Etiqueta: espéssie

Lexique roman; Especia – Despers

Lexique roman; Especia – Despers


Especia, Specia, s. f., lat. species, espèce, division du genre.

Li logicia… prendo especia coma plus especial que gendre, coma homs, leos.

Especia es elementals, so es literals compositios.

Leys d’amors, fol. 139 et 44.

Les logiciens… prennent espèce comme plus spéciale que genre, comme homme, lion.

Espèce est élémentaire, c’est-à-dire littérale composition.

La tersa specia, que es incurabla.

(chap. La tersera espessie, que es incurable.)

Eluc. de las propr., fol. 88.

La troisième espèce, qui est incurable.

CAT. ESP. PORT. Especie. IT. Specie. (chap. espessie, espessies : classe, classes.)

2. Especial, Special, adj., lat. specialis, particulier, spécial.

Per especial don. V. de S. Honorat.

(chap. Per espessial don; de Deu, que te l’ ha donat.)

Par don spécial.

Tug li… baro que ero sos amics especials.

(chap. Tots los… barons que eren sons amics espessials.)

V. de Pierre Vidal. 

Tous les… barons qui étaient ses amis particuliers. 

Procuradors specials de mos senhor d’Armagnac.

(chap. Procuradós espessials de mon siñó d’ Armañac. Qué bo que está lo coñac d’ Armañac, fa una barbaridat de tems que no lo tasto.)

Tit. de 1378, Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 355.

Procureurs spéciaux de mon seigneur d’Armagnac.

Exceptios generals et specials.

(chap. Exepsions generals y espessials.)

Tit. de 1262. DOAT, t. LXXIX, fol. 73.

Exceptions générales et spéciales.

Adv. comp. La cauza, tan be en general com en especial.

(chap. La cosa, tan be en general com en espessial.)

V. et Vert., fol. 36.

La chose, aussi bien en général comme spécialement.

ANC. FR. Que tu m’otroies especial part et planière en touz les biens que tu feras. Joinville, p. 156.

CAT. ESP. PORT. Especial. IT. Speciale, speziale. 

3. Especialmens, Specialmens, adv., spécialement, particulièrement.

Especialmens els articles et els ponhs de la fe.

(chap. Espessialmen als articuls y als puns de la fe.)

V. et Vert., fol. 102. 

Spécialement aux articles et aux points de la foi.

Honrar lo devon totas gens, 

Mas domnas specialmenz.

V. de S. Honorat. 

Toutes gens le doivent honorer, mais les dames spécialement.

ANC. FR. Espécialment vileins séremens et hérésie fai abatre à ton pooir. Douteront les privez, les estranges, de mesprendre vers toy, espécialment tes pers et tes barons. Joinville, p. 156. (N. E. pers : pairs : pares)

CAT. Especialment. ESP. PORT. Especialmente. IT. Specialmente, spezialmente.

4. Specification, s. f., spécification. 

Per obligansas generals sensa specification.

(chap. Per obligassions generals sense espessificassió.)

Statuts de Provence, BOMY, p. 227. 

Par obligations générales sans spécification. 

CAT. Especificació. ESP. Especificación. PORT. Especificação.

IT. Specificazione.

5. Especificar, Especifiar, Specificar, v., lat. specificare, spécifier.

Per especificar, expondre e declarar.

(chap. Per a espessificá, expondre y declará.)

Leys d’amors, fol. 118. 

Pour spécifier, exposer et déclarer.

No los me cal especifiar.

(chap. No me los (‘ls) cal espessificá.

ESP. No me hace falta especificarlos.)

Brev. d’amor, fol. 50.

Ne me les faut spécifier.

Part. pas. En la manieyra especificada.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, pr., t. IV, col. 426.

En la manière spécifiée.

Puescan esser… interpretadas e specificadas pel juge del senhor.

Charte de Gréalou, p. 124.

Puissent être… interprétées et spécifiées par le juge du seigneur.

CAT. ESP. PORT. Especificar. IT. Specificare.

(chap. espessificá: espessifico, espessifiques, espessifique, espessifiquem o espessificam, espessifiquéu o espessificáu, espessifiquen; espessífic, espessifics, espessífica, espessífiques; espessificat, espessificats, espessificada, espessificades.)

6. Specificament, adv., spécifiquement.

Declaradament et specificament.

Tit. de 1266. DOAT, t. LXXIX, fol. 47. 

Énonciativement et spécifiquement.

CAT. Especificadament. ESP. Especificadamente (específicamente). 

PORT. Especificamente. IT. Specificamente. (chap. espessíficamen.)


Especia, s. f., épice.

Qui manja, per mais beure,

Especias, no per mielhs vieure.

(chap. Qui minge, per a mes beure, espessies, no per milló viure.)

Brev. d’amor, fol. 120.

Qui mange épices pour boire davantage, non pour mieux vivre.

Ayga… flayran… las especias d’Orien. 

(chap. Aigua… flairán… les espessies d’Orién; flairá : fe bona auló.)

V. et Vert., fol. 78.

Eau… sentant… les épices d’Orient.

CAT. ESP. PORT. Especia. IT. Spezie. (chap. Espessia, espessies.)

2. Especi, s. m., épice, drogue.

Non lur tenon pro emplastres…

Ni ‘ls bos especis.

Un troubadour anonyme: Dieus vos salve. 

Ne leur tiennent profit emplâtres… ni les bonnes drogues.

3. Espessier, s. m., épicier.

Suy espessiers trop bos.

(chap. Soc espessié mol bo.)

Raimond d’Avignon: Sirvens suy. 

Je suis très bon épicier.

ANC. CAT. Especier. ESP. Especiero. PORT. Especieiro. IT. Speziale.

(chap. Espessié, espessiés, espessiera, espessieres.)

4. Especiayre, Especiador, Espessiador, s. m., épicier.

A Johan Baron, especiayre de Nemse, per VI torchas de lui compradas.

Tit. de 1428, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227.

À Jean Baron, épicier de Nîmes, pour six torches de lui achetées.

Jacme de Rodes, especiayre.

(chap. Jaume de Rodes, espessié; Jacme, Jaume, Jayme, Jaime, Jacobus, Iavmes al Vidal Maior, etc.)

De l’ escala del dijous son espessiadors.

Ad especiadors… lo portal de Bilhon.

Cartulaire de Montpellier, fol. 103, 45 et 44.

Jacques de Rhodez, épicier.

De la troupe du jeudi sont épiciers.

Aux épiciers… le portail de Bilhon. 

Talhandier

De drap o especiador,

Joglars d’esturmens o cantor.,

Brev. d’amor, fol. 32. 

