///
Estimats amics del agüelo «Sebeta», avui y espero que mols camíns mes, Los cusins Pedro y Jesús, que tenen molta mes cultura agrícola que yo y per lo que se veu molta mes memoria, m’han ajudat a completá la megua charrada de ahir «La sembra, segunda part» y com alguns m’han dit que se u copien pa guardau com un recuerdo, hay corregit la charrada y to la poso atre camí.
Algunes coses venen en la charrada de avui que es la part tersera de la sembra, (continúe lo mateix tema) y, deu medián, lo ficaré esta nit.
Grássies per la vostra atensió y passiánsia.
L’agüelo “Sebeta” y La sembra, part segunda corregida.
Lo llauradó (qué paraula mes sagrada, mes completa), no teníe tems que piarde, no habíe acabat una faena y ya ne teníe tres mes per fe.
En aquells tems, possiblemén grássies als bestiás, los montes estaben mes llimpios y se podíe fe foc al campo.
Entonses, alguns cremaben los rostolls, y la sendra, (siandra, ceniza) servíe p’abono del añ siguién.
Uns atres llauraben los rostolls en uns aladres que faen uns solcs (surcos) mes fondos y així enterraben la palla, que, cuan plovíe, se pudríe dintre de la tiarra y fae lo mateix papé que si l’hagueren cremat.
La fondaria (hondura) del solc se dieve guaret. (Has fet mol o poc guaret).
A camíns la tiarra s’abonabe en lo fem de les gallines, los conills, los gorrinos y lo de les mateixes bésties de cárrega. Se tirabe pels bancals y un poc després se llaurabe.
Ademés los sindicats portaben un abono, que compraben tots los llauradós y que se li diebe “Nitrato de Chile”, que según dieben alguns se recullíe a unes isles, de aquel país, que estaben plenes de gaviotes y atres muixóns similás, que diariamén dixaben les seues cagades (perdó per la paraula) y així se fae l’abono y se li diebe lo guano, que se esteníe per la tiarra com si fore fem.
Uns atres camíns se faen “formigues”. U explico, se faen muns en les rames de la esporga dels arbres (oliveres, armelés, frutals, sarméns e inclús del pins de les bores del camp), si acás tamé se posaben alguns troncs menuts, després se tapaben completamén en tiarra. Sol se dixae una finestreta prop d’entiarra pa pode prende foc y un foraet (agujerito) a dal com chumenera. Se enseníe lo foc y cuan preníe se dixabe hores y hores consuminse. Als dies se aubríe la montañeta y allí eixíe carbó (de les branques mes gordes que no se habíen cremat del tot y siandra (ceniza). Lo carbó s’el enduien com lleña pa casa y la siandra se esteníe per entiarra com abono.
Llimpiá les vores dels bancals (ribassos, rebassos, ribazos) d’herbes o de albres que no eren del campo y se minchaben la saó del sembrat, se diebe arrebassar (arribassá).
A ver si la memoria no me falle masa (y si no ajudaume Jesús, Pedro…y demés) pa llaurá se empleabe lo aladre, que teníe la part de la rella y el camatimó que ere com un tronc, no masa gort y llarc, que uníe la rella en lo yugo (jou) (parella de animals).
La primera llaurada, a la que si li diebe rompre (romper), se fae fonda, pa que a la tiarra li donare l’aire (se oxigenare). Si se faen terrosos (terrones gordos de tierra) se chafaen en una espéssie de mases chafaterróns (mazos) de fusta que se podíen usa pel dos costats, així li podies pega al aná y al torná del moimén del bras. Tamé los terrosos se podíen chafá (romper) ataulán (allanando).
La rella estabe junida a una plancha doblada de fiarro que se uníe a la esteva, que se podíe girá y aissina llauraben al aná y al torna del solc. La esteva ere com una agarradó, al que se lligaben les riendes del o dels animals, pa podé dirigilos, uns atres camíns lo llauradó portabe les riendes al seu cap, mentres en les mans apretabe la esteva cap abaix, pa fe mes solc.
Si se treballabe en un sol animal, se li diebe “a polligana”, se li solíe fica al cabestre unes ulleres, pa que anare recto. Si no anabe prou recto se diebe que “se dixaven borregues” (trossos menuts sense llaurá) y aixó ere mal vist pels llauradós presumits.
Durán l’añ lo fem dels animals de casa, perque ya no cabíe a casa, o pa que no fare oló, se anabe portan als camps, dixanlo a una explanada a la vora dels bancals, agon se anabe “cuitín” (coén, cociendo, agotándose), hasta que arribabe lo tems de usal pa llaurá o atres llabors. A estes esplanades sel diebe “femerassos”, la tiarra que ñabíe daball del fem ere mol bona pa los geranios, clavells, cales, begónies y demés.
