Etiqueta: castellans

Lexique roman; Castelh, castelhs, castels, castel, castell

Lexique roman; Castelh, castelhs, castels, castel, castell

Castelh,
s. m., lat. castellum (castrum), château.

(N. E. Variantes de
Catalunha, con o sin h, Cathalunya, Catalugna,  Cataluenha, Catalunhia, Catalonia,
Chastelongne; castelh, castell, châtelain, castellain, castellan,
castellans, castellano, castellana, catalán, catalana, chastel, château, castillo,
castillos, castiello, castiellos, etc.)

Lo
castel de Berengs, n’ el castel de Causac n’ el castel de Monteacuto.

Titre de 960.

Le
château de Bereng, et le château de Causac et le château de Montaigu. (Montagut)

Luenh
es lo castelhs e la tors

Ont
elha jay e son maritz.

G.
Rudel: Pro ai del.

Loin
est le château et la tour où elle couche et son mari.

Fig.
La servela es castels e bailieus que tot a en garda.

Liv.
de Sydrac, fol. 34.

La
cervelle est le château et le gouverneur qui a tout en garde.

ANC.
FR. Qui à un sien chastel estoit.

Roman
du châtelain de Couci, v. 4061.

En
vostre chastel du Louvre… Se sauvèrent de chastel en chastel.

Monstrelet,
p. 120 et 170.

ANC.
ESP. Cercaron à Anchira un castiello.

Poema
de Alexandro, cop, 793.

CAT.
(chap.) Castell. ESP. Castillo. PORT. IT. Castello.

2.
Castelet, s. m., petit château, châtelet.

E
pren castels e vilas e borcs e casteletz.

Guillaume
de Tudela.

Et
prend châteaux et villes et bourgs et châtelets.

ANC.
FR. Li dus tel chastelet i fist.

Roman
de Rou, v. 8608.

CAT.
(chap.) Castellet. ESP. Castillete (castillito). IT. Castelletto.

3.
Caslar, s. m., château-fort, tertre, éminence.

Un
bel caslar en mieg d’un plan cambo.

Bertrand
de Born: Pus Ventedorn.

Un
beau château-fort au milieu d’un vallon uni.

Lo
qual caslar es pausat en las apartenensas del castel de Belcastel.

Tit.
de 1295. DOAT, t. CXXXIX, fol. 125.

Lequel
château-fort est posé dans les appartenances du château de-
Belcastel. (Beau-château)

E
vic las forcas dreytas de costa un caslar.

Roman
de Fierabras, v. 3081.

Et
il vit les fourches droites à côté d’une éminence.

4.
Castelar, s. m., bourg, château-fort.

E
‘l caslar e ‘l castelar.

Tit.
de 1248. Arch. du Roy., J, 323.

Et
le château-fort et le bourg.

5.
Castellat, adj., fortifié, qui est en forme de château.

Era
mot fortment torrada et castelada.

De
corona castelada et torrelada.

Eluc.
de las propr., fol. 166 et 157.

Elle
était fortement tourelée et fortifiée.

De
couronne en forme de château et tourelée.

6.
Castellania, s. f., châtellenie.

Bayliadges,
castellanias.

Tit.
de 1373. DOAT, t. CXXXV, fol. 84.

Bailliages,
châtellenies,

Dins
la castellania et dins lo destret de la baronia de Milhau.

Tit.
de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 110.

Dans
la châtellenie et dans le district de la baronnie de Milhau.

CAT.
ESP. (chap. castellanía) IT. Castellania.

7.
Castellan, s. m., châtelain. (N. E. catalán, castellán,
castellano)

Fo
un gentils castelas del comtat de Rossilhon.

V.
de Guillaume de Cabestaing.
(N. E. Guillem de Cabestany, catalán,
– muerte en 1212.)

Fut
un gentil châtelain du comté de Roussillon.

Bertrans
de Born si fo un castellans de l’evescat de Peiregors.

V.
de Bertrand de Born.

Bertrand
de Born fut un châtelain de l’évêché de Périgord.

ANC.
FR. Lors absolst le castellain.

Chronique
de Cambrai.

CAT.
(chap) Castellá (castellà). ESP. Castellán (sin tilde en los
documentos antiguos). PORT. Castellão. IT. Castellano.

Castellão


Garins d' Apchier – Guionet

Garins d' Apchier – Guionet

Raynouard, choix, poésies, troubadours, kindle

Garins
d’ Apchier, t. IV. Six pièces.