Tailleurs de drap ou épiciers, joueurs d’instruments ou chanteurs.

5. Despessier, s. m., épicier, droguiste.

Be sera bos lo metge e ricx lo depessiers.

Izarn: Diguas me tu. 

Bien sera bon le médecin et riche le droguiste.

6. Especiaria, Espessiaria, Especiairia, s. f., épicerie.

Tenran lo mestier d’espessiaria.

Cartulaire de Montpellier, fol. 129. 

Tiendront le métier d’épicerie. 

Tota especiairia pagua dex et oeit deniers.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. LI, fol. 151.

Toute épicerie paie dix et huit deniers.

– Magasin d’épices.

Gran odor de noblas especias com en una especiaria.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 200. 

Grande odeur d’excellentes épices comme en une épicerie.

ANC. CAT. ESP. (especiería) Especieria. PORT. Especiara. IT. Spezieria.

(chap. Espessiería, tenda de espessies : botiga o botica del boticari, apotecari, farmasséutic.)


Espectacio, s. f., lat. expectatio, attente.

Per la no certanedat de l’espectacio.

Trad. de Bède, fol. 42. 

Par la non certitude de l’ attente.

ANC. FR. Accourut tout le voisinaige en expectation de véoir.

Rabelais, liv. III, ch. 24. 

CAT. Expectació. ESP. Expectación. PORT. Expectação. IT. Aspettazione.


Espelh, Espielh, s. m., lat. speculum, miroir, glace.

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

Anc tan bel no s vi en espelh.

P. Raimond de Toulouse: Pos vezem. 

Jamais si beau ne se vit en miroir.

Si s mirava en espelh, 

No s prezaria un aguilen.

Pierre d’Auvergne: Chantarai.

S’il se mirait en miroir, il ne se priserait un fruit d’églantier.

Fig. Apres ells devon esser miralh et espielh, que totz los autres s’ i devon mirar. V. et Vert., fol. 97.

Après ils doivent être miroir et glace, vu que tous les autres s’y doivent mirer. 

Loc. En que totz hom pot penr’ espelh.

G. Olivier d’Arles, Coblas triadas. 

En qui tout homme peut prendre miroir. 

ANC. CAT. Espill (MOD. Mirall). ESP. Espejo. PORT. Espelho. IT. Specchio.

(chap. Espill, espills; espejismo se li diu a la ilusió óptica p. ej. al desert.)

L'espill , Jaume Roig

2. Speculacio, s. f., lat. speculatio, spéculation, action de regarder, de considérer.

Speculacio o contemplacio… Fasga… fo mont d’ especulacio et contemplacio, quar Moyzes la terra de promissio d’ el previzia. 

Eluc. de las propr., fol. 22 et 159.

Spéculation ou contemplation… Le Phasga… fut un mont de spéculation et contemplation, car Moïse de lui prévoyait la terre de promission. 

CAT. Especulació. ESP. Especulación. PORT. Especulação. IT. Speculazione. (chap. Especulassió, especulassions; v. especulá: especulo, especules, especule, especulem o especulam, especuléu o especuláu, especulen; especulat, especulats, especulada, especulades.)

3. Especulatiu, adj., spéculatif. 

Entendement speculatiu. Eluc. de las propr., fol. 22.

Entendement spéculatif. 

CAT. Especulatiu. ESP. PORT. Especulativo. IT. Speculativo, specolativo.

(chap. Especulatiu, especulatius, especulativa, especulatives.)

4. Specular, adj., lat. specularis, spéculaire, transparent.

La peira dita specular es de sa natura…

(chap. La pedra dita especular (lo talco) es de la seua naturalesa… transparén, transparens, transparenta, transparentes.)

Cors specular et polit… Transparent et specular.

Eluc. de las propr., fol. 194, 120 et 135. 

La pierre dite spéculaire (le talc) est de sa nature… 

Corps spéculaire et poli… Transparent et spéculaire. 

ANC. ESP. Especular.


Espelhar, v., expliquer. (chap. explicá.)

Voy. Just. Lipsius, epist. 44, ad Belgas.

Comtet lhi son dol, e lhi espel

Cum a mort, ab sas mans, lo franc donzel.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 105.

Lui conta son deuil, et lui explique comment il a tué, avec ses mains, le franc damoisel.

Vec vos del vers la fi

Qu’ En Grimoartz vos espelh,

Qu’ ab joi lo las e l’ afina,

Si ‘s qui be ‘l chant ni l’ espelha.

G. Rudel: Lanquan.

Voici la fin du vers que le seigneur Grimoart vous explique, vu qu’avec joie il l’enlace et l’afine, tellement il est (celui) qui le chante et l’explique bien.


Espelir, v., faire éclore.

Lo coa el sablon e l’ espelis.

Naturas d’alcus auzels.

Le couve dans le sable et le fait éclore.

Lo closc del huou fo ‘l ventre precios

De la Verge que pueys l’ huou espellic.

(chap. La clasca del ou va sé lo ventre pressiós de la Virgen que después va fé eclosioná l’ou, obrís. Me pareix que espelir ve de expellire, expelí, expulsá, traure fora, gitá fora; en este cas, pondre l’ou, en metáfora: parí lo chiquet Jesús.)

Matfre Ermengaud, Épître à sa soeur.

La coque de l’oeuf fut le ventre précieux de la Vierge qui puis fit éclore l’oeuf.

ANC. FR. Quei icel fu put espeleir

K’en vostre buche vei ardeir?

Geoffroi Gaimar, Roman d’Haveloc, v. 293.


Espelofir, v., ébouriffer, hérisser.

Part. pas. Cant lo drac vi cazer son sanc, 

Brama e sailh de ranc en ranc,

Et es se totz espelofitz, 

Cant sen qu’en aysi es feritz.

V. de sainte Enimie, fol. 35. 

Quand le dragon vit tomber son sang, il crie et saute de chute en chute, et il s’est tout hérissé, quand il sent qu’il est ainsi frappé.

(chap. Normalmén se aplique al pel, ya u diu lo propi verbo esPELofir. Erissá, erissás; erissat, erissats, erissada, erissades; esturrufá, estorrufá; estorrufat, estorrufats, estorrufada, estorrufades, esturrufat, esturrufats, esturrufada, esturrufades; algo paregut a espelussá, espelussás, espelussat, espelussats, espelussada, espelussades, que es lo mateix que despelussat, despelussats, despelussada, despelussades.)


Espera, s. f., lat. sphaera, sphère. 

Segon la forma de l’ espera.

