; per naixó lo mulero, mol enfadat, va escomensá en la estaca a fótreli lo vareo mes gran del món, ara al cap, ara als flancos y ara a la grupa; pero tot en vano.
Melisso y Josefo, que estaben mirán aixó, li díen al mulero:

– ¡Aic!, desgrassiat, ¿qué fas?, ¿vols matál o qué?, ¿per qué no probes a conduíl be y tranquilamen? Arreará antes que sil esbatusses com estás fen.
A lo que lo mulero va contestá: – Vatros coneixéu als vostres caballs y yo conec al meu macho; dixéume féli lo que vull. Y dit aixó, va torná a fótreli estacades, y tantes de una part y tantes del atra ni va fotre que lo macho al remat va arreá, de manera quel arriero sen va eixí en la seua. Están, pos, los dos jovens a pun de seguí, li va preguntá Josefo a un bon home, que estabe assentat al arrang del pon, cóm se díe este puesto; a lo que lo bon home va contestá: – Siñó, aixó se diu lo pon de la Oca.

En cuan u va sentí Josefo, sen va enrecordá de les paraules de Salomón y li va di a Melisso: – Pos te dic, compañ, que lo consell que me ha donat Salomón podríe sé bo y verdadé, perque mol claramen vech que no sabía pegáli a la meua dona: pero este mulero me ha enseñat lo que ting que fé.

Al cap de uns díes van arribá a Antioquía, y Josefo va retindre a Melisso pera que descansare uns díes en ell; y sén mol fredamen ressibit per la seua dona, li va di que faiguere prepará de sopá lo que Melisso vullguere, y Melisso va demaná lo que li veníe de gust. La dona, tal com habíe fet abáns, no va fé prepará lo sopá com Melisso habíe dit, sino tot lo contrari, y veénu Josefo, enfadat, li va di:
– ¿No te se ha dit qué se teníe que fé de sopá?

La dona, contestánli orgullosa, va di:

– Pos ¿qué vol di aixó? ¡Ah! ¡No sopos si no vols sopá! Si me se ha dit una cosa a mí me ha paregut féu aixina; si te agrade, que te agrado; si no, aguántat.
Se va extrañá Melisso de la resposta de la dona y mol lay va ficá en cara.
Josefo, al sentí aixó, va di: – Dona, seguixen sén tal com eres, pero créume que te faré cambiá estes maneres. Y giránse cap a Melisso li va di:

– Amic, pronte vorem cóm ha sigut lo consell de Salomón; pero te demano que no te sigue du vórel ni pensá que es broma lo que vach a fé. Y pera que no me u impedixques, enrecórdaten de la contesta que mos va doná lo arriero cuan teníem compassió del seu macho. A lo que Melisso va di:

– Yo estic a casa teua, y aquí fas lo que tú vullgues.
Josefo, buscán una gallata feta de una carrasca jove, sen va aná a la seua alcoba, aon la dona, que enfadada se habíe eixecat de la taula, sen habíe anat remugán, y agarránla per les trenes la va aviá als seus peus y va escomensá a fótreli en esta gallata. La dona va escomensá primé a quirdá y después a amenassá, pero veén que en tot alló Josefo no parabe, tota cruixida va escomensá a demaná mersé per Deu pera que no la matare, dién ademés que may dixaríe de fé lo seu gust. Josefo, a pesá de tot aixó, no frenabe, sino que en mes furia que antes al costat o a les cuixes o als muscles la anabe vareján y assentán les costures, y no se va quedá coto hasta que se va baldá; y en ressumen, cap os ni cap part va quedá al cos de la dona que no estiguere machacat; y fet aixó, tornán en Melisso, va di:

– Demá vorem lo resultat del consell de «vésten al pon de la Oca». Y descansán un rato y rentánse después les mans, va sopá en Melisso y cuan va sé hora sen van aná a gitás. La pobreta dona en prou faena se va eixecá de enterra y se va dixá caure al llit, aon descansán com va pugué, en son demá, eixecánse mol pronte, li va preguntá a Josefo qué volíe que faiguere pera amorsá. Ell, enriénsen de alló en Melisso, li va di que tres ous fregits per a cadaú, pancheta grossa, butifarra de piñóns y seba, llenguañissa y pa en tomata en oli de arbequina, y después, cuan va sé hora, van trobá preparat tot lo que li habíe dit, per lo que van alabá mol lo primé consell perals seus mals que habíen sentit.
Y después de uns díes, separánse Melisso de Josefo y tornán a casa seua, a un que ere un home sabut li va di lo que Salomón li habíe dit, y este li va explicá:

– Consell mes verdadé ni milló no podíe donát. Saps be que tú no vols a dingú, y los honors y los favors que fas los fas no per amor que li tingues a dingú sino pera la teua pompa. Vol, pos, com Salomón te va di, y sirás volgut.
Aixina pos, va sé corregida la dona malcreguda, y lo jove, volén, va sé vullgut.