Garins d’ Apchier si fo un gentils
castellans de Javaudan, de l’ evesquat de Meinde, q’ es en la
marqua d’ Alverne e de Rosergue, e de l’ evesquat del Puoi Santa
Maria. Valens fo e bons guerrers, e larcs, e bon trobaire, e bels
cavaliers; e sap d’ amor e de domnei, e tot so qu’ en era. E fetz lo
premier descort que anc fos fais, lo qual comenset:

Quan
foill’ e flor reverdis
Et aug lo cant del rossignol.
Une de ses
pièces se termine par ce couplet:
Eu no m’ apel ges Olivier
Ni
Rothlan, que qu’ el s’ en dises,
Mas valer los cre maintas
ves,
Quan cossir de leis qu’ eu enquier;
E non sai el mon
cavalier
Qu’ eu adoncs no ‘l crezes valer;
E volria, tal sieu,
aver
A partir regisme o empier.
L’ autr’ ier.


On
trouve dans une autre:
Veillz Comunal, plaides…
E ill malvaz
serventes
Que vos aug far e dir
Me tornon en azir;
E ill
vostra janglosia,
Don vos faiz escarnir,
Me desplaz chascun
dia;
E m n’ es vos enoios…
Gals e sems e falcos
Am mais
auzir que vos…

Membrari’ us del jornal,
Quan perdes
vostres cuissos
A Monfort, e messes vos
Dins en la
boissera;
Granz esmais
Vos veng e granz esglais,
Qu’ els
draps vos traisses denan;
Be us gari deus per semblan
Car no us
torques en carn nuda…
Veillz Comunal.
Bastero, 83.
Crescimbeni, 146. Hist. gén. de Languedoc II, 519. Millot, I, 39.
Hist. Litt. XIV, 565. P. Occ. 10.


Garins
le Brun, t. IV.
Garins lo bruns si fo un gentils castellans de
Neillac de l’ evesquat de Puoi Sainta Maria; e fo bons trobaire; e fo
a maltraire de las dompnas com deguesson captener. Non fo trobaire de
vers ni de chansos, mas de tempsos.
La pièce qui reste de cet
auteur, et qui a été imprimée tome IV, page 436, est attribuée
par d’ autres manuscrits à Rambaud d’ Orange et à Gui d’
Uisel.
Bastero, 83. Crescimbeni, 186. Hist. gén. de Languedoc II,
519, et III, 98. P. Occ. 367. Hist. Litt. XV, 463.

Gaubert
Amiels.
Gaubertz Amiels si fo de Gascoingna, paubres cavalliers e
cortes e bons d’ armas; e sap trobar; e non entendet mais en domna
plus gentil de se; e fes los sieus vers plus mezuratz de hom que
ancmais trobes.
Voici un couplet de la seule pièce que les
manuscrits ont conservée de ce troubadour:
Mas dei donc amar e
mon poing
Un bel auzelet qu’ eu tengues
Qu’ al cel doas gruas o
tres
Qu’ eu no prengues; ni no somoing
Domna d’ amar, s’ afar
no fai;
Ja ‘l fol cabrier no semblarai
Qu’ enques la reina que
l’ ames.
Breu vers per tal.
Bastero, 71. Crescimbeni, 187.
Millot, III, 21. P. Occ. 268.

Gaucelm Estuca. Une seule pièce
dont voici deux passages:
Tant es fina sa beutatz
Qu’ en lieys
ai m’ amor
Meza, e fatz gran follor,
Quar sui tant auzatz
Qu’
ieu dezir tant autamen…
Tant es sos fis pretz prezatz
Per qu’
ieu m laus d’ amor,
E dey lauzar la follor
Don ieu sui
senatz,
Que foudatz mesclad’ ab sen
Val en amar coralmen
Mais
que sen non fai,
Er o dic per so qu’ ieu sai
Qu’ en amar fatz
oltra poder
E no m rancur per lonc esper.
Quor qu’
ieu.
Millot, III, 401.

Gaucelm Faidit, t. II, III et IV.
Plus de soixante pièces.
Gaucelms Faidit si fo d’ un borc que a
nom Uzercha, qu’ es en l’ avescat de Lemozi. Fils fo d’ un borzes: e
cantava piegz d’ ome del mon, e fes mot bos sos e bonas cansos. E fes
se joglar per ochaison qu’ el perdet tot son aver a joc de datz. Hom
fo mot larcs e mot glotz de manjar e de beure, per que en devenc gros
otra mesura. Mot fon lonc temps desastrucs de dos e d’ onor a penre,
que plus de XX. ans anet per lo mon qu’ el ni sas cansos no foro
grazitz ni volgutz. E pres per molher una soudadeira que menet ab si
lonc temps per cortz, que avia nom Guilhelma Monja. Fort fo bella et
ensenhada; et esdevenc si grossa e grassa com era el. Ella fo d’ un
ric borc que a nom Alest, de la marca de Proensa, de la seingnoria d’
En Bernart d’ Anduza.