(chap. Segons la forma de l’ esfera.)

V. de S. Honorat.

Selon la forme de la sphère. 

A l’espera celestial.

Brev. d’amor, fol. 38.

A la sphère céleste.

Mais de gromantia sai totz los esperimens, 

Las sortz e las esperas e los desviamens.

(chap. Pero de nigromansia sé tots los experimens, les sorts y les esferes y los desviamens.)

P. de Corbiac: El nom de. Var. 

Mais de nécromancie je sais toutes les expériences, les sorts et les sphères et les déviations.

A semblansa d’espera o de cercle. Eluc. de las propr., fol. 105.

A ressemblance de sphère ou de cercle. 

CAT. ESP. PORT. Esfera. IT. Sfera. (chap. esfera, esferes; esféric, esferics, esférica, esfériques. v. esferificá: esferifico, esferifiques, esferifique, esferifiquem o esferificam, esferifiquéu o esferificáu, esferifiquen; esferificat, esferificats, esferificada, esferificades.)

2. Emysperi, s. m., lat. hemisphaerium, hémisphère.

Fa en nostre emysperi tan loncs jorns. 

(chap. Fa al nostre hemisferi díes tan llargs.)

Eluc. de las propr., fol. 122.

Fait en notre hémisphère si longs jours.

CAT. Hemisferi. ESP. Hemisferio. PORT. Emisferio, hemisferio. 

IT. Emispero, emisperio. (chap. Hemisferi, mija esfera.)


Esperar, v., lat. sperare, espérer.

Mas sazos fon qu’ el maior don d’amor

Voli’ om mais esperar que tener.

H. Brunet: Pus lo dous. 

Mais le temps fut où l’on aimait mieux espérer que tenir le plus grand don d’amour.

Doncs sai ieu ben que mi dons ten las claus

De totz los bes qu’ ieu aten ni esper.

Berenger de Palasol: Tan m’abelis.

Donc je sais bien que ma dame tient les clefs de tous les biens que j’attends et espère.

– Attendre.

Cum per Illyrici partes barbaricus speraretur incursus.

Loi 25 du Code Théodosien. 

Simus ergo… hilares et homeristas speremus. 

Pétrone. 

Quan trob negun que m’ esper,

Mort o viu, l’aven a cazer.

P. Vidal: Pus ubert. 

Quand je trouve quelqu’un qui m’attend, mort ou vif, il lui arrive de tomber.

Volia que esperessan l’autra compaynha que devia venir.

Philomena.

(chap. Volíe que esperaren al atra compañía que debíe (habíe de) vindre.)

Voulait qu’ils attendissent l’autre compagnie qui devait venir.

Part. pas. Tan lonc temps l’ay esperat

E nueg e jorn planh e plorat.

V. de S. Alexis. 

Je l’ai attendu si long-temps et plaint et pleuré nuit et jour. 

Prov. Trop car compra qui espera. V. et Vert., fol. 81.

(chap. Massa car compre (lo) qui espere.)

Trop cher achète qui attend.

Subst. Pero esperar fai la flors 

Tornar frug. 

Folquet de Marseille: Mot i fetz. 

Pourtant attendre fait la fleur devenir fruit. 

CAT. ESP. PORT. Esperar. IT. Sperare.

2. Esper, s. m., espoir, attente, retard.

(chap. Espera; esperansa.)

Donc, s’ aissi muer, que m val mos bos espers?

Arnaud de Marueil: L’ ensenhamens. 

Donc, si ainsi je meurs, que me vaut mon bon espoir?

Vers Dieus, on es mos espers.

G. Riquier: Aissi quon es. 

Vrai Dieu, où est mon espoir.

Loncs espers a manhs plagz destorbatz.

G. Adhemar: Non pot esser. 

Long retard a troublé maints plaids. 

Loc. Vostra beutatz on ai mes mon esper. 

Le Moine de Montaudon: Aissi com. 

Votre beauté où j’ai mis mon espoir.

3. Esperansa, s. f., espérance.

Esperans’ an tuit li meillor.

(chap. Esperansa tenen tots los millós.)

Folquet de Marseille: Si cum sel.

Tous les meilleurs ont espérance. 

El deu metr’ esperansa en Dieu.

L’Arbre de Batalhas, fol. 144.

Il doit mettre espérance en Dieu. 

Loc. Prometes mi bon’ esperansa.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Promettez-moi bonne espérance.

Per qu’ es fols qui, ses fermansa, 

Met en amor s’ esperansa.

B. de Ventadour: Tuit sels que. 

C’est pourquoi est fou qui, sans assurance, met en amour son espérance.

– Espérance bretonne.

Allusion à l’espoir qu’avaient les Bretons du retour d’Artus, qu’ils croyaient n’être pas mort et devoir reparaître parmi eux.

(N. E. Más o menos como la esperanza ascumita, de la asociación catalanista del Matarraña, Ascuma: el retorno de Artur Quintana con una boina roja encasquetada. Cuando se muera, que no vuelva por el Matarraña ni Aragón; trajo la rabia catalanista, y esta no se acabará cuando muera el perro.)

S’il plai qu’ ab lieis no m fos

L’ esperansa dels Bretos.

G. Faidit: Com que mos.

S’il lui plaît qu’avec elle ne fut pour moi l’espérance des Bretons.

Servirs qu’om no guazardona 

Et esperansa bretona 

Fan de senher escudier.

B. de Ventadour: La doussa votz. 

Le servir qu’on ne récompense pas et espérance bretonne font d’un seigneur un écuyer.

– L’une des vertus théologales.

Las tres vertutz theologicals, que so fe, caritatz, esperansa.

(chap. Les tres virtuts teologals, que són fe, caridat y esperansa. 

En castellá se les adeprén un “fé, esperanza y caridad.”)

Brev. d’amor, fol. 5.

Les trois vertus théologales, qui sont la foi, la charité, l’espérance.

CAT. Esperansa. ESP. Esperanza. PORT. Esperança. IT. Speranza.

(chap. Esperansa, esperanses; esperansat, esperansats, esperansada, esperansades; v. esperansá, esperansás: yo me esperanso, esperanses, esperanse, esperansem o esperansam, esperanséu o esperansáu, esperansen.)

4. Espera, s. f., attente, retard. 

Ay fag tan long’ espera

Que aysi m degues murir. 

(chap. Hay fet tan llarga espera que aixina me deguera morí.)

Rambaud d’Orange: Una chansoneta.

J’ai fait si longue attente qu’ainsi je dusse mourir.

Non hi vueill gaire d’ espera.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Je n’y veux guère de retard.

