Jacme Grill – Jutge

Jacme
Grill. Un couplet en réponse à Simon Doria:

Cobeitatz, qu’ es
vengud’ avan,
Nos ha tot bastit aquest dan,
En Simon, que las
dompnas han
Amor e domnei gen tengutz,
Mas per los cobes
recrezutz
Ricx drutz bes es abatutz.
Seigne’ ‘N Jacme.

Bastero,
88. Crescimbeni, 198.

Jean d’ Anguilen. Une pièce dans
laquelle il s’ adresse ainsi à l’ Amour:
Amors, vostra
mantenensa
Perdetz a guiza d’ enfan,
Qu’ ieu, car fas vostre
coman,
N’ ay l’ afan e ‘l marrimen,
E ‘n trac mi dons a
guirensa,
Car no li m defen;
Mas ben pauc fai d’ ardimen
Qui
contra ‘l vencut s’ en pren
A cui degra far valensa.
S’ ieu
anc.
Millot, III, 415.

Jean d’ Aubusson. Une tenson avec
Nicolet:
En Nicolet, d’ un songe qu’ ieu sognava
Maravillios,
una noit quan mi dormia,
Voill m’ esplanez, que molt m’
espaventava;
Tot los eigles d’ un’ aigla que venia
Devers
Salern sa per l’ aire volan,
E tot quant es fugia li denan.

Il
répond aux explications que lui donne Nicolet:
En Nicolet, tan
gran aura menava
Aquest’ aigla que tot quant es brugia,
Et una
nau de Cologna arivava
Maiers asaz que dir non o porria,
Plena
de foc, l’ aigla ab aura gran,
Si que lo focs ardea et
alumnava
Vas totas parz lai on l’ aigla volava…

En
Nicolet, tot lo foc amorzava
Aquest’ aigla, et un gran lum
metia
En Monferrat, que tan fort esclarava
Que lo segles per
tut s’ en esbaudia;
E metia d’ autre lum per locs tan
Que tot
quant es s’ en anava allegran,
Pueis l’ aigla sus en l’ aire s’
asedia
En tant alt luoc que tot lo mon vezia.

L’ un et l’
autre finissent par un envoi. Voici celui de Jean d’ Aubusson:
A
l’ onrac ric emperador presan,
En Nicolet, don dieus forsa e
talan
Que restaure valors e cortesia,
Si cum li creis lo poder
chascun dia.
En Nicolet.
Bastero, 84. Crescimbeni, 188.
Millot, II, 205.

Jean Esteve, t. IV. Les pièces de ce
troubadour sont au nombre de douze, et datées. Les vers suivants
paraissent se rapporter à une calamité publique:
Quossi
moria
Sui trebalhatz,
No say que m dia
Pus qu’
enrabiatz,
Tan me laguia
La mortaldatz
Que s fetz lo dia
De
caritatz;
Quar plors
Peiors
No foron vistz,
Dolors
Maiors
Ni
cors pus tristz;
Per qu’ ieu sui dolens
E mans d’ autras
gens;
Dieus lur es guirens
Cum als ignoscens;
Verges
Maria,
Si quo venc en vos,
Preiatz lo ‘n pia
Qu’ els salve e
nos.
Quossi moria.
Bastero, 84. Crescimbeni, 189. Millot,
III, 397. P. Occ. 344.

Jean Lag. Une tenson avec Ebles.
Be
us esforsatz com siatz bon doblaire
Pus auzi dir, N Ebles, que l’
emperaire
Vos vol vezer, e cre us ben, si us vezia,
Per vos
donaria;
Mais, per dieu, si us auzia,
Auzir no us volria,
Car
mal e lag parlatz;
Mon joi parlaria
E vos chantariatz;
Anatz
on que sia
Ja respieg non prendatz.
Qui vos dara.
Millot,
III, 415.