E
messier Bonifassi, marques de Monferrat, mes lo en aver et en raubas
et en arnes et en gran pres lui e sas cansos.
Vos avetz auzit qui
fon Gaucelms Faidit, ni com venc ni estet. Mas el ac tan de cor que
se enamoret de ma dona Maria de Ventadorn, de la meillor domna e de
la plus avinens que fos en aquela sazo, e d’ ela fazia sas cansos. E
la pregava en cantan, et en cantan prezicava e lauzava sa gran valor:
et ela lo sufria per lo pretz que li donava. Et en aissi duret lur
amor be sept ans, que anc non ac plazer en dreg d’ amor. E si venc un
dia En Gaucelm denan sa dona, e dis li o ela ‘l faria plazer en dreg
d’ amor, o ela lo perdria, e serquaria dona don li venria gran be d’
amor.

E
pres comjat d’ ela iradamen.
E ma dona Na Maria mandet per una
dona que avia nom ma dona Audiart de Malamort, que era bela e gentil,
e dis li tot lo fag d’ En Gaucelm e de si; e que la degues cosselhar
co respondera a ‘N Gaucelm, ni col poiria retener ses far amor a lui.
Et ela dis que no la cosselharia del laisar ni del retener; mas ela
‘l faria partir de s’ amor que no s’ en rancuraria ni seria sos
enemicx. E ma dona Na Maria fo molt alegra cant auzi aisso, e preguet
li mot que o complis. Ma dona n’ Audiartz s’ en anet; e pres un
messatge cortes, e mandet dizen a ‘N Gaucelm que ames may un petit
auzel el punh que una grua volan el cel.

Gaucelm,
cant auzi aquel man, montet a caval et anet s’ en a ma dona N’
Audiart; et ela ‘l receup mot amorozamen. Et el li demandet per que
ela li avia mandat del pauc auzel e de la grua. Et ela ‘l dis que mot
avia gran piatat de lui, car savia que el amava e non era amat: “Mas
car l’ avetz montat son pretz, e sapiatz qu’ ela es la grua; et ieu
soi lo petit auzel que vos tenetz el punh, per far e per dir totz
vostres comans.

E
sabes be que ieu soi gentils et auta de riqueza, e jove d’ ans, e si
dis hom que ieu soi fort bela. Et ancmais no dei ni promis, ni
enganiei ni fui enganada; et ai gran voluntat de valer e de esser
amada, per tal que ieu gazanh pretz e lauzor. E sai que vos etz cel
per cui o puesc tot aver; et ieu sui cela que o puesc tot gazardonar.
E vuelh vos per amador; e fas vos don de mi e de m’ amor, ab tals
covens que vos prengas comjat de ma dona Maria; e que fassatz una
canso rancuran d’ ela cortezamen, e digas, que pus no vol segre autra
via, que vos aves trobada autra dona, franca e gentil, que vos
amara.” E can Gaucelms auzi los plazers plazens que ‘l dizia, e ves
los amoros semblans que ‘l mostrava e ‘ls precs que ‘l fazia, e car
era tan bela, fo sobrepres d’ amor que no saup on se fon.

E
can fo reconogut, et el li redet grans gracias aitan com poc ni saup,
com fera tot so qu’ ela li comandaria, e s partiria de s’ amor de ma
dona Maria e metria tot son cor en ela. Es aquesta promessios fes la
us a l’ autre.
Gaucelms s’ en anet ples de joia; e penset de far
canso que fos entenduda que partit se era de ma dona Maria, e que
autra ne avia atrobada que l’ avia retengut; e la canso dis:
Tant
ai sufert longamen greu afan.
Aquesta canso saup Na Maria, et
alegret s’ en mot; e ma dona N’ Audiart atressi, car conoc qu’ el
avia partit son cor e son chant de ma dona Maria, car avia crezudas
las falsas promessas de lieis per aquesta canso. Et a cap d’ una sazo
Gaucelms Faidit anet vezer ma dona N’ Audiart ab gran alegrier, com
sel que esperava intrar en cambra mantenen: et ela ‘l receup fort. Ex
Gaucelms fo a sos pes e dis qu’ el avia fag son comandamen, e com el
avia mudat son cor en ela; e qu’ ela li fazes los plazers qu’ ela li
avia promes, e que fos meritz de so que avia fag per ela. Ma dona n’
Audiart li dis: que vos es trop valens e trop prezatz, e que non es
dona el mon que no s degues tener per pagada de sa amor; car vos es
paire de valor, et ayso que vos promezi non o fi per voluntat de vos
amar per amor, mas per vos traire de preso on vos eras, e de aquela
fola esperansa que vos a tengut pus de VII ans; e car sabia la
voluntat de ma dona Na Maria, car ieu sabia que res de vostres volers
no vos atendera, car ieu serai vos amiga e bevolens e tot can
comandares ses mal estar. Gaucelms auzi ayso e fo tristz e marritz; e
comensa clamar merce a la dona, qu’ ela no l’ aucizes ni ‘l trais, ni
l’ enganes.