– Terme.

En luoc de far usuras

Fan baratas ad espera.

(chap. En ves de fé usures fan mercats d’ empeños: te donen dinés per algo y si no los tornes en un tems fixat, pactat, se “ho” queden y u revenen. Este “ho” ve del latín hoc + verbo, p. ej “hoc facit”, se pronunsie u y se escriu u; als textos antics tamé se trobe “o”.)

Brev. d’amor, fol. 125.

Au lieu de faire usures ils font marchés à terme.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Espera. IT. Spera.

5. Esperamen, s. m., espoir.

Ieu no mi vuel de vos dezesperar,

Ans ai en vos mon bon esperamen.

P. Cardinal: Un sirventes. 

Je ne me veux désespérer de vous, mais j’ai en vous mon bon espoir.

ANC. ESP. Esperamiento.

6. Esperaire, s. m., qui espère, qui attend.

Si de vos dizetz que m desesper, 

Dona, no sai de qui m sia esperaire. 

Berenger de Palasol: Bona domna.

Si vous dites que je me désespère de vous, dame, je ne sais de qui je sois espérant.

D’aitan suy ben esperaire.

Pierre d’Auvergne: Gent es.

D’autant je suis bien espérant. 

ESP. Esperador. (chap. Esperadó, esperadós, esperadora, esperadores.)

7. Desesperar, v., lat. desperare, désespérer.

Qui essenia lo covers ses suavetat plus pot lo desesperar que chastiar.

(chap. Qui enseñe al convers sense suavidat mes lo pot desesperá que corregí; chastiar, de lat. castigare, es corregí; castigá.)

Trad. de Bède, fol. 30.

Qui enseigne le convers sans bonté le peut plus désespérer que corriger.

No vos qual dezesperar.

Marcabrus: A la fontana.

Se vous faut désespérer.

De las domnas mi desesper,

Jamais en lor no m fiarai.

(chap. De les dones me desespero, may mes d’ elles no men fiaré.)

B. de Ventadour: Quan vei la laudeta.

Je me désespère des dames, jamais en elles je ne me fierai.

Per gran mal nulhs homs no s desesper.

(chap. Per gran mal (que) cap home se desespero. Nulhs y no són dos negatius, al chapurriau se consentren en una paraula: “cap”, que vol di 0, nulo, ademés d’ atres significats, del lat. caput, etc.)

P. Rogiers: Non sai don.

Pour grand mal nul homme ne se désespère.

C’ om se deia per tan desesperar.

G. Faidit: Tot atressi. 

Qu’on se doive pour tant désespérer.

Part. pas. No vuelh dezesperatz languir. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Je ne veux languir désespéré. 

Subst. Se aucis esperitalmens coma desesperat.

(chap. Se mate espiritualmen com a desesperat.)

V. et Vert., fol. 13.

Se tue spirituellement comme désespéré.

Fig. Es arbres senes razitz

De tot frug desesperatz.

(chap. Es abre sense arraíl o arraíls, de tot fruit desesperat.)

G. Riquier: Aissi pert. 

Est arbre sans racines désespéré de tout fruit.

CAT. ESP. PORT. Desesperar. IT. Disperare.

(chap. Desesperá, desesperás: yo me desespero, desesperes, desespere, desesperem o desesperam, desesperéu o desesperáu, desesperen; desesperat, desesperats, desesperada, desesperades.)

8. Desesper, s. m., désespoir.

Mains peccadors fai desespers morir. 

(chap. Lo desespero (la desesperansa) fa morí mols pecadós.)

T. de R. de Vaqueiras et de Coines: Senher Coines.

Le désespoir fait mourir maints pécheurs. 

Loc. Car trop tarzar en domney es folhia,

Que mans amicx ne ven en desesper. 

Guillaume de Montagnagout: No sap. 

Car trop tarder en galanterie est folie, vu que maint amant en vient en désespoir.

ANC. CAT. Desesper.

9. Desesperansa, s. f., désespoir.

Cum viurai, ieu que tan coral sospir 

Fas nueg e jorn ab gran desesperansa?

Hugues de S.-Cyr: Tres enemics. 

Comment vivrai-je, moi qui fais nuit et jour tant de soupirs de coeur avec grand désespoir?

Lo segon peccat contra lo Sant Esperit es desesperansa.

(chap. Lo segón pecat contra lo Espíritu San es la desesperansa.)

V. et Vert., fol. 10.

Le second péché contre le Saint-Esprit est désespoir.

E ‘lhs cardenals elegiro lo papa coma per dezesperansa.

(chap. Y los cardenals van triá (elegí) al Papa com per desesperansa, desesperansats. Natros los chapurriaus tenim al cardenal Omella, que podríe arribá a Papa, de fet, ya té un blog per si auncás: lopapaparlechapurriau.blogspot.com)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 154.

Et les cardinaux élurent le pape comme par désespoir.

Loc. Ella se mes en desesperansa.

V. de Guillaume de Balaun. 

Elle se mit en désespoir.

ANC. FR. Plains de doleur et de désespérance.

Eustache Deschamps, p. 88.

Car je les vy près de désespérance.

(chap. Ya que los vach vore prop de la desesperansa. 

Depossisió, declarassió, testimoni, atestat (de testigo), de Ricardo Segón “lo bo”, duc de Normandía, Ricart, Richard, Ricard, com lo pastís; fill de Ricardo Primé “lo sense temó”, valén, s’ assemelle a ‘N Artur Quintana Font.)

Déposition de Richard II.

Ricardo Segón “lo bo”, duc de Normandía, Ricart, Richard, Ricard
Artur Quintana Font, boina negra, barretina negra

Rous fa en tel désespérance.

B. de Sainte-Maure, Chr. des ducs de Normandie, fol. 25.

ANC. CAT. Desesperança. ANC. ESP. Desesperanza (MOD. Desespero). 

IT. Disperanza. (chap. Desesperansa.)

10. Desesperatio, s. f., désespoir.

Desesperatios es grans peccatz que Dieus ayra molt…

Totz hom que sera pres en desesperatio sera dampnatz.

(chap. La desesperassió es un gran pecat que Deu odie mol;

ayra : FR. hait : EN. hates : all. hasst.)

Liv. de Sydrac, fol. 128.

Désespoir est grand péché que Dieu hait beaucoup… 

Tout homme qui sera pris en désespoir sera damné.

Tombar en lo peccat de desesperacio.

(chap. Tombá, caure al pecat de desesperassió.)

V. de s. Fors, DOAT, t. CXXIII, fol. 255.

Tomber dans le péché de désespoir. 

