Etiqueta: ventá

JORNADA NOVENA. NOVELA SEXTA.

JORNADA NOVENA. NOVELA SEXTA.

JORNADA NOVENA. NOVELA SEXTA.

Dos joves se alberguen a casa de un. En la seua filla sen va un a gitás, y la seua dona se gite en l´atre. Lo que estabe en la filla se gite en son pare y lay conte tot, creén que parláe en lo seu compañ. Se arme un gran abalot, la dona, donánsen cuenta, se embutix al llit de la filla y después en algunes paraules los passifique a tots.

Calandrino, que datres vegades habíe fet riure mol a la compañía, lo mateix va fé esta vegada: y después de que les dames dixaren de parlá de les seues coses, la reina li va maná a Pánfilo que parlare, y ell va di:
Loables siñores, lo nom de la Niccolosa amada per Calandrino me ha portat a la memoria una historia de un atra Niccolosa, y to la contaré perque en ella voréu cóm una súbita inspirassió de una bona dona va evitá un gran escándol.

A los plans del Muñone va ñabé, no fa mol tems, un home bo que donabe als viandáns, per dinés, de minjá y beure; y encara que ere bastán pobre y teníe una casa menuda, alguna vegada, en cas de gran nessessidat, no a tots pero an algún conegut albergabe. Ara be, teníe este una mol hermosa femella, de la que teníe una joveneta hermosa y agradable, de quinse o setse añs, que encara no teníe home; l´atre ere un chiquet que encara no habíe cumplit l´añet, al que la mare donabe de mamá.
A la jove li habíe ficat los ulls a damún un mosset pincho y noble de la nostra siudat, que anabe mol assobín pel barri y la volíe fogosamen; y ella, que de sé amada per un jove tal com aquell mol se gloriabe y dell tamé se va enamorá; y moltes vegades en gust de cada una de les parts haguere tingut efecte aquell amor si Pinuccio, que aixina se díe lo jove, no se haguere refrenat pera no causá la deshonra de la jove y dell. Pero de día en día multiplicánse la seua passió, li va vindre lo dessich irrefrenable a Pinuccio de ajuntás en ella, y li va vindre al pensamén trobá lo modo de albergás a casa de son pare, pensán, com coneixíe la divisió de la venteta de la jove, podríe está en ella sense que dingú sen acatare; y en cuan li va vindre al ánim, sense mes tardá u va ficá en obra.
Ell, en un fiel amic de nom Adriano, que este amor coneixíe, prenén un día al caure la nit dos rocíns de llogué y ficánlos damún dos valijes, potsé plenes de palla, van eixí de Florencia, y donán una volta, cabalgán, a les planes del Muñone van arribá sén ya de nit; y entonses, fen vore que tornaben de la Romaña, cap a la venta van aná y van cridá al bon home; este, com los coneixíe mol be als dos, los va obrí la porta enseguida.
Pinuccio li va di: – Mira, tens que donámos albergue esta nit: pensabem que podríem arribá a casa, pero no ham pogut apurámos tan.
A lo que lo possadé va contestá:

– Pinuccio, be saps quínes comodidats ting pera albergá a hómens nobles com vatros; pero com esta hora tos ha agarrat aquí y no ña tems pera que pugáu aná a un atre puesto, tos albergaré de bona gana tan be com puga.