Ela
‘l dis qu’ ela no lo aussiria ni enganaria, ans vos ay trag d’ enguan
e de mort. Can vi que no valia clamar merce, anet s’ en com hom
marritz, car vi qu’ en aissi era enganatz; car se era partitz de ma
dona Maria, e so que l’ avia promes o avia fag per engan. E pesset
que tornes merce clamar a ma dona Maria, e fes aquesta canso que
dis:
No m’ alegra chans ni critz
D’ auzelh mon felh cor
engres.
Mas per chansos ni per res del mon non poc trobar perdo,
ni foro auzit sos precs. Can Gaucelms fo partitz de ma dona Maria per
ma dona Audiart, aysi com avetz auzit, el estet lonc tems marritz per
lo engan que ac pres. Mas ma dona Maria Garida d’ Albusso, molher d’
En Raynaut, vescoms d’ Albusso, lo fey alegrar e chantar; que ‘l dis
tans de plazers e ill mostret tant d’ amoros semblans, per qu’ el s’
enamoret d’ ela la preguet d’ amor. Et ela, per so qu’ el la mezes en
pretz et en valor, si receup sos precs, e ill promes de far plazer d’
amor. Longamen durero los precs d’ En Gaucelm, mot la lauzet a son
poder: et ela, com se fos cauza qu’ ela no s’ alegres de las lauzors
qu’ el fazia d’ ela, no l’ avia nulh’ amor ni nulh semblan no li fez;
mas una vez, can prenia comjat d’ ela, el li bayset lo col; et ela
luy sofri amorozamen, don el visquet ab gran alegrier per aquel
plazer. Mas ela amava ‘N Uc de la Signa, qu’ era fill d’ En Uc lo
Brun, coms de la Marcha, et era mot amic de Gaucelm.

La
dona si estava al castel del Busso, on ela no podia vezer N Uc de la
Signa ni far negun plazer, per que ela se fes malauta de mort, et
vodet se ad anar a Nostra Dona de Rocamador. E mandet dire a ‘N Ugo
de la Signa que vengues a Uzercha, en un borc on estava En Gaucelm
Faidit, e que vengues a furt, e que descavalgues a l’ alberc d’ En
Gaucelm; et ela venria aqui e ‘l faria plazer d’ amor: et assignet li
lo jorn que vengues. Can N Ugo o auzi fo molt alegres, e venc s’ en
lai al dia mandat; e desmontet en l’ alberc d’ En Gaucelm: e la
molher d’ En Gaucelm can lo vi lo receup ab gran alegrier. E la dona
venc e desmontet en l’ alberc, e trobet N Uc rescost en la cambra on
ela devia jazer. Et ela can l’ ac trobat fo molt alegra et estec dos
jorns aqui; e pueys s’ en anet a Rocamador. Et el atendet la aqui tro
que venc; e pueys estero aqui autres dos jorns, can fo venguda; e
cada nueg jazian ensems ab gran joi. E non tardet gayre, can s’ en
foro tornat, qu’ En Gaucelm venc, e sa molher contet li tot lo fag.
Can Gaucelm o auzit per pauc no mori de dol, car crezia que non ames
autre may lui; e car l’ avia colgat en son lieg, fo ne plus dolens.
Don fe per aquesta razo una mala canso que di:
S’ anc negus hom
per aver fin coratge.
Ayso es la derreira qu’ el fe.
Nostrad.
62. Crescimbeni, 43, 232. Bastero, 132, 141. Hist. gén. du Languedoc
II, 518. Millot, I, 354. Papon, II, 246. P. Occ. 99.

Gausseran
de Saint-Leidier. Une pièce.
Gauserans de Saint Leidier si fo de
l’ evescat de Velaic, gentils castellans, fills de la filla d’ En
Guillems de Saint Leidier; et enamoret se de la comtessa de Vianes,
filla del marques Guillem de Monferrat.
Puois fin’ amors me torn
en alegrier,
Ben dei pensar de far gaia chanso,
Qu’ en tal
domna ai mes mon cossirier
Qu’ anc hom non vi tan bella ni tan
pro;
Per qu’ eu am mais la soa sospeisso
De nuill autra que m
dones joi entier;
E tengra m ric ab sol d’ un desirier,
E ill
enveios non sabran de cui so.