CAT. Desesperació. ESP. Desesperación. PORT. Desesperação. 

IT. Disperazione. (chap. Desesperassió.)

11. Desperamen, s. m., désespoir.

Dires lo secrez de son amic es desperamens d’arma.

(chap. Di lo secret de son amic es desesperamén de l’alma.)

Trad. de Bède, fol. 75.

Dire le secret de son ami c’est le désespoir de l’âme.

12. Despers, adj., désespéré, désespérant, désolé, désolant.

Sui plus despers

Per sobramar,

Que naus que vai turban per mar, 

Destrecha d’ ondas e de vens.

Giraud de Borneil: Quan lo fregz. 

Je suis plus désespéré par excessivement aimer, que nef qui va errant par mer, pressée d’ondes et de vents.

Sera mot fers,

Mot angoyssos e mot despers. 

Los XV signes de la fi del mon.

Sera très rude, très angoisseux et très désolant.

(chap. Desesperán, desesperadó, desesperans, desesperadós.)

Especie invasora.

Especie invasora.

Especie invasora.

Sempre ha ñagut espesies invasores, pero de un tems a ara ne abunden moltes més, me referisco als animalets o a les plantes que les han portat de defora del terreno y han “fet bondat” al nostre.

Sempre ha ñagut espesies invasores, pero de un tems a ara ne abunden moltes més, me referisco als animalets o a les plantes que les han portat de defora del terreno y han “fet bondat” al nostre.
Mos podem enrecordá de les pataques y atres plantes que van portá los conquistadós de América, que tan be mos han vingut y que se han estés per tot lo mon. Unes atres com lo tabaco, al sé mal empleat, mos ha donat mals de cap.
En los radés añs mols bichos se han trasladat a la nostra tiarra, pero pa mal, podriem nomená al coí tigre, la mosca negra, lo mejilló cebra, los gosos perillosos que tan mal están donán.
Uns atres casos son les tórtoles turques, que tenen més forsa que les del terreno y poc a poc los están guañán la partida, no sol en los seus fills pos críen a totes les parts, si no que “munten” a les femelletes de aquí y poc a poc se está perden la nasional.
Un atre ejemplo, sense vindre del estranché, que podríem posá de especie invasora seríen los “turcasos”. Abáns sol estaen al monte, ara han perdut la po y la vergoña y han vingut als pobles, a les siudats y están disán los bancs tos plens de lo que trauen per detrás, no te pots sentá y a camíns tampoc pasechá perque lo que cau an tiarra se pegue a les sabates y arruines les soles. Hasta está lo perill que te caigue damún cuan se achoquen per los albres.
Tamé va ñaure un tems una plaga de cotorres argentines. Algú va soltá una parella y pareisien llangostos de lo depresa que se van multiplicá, cuan volaen en bandades faen una ruidera desagradable y damún faen uns nius als albres de més de sincuanta kilos de pes que alguna volta la brosa trencae les rames de tan pesats que eren y caien an tiarra, podén fé mal a la chen. No sé cóm pero a Saragosa, paréis que les han acotolat, ya no sen veuen.
A Casp ña un pantano mol gran, li diuen lo mar d’Aragó. Los alemáns veníen en avións a Saragosa, pa pescá en cañes desde la vora o en barques, dins del aigua y fé les seues festes. A Casp li veníe mol be. Algú va pensá que se podíe fé la pesca més emosionanta y entonces van portá siluros (uns peisos que, cuan se fan grans, son llarcs y en la boca mol gran). A estos animalets los va agradá lo puesto y avui ya no sol están a Casp, han arribat hasta Saragosa, cuan es lo tems de “casás”, sol uns díes, desde lo paseo a la vora del Pilá se veuen com se mauen per tot lo riu. A sabe de cuans puestos han vingut, pero l’aigua está plena. Estos bichos se han fen los amos del riu y se han minchat los peisos del terreno: carpes, madrilles, barbos etc. Ya no quede res. Fá un tems un fotógrafo va pillá lo momén en que un dells saltae fora del aigua y pillae en la boca una gaviota (un atra invasora) que volae baisa. Se va afonda dintre del aigua y no van apareise ni les plomes.
Més ejemplos podríem ficá de tortugues de Florida, serps, en los sustos que donen a la chen. Algú ha dit que ha vist cocodrilos y hasta leóns que algú los había soltat, asó radé me paréis mol esagerat y, encara que u hay mirat, no hay trobat res.
Pero no sol son los animalets los que mos han invadit, tamé va ñaure chen, mol lista, que pa sostindre los terrapléns de les autopistes, vies del tren y carreteres, va portá unes plantes que creisien enseguida, no se van dona cuenta que lo que més creisíe eren los arrails; eisos no ña quils paro y se han estés, per tots los puestos, ya no sels pot detindre.


https://es.wikipedia.org/wiki/Cangrejo_de_r%C3%ADo


Als añs 1970, cuan yo vach aná a Teruel a treballá, als rius ñabíe cangrejos nasionals, dien que ere un minchá estupendo. Eisos animalets eisíen dels caus, cuan ya casi no ñabíe llum, sobre tot al caure la tarde y per de nit.
Estae prohibit, pero yo vach aná una nit en retels, li ficaem un troset de mialsa y reñien per minchasela, se umplien les trampes, ne vam pesca casi un sac. Qué alegría, encara que los coíns que tamé isen a eises hores, mos van posá perduts de picadures, Va sé tota una aventura.
Anaem al campo en la familia, pasaem lo día y cuan ya ere tart y se anae fen de nit, plantaem vuit retels, pillaem una dochena de cangrejos y tornaem conténs a casa. Llugo, com nols sabíem aprofitá, los u donaem als amics, natres ya habíem disfrutat pescanlos y sobre tot al aná a reconeise y veure que ne ñabíe a la trampa.
Pos va ñaure algúns, als que los pareisie poc aisó y van portá cangrejos americáns, son més caborsuts, rochos y, según diuen, crien més y aguanten les malalties. Bueno pos en este tems estos bichos se han fet los amos de los rius, casi no ne queden de los del terreno.
Ha ñagut bona chen, per los trosos aón naisen los rius, que han pillat cangrejos dels nostres y los han soltat a bases, aón no poden arriba los estranchés, tot per mantindre la llaó. Pero encara allí, an algunes bases, ha ñagut males persones que tamé han ficat dels roins y eisos se minchen tot lo que troben y nols dicen res als de casa que, al remat, se moren de fam.
Y ara ve la esplicasió de per qué tos hay contat tot asó.
Al nostre terreno ñabíe una llengua, de sempre, la de casa. Al costat ñabíe una més forta, als amos los apetíe creise y poc a poc van aná invadín uns atres terrenos per daball dells y per unes isles del costat, acotolán casi les llengües que se parlaen allí.
De repén sels va ocurrí y per qué no la que tenim aquí al costat, si sol son cuatre gats. Van parlá en los amos del terreno y se van oferí a ficá maestres a les escoles pa enseñá. Com les dos llengües se pareisien, los mandamasos, pa llevás treball y complicasións de dabán, enseguida van di que sí.
No se van doná cuenta que, al entra eisa lengua, se perderíe l’atra; nols importae, com ells no la parlaen y van disá pasá a la lengua invasora.
La chen del terreno, cuan se va doná cuenta, van voldre guardá la seua llengua a les bases (a les seues cases), pero hasta allí va arribá la invasora, se va aprofitá de la escola y la u van enseñá als chiquets, ahí no ñabíe res a fé. Estaen perduts al remat la invasora acotolaríe a la del terreno.
Pero la chen había deprés de lo que había vist que había pasat a uns atres puestos, va luchá, va escriure la seua lengua, va escriure coses quels agradare a la chen. La chen cuan va llichí alló, se va dona cuenta de lo importán que ere la llengua aquella y que, en ella, se podíen di coses mol majes. No la podíen disá piarde.
Y se van maure, van luchá y van guañá y, al remat, an aquella lengua la van declará: “especie protegida”. Y tots estáen conténs.
Y an eise momén en que tots estaen rien, me vach DESPERTÁ. Tot había segut una son.
Los invasós seguien allí, cada día en més forsa.