Jean Miralhas. Une tenson avec Raimond Gaucelm,
auquel il répond:
Ramon, si vos cazetz de la carreta

Obs
y auran tug vostre companho
Ans que us levetz, e la vostra
penseta
Esclatara si avetz manjat pro.
Joan Miralhas si
dieu.

Jeoffre. Une tenson avec Giraud Riquier, auquel il
demande:
Guiraut Riquier, diatz me
Per cals gens es pus
grazitz
Domneys, segon vostr’ essien;
Car say es mal
aculhitz
C’ a penas truep qu’ el mantenha,
Ans a de contraris
tans
Que dels destricx cascus pessa,
Per que notz als fis
amans.
Guiraut Riquier.

Jordan. Un couplet:
Lombards
volgr’ eu esser per Na Lombarda,
Qu’ Alamanda no m platz tan ni
Giscarda,
Quar ab sos oillz plasenz tan jen mi garda
Que par
que m don s’ amor, mas trop me tarda,
Quar bel vezer
E mon
plaser
Ten e bel ris en garda.
Lombards volgr’ eu.

Jordan
de Bonels ou de Borneil. Deux pièces.
Jordan de Bonels si fo de
Saintonge, de la marqua de Peitieu; e fes mantas bonas cansos de Na
Tibors de Montausier, que fo moiller del comte de Gollena, e pois
moiller del signor de Montausier e de Berbesiu e de Cales.
Longa
promessa m’ es esmays
Tan que no tem coven ni plays,
Ni so qu’
ieu tenc no cug tener,
E ges per aisso no m biays
Ni de totas
no m desesper.
Non estarai.
Bastero, 84. Crescimbeni, 187.
Millot, III, 415. P. Occ. 202.

Jordan de Cofolen. Quatre
pièces attribuées à d’ autres troubadours; en voici quelques
vers:
Ancmais aissi finamen non amey,
Mas ar hi ai pauzat lo
cor e ‘l sen,
Pus ni mi dons no m puesc partir de ley
Ni o
farai jamais a mon viven,
Ni negun’ autra non envey
Mas lieys
cuy azor e sopley.
Ancmais aissi.

Si cum l’ aigua suefre
la nau corren
Que es tan greu que mil homes soste,
Per un
clavelh pert son afortimen,
Pogr’ ieu sofrir mal de tot’ autra
re
Mai quant de lieys que m defug a merce;
Et on plus l’ am, ai
en cor que m’ azire;
On plus en pens, plus doblon miey cossire,
E
‘l dous esgars es cum la bella flors
Que pueys del frug amarzis la
sabors.
S’ ira d’ amor.
Millot, II, 325.

Joris ou
Jauris. Une tenson avec Guigo, auquel il répond:
Vostra razo,
Gigo, er leumenz preza;
Donc per que m vol mi dons qu’ es gen
apresa
Colgar ab se mas per tal qu’ eu li fasa…
Com home
aperceubutz
Baisan oills e faza
Ab segnas conogutz…
Joris
cil.
Crescimbeni, 198.

Josbert ou Gousbert. Une tenson avec
Pierre Bremon:
Peire Bermon, maint fin entendedor
Preion de cor
una dona plazen,
Mas li dui son tan bel e tan valen
Per c’ a
leis plai c’ a amdos fass’ amor;
L’ uns a de lei lo semblans
amoros
E gaps e ris e l’ esgart e ‘l solatz,
Per c’ om cuia qu’
el n’ aia mais assatz;
L’ autre, ses plus, un baizar en rescos;
L’
us ha de lei honor e l’ autre pro.
Diguatz a qual vai meils segon
razo.
Peire Bermon.
Millot, III, 416.