Apeánse, pos, los dos jovens, y entrán a la venteta, primé van acomodá los seus rocíns y después van sopá. A la venteta sol ñabíe una alcobeta a la que ñabíen tres llitets colocats com milló se podíe; y sol habíe quedat espay pera móures en estretó.
De estos tres catres, va fé lo home preparán un, lo menos roín, per als dos compañs, y los va fé gitá; después, al cap de un rato, sense dormí cap dells encara que féen vore que dormíen, va fé lo possadé gitás a la seua filla a un dels dos llits que quedaben y al atre se van embutí ell y la seua dona, y a la vora del camastro aon dormíen van ficá lo bressol del chiquet. Y están les coses de esta guisa dispostes, y habénu vist tot Pinuccio, después de un rato, pareixénli que tots estaben adormits, se va eixecá sense fé soroll y se va colocá al llitet aon la jove estabe tombada. Ella lo va acullí be, encara que en temó, y allí van chalá tan com van pugué. Y están aixina Pinuccio en la jove, va passá que un gat va fé caure un topí, y la dona, despertánse, se va eixecá, pensánse que no foren lladres, aixina a la oscurina, y sen va aná allí aon habíe sentit lo soroll.
Adriano, poc después, per una nessessidat natural se va eixecá y anán a satisféla va entropessá en la cuna, y com no podíe passá sense eixecála, la va alsá de aon estabe y la va ficá a la vora del llit aon ell dormíe; y fet alló per a lo que se habíe eixecat, va torná, sense preocupássen mes del bressol, y se va torná a gitá.
La dona, habén trobat lo topí per enterra, después de renegáli al gat, va torná a la alcobeta, y a paupóns va aná dreta cap al llit aon dormíe lo seu home; pero no trobán allí la cuna, se va di:

– ¡Ay, desgrassiada de mí! Mira lo que anaba a fé, casi me embutixgo al llit dels meus cliéns. Y trobán la cuna una mica mes allá, se va gitá al llit aon estabe Adriano sol, creén que se gitabe en lo seu home. Adriano, que encara no se habíe adormit después de eixecás, al sentíla la va ressibí be y alegremen; y sense di ni chut va tensá la ballesta y la va descarregá en gran plaé de la dona.
Después, pensánse Pinuccio que lo podríen enchampá en la jove, va voldre torná al seu llit, se va eixecá, y a paupontes, trobán lo bressol, va pensá que aquell llit ere lo dels possadés; per lo que, avansán un poc mes, se va gitá al del possadé, que en la entrada de Pinuccio se va despertá. Pinuccio, creén que estáe a la vora de Adriano, va di:
– ¡Be te dic que may hay tingut una cosa tan dolsa com Niccolosa! Per lo cos de Cristo, hay tingut en ella lo plaé mes gran que may un home ha tingut en cap dona; y te dic que hay baixat sis vegades a la vila desde que men hay anat de aquí.

Lo venté, sentín estes notissies y no agradánli massa, se va pensá:
– ¿Qué dimonis fa este aquí?-.

Después, mes enfadat que prudén, va di:

– Pinuccio, la teua ha sigut una gran villanía y no sé per qué tens que fém aixó; pero per lo cos de Cristo me la pagarás.
Pinuccio, que no ere lo jove mes sabut del món, al acatássen del seu error no va corre a enmendál com milló haguere pogut sino que va di:

– ¿Qué te hay de pagá? ¿Qué me podríes fé?

La dona del venté, que creíe que estabe en lo seu home, li va di a Adriano:
– ¡Escolta, los nostres cliéns están reñín per no sé qué!
Adriano, rién, va contestá: – Díxals en pas, van beure massa anit.
La dona, pareixénli que habíe sentit al seu home quirdá y sentín ara a Adriano, en seguida va vore aón estabe y en quí; per lo que, discretamen, sense di res, se va eixecá, y prenén la cuna del seu fillet, com la alcoba estabe encara a fosques, la va portá jun al llit aon dormíe la seua filla y a la vora della se va tombá; y, fén vore que se despertabe pel abalot del home, lo va cridá y li va preguntá qué passabe en Pinuccio.
Lo home va contestá:

– ¿No has sentit lo que diu que ha fet esta nit en Niccolosa?
La dona va di: – Mentix en tota la boca, que en Niccolosa no se ha gitat; que yo me hay tombat aquí en cuan no hay pogut dormí mes; y tú eres un animal per créuretu.
Bebéu tan per la nit que después ensomiéu y anéu de aquí cap allá sense enteráton y tos pareix que feu algo gran; ¡gran llástima es que no tos trenquéu lo coll! ¿Pero qué fa al teu llit Pinuccio? ¿Per qué no está al seu catre?
Adriano, veén que la dona discretamen la seua deshonra y la de la seua filla tapabe, va di:
– Pinuccio, te u hay dit mes de sen vegades, que no vaigues donán voltes, que este vissi teu de eixecát adormit, sonámbul, y contá fábules que ensomies te portará alguna vegada una desgrássia; ¡Tórna cap aquí!