FIN.

Receta cangrejo americano



TERSERA JORNADA. NOVELA TERSERA.

En una espéssie de confessió y en puríssima consiénsia una Siñora enamorada de un prohome convéns a un flare, sense donássen ell cuenta, y trobe la manera de conseguí lo que ella vol. 


La Reina, giránse cap a Filomena, li va maná continuá, y Filomena va escomensá a parlá aixina:

Yo vull contátos una burla que va sé mol justamen feta per una hermosa Siñora a un flare mol serio. Tots los seglás (la mayoría mol idiotes y homes de extrañes maneres y costums) se creuen que valen mes que los atres en totes les coses, y que saben mes, cuan tenen menos valor, y com no tenen inventiva per a sustentás com los demés homes, se refugien (arrasséren) aon puguen tindre de qué minjá, com lo gorrino.

To la contaré no sol per a obeí la orden sino tamé per a advertítos de que los religiosos (a qui natros, massa cregudes, los doném massa fe) poden sé y són algunes vegades burlats, no sol per los homes sino per algunes de natres.

A la nostra siudat, mes plena de engañs que de amor o lealtat, no fa encara mols añs, va ñabé una noble Siñora adornada de bellesa y de costums, en altesa de ánimo y en sutils agudeses tan dotada com la que mes. Lo nom, encara que yo lo sápiga, no lo descubriré perque encara viuen algúns que se enfadaríen per contá aixó y enríuremon. 


Ésta, pos, veénse naixcuda de alt linaje y casada en un artessano de la llana (pelaire y mol bon cardadó) perque ere riquíssim, no podíe tráures lo desdén y seguíe pensán que cap home de baixa condissió, per mol forrat que estiguere, ere digne de dona noble. Veén que ell no ere capás de res mes que de distinguí una mescla o fé cusí una tela o discutí en una filandera (cusidora, teixidora) sobre lo que habíe cusit, se va proposá no vóldre de cap manera los seus abrassos mes que cuan no los hi puguere negá, y trobá an algú que li pareguere mes digne de ella que lo teixidó.

Y se va enchochá tan de un mol valén y de michana edat que lo día que no lo veíe no podíe passá la nit sense doná voltes; pero lo home de pro, no donánse cuenta de alló, gens se preocupabe, y ella, que mol prudénta ere, ni per embajada de cap dona ni per carta se atrevíe a félay sabé, tenín temó de que podríen víndreli possibles perills. Y donánsen cuenta que aquell frecuentabe (visitabe) mol a un religiós que, encara que fore sopencoy capsot, no dixabe de tindre fama entre tots de home de molta valía perque ere de santíssima vida, va pensá que aquell podríe sé mol bon migé (intermediari, casamenté) entre ella y lo seu amán. 

Y habén pensat lo que li conveníe fé, sen va aná a una hora oportuna a la iglesia aon ell anabe y, fénlo cridá, va di que cuan li vaiguere be, en ell volíe confessás.
Lo flare, veénla dona de linaje, la va escoltá de bona gana, y ella después de la confessó va di: 

– Pare meu, nessessitaba recórre (recurrí) a vos per ajuda y consell sobre lo que ara sentiréu. 

Yo sé, perque tos u hay dit, que coneixéu als meus paréns y al meu home, pel que soc amada mes que la seua vida, y cap cosa dessicho que ell, com home riquíssim, no mu compro. Per estes coses mes que a mí mateixa lo vull; y dixém apart que u faiguera, pero sol que pensara alguna cosa que contra lo seu honor o gust aniguere, cap dona culpable mereixeríe mes lo foc que yo. 

Ara, un de qui no sé lo nom, pero que me pareix persona de be, y si no estic engañada tos frecuente mol, pito y alt, vestit en bones robes fosques, potsé no sen haigue percatát de la meua intensió, pero no puc assomám a cap porta o finestra ni eixí de casa sense que ell no se fico dabán; y me extrañe que no estigue aquí ara; lo que mol me dol, perque estos comportaméns fan assobín a les dames honestes sé censurades sense culpa. 

Hay tingut al ánimo félay di alguna vegada, pero después may repensat, perque los homes fan algunes vegades les embajades de manera que les respostes són roínes, y náixen paraules, y de les paraules se arribe a les obres; pel que, per a que mal y escándol no se provocaren, mu hay callat, y vach pensá contálay a vosté abáns que a dingú, tan perque me pareix que lo seu amic sou com tamé perque a vos tos está be rependre als amics y als forastés. 

Tos demano en nom de Déu que lo amonestéu y li roguéu que no continúo en estes costums. Ña bastantes dones que estarán preparades per an estes coses y los agradará sé mirades y dessichades per nell o per atres, pero a mí me done engorro, perque de cap manera ting lo ánimo disposat a tal empresa.
Y dit aixó, com si vullguere llagrimejá, va baixá lo cap. 

