Etiqueta: palometa

La taragaña

La taragaña.

Una aventura que va per ahí, es del tems de MariCastaña, pero com l’agüelo es tamé de aquells tems to la va a contá, la va a intentá traduí.
Enrecordeuton que fa mols añs, no ñabíe cases, eren coves, les carreteres eren camíns, es que fa tans añs.
“An aquells tems a l’Aldea ñabíe un home, ere bon home, ere pastó. A Valderrobres habíe ñagut fira, ell habíe anat, caminán, en un grapat de cordés y cabrits. Enseguida los va vendre. Se va ficá les monedes a la faisa, ben agarrades, ben amagades y sen va entorná, caminán al seu poble.
Nesesitae aquells dinés, eren lo sustento de tot l’añ pa la seua familia, la seua dona y tres chiquets li esperaen tots ilusionats, ara podríen minchá calén, no sol pataques al caliu.
Algú més habíe vist la venta, y lo pichó ere que tamé habíen vist los dinés que li habíen donat y aón sels habíe amagat. Eren dos lladres que anaen per los pobles del voltán furtán lo que podíen, Eren malcarats y portaen navalla a la faisa.
Van veure que sen anae caminán y lo van seguí, cuan ya estaren llun lo asaltaríen y li furtaríen los dinés, n’eren dos contra u. Serie fásil y podríen aná a la venta de la costa de la Fresneda, que dieben que ademés de bon ví, tamé ñabíe “siñorites”. Ya sels caie la baba, disfrután.
U farien al arribá a La Fresneda, segú que se quedae a dormí a alguna de les coves que ñabíe prop del riu Matarraña, lo disaríen dormí y per de matí, abáns de que se eisecare, entraríen y li asaltaríen.
Lo pastó no ere tonto y no anae tranquil, de cuan en cuan mirae cap a tras. Y va veure que al cap de la costa, allí dal, veníen dos persones detrás dell y que al mirals se van amagá. Alló ere mala señal. Va apretá lo pas y los atres van fé lo matéis. Segú que eren lladres que li anaen seguí pa furtali los dinés.
Va escomensá a corre, ya estae arribán a les coves de La Fresneda, ya no podíe més, se estae fen de nit, no podíe seguí, a ver si cauríe al ríu. Habíe pasat per dabán de cuatre o sinc coves.
Y aunque encara ne quedaen dos o tres, se va clavá dintre de una. La escurina habíe caigut, pero ell desde dintre del tot, veíe un poc de reflejo dels estrials. Estae perdut, no sabíe que fé y va escomensá a resá.
-Deu meu: fes que baison uns anchelets teus y que tapon la boca de la coba en una paret, pa que no me puguen trobá eisos lladres.
No va fé més que pensá en ells y va sentí que allá a lo llun algú habíe entropesat, algunes pedres habíen caigut al aigua y habíen fet ruido. Ya estaen prop.
-Per favó, deu, envía pronte als anchelets, si no no podrán acaba la paret y me trobarán.
Res. Pero, per lo menos, ya no se sentíe cap de ruido. Igual sen habíen anat.
Pero no habíe ñagut sort, al entropesá, los homens van tindre po de caure y se van clavá a la primera cova que van trobá, al fin y al cap lo pastó tampoc podríe caminá de nit.
Lo pastó prau teníe en seguí resán:
-Deu meu: te posaré una viala, pero envía ya als anchelets.
Res, aquell Deu debíe esta sort, la verdat es que fae tems que no li resae, pero … y si li u demanare a sa Mare.
-Virgen de la Piedat, tu que eres la nostra patrona, fes un milagre o dili al teu fill que’l fasque.
Res. Al rellum de la lluna, veu que una arañeta está fen una taragaña a la porta de la cova, de un costat al atre de la entrada.
Lo pastó, pense:
-Menuda achuda me envieu, tos demano una paret y me envieu una araña. Eisa tiala no resistís ni una volada d’aire.
Va pasán la nit, los lladres dormín, lo pastó resán, reñín en Deu y en sa mare, pero los anchelets seguisen sense apareise, en cambio l’arañeta no pare, no sabem cóm pot eisí tan fil de un cos tan menudet, la tiala ya tape casi la entrada. L’araña, se pose al mich, a ver si cau alguna mosca, alguna “palometa”.
La llum ya li va guañán a la escurina; los lladres se han despertat y escomensen a rechirá les coves. Lo pastó se rendís, se dise caure an tiarra, se fará lo mort a ver si no li veuen.
Ya entren a la cova de abáns de la dell, no troven res, ya venen.
Cuan arriben a la cova, un anae a entrá pero l’atre veu la taragaña y li diu:
-No piárdegues lo tems, anem a mirá les atres, no veus que si haguere entrat aquí, hauríe trencat la tiala.
Lo primé se li quede mirán y li diu:
-Pero qué listo eres, yo no había caigut.
Lo segundo li conteste:
-Per algo soc lo jefe.
Y seguisen per abán, acaben de mirá les coves y no troben al pastó.
Lo primé li torne la burla al segundo:
-No te preocupos que per de nit no se escapará, que no podrá caminá, pos ya veus listo, JEFE, mos ha escapat, segú que ya está a l’Aldea. Si es que no sé per qué te fach cas. Jefe? ….
Y sen entornen cap a Valderrobres a buscá a un atre pardal.
Cuan ha pasat un rato ya no se sen res, lo pastó, aparte un poc la taragaña, case un llangosto y li u tire a la tiala de la arañeta, ésta acudís corrén al sentí tremolá al animalet que ha caigut; lo embolique enseguida en molta tiala y ya té minchá pa uns díes, eisa entrada ha segut un bon puesto.
Lo pastó sen va tot contén, cantán, tornán a casa y donán grasies a Deu. Li demane que li perdono per haber dudat dell; Ell sabíe la paret que nesesitae y li va envía al anchelet que la podíe fé.”
No ña enemic menut, ya sabeu alló de que lo veneno en botelletes menudes.
De la mateisa manera, tots som nesesaris, hasta lo més menut fa falta com se ha vist a la charrada y entonses, tamé se díu que la colonia mol bona ve en botelletes menudes.
No te fíos del enemic menut, ni despresios al amic perque es menut, a lo milló aisó es lo que paréis, pero pot sé que pa tú sigue tan bo y tan gran com un gigante.
Pal Chapurriau, en los pocs que som, tots fem falta, tots tenim algo que fé per ell, encara que sol sigue parlal, o escriurel y com, a mínim, si no te atrevises a lo demés, per lo menos llichislo, donali la caló dels teus ulls. Fesmos compañía, encara que sigues del mun, no te amagos, está ahí, mos fas falta, per mal que te hasque anat, tamé tú mos fas falta, vine, vine en natres, Tots fem mun.