Alguns tiraben lo fem després de llaurá, així la tiarra se alimentabe dels componéns y lo sembrat creixíe mes fort y en mes llaó.
Los que podíen, al tems li donaben un altra voltereta a la tiarra, a esta segunda volta li dieben “mantorná”.
Uns atres, si podíen, passaben la “grada” (eren sinc o sis relles menudes com si foren puntes de fleches) que ocupaben mes terreno, pos l’aparell ere mes ample, pero faen menos fondo.
Ere normal que los homens, encá qu’estaren enfadats p’el tems que fae o perque plovíe poc, cuan llauraben, en tota la esperansa del mon, anaren cantan en una orassió al deu del aigua, com faen los indios a Manitú.
Al atre costat de la vall, lo tío Raymundo está fen la mateisa faena y, entre cada arre torda, wesque o pasallá, se sentís la seua veu modulada y allí se va sentín: “Por qué vienen tan contentos los labradores, que, cuando vienen del campo, vienen cantando……..”
Si Deu vol y los administrados tamé…….continuará.
///
Com hay dit mols camíns, a lo que conte l’agüelo, vatres podeu afechí lo que vullgau, o cambiá algo perque als vostres pobles u faen de un atra manera o perque teniu milló memoria que’l “Sebeta” que, enrecordeuton en aquells tems ere un crio de onse añs.
///
L’agüelo “Sebeta” y La sembra, y part tersera:
Ya estae lo llit fet, faen falta los llansols, estos arribaben cuan plovíe als mesos de octubre y noviembre.
Després se sembrabe la llaó, en aquells tems se fae a má, se portae lo gra en sacs al campo, se umplíen los cabassos, y se anabe estenén los grans en un movimén de mich cos pa cubrí cuan mes tros, milló.
Cuan se acababe de estendre, se passabe un aparell que ere com una escala menuda en tres o cuatre escalóns (paregut als carrechadós pero un poc mes gran). La “escaleta de ataulá” s’enganchabe en uns estirados a la collera (feltre) de la bestia y lo llauradó, puchabe damún de la escala o posaben unes pedres, pa fe més forsa en lo pes, y aissí se enterraben los grans per dos motius. Pa evitá que s’els mincharen los muixonets y los atres animals del campo. Y pa intenta que quedare tapat per la tiarra. En esta operassió si lo camp estabe sec, como ere normal, se fae una polsera (polseguera) que se veie de mol llun. Si ñabíe saó (humitat a la terra) no faen tanta.
Dixaen que la llaó dormire a la caloreta de la tierra, ben tapaeta. Y allí se fae lo milagre. De la son se passabe a la mort sense donas conta.
Mentres los llauradós cullíen les olives y se passaen los Nadals.
Y, segon (segons) diuen, després de la mort, ve la resurrecsió, los grans se aubríen per debaix y los eixíen unes arrails pa agarrás fort als solcs, pa que cap ventolera los puguere arrenca mes tart y al mateix temps pa busca alimén que’ls dixare naixe, creixe y graná.
Cuan arribaben los mesos de giné y febré, escomensaen a eixí fulletes d’entiarra, unes a la vora de les atres, en una familia numerosa y una algarabía de verdó.
Si te tirabes antiarra y mirabes a contrallum, veíes que tot lo bancal ere vert (viart), encara que, si mirabes, están dret, no se veie igual.
Si faltae l’aigua, les fulletes grochechaben y ere mala señal. Pero si plovíe lo sembrat agarrae forsa y escomensabe a tirá per amún.
Pero l’aigua caíe pa totes les plantes y jun al gra, tamé naixíen los cards y les atres plantes de la naturalesa. Entonces en unes ferramentes que se dieben escardados,(eren com una espátula clavada per la part del agarradó a un mánec (mango) com los de les graneres) se anabe caminan p’el bancal y, sense acachás, tallán les herbes ruines, que se dixaben pa que se pudriren y faren de fem p’al gra, y així se llimpiabe lo sembrat.
A la malesa, herba, com lo sembrat pero no ere sembrat, que eixíe a la vora del bancals, se li diebe fenás, se tallabe en lo fals (falce, hoz) y la soqueta (cassoleta en forma de guán, que se posae a la má contraria de la ferramenta, pa no tallat y podre replegá la gavella d’herba) y se donabe de minchá a les bésties de cárrega e inclús se duie a casa pals conills.
Y com la vida mateixa, en penes y alegríes, lo sembrat que se habíe umplit de espigues en les plogudes de abril y mach, arribabe al mes de jun y escomensabe a ficás groc, granan y engordinse les espigues, que ufanes per la seua hermosura, se inclinaben en una forma de reveránsia y agraimén al sol que les habíe madurat.
Pero aixó, ya será un atra aventura del agüelo “Sebeta”.