Lo san flare va compéndre enseguida que parlabe de aquell que coneixíe, y alabán mol a la Siñora per esta bona disposissió, creén que ere verdat lo que diebe, li va prométre (prometí) actuá y que aquell ya no la molestaríe mes, y sabén que ere mol rica, li va alabá les obres de caridat y les limosnes, contánli les nessessidats de la parroquia. A lo que la Siñora va di:

– Tos u rogo per Déu; y si u negare, diéuli en firmesa que soc yo qui tos ha dit aixó y a vos me hay queixat.

Y después, feta la confessió y ficada la peniténsia, enrecordánse dels encomios fets pel flare a les limosnes, omplínli una aumostada de dinés, li va rogá que diguere misses per l´alma de los seus morts; y eixecánse, sen va entorná cap a casa.

Lo home de pro va aná a vore al san flare después de poc tems, com acostumbrabe a féu; después de que de una cosa y de un atra hagueren parlat juns durán un rato, portánlo apart, en molta suavidat li va cridá la atensió sobre les mirades que li dedicabe an aquella Siñora, tal com ella li habíe explicat.
Lo home de pro se va maravillá, perque may la habíe mirat y raríssimes vegades acostumbrabe a passá per dabán casa seua, y va escomensá a ficá excuses; pero lo flare no li va dixá parlá, diénli:

– Ara, no fingíxques extrañát ni gastos paraules en negáu, perque no pots; no hay sabut estes coses per los veíns: ella mateixa, queixánse mol de tú, me u ha dit. A tú estes brometes ya no te están be. Te rogo que te retiros y díxala en pas. 

Lo home de pro, mes espabilat que lo san flare, va compéndre la artimaña de la dona, y fen vore que se avergoñíe una mica, va di que no se ficaríe mes dabán de ella; y separánse del flare, va aná cap a casa de la Siñora, que sempre estabe assomada a una finestreta en finestronetsper vore si passabe. Y veénlo vindre, tan alegre y tan grassiosa se li va enseñá que ell be va pugué enténdre que habíe entés per les paraules del flare les de ella; y de aquell día cap abán, en cuidadet, en plaé seu y en grandíssim gust y consol de la Siñora va aná passán per aquell barri.

La Siñora, después de un tems, ya convensuda de que li agradabe tan com ell an ella, en dessich de enséndrel mes y assegurás del amor que li teníe, buscán lo puesto y lo momén, al san flare va torná, y tiránseli als peus a la iglesia, va escomensá a plorá. Lo flare, veén aixó, li va preguntá en compassió quina novedat portabe. 

La Siñora va contestá:

– Pare meu, les notíssies que porto són de aquell collonassos amic vostre de qui me vach queixá a vos fa uns díes, perque crec que ha naixcut per a fótrem (cabrejám, no penséu mal) y per a fém fé algo pel que may podré ya está contenta ni me atreviré a ficám aquí als vostres peus. 

– ¡Cóm! – va di lo flare – , ¿no ha dixat de molestát?

– Pos no – va di la Siñora -, desde que me vach queixá a vos de alló, com per ressentimén, habénse pres a mal que me hayga queixat a vos, de cada vegada que passabe, crec que después ne ha passat sat per allí. Y vullguere Déu que en passá y mirám ne haguere tingut prou; pero ha sigut tan atrevit y tan descarat que ahí me va enviá a una dona a casa en notíssies seues, y com si yo no tinguera morrals o sintos me va regalá un morralet (escarcela) y un sinturó (com faríe Francisco CorreaGürtel), lo que me hay pres y mu preng tan mal que crec que si no haguera pensat en lo escándol, y tamé pel vostre amor, hauría armat un abalot (zipizape); pero me hay serenat y no hay volgut fé ni di res sense fétosu sabé abáns. Y ademés de aixó, habénli tornat lo morral y lo sinto a la donota que los habíe portat, per a que los hi tornare an ell, y habénla despachat de mala manera, úspen, arruix, cóla, tenín temó de que se quedare en ells y li diguere que yo los había asseptat, com sé que fan algunes vegades, la vach troná a quirdá (cridá) y enfurruñada los hi vach péndre de la má y tols hay portat a vos, per a que los hi tornéu y li diguéu que no ting nessessidat de los seus regalos, perque, per mersé de Déu, y de lo meu home, ting tans bolsos, morrals, macutos, mochiles y tans sintos y lligues que podría enterrál en ells. Si no se corregíx, lay diré al meu home y a mons germáns, y que passo lo que Déu vullgue; preferixco que ell ressibixque afrentes o alguna vimenada si té que ressibíles que sé difamada per culpa seua; ¡y germá, aixina está la cosa!
Y dit aixó, entre plos, se va traure de daball de la faldeta una presiosa y rica bossa de Givenchy y un valiós y elegán sinturonet y los hi va ficá al flare acorronats a la faldeta; éste, creénse tot lo que la Siñora li diebe, enfadat u va agarrá y va di: 

– Filla, si de estes coses te enfades no me extraño ni te hay de repéndre a tú per naixó; mol te alabo que seguixques los meus consells. Yo lo vach empéndre l´atre día, y ell mal ha cumplit lo que me va prométre; pel que, entre alló y aixó que acabe de fé l´estiraré de les orelles tantes vegades y tan fort que ya no te molestará mes; y tú, en la bendissió de Déu, no te dixos guañá per la ira y no lay digues a cap dels teus, que podríe vindre mol mal. Y no pensos que de aixó te vindrá alguna calumnia, que yo siré sempre, ante Déu y dabán de los homes, testigo firme de la teua honestidat. 

La Siñora va fingí consolás una mica, y dixán esta conversa, com coneixíe la avaríssia del flare y la dels demés, va di:

– Siñó, estes nits me se han aparegut mol mons pares en somnis y me pareix que están en grandíssimes penes y lo que demanen són limosnes, espessialmen ma mare, que me se apareix tan apocadeta que es una llástima vórela; crec que está passán grandíssims patiméns al vórem en esta angustia per culpa de eisse enemic de Déu, y per naixó voldría que diguéreu per les seues almes coranta misses gregorianes y atres orassións, per a que Déu los trague de aquell foc atauladó. 

Y dit aixó, li va ficá a la má un florín. Lo san flare lo va agarrá alegremen, y en bones paraules y en mols ejemplos va alentá la seua devossió y donánli la bendissió la va dixá anássen. 

Y cuan sen va aná la Siñora, sense donánsen cuenta de que li habíe futut lo pel, va enviá a buscá al seu amic; éste, veénlo enfadat, sen va doná cuenta de que ñabíen mes notíssies de la dona, y va esperá a vore qué diebe lo flare. Lo retó, repetínli les paraules que li habíe dit atres vegades y parlánli ara enfadat y casi insultánlo, lo va empéndre mol pel que li habíe dit la Siñora. 