Sobre
totas a de beutat l’ empier
;
Reina es de joi ses contenso,
E
duquessa de valen pretz entier,
E comtessa de cors e de faisso,
E
marquesa de ben dir sa razo,
E princessa, que ja nuill mal
parlier
Non puoscan dir ni feigner lausengier
Qu’ en leis aia
nuilla res si ben no…

Auzist o mais oncas de nuill
arquier
Cui armadura non tengues nuill pro?
Qu’ ieu l’ ai
trobat, que tan duramen fier
C’ outra l’ ausberc e ‘l perpoing e
‘l bleso
M’ a si nafrat inz el cor d’ un pilo,
E ill flecha es
d’ un bel dig plasentier,
E l’ arcs don moc d’ un franc cor
presentier.
Las! d’ aquest colp trobarai guariso?…
Puois
fin’ amors.
Crescimbeni, 186. Millot, III, 134. P. Occ.
288.

Gavaudan le Vieux, t. III et IV. Onze pièces, dont une
est attribuée à Albert Caille.

Les
vers suivants sont tirés d’ une pièce où Gavaudan le Vieux parle
de lui-même:
Ieu no sui pars
Als autres trobadors,
Ans sui
trop durs
A selh que m ten per fraire,
E mos trobars
Es
blasmes e lausors…


Mos
sens es clars
Als bos entendedors,
Trop es escurs
A selh que
no sap gaire;
Per que cuiars
Lai on no val valors
Non es
sabers
Ni sens a mo veiaire…
Ieu no sui.
Millot, I,
154. P. Occ. 43. Hist. Litt. XV, 445.

Geneys, le jongleur de
Lucas. Une pièce religieuse, dont ce couplet est tiré:
Dieus
verays, a vos mi ren,
Que de la verge fos natz
E per nos en
crotz levatz,
Vos clam merce humilmen,
Que m perdonetz los
mortals
Falhimens e ‘ls venials
Qu’ ay faitz en tota ma
via;
Dieus, filhs de Sancta Maria,
Jhezu Crist, on gaug s’
espan,
Per la vostra merce gran,
No y gardetz la colpa
mia.
Dieus verays.


Geoffroi Rudel de Blaye, t. III.
Jaufres
Rudel de Blaia si fo molt gentils hom, princes de Blaia; et enamoret
se de la comtessa de Tripol, ses vezer, per lo gran ben e per la gran
cortezia qu’ el auzi dir de lieis als pelegrins que vengron d’
Antiochia, et fetz de lieis mains bon vers et ab bons sons, ab
paubres motz. E per voluntat de lieis vezer el se crozet, e mes se en
mar per anar lieis vezer. Et adoncs en la nau lo pres mout grans
malautia, si que cill que eron ab lui cuideron que el fos mortz en la
nau; mas tan feron qu’ ill lo conduisseron a Tripol en un alberc com
per mort. E fo faitz a saber a la comtessa, e venc ad el al sieu
lieich e pres lo entre sos bratz. Et el saup qu’ ella era la
comtessa, si recobret lo vezer, l’ auzir e ‘l flairar; e lauzet dieu
e ‘l grazi que ill avia la vida sostenguda tro qu’ el l’ ages vista.
Et en aissi el moric entr’ els braz de la comtessa; et ella lo fetz
honradamen sepellir en la maison del Temple de Tripol.

E
pois en aquel meteis dia ella se rendet monga, per la dolor que ella
ac de lui e de la soa mort.
Nostrad. 23. Crescimbeni, 11. Bastero,
84 et 119. Millot, I, 85. Papon, II, 444. Hist. Litt. XIV, 559. P.
Occ. 19.

Germonde de Montpellier, t. IV.
Millot, II,
456.

Giraud. Tenson avec Bonfil:
Auzit ai dir, Bofil, que
saps trobar
E fas coblas, mais saber vuelh breumen,
Per que can
chans as de re espaven,
O as dona per que o deyas far,
O si
cantas per plag de joglaria
Ni per aver de nulh home que sia,
O
si chantas que ton pretz s’ en enans,
Car ton chan val, s’ as
razon per que chans.
Auzit ai dir.

Giraud de Borneil,
t. III et IV. Environ quatre-vingt-dix pièces.
Guirautz de
Borneill si fo de Limozi, de l’ encontrada d’ Esidueill, d’ un ric
castel del visconte de Lemoges. E fo hom de bas afar, mas savis hom
de letras e de sen natural. E fo meiller trobaire que negus d’ aquels
qu’ eron estat denan ni foron apres lui; per que fo apellatz maestre
dels trobadors, et es ancar per totz aquels que ben entendon subtils
ditz ni ben pauzatz d’ amor e de sen. Fort fo honratz per los valens
homes e per los entendens, e per las dompnas qu’ entendian los sieus
maestrals ditz de las soas cansos. E la soa vida si era aitals que
tot l’ ivern estava a scola et aprendia, e tota la estatz anava per
cortz e menava ab se dos cantadors que cantavan las soas cansos. Non
vol mais moiller; e tot so qu’ el gasaingnava dava a sos paubres
parens et a la eglesia de la vila on el nasquet; laqual glesia avia
nom et a encaras Saint Gervasi.
Voici le premier couplet d’ une
tenson avec le roi d’ Aragon:
Be m plairia, seingner reis,
Ab
que us vis un pauc de lezer,
Que us plagues que m disessetz ver
Si
us cuiatz qu’ en la vostr’ amor
A bona dompna tan d’ onor
Si
com d’ un autre cavallier;
E non m’ en tengas per guerrier,
Ans
mi respondes franchamen.
Be m Plairia.