Joyeux de
Toulouse. Une pastourelle, dont voici des fragments:
L’ autr’ ier
el dous temps de pascor
En una ribeira
Aniey cercan novella
flor
Cost’ una cendieyra,
E per delieg de la verdor…
Et, a
la primeira flor
Qu’ ieu trobiey, torney en plor
Tro qu’ en una
ombrieira
Reviriey mos huelhs alhor,
Et una bergeira
Lai vi
ab fresca color
Blanca cum neuieyra…

Et ieu quan vi son
gay cors gen
D’ avinent estatge,
E sa fresca cara rizen
E lo
sieu clar vizatge,
Oblidiey tot mon pessamen,
Quar de gran
paratge
Mi semblet al benfait plazen,
Cors de gran
barnatge…
Ves lieys m’ en aniey humilmen;
Et en la
ferratge
Gardet tres anhels solamen;
Et en mon coratge
Ieu
maldis qui primeiramen
Baysset son linhatge…
L’ autr’ ier
el.
Millot, III, 416.

Jutge. Tenson avec Elias:
Ara
m digatz vostre semblan,
N Elias, d’ un fin amador
C’ ama ses
cor gualiador,
Et es amatz ses tot enjan,
De qual deu pus aver
talan,
Segon dreyta razon d’ amor,
Que de si dons sia drutz o
maritz,
Can s’ esdeve que ‘l n’ es datz lo chauzitz.
Ara m
digatz.

Dans une autre tenson que lui adresse Jean Estève, il
lui répond:
Ieu prezi mais, N Esteve, per mo sen,
Home coytos,
plazen et amoros,
Sitot no s pot fayre grans messios,
Que no
fay ric home desconoisen;
E dona deu lo cortes retener,
Car en
lui es joys e chans e deportz…
Dui cavayer.

JORNADA OCTAVA. NOVELA QUINTA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA QUINTA.

Tres joves li trauen les calses a un juez de los Marcas a Florencia, mentres ell, están al estrado, administrabe justíssia.

Habíe acabat Emilia la seua historieta, habén sigut la viuda alabada per tots, cuan la reina, mirán a Filostrato, va di: – A tú te toque ara narrá. – y va escomensá:
Deleitoses siñores, lo jove que Elisa fa poc va nombrá, es a di, Maso del Saggio, me fará dixá una história que tos pensaba contá per a contáton una sobre ell y algúns dels seus compañs. Esta, encara que no es tan deshonesta ni se diuen paraules que vatres tos avergoñiu de di, no per naixó dixe de sé tan divertida que val la pena contátola.

Com totes podéu habé sentit, a la nostra siudat venen assobín podestásde los Marcas, que són generalmen hómens de ánim apocadet y de vida tan pobre y miserable que totes les seues acsións no són mes que sicateríes, y per la seua innata miséria y avaríssia porten en ells a juches y notaris que pareixen hómens mes be arrencats del aladre o trets de les sabateríes que de les escoles de leys. Ara be, habénne vingut un com a podestá, entre los mols atres juches que va portá en ell, ne va portá a un que se fée cridá micer Niccola de San Lepidio, que pareixíe mes be un forrallaté que datra cosa: y va sé ficat éste entre los demés juches a sentí les cuestións criminals. Y com assobín passe que, encara que los siudadáns no tinguen res que fé al palau a vegades van per allí, va passá que Maso del Saggio un matí, buscán a un amic seu allá que sen va aná; y cuan va vore aon micer Niccola estabe assentat, pareixénli que ere un muixonot raro, lo anabe inspecsionán. Y com li va vore lo armiño tot pringós al cap, y un tinté penjat del sinto, y mes llarg lo faldellí que la toga y atres mols defectes extrañs en un home ordenat y ben educat, encara ni va vore un mes notable que cap dels atres, y van sé les calses que, están ell assentat y les robes, per estretó, quedánseli ubertes per dabán, va vore que lo fondo de ells li arribabe hasta mija cama. Per lo que, sense quedás mol mes rato miránlo, dixán lo que estáe buscán, va escomensá una búsqueda nova, y va trobá a dos dels seus compañs, la un se díe Ribi y l´atre Mateuzzo, hómens los dos no menos ocurréns que Maso, y los va di: – ¡Si me voléu be, veníu en mí hasta lo palau, que vull mostrátos allí lo mes extraordinari patán que may hau vist!