Lo home de pro, que encara no veíe aón volíe arribá lo flare, negabe en poc convensimén que li haguere enviat lo morralet y lo sinto, y lo pare, mol enfadat, va di:

– ¿Cóm pots negáu, mal home? Aquí u tens, que ella mateixa plorán me u ha portat: ¡mira a vore si u coneixes!

Lo home de pro, fen com que se avergoñíe mol, va di: 

– Claro que u reconeixco, y tos confesso que hay fet mal; y tos juro que may mes sentiréu una paraula de aixó, ya que en eixa disposissió la vech.
Les paraules van sé moltes. Al final, lo borregodel flare li va doná la bossa y lo sintet al seu amic, y después de habél adoctrinaty rogat que no se ocupare mes en aquelles coses, y habénlay ell prometut, li va doná llisénsia.

Lo home de pro, contentíssim de la sertesa del amor de la dona, cuan se va separá del flare sen va aná a un puesto desde aon li va enseñá a la Siñora que teníe les dos coses; de lo que la Siñora va está mol contenta. 


Va passá que, per alguna raó, no mol después de aixó va tindre que anássen a Génova lo home de la Siñora. Y en cuan habíe montat a caball pel matí y ya estabe en camí, sen va aná la Siñora aon lo san flare, y después de mol queixás, plorán, li va di:

– Pare meu, ara sí que tos dic que no puc aguantá mes. Com l´atre día tos vach prometre que no faría res que abáns no tos diguera, y per a que cregáu que ting raó en plorá y queixám, vull ditos lo que lo vostre amic, o dimoni del infern, me ha fet este matí poc abáns dels maitines. No sé cóm ha sabut que lo meu home sen ha anat pel matí a Génova, y a la hora que tos hay dit, ha entrat a un jardí meu y per un ábre ha pujat hasta la finestra de la meua cámara, que done al jardí; y ya habíe ubert la finestra y volíe entrá a la cámara cuan yo, despertánme, me hay eixecat de un bot y me volía ficá a cridá, y u hauría fet si no me haguere demanat mersé per Déu y per vos, diénme quí ere; en lo que, al sentíl, per amor vostre hay callat, y despullada com vach náixe hay corregut a tancáli la finestra a la cara, y ell crec que sen ha anat, perque no lo hay sentit mes. Ara, si aixó es cosa que pugue aguantás, diéumu; en cuan a mí, no vull soportál mes, pos per amor de vos ya lo hay aguantat massa.
Lo flare al sentí aixó se va esturrufá com un gat y no sabíe qué di. Moltes vegades li va preguntá si habíe vist be que fore ell y no datre. A lo que la Siñora va contestá: 

– ¡Alabat sigue Déu, com si no lo puguera distinguí an ell de consevol atre! Ere ell, y encara que u negare, no tos u cregáu.


Va di entonses lo flare:

– Filla meua, no ña mes que parlá, que aixó ha sigut massa atrevimén y una cosa mol mal feta, y has fet be en despachál de casa com u has fet. Pero te demano, ya que Déu te ha librat del deshonor, que, aixina com has seguit lo meu consell dos vegades seguides, u fáigues esta vegada, es di, que sense queixát de alló a cap dels teus paréns me dixos fé a mí, voré si puc ficáli freno y serreta an eisse demoni, afaram desenfrenat que yo creía que ere un san; y si puc arribá a apartál de esta bestialidat, be; y si no puguera, desde ara te dono permís y la meua bendissió per a que faigues lo que júsgos com a bo.

– Pos be – va di la Siñora- , per esta vegada no vull enfadátos y tos faré cas, pero procuréu que se guardo de incordiám mes, y tos prometixgo no torná a vindre mes per este assunto. Y sense di res mes, com si estare cabrejada, sen va aná de aon lo flare. Y apenes habíe eixit de la iglesia la Siñora, cuan lo home de pro va arribá, y va sé cridat pel flare; y emportánsel apart, li va di los insults mes grans que may se han dit a un home, hasta desleal y traidó lo va cridá. Éste, que atres dos vegades habíe vist lo que volíen di los renecs de este flare, escoltánlo en atensió, li va contestá:

– ¿A qué ve este enfado, siñó meu? ¿hay crussificat a Cristo? 

A lo que lo flare va contestá:

– ¡Miréu lo pocavergoña, escoltéu lo que diu! Parle ni mes ni menos com si hagueren passat un añ o dos y lo tems li haguere fet olvidá les seues canallades y deshonestidat. ¿En lo ratet que ha passat desde los maitines de avui te sen han anat del cap les afrentes que li has fet al prójimo? ¿aón has estat poc abáns de fes de día?

Va contestá lo home de pro:

– No sé aón hay estat; mol pronte tos ha arribat lo correu.

– Es verdat – va di lo flare – que lo recadé ha vingut: hau cregut que perque lo home no estáe a casa la noble Siñora tos obriríe les … los brassos. ¡Ay, qué majo, quin home mes honrat! ¡Se ha fet sonámbul, obridó de portes y finestres y escaladó de árbres! ¿creus que en la teu ossadía venserás a la santidat de esta dona y de nitet te li pujes a les finestres per un ábre? No ña res al món que la desagrado tan com tú; y tú no pares. Vach a dit una cosa y que no te sápigue mal: hasta ara, no per l´amor que te tingue, sino a instánsies dels meus rogs ha callat lo que li has fet; pero no callará mes: li hay donat permís per a que, si la oféns mes, faigue lo que li paregue. ¿Y qué farás si lay diu a sons germáns?

Lo home de pro, habén entés lo que li conveníe, com milló va pugué y sabé, en moltes promeses va tranquilisá al flare; y despedínse de ell, al arribá la matinada siguién, va entrá per lo jardí y va pujá pel ábre y va trobá la finestra uberta, se va embutí a la alcoba, y se va aviá als brassos de la seua hermosa Siñora, que en grandíssim dessich lo habíe estat esperán, y ella li va di:

– Grássies al siñó flare que tan be te va enseñá lo modo de vindre. Y después, disfrután la un del atre, van parlá y sen van enriure mol de la simplissidat del bruto flare, van parlá mal de la llana, la suncha, les pintes y les cardenches, y juns van está ben a gust. Y u van amañá de tal manera que, sense tindre que recurrí al siñó flare, moltes atres matinades se van ajuntá.

tersera jornada novela cuarta