Historieta 7

Historieta 7


+ Venga menut, animat un poc, que encara que sigue denit y estem prenen la fresca, minchat unes figues, que tens cara de fam, sino te tindre que fotre un espentó (empujón), que t’estas dormin y cauras de la cadira. Y no sigues afanós (avarisios), mastega be y a ver si te fotras tota la caldereta que ya ne queden poquetes. Esta nit igual fem figa (fallem) y aiso que pensaem que ne sobrarien pa demá.
– Grasies “Sebeta”, lo que no sé cóm se pot inventa tantes coses en un cabet (cabecica) tan menut. Encara que sigue blanc.
+ T’hay dit mols camins que de lo que yo conto a estes charrades un novanta (noranta) per sen me u invento, pero l’atre diau per sen es verdat. Ara sou vatres qui teniu que descubrí qué es una cosa y qué es atra.
– Me pareis que este camí ha elechit un tema masa personal, a molta chen, tot asó no li dirá res.
+ Mira, Luiset, igual aquí que en moltes atres coses ña que sabe lechí entre línees, segur que casi tot lo que han anat dien en este charrades, pot tindre un sentit, si algú lo vol trová y podem apuntá como una pista, que estem parlan del CHAPURRIAU y la chen que lo parle o lo ha parlat…….
+ No sé si asó ha pasat aisi, pero podie haber pasat.
“En lo rey Jaume I, se va conquistá molta tiarra que se va aná repoblan, per aiso los Arrufat (Arufat, Arrufatt) están estesos per moltes parts del mon.
Per tots los territoris que van formá lo reinat de Aragó al estranché, per Barselona, Tarragona, Lérida y Gerona, per tot lo Llevant. Inclus desde los ports de mar de estes provinsies, van eixi Arrufats capa los Estats Units de América, Puerto Rico, Cuba…..
Per tot lo Aragó, com atal, sobre tot en la nostra sona, en algo se ha de notá que va sé aquí agon se van fica a viure, cuan van arribá del atre costat del mar.
Posiblemen lo mes famós de la Edat Micha, va sé ALONSO ARRUFAT, aquí, aprofitanse de la seua fama familia, como a constructos, y de la seua personal como arquitiacte medieval, Jaume I li va encarregá la construcsió de la siudat de Castelló de la Plana.
La gran esplanada que ñabie a aquell puesto, li recordabe als seus antepasats en lo cariño qu’els tenien a les grans llanures. No li va importá que lo terreno fore pantanós. Se va encarregá de crea una red de sequies pa desaigüa lo terreno y prepara la construcsió de la siudat miran capa el futur.  Li va achuda lo nom del terreno: “La Plana”.
Y u va construi tenin en cuenta l’aigüa, l’aire y lo sol. Los Arrufat a eisa zona son mol abundans.
Evolusió del apellit: Al-Rufat (lo orellut), A’rufat, A’rufatt, Arufat, ARRUFAT, Arrufatt.
T’os diu algo el que als veins de Castello, los diguen familiarmen “ORELLUTS”.
Ya u diebe la Sagrá Escritura: “Lo que vullgue entendreu, que u entengue”.

1610, mes de chun, un sis mil moriscos, expulsats dels pobles de alrededo del Moncayo, pasen per este terreno, camí de Valderrobres o Peñarrocha, que eren los radés pobles del Aragó de aquell momens.
A la familia Arrufat no la van molestá, perque después de vuitsens añs se habien mesclat completamen en los cristianos y en la chen del terreno y ya formaen part de la poblasió considerada nasional.


Finals de 1800, al poble de Calanda, nais un chiquet que le diuen
R. Arrufat, desde menudet ya pareisie un chic listo, bon dessendent de una rasa dura, deprenie, en los ratets que tenie lliures, del maestre y del siñó retó. Va coneise a una chica de Samper de Calanda y cuan va sé la hora, se vá casá en ella.

Com tenie aspirasións y sabie llechi y escriure, se va enterá que a un poble que li dieben L’Aldea, a uns coranta kilómetros del seu poble, ñabie un notari que buscabe un escribien, va pillá una burreta que tenie y a la seua dona y capa allí que se van aná, als dos mesos ere lo secretari del notari.

Pero asó ya es un atra historia.


NOTA DEL AUTO: 

Algunes coses de les que se han contat aquí son historia. Unes atres hagueren pugut pasá com aquí se han contat, les demés me les hay inventat, intentant en tot momen que tingueren un discurs lógic.
Lo unic que se ha pensat al escriure estes charrades es entretindre als que mos seguisen y ademés si uns atres se están inventan la historia a la seua conveniensia, per qué no u hay pogut feu yo igual.
Espero que per lo menos a algú li hasque agradat un poquet,
Lo tems va caen com l’arena que agarres en un grapat y no la pots aguantá, te que caure perque sí.
Esta charrada del agüelo “Sebeta” se referis al apellit ARRUFAT, pero igualmen se pot referí a uns atres apellits que tinguen assendensia árabe. Ya sabeu que Lo Campeadó, cuan va pasá p’el nostre territori se va endú en ell a varios reys moros y als seus soldats, no sol als Arrufat, pa luchá contra lo gobernadó moro de Lérida y contra lo conde de Barselona, aisina com pa la conquista del Llevant. Pa tots pot serví. Encara que mos han anat mesclán, digüen los atres agüelos, que tots van naise a esta tierra.
Pa no fes pesat l’agüelo “Sebeta”, se retire per un tems. Si vatres voleu y los atres agüelos me seguisen iluminan, igual tornem mes avan.
Pa acabá, animo a mols de vatres que tamé teniu histories que contá a que u feu aquí, pero en CHAPURRIAU, perque com diu lo “Sebeta” qui, pensan en este parlá, no u llechis o no u escriu, es como un home que teníe les dos garres bones y sol caminabe a la “potacoisa”.


FIN.