Villachoyosa

A mí em dona diarrera quan lligc en TV «Vila Joiosa» quan en idioma valencià pronunciem #Vilachoyosa./ Com ValCHunquera , puCHá, roCHechá, etc / 
Ordinacions tocants a la custodia, y guarda de la costa maritima del regne, 1673

LLENGUA VALENCIANA: LA LLENGUA DEL POBLE VALENCIÀ JUNT A LA ESPAÑOLA

La llengua valenciana te necessitat d’usar com a grafies propies les lletres «ch» (che) i «y» (i grega). Estes lletres corresponen a fonemes diferenciats i es convenient mantindre signes grafics distintius en correspondencia en el sistema fonologic per a preservar la peculiaritat fonetica i ortografica valenciana. L’ortografia es un subsistema depenent de la fonologia. De res mes. Qualsevol criteri diferent ad este no estara exent d’alguna classe de prejuï.

Son lletres que trobem en quasi totes les llengües cultes i elaborades. Son lletres de llarga tradicio en el valencià i abundantment documentada en els nostres classics.

GRAFIA O LLETRA «CH»

El seu nom es «che». El so que representem per «ch» el tenien ya els mossaraps, existint en el valencià del segle XIII. Durant els segles XIV i XV, possiblement per influencia napolitana i siciliana, va aumentar la palatalisacio, seguint despres clarament diferenciat del palatal fricatiu sort que representem per «x».

FONOLOGIA

La lletra «ch» (junt a «ig», «g») es una de les grafies del so palatal africa sort (chic), que existix en valencià clarament diferenciat del so palatal fricatiu sort (caixa, Xixona).

La commutacio, es dir la substitucio d’un troç fonic o so per un atre de manera que el resultat fonic evoque una significacio diferent, permet saber si un so te valor distintiu, si es un fonema, i per tant si necessita un signe grafic diferenciat i diferenciador.
Es evident que en valencià tenim el fonema [^c]: chocolate, archiu… I que es diferent del fonema [^s]: coixo, Xeraco…

FONETICA

El so [^c] es palatal africat sort. Correspon a totes les CH ortografiques (chufa, Chirivella, clochina, archiu) excepte en posicio final de paraula en que sona [k] (March, Bosch, Alberich) i a on es manté per concessio a la tradicio; tambe al grup IG en final de paraula darrere de A, E, O, U o CONSONANT, sempre que la I siga atona i muda ( vaig, veig, goig, fuig, Puig, Elig) i a la G en posicio final de paraula darrere de I tonica (frig, desig). Com podem comprovar, no hi ha problema de confusio perque CH i -G/-IG apareixen en posicio complementaria.

Per tant, en valencià nos podem permetre la distincio clara en l’escritura dels fonemes [^c] representat per «ch», i [^s] representat per «x» (la qual cosa no es possible si adoptem el sistema ortografic catala: la X de xoriguer, Xixona, xocolata… ¿sonen [^c] o [^s]?). Per lo qual:

DIEM che chiquet chufa chiular chapar
NO DIEM xe xiquet xufa xiular xapar

per tant

ESCRIVIM che chiquet chufa chiular chapar

GRAFIA O LLETRA «Y»

El seu nom es «i grega» i el seu so es palatal friatiu sonor [y], que existix en valencià clarament diferenciat dels sons vocalics corresponents al fonema /i/. Ha segut usada profusament en els escrits valencians, tant classics com recents. De manera que es ocios i podria considerar-se pedantesc aportar testimonis.
Com la seua funcio es de consonant, apareix en posicio inicial i en interior de paraula, entre vocals o darrere de consonant (yo, ya, yogurt, apoyar, joyos). No apareix en posicio implosiva silabica ni en final de paraula, excepte en noms propis de pobles i llinages que la tenen per tradicio, encara que siguen semivocals en lloc de consonants (Alcoy, Montroy, Gay).

Les normes ortografiques solen ser molt respectuoses en els toponims, en els quals no sol haver variacio o evolucio durant segles, com tampoc la hi ha en els casos dels apelatius familiars o llinages. Com a eixemple, podem observar el nom ALCOY (i Roig, i Alberich…).

El nom d’ALCOY no es va canviar en l’epoca de l’implantacio del castella com a llengua oficial en força del Decret de 29 de juny de 1707, en el qual Felip V derogava els antics Furs de Valencia. Abans i despres del decret mencionat, Alcoy s’escrivia ALCOY. Des de temps de Jaume I el Conquistador, Rei de Valencia, s’ha escrit sempre, oficial i extraoficialment, ALCOY.

Una cosa pareguda, molt pareguda, passa en el nom de LA VILA JOYOSA. L’unica diferencia es que en l’implantacio del castella esta passà a nomenar-se VILLAJOYOSA. Pero resulta que degut a l’actual «NORMALITZACIO» el seu nom en catala passa a ser LA VILA JOIOSA. Lo que no s’ha fet casi mai, ara es fa i per caprig es canvien ya inclus els toponims. La pregunta es, encara que no tinga que vore en est apartat: ¿que passa en un llinage tan valencia com GINER o Ausias March?.

Per a acabar, el mensage es: una ortografia ha de ser lo mes coherent possible en el sistema, pot tindre determinades (les minimes) concessions a la tradicio i per damunt de tot ha de rebujar tot allo que entorpixca el seu us. La seua funcio es facilitar -no dificultar- l’escritura.

Villancico

¿Algú té villancicos en chapurriau?

Yo sol ting asó: (Luis Arrufat)

“San José se fa vellet,
y no pot puchá la escala,
matarem un corderet,
per a tota la semana,
y vindrán los pastorets,
senarán de bona gana,
sen anirán a dormí,
a la pallisseta blana.”