Lo venté, sentín lo que díe la seua dona y lo que díe Adriano, va escomensá a créures que Pinuccio caminabe adormit; per lo que, agarránlo dels muscles, lo va escomensá a sacsá y a cridál, dién:

– Pinuccio, despértat, entórnaten al teu llit.

Pinuccio, habén sentit lo que se habíe dit, va escomensá, com si ensomiare, a di datres dessatinos; de lo que lo venté sen enríe mol. Al final, com encara lo sacsabe, va fé vore que se despertabe, y cridán a Adriano va di: – ¿Es ya de día, que me crides?

Adriano va di: – Sí, víne aquí.

Ell, fen vore que teníe molta son, se va eixecá del llit del venté y sen va entorná al llit en Adriano; y vingut lo día y eixecánse lo possadé, va escomensá a enríuressen y a enfótressen dell y dels seus somnis. Y aixina, bromeján, preparán los dos jovens los seus rocíns y ficánlos damún les valijes y habén begut en lo venté, puján a caball van acudí a Florencia, no menos conténs del modo en que la cosa habíe passat que de los efectes de la cosa. Y después, trobán atres víes, Pinuccio se va trobá en Niccolosa, que li afirmabe a sa mare que este verdaderamen ensomiabe; per lo que la dona, enrecordánsen de los abrassos de Adriano y de la ballestada, se creíe que ere la única que habíe velat.

Dos joves se alberguen a casa de un. En la seua filla sen va un a gitás, y la seua dona se gite en l´atre. Lo que estabe en la filla se gite en son pare y lay conte tot, creén que parláe en lo seu compañ. Se arme un gran abalot, la dona, donánsen cuenta, se embutix al llit de la filla y después en algunes paraules los passifique a tots.


Les olives y 8



Les olives y 8



Al tems de les olives, lo trevall no se acababe al campo, continuabe cuan arrivabes a casa.