Amanda Ulldemolins , expressions ebrenques perill extinció


«Crec que m’apassiona la filologia –en el meu cas, la catalana– perquè aplega tots els vessants de la nostra cultura: la llengua, la literatura i la història del nostre poble. Cal posar de manifest que són uns estudis molts complets i transversals». Amanda Ulldemolins (Alcanar, 1991) va presentar ‘El model d’estàndard occidental al Telenotícies de TV3‘ com a treball de final de màster, una tasca que serveix per reivindicar la presència del català occidental en els mitjans nacionals. Ara, mentre ultima la presentació de la seva tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona, ens descobreix algunes curiositats del tortosí, la llengua que parlem a les Terres de l’Ebre.
1. “Estar més brut que el pal d’un galliner

http://cosasdeandalucia.com/web/index.php?option=com_glossary&letter=T&id=159


Les que conec són perquè ma iaia les ha anat repetint al llarg dels anys. Ara mateix em venen al cap “les coses, clares, i el xocolate, espès”, “patir més que un gos lligat”, “fer més mal que una truja solta” i una de les meues preferides és “estar més brut que el pal d’un galliner”.
2.  Dolent, com a sinònim de malalt,  paraula compartida amb el valencià i l’eivissenc
El tortosí, que és el geolecte que parlem als pobles de l’antiga Diòcesi de Tortosa, té moltes paraules en comú amb el valencià i, encara que puga sorprendre, amb el balear. Això és així perquè tots estos parlars són conservadors, és a dir, mantenen moltes paraules de la llengua antiga. Com a exemples trobem els mots granerallépol i coa, que els compartim amb estos dos dialectes. Per tant, coa és una paraula estàndard, tot i que la majoria de vegades se substituïsca per cua. També, dolent, com a sinònim de malalt, és una paraula que compartim amb el valencià i l’eivissenc. / al chapurriau tamé les fem aná /
3. Els mots agrícoles en perill d’extinció

Pel que fa als animalets, la paraula palometa ja és desconeguda entre els xiquets de la nostra zona. També, cullereta (o cullerot), fardatxo i rabosa. Quant als mots agrícoles, crec que avui  dia la majoria de jóvens ja no sabem quant és un jornal ni sabem distingir les diferents varietats de taronges, mandarines o clementines. De fet, a ‘Soc un fréstec’ recordo que una tarda Lo Mascarat i jo vam haver de trucar a mons pares, perquè no sabíem ben bé la diferència entre Navelate, Navelina Marisol i Nules. Per tant, sí que podem afirmar que a ‘Soc un fréstec‘ apareix un model de llengua, sobretot en els personatges, que està –com el fréstec– en perill d’extinció. A tall d’anècdota, fa poc en un dinar familiar ma iaia va explicar què és el ribàs de les finques, és a dir, el tros de terra que es deixa, quan llaures, entre la teua part i la del veí. 
4. Mantenir paraules com faena, parèixer pròxim

Moltes vegades hem de recórrer a la llengua de les nostres iaies ja que moltes expressions i mots característics de les nostres comarques, les centrals dels Països Catalans, estan desapareixent i, en la majoria de vegades, se substitueixen per formes provinents de Barcelona. Crec que està a les nostres mans mantindre-les. Hem de ser conscients la resta de Catalunya ens reconeix pel nostre parlar, i això ens distingeix i ens identifica com a grup. Per tant, hem d’augmentar una miqueta l’autoestima com a comunitat i no canviar de manera de parlar quan sortim de casa. Capgirar esta situació és, en gran part, faena de l’escola i dels mitjans de comunicació. S’haurien d’usar i difondre els mots estàndards tortosins, com ara els subjuntius amb e (que jo cante, que ell cante) o moltes paraules com faena, juí, parèixer pròxim.