//

La virgen mo se pentine
entre cortina y cortina.
Los seus pels pareixen d’or 
la pinta de plata fina.

La virgen está rentán
y estenén al romé.
Los angelets cantán
y lo romé está florín.

Estribillo:

Pero mira com abeuren
los peixos allá al riu
pero aguaita com abeuren 
lo siñó mos sonriu.

////

San José porte una moto
la vírgen una Lambretta
lo chiquet ñaula que plora
que vol una bissicleta.

///

Trovada 4. , Historietes 1

Trovada 4, Historietes 1


En casi dos hores parlan van tindre tems pa tot.
A l’Aldea ñabie mols bancs de pedra repartits per tot lo poble, pero va vindre una moda y los van llevá tots,
Cuan un viudo, viuda, moso o mosa vells, se casaben, aquella nit los mosos del poble los solien fe una esquellotá (cencerrada, cacerolada), anaen en les esquelles del bestiá y se posaen debais del balcó a tocals y a cantals cansonetes, a camins un poc picantes, emplean los motes de cada un, o de les families o cases a les que perteneisien. Si los resien casats, reacsionaben bé e invitaen als rondadós a pendre algo (pastes y begudes, normalmen) tot anabe be, los prenien lo pial un rato, mes o menos llarc, y después los disaben tranquils.
Comenten que va ñaure un cas en que los resien casats, no se van voldre doná per enterats y ni van invitá a la rondalla, ni siquiera van eisi al balcó a saludals. Entonses van agarrá los mosos y a la porta, per la que tenien que eisí los animals al dia siguien (la nit de bodes, an aquells tems, sol durabe aisó, una nit, al dia siguien a trevallá), y los van posa la caisa de un camión, pegada a la porta, de tal manera que no se podie casi ni eisí al carre. Estaen bochos aquells aldeans.
Al terme dieben que ñabie restos de algúns poblats mol antics, se parlae del Mirablanc, del Castellar, de la caseta de son de vila……
Lo Mirablanc, es una micha montaña, desde la que, si fa bon tems, se veuen los pirineos y mes montañes de tot lo voltan. Diuen que va ñaure un retó que, en unes atres persones, anaben buscan coses y lo que trovaen se u emportaen ningú sap aon. Se parle tamé de que allí algú va trova un forn, y les pedres de dintre se van baisá al forn del poble y son les que encara te ara. L’agüelo va puchá un cami y escarban per en tiarra apareisien troses de cerámica, com si foren de topins o plats, pero la ilusió es perillosa y la imaginasió encara mes.
Ñabie chen del poble que als corrals tenie pedres de molí, que según dieben, se les habien trovat a eisos puestos.
Tamé se contabe que un veí habie trovat una moneda per un poblat de eisos. Que no sé cóm, chen estudiada de Saragosa se va enterá y la van vindre a veure. Que li van dí que ere mol importanta, que valie mes de un milló de les pesetes de aquells tems, en fin un dineral; un día se va presentá una persona dien que se habie enterat y que volie veure la moneda pa fe un trevall; inosenta la dona li u va traure y apenes la va veure, l’home, li u va pillá de la má y sen va aná corren cap al cap de la costa, que allí li esperabe un coche, al que va pucha y hasta avui.
A magatons se diebe que un home del poble sabie aon estabe enterrat lo cheneral cartaginés Amilcal Barca. Según diu la historia, cuan va morí este home, pa enterral, van cambiá lo regall de un riu, allí van fé una obra, lo van posá dintre en los seus tesoros y después van fe torná al riu, pel seu regall original, aisí ningú mai podría troval ni molestal. Pues se diebe que eise home sabie lo puesto. Pero va morí de repen y no crec que li diguere a ningú lo seu secret mes gran.
Van parlá de la nevera, eise pau que estae prop de la era. ¿Ton enrecordeu???. Bueno dieben que cuan nevae y an aquells tems, al inviarn, u fae a subín y abundán; ficaen neu dintre, la atapien en lo atapidó que se empleabe pa aplaná la era, ben atapida; damún afechien un piso de palla; damún un atre de neu, ben atapida y aisi, piso a piso, hasta que estae plena y que sol se empleabe cuan algú estae malal en molta fiebre y ñabie que baisala a forsa de neu. Entonses la anaen a buscá y l’inportaen al malal hasta que se li anaen les calentures y se posae be. Sol se utilisabe p’als mals y p’als malals. Tame van contá la restaurasió que se li va fé, fa uns añs, pa convertila en atractivo turistic.
Parlaen de que al poble ñabie una casa que se li die de la encomienda y que allí debie viure lo flare que representave als Calatravos; amos del poble, pa replegá les contribusions y los diezmos que ñabie que pagals, per viure allí.
Que la ermita de Santa Barbera, se habíe acabat sobre lo 1.600 y la iglesia sobre lo 1700, que pa fela les dones portaben la aigua en cantes al cap en les capsanes, perque an aquells tems encara no ñabie argadells.
Que a mitat del sigle pasat se va discutí si lo Mas de Llauradó ere part del poble o al revés. Perque aquell habie tengut avans escola. La esplicasió es que, en tems, al Mas ñabie un retó mol llist que fae escola als chiquets de allí. Cuan se van enterá la chen rica del poble van escomensá a envía als chics allí, a dependre; que los pobres crios anaen tots los matins a escola y tornaen per la nit, sempre caminan; claro, ere la única manera de maures an aquells añs.
Que l’Aldea perteneisie a Alcañis, chun en Valdealgorfa y la Codoñera, y lo Más ere de l’Aldea.


Seguirá……