Nostrad. 145.
Crescimbeni, 98, 226. Bastero, 84. Millot, II, 1. P.
Occ.
123.

Giraud de Cabrière. Une longue pièce sur l’
instruction que doit avoir le jongleur; il en a été imprimé des
fragments tome II; en voici un autre:
Cabra juglar,
Non puesc
mudar
Qu’ eu non chan, pos a mi sap bon;
E volrai dir,
Senes
mentir,
E comtarai de ta faison.
Mal saps viular
E pietz
chantar
Del cap tro en la fenizon.
Non sabz fenir,
Al mieu
albir,
A tempradura de Breton.
Mal t’ ensegnet
Cel que t
mostret
Los detz a menar ni l’ arson;
Non saps balar
Ni
trasgitar
A guisa de juglar gascon;
Ni sirventesc
Ni
balaresc
Non t’ aug dir e nuilla fazon.
Cabra
juglar.
Millot, II, 495.

Giraud de Calanson, t. III et
IV. Dix-sept pièces, dont quelques-unes sont attribuées à d’
autres troubadours.
Guirautz de Calanso si fo un joglars de
Gascoingna. Ben sab letras, e subtils fo de trobar; e fes cansos
maestradas desplazens e descortz d’ aquella saison. Mal abelivols fo
en Proensa e sos ditz, e petit ac de nom entr’ els cortes.
Ce
troubadour est auteur d’ une fort longue pièce sur l’ instruction
que doit avoir un jongleur. Divers passages en ont été imprimés
tome II.

Les
vers suivants en sont aussi tirés:
Sapchas trobar
E gen
tombar
E ben parlar e jocx partir,
Taboreiar
E tauleiar
E
far la sinphonia brugir;
E paucx pomels
Ab dos cotels
Sapchas
gitar e retenir…
E sitolar

E
mandurcar
E per catre sercles salhir…
Sapchas arpar
E ben
tenprar
La gigua, e ‘l sons esclarzir;
Joglar leri,
Del
salteri
Faras X cordas estrangir,
IX esturmens,
Si be ‘ls
aprens
Ne potz a tos ops retenir.
Pueys apenras
De
Peleas
Com el fetz Troya destruyr…
Fadet joglar.
Bastero,
84. Crescimbeni, 189. Millot, II, 28.

Giraud d’ Espagne, de
Toulouse. Trois pièces, dont l’ une est à refrain et commence
ainsi:

Pus
era suy ab senhor

Qu’
es de plazen captenensa,
E coms d’ Anjaus e d’ onor
E de pretz
e de Proensa,
E joys e chantars l’ agensa,
Chantarai del mal d’
amor
Que m’ a tan doussa sabor.
E ja guerir del mal d’ amor no
vuelh,
Ans m’ abellis mais on pus fort m’ en duelh.

Tant
es la dolors plazens
Qu’ el dous mal d’ amor mi dona,
Per que
mos cors franchamens
De gen servir s’ abandona
A la covinen
persona
Dont anc jorn no fuy jauzens,
Ni per maltrach
recrezens
E ja guerir, etc. etc.

Totz
hom qu’ ab fin cor leyal
Am, ni s’ enten en amia,
Vol mais
soffrir lo dous mal
Per amor, que s’ en gueria,
Tant es plazens
malautia;
Mas selh que d’ amor non cal
No pot tant valer ni
val,
E ja guerir, etc. etc.
Pus era suy.
Millot, III,
401.

Giraud du Luc. Deux sirventes, dont l’ un se trouve aussi
sous le nom de Giraud de Calanson; le couplet suivant est tiré de l’
autre:
Gaug n’ an las gens d’ outra ‘l nil,
Car lor fai tant
gent socors
C’ uns feus de lor ancessors
C’ avion conquist li
fraire
Vendet, mas gens non pres gaire
Vas qu’ era grans la
ricors.
Dieus! cal gaug n’ an lai part Valensa
Car Pol torne en
tenensa
Del rei maroqui qui fai
Son esquern de lai;
Et anc
tan gran descrezensa
No vim pois la leis ebraia;
E Barbaria s
n’ apaia.
Si per malvatz.
Bastero, 84. Crescimbeni, 189.
Millot, 402. Papon, III, 462.