Después de desplumá los torts, algún hasta se despelletabe al llevali la pluma, y minchá les tripetes, faltae ventá. Uns dies se fae avans de sená, uns atres, después. Ñabie que fé dos ventaes, la de les olives de an tiarra, pa oli, y la de les de dal, pa l’aigua.
Se esteníe una borrassa an tiarra. Damún de un costat se posae lo ventadó, mirán cap a dins de la borrassa. Después en unes atres borrasses, arrugades a lo llarc, se fae un rogle, un parapeto, a les boretes de la borrassa estesa, escomensán desde un dels costats del ventadó que tocaben an tiarra y donan la volta a la borrassa, hasta arrivá al atre costat del ventadó, aisí se fae com un toll bais en la roba, pa que les oliven quedaren replegades allí dintre y no se estengueren per tota la entrá.
Un cabas se umplie de olives y se anaben tirán desde la part alta del ventadó, poc a poc, anán esparramanles per tot lo aparato y pa que baisaren a poquet, pa que aisí les fulles anaren caen an tiarra. A la part de bais del ventadó, mos posabem un a cada costat y a medida que anaben arriban les olives, llevabem les fulles, chits, pedres u olives roines y les escampabem mes cap lo final de la borrasa pa que no faren mún chustet debais del ventado.
Y aisó hasta que se acabaen les olives. Ya estaen totes llimpies.
Les fulles y chits se posaen a uns sacs p’al bestiá. Les olives, unes a un costat, unes atres al atre, esperaen la visita dels comisionistes.
Estos eren uns veins del poble, (a camins tamé ne venien de forastés, pero s’els apoderaben los del poble, perque los coneisiem y teniem confianza en ells, ya sabeu tratanse de perres, a lo segur), que compraen les olives a les mateises entrades de les cases; resien ventaes. No sé cóm. Pero se enteraben de quí ventae y se presentaen allí. Se medien les olives en un doble (doble decálitro) y se rasabe en una fusta planeta que se portae pan aisó. Les del aigüa se posaen en caises, les den tiarra, en sacs p’al oli.
Te donaben un papé de un talonari, sense més, en la cantidad de dobles que habien medit de una clase y del atra, que fae de resibo y al atre día pel matí, anaes a cobra si ñabie dines. A camins tardaben uns dies en pagat.
A l’Aldea ñabie dos comisionistes, la cosa se posae bona cuan los dos coinsidien a una mateisa entrada, en les olives de bona calidat, resien ventaes, totes relluentes, negres, gordes. Normalmen, según la cullida, la cantidat y la calidat de la oliva que se venie, la nit escomensabe en un preau (precio), pero según anabe la nit, podie acabá en mes car o en mes barat. Ara cuan als dos los interesabe la mateisa partida y arrivaben al matéis tems, siantim a siantim anaben, puchan lo preau, hasta que un se rendie y li disabe les olives y la operasió p’al atre.
A partí de eise momen, ya ñabie un atre preau al poble, totes les que se compraren a parti de ahí, ya se pagaben mes.
Y a la nit siguiente a torna a escomensá, ere bo que ñaguere dos comisionats de diferentes empreses.
Habiem fet bona venta, ara una pasteta y un aniset y a dormí.
Demá será un atre dia.
A casa se posaben olives en aigua. Se posaben a una tenalla en aigüa y sal, a camins sels posae algún chit de timó. Uns atres los posaen saduricha.
Unes atres se portaen al molí y allí en “cofis” se paretaben be y sels fae soltá l’oli. A camins s’els fae un atra pasada pa acabá de escurriles. Eise ere l’oli que se gastaría a casa durán tot lo añ.
Ñabie una clase de olives, que s’els diebe sevillanes, que se cullien viardes, se chafaben a unes tauletes y en unes masoles espesials y se arreglaben tamé en aigua, sal, timó y algúns los posaen alls.
Mes tart hay sentit que les olives se cullien en unes máquines que se posaen als tractors y se fae maure tota la olivera. Pobres albres. Me imagino que pa fé aisó se preferisen albres mes menuts, en troncs estrets que se puguen maure be. Entonses les oliveres  velles, les de soques mol amples y grans troncs, será mes difisil culliles aisina y se aniran tallan y desapareisen. Quina barbaridat algunes segúr que, cuan encara eren empials, veurien al Cid, a Al Rufat, a tans y tans veins. Y ara com ya son velles ya ningú los vol. Ningú mos vol als vells, tenim masa añs, ham de disá pas als albres mes chovens, als que s’els puguen aplicá los ferramens modernos.
Tos vull demaná un favó, diseu de llechí un momen y penseu…penseu que dintre de una oliva, si la apreteu, lo mes segur es que sol isque una goteta menudeta de suc (oli), pues imagineutos la cantidat que fa falta pa umpli una botella, una garrafa, un trull….Ara cuán t’os mincheu un tros de pa en oli, u valorareu mes. Cuánta sugó de llauradó ña dintre de eise suquet.
Y posats a pensá, imagineutos tame un gra de blat, sí, aisó menudet, aubriulo, sol ña un polset de farina que casi no se veu; penseu un poc mes, cuáns gráns farán falta pa traure la farina necesaria pa prepará eise tros de pá que t’os hau posat en l’oli…tamé ahí ña molta sugó de llauradó.
Ara ya val de pensá, algún camí, cuan mincheu alguna de estes coses, enrecordeutou del trevall de un mun de chen olvidada de la má de Deu, que cantan jotes, y que fan tot eise treval pa que vatres pugau minchá, pa que puguen minchá los vostres fills, u pugau disfruta y se felisos. Si es aisí tame ells serán felisos y trevallarán en alegría, cada día, cada semana, cada mes y cada añ.
FIN.