Y anánsen cap al palau, los va enseñá aquell juez y les seues calses. Éstos, desde lluñ van escomensá a enríuressen de aquell assunto, y arrimánse cap al escañ aon se assentáe lo siñó juez o juche, van vore que mol fássilmen se podíe un colá daball de aquells escañs; y ademés de aixó van vore trencat lo taulonet al que lo siñó juez apoyáe los peus, en un bon forigó per aon en gran comodidat se podíe passá la ma y lo bras. Y entonses va di Maso als seus compañs:

– Vull que li tragám del tot eixes calses, perque en molta fassilidat se pot fé. Habíen ya los compañs vist cóm; per lo que, arreglán entre ells lo que teníen que fé y di, al matí siguién van torná, y están lo tribunal mol ple de hómens, Mateuzzo, sense que dingú sen acatare, va entrá daball del bang y sen va aná dret cap al puesto aon lo juez posabe los peus; Maso, arrimánse per un dels costats al siñó juez, lo va agarrá per la orla de la toga, y arrimánse Ribi pel atre costat y fen lo mateix, va escomensá Maso a di:

– Siñó, o Siñós, yo tos demano per Deu que abáns de que este lladre que está ahí al costat sen vaigue a un atra part, que li faigáu tornám un parell de sabates borceguíes meus que me ha birlat y diu que no: y sel ha vist, no fa encara un mes, ficánlos soles noves. Ribi, del atre costat, cridabe: – Micer, no lo cregáu, que es un bribón, y com sap que hay vingut a querellám contra nell per una valija que me ha furtat, ha vingut ara mateix a parlá de unes sabates que ting a casa desde l´añ de la picassó; y si no me creéu, puc ficátos per testigo a la veína verdulera y a la tripera Grassa y a un que va arreplegán la bassura de Santa María de Verzaia, que lo vach vore cuan tornáe del poble. Maso, per l´atra banda, no dixabe parlá a Ribi, cridán tamé; y Ribi cridabe mes. Y mentres lo juez estabe de peu y mes prop de ells per a sentí milló lo que díen, Mateuzzo, aprofitán la ocasió, va ficá la ma per lo forat del tauló, va agarrá les calses del juez y va estirá fort. Les calses van eixí enseguida, perque lo juez ere flaco, arguelladot. Este notáe algo per deball y no sabíe qué ere, volíe estirá les robes cap a abán, tapás y assentás, pero Maso de un costat y Ribi del atre lo aguantáen y cridáen fort: – Micer, feu mal en no fém justíssia y no volé escoltám y volé anáton a un atra part; ¡de un cas tan menut com este no se eixeque acta an esta siudat! – y tan en estes paraules li van aná estirán de la roba que tots los que estaben al tribunal sen van acatá de que li habíen tret les calses. Mateuzzo, después de habél aguantat un rato, lo va dixá, va eixí fora y sen va aná sense que lo veigueren. Ribi, pareixénli habé fet prou, va di: – ¡Votovadéu que me queixaré a la corporassió! – y Maso, del atre costat, soltánli la toga, va di: – No, pos yo tornaré tantes vegades com faigue falta hasta que tos troba menos impedit del que hau aparegut este matí! – y la un per aquí, l´atre per allá, tan pronte com van pugué sen van aná. Lo siñó juez, ficánse les calses en presénsia de tot lo món com si se eixecare del llit, y donánsen cuenta entonses de lo que habíe passat, va preguntá aón habíen anat aquells perdularis que de les sabates y de la valija se querellaben; pero no trobánlos, va escomensá a jurá per les entrañes de Cristo que teníe que sabé si ere costum a Florencia tráureli les calses als juches cuan se assentaben al estrat de justíssia. Lo podestá, sentínlo, va armá un gran abalot; después, habénli mostrat als seus amics que alló no lay habíen fet mes que per a mostráli que los florentíns sabíen que en ves de portá juches habíe portat allí sopencos per a que li ixquere mes barat, per les bones va callá y no va aná mes abán la cosa aquella vegada.