Giraud Riquier, de Narbonne, t.
II, III et IV. Plus de quatre-vingt-dix pièces, la plupart datées
et très longues.
On lit dans le manuscrit 7226, fol. 288:
Aissi
comensan los cans d’ En Guiraut Riquier de Narbona, en aissi cum es
de cansos e de verses e de pastorellas e de retroenchas e de descortz
e d’ albas e d’ autras diversas obras, en aissi adordenadamens cum
era adordenat en lo sieu libre; del qual libre escrig per la sua man
fon aissi tot translatat; e ditz en aissi cum de sus se conten.
A
l’ une de ses pièces on trouve ce préambule:
Canson redonda et
encadenada de motz e de son d’ En Guiraut Riquier, facha l’ an M. CC.
LXXXII, (1282) en abril. El sos de la seconda cobla pren se el mieg
de la premeira e sec se tro la fin, pueys torna al comensamen de la
primeira, aissi com es senhat; pueys tota la cansos canta se aissi:
la primeira e la tersa e la quinta d’ una maneira, e la seconda e la
quarta e la sexta d’ autra maneira, et aquesta cansos es la
XXIII.
Elle commence ainsi:
Pus sabers no m val ni sens.
MS.
7226, fol. 300 v°.
Dans une pièce il exprime ses regrets au
sujet de la mort d’ Alphonse, roi de Castille, arrivée en 1287:
En
la greu mort amara
Del bon rey es serratz
Pretz qu’ en est mon
non platz,
N Anfos, qu’ elh saup culhir
Bos faitz e ‘ls mals
fugir…
Res no m val.
Millot, III, 329. P. Occ.
329.

Giraud le Roux. Sept pièces, dont cinq sont imprimées
tome III.
Giraudos lo Ros si fo de Tollosa, fills d’ un paubre
cavalier; e venc en la cort de son seingnor lo comte Anfos per
servir; e fon cortes e ben chantans; et enamoret se de la comtessa,
filla de son seingnor; e l’ amors qu’ el ac en leis l’ enseignet a
trobar, e fetz mantas cansos.
Nostrad. 198. Bastero, 84.
Crescimbeni, 133. Hist. gén. du Languedoc II, 452. Millot, I, 205.
Hist. Litt. XIII, 306. P. Occ. 64.

Giraud de Salignac, t.
III.
Girautz de Salaingnac si fo de Caersin, del castel de
Salaingnac. Joglars fo, ben adreg hom fo e ben cortes, e trobet ben e
gen cansons e descortz e sirventes.
Bastero, 84. Crescimbeni, 189.
Millot, III, 402. P. Occ. 371. Hist. Litt. XV, 444.

Granet, t.
IV. Quatre pièces, dans l’ une desquelles, intitulée Coblas d’ En
Granet, on trouve cet envoi:

Per
la comtessa de Rodes valen
An ras lor cap cavalier mais de cen;
E
s’ En Sordel se vol gardar de failla
Son cap raira, o ja deus non
li vailla.

Pos
al comte.
Crescimbeni, 190. Millot, II, 133. Papon, III,
460.

Gui. Tenson avec Falco, auquel il dit:
Falco, en dire
mal
Vey qu’ es trop abrivatz,
E fos ne causigatz,
E portatz
n’ el senhal;
E digatz me per cal
Fos de claustra gitatz,
Que
quan monge senhatz
Laissa l’ orde quere,
Pueys prezo i mens sa
fe;
Qu’ ieu n’ ai auzit clamor;
E digatz me per que
Issitz
del refreitor.
Falco en dire.

Gui de Cavaillon, t.
IV.
Guis de Cavaillon fo un gentils bars de Proensa, seingner de
Cavaillon, larcs hom e cortes, et avinens cavalliers, e mout amat de
domnas e per totas gens; e bons cavaliers d’ armas e bons gerrers; e
fes bonas tensons e bonas coblas d’ amor e de solatz; e si se crezet
qu’ el fos drutz de la comtessa Garsenda moiller que fo del comte de
Proensa que fo fraire del rei d’ Aragon.
Ce troubadour adresse un
couplet au comte de Toulouse:
Seigner coms, saber volria
Cal
tenriatz per melhor
Si l’ apostol o us rendia
Vostra terra per
amor,
O si per cavalaria
La conquerez ad honor,
Sufertan
freit e calor,
Qu’ eu sai ben la cal volria,
S’ era homs de tan
gran valor
Q’ el maltraich torn en legor.
Seigner
coms.
Bastero, 87, Crescimbeni, 197. Millot, III, 34. Papon, II,
407. P. Occ. 269.

Gui Folquet. Une pièce religieuse; on lit
en titre:
Aquest gautz dechet mo senher Guy Folqueys, e donet C.
jorns de perdon, qui los dira, can fon apostolis:
A te, verge
Santa Maria,
Me ren e m coman nueg e dia,
E prec te que pregues
per me,
Car mos precx no val re ses te;
Tan m’ an lunhat li
miey peccat
De ton filh que ai mescabat,
Parlan, pessan e
cossenten,
E tan son gran miey falhimen
Qu’ ieu non cug atrobar
perdo,
Si tu non prendes ma razo…
Per ver fon la
vergenetatz
Clausa, can dieus y fon intratz,
Aisi co la verga
flori
Ses tot humor que non senti,
Aguist tu frug que, ses
semensa
D’ ome, venc a vera naissensa,
E la porta qu’ el sant
hom vi
Que a lunh home no s’ obri
Mai al gran senhor
solamen,
Est tu, dona, certanamen…
A te verge.

Millot,
III, 402.
Gui de Glotos. Un couplet en réponse à Diode de
Carlus:
Diode, ben sai mercandeiar,
Mas del vendre sui plus
coitos,
Per q’ eu soi sa vengutz a vos
Vendre pretz, si ‘n
voletz comprar;
Pero, si vos faillon dinier,
Penrai ronzin o
blanc o nier,
E s’ el mercat no us agrada be,
Tal com aurai de
vos, aurez de me.
Millot, III, 398.

Gui d’ Uisel, t. III et
IV. Dix-sept pièces, dont quelques-unes sont attribuées à d’
autres troubadours.
Gui d’ Uissel fo de Lemozi, gentils castelas;
et el e siei fraire e son cozi si ero senhor d’ Uissel que es bos
castels, e si ne avian motz d’ autres. E l’ us de sos
fraires avia nom N Ebles e l’ autre En Peire, e ‘l cozin avia nom N
Elias. E tug quatre si eron trobador. En Gui si trobava bonas cansos,
En Elias bonas tensos, En Ebles las malas tensos, En Peire cantava
tot quant els trobavan. En Gui si era canorgues de Brieude e de
Monferran, e si entendet lonc temps en ma dona Margarida d’ Albusso
et en la comtessa de Monferran, don fetz maintas bonas cansos. Mas lo
legatz del Papa li fetz jurar que mais no fezes cansos; e per lui
laisset lo trobar e ‘l cantar.
Nostrad. 100. Crescimbeni, 70.
Bastero, 87, 126. Millot, III, 1. P. Occ. 259.

Guigo. Trois
tensons, l’ une avec Joris ou Jauris, et les deux autres avec
Bertrand d’ Alamanon. Dans l’ une de celles-ci il répond:
Gigo li
respondet aisi:
Si crit, Bertrans, per cels que son valen,
No
cridarai per vos Alamano,
Qu’ ieu vey tot l’ an, ses honor e ses
pro,
C’ anatz la cort de Proenza seguen,
E non es faytz per vos
condugz ni dos;
Pero de motz vernassalhs, enueios
No sap nulhs
homs mielhs de vos far parven;
E ja per me no perdatz vostr’
uzatge.
Amicx Guigo.
Millot, I, 435.

Guigo de
Cabanas. Couplet adressé à Esquileta:
N Esqileta, quar m’ a
mestier,
M’ aven a cercar mant seignor,
E sitot non sai entre
lor
Cridar a foc per En Rogier,
Ben eu conosc que prez
destriza
E fina valors a briza,
E ses cridar sai en cort
conoissen
Ben dir dels pros e mal de l’ avol gen.
N
Esqileta quar.
Crescimbeni, 197. Millot, III, 403.

Guillalmet.
Une tenson avec un prieur:
Senher Prior, lo sains es rancuros
Quar
en aissi l’ aves tengut aitan
Paubre e nu, al mieu semblan;
Lo
sains no deu faire vertutz per vos,
Que tan l’ aves tengut
aunidamen;
Per vos non ac vestimen
De que pogues cubrir sas
paubretatz;
Per so ‘n paron a l’ autar los costatz.
Senher
prior.
Millot, III, 42.

Guillaume Deux troubadours de ce
nom ont une tenson ensemble; l’ un dit:
Guillem, prims iest en
trobar, a ma guia,
Troban vuelh doncx saber ta voluntat…
Cal
volrias mais aver?
Esser ricx de terr’ e d’ aver
Entr’ els pus
ricx, o la sciensa aprisa
Ab lo saber que las VII artz deviza.


Son
interlocuteur répond:
Mais volgr’ aver la sciensa conquiza
Que
m degues remaner que la rictat…
Car ricx pot pauc valer
E leu
pot hom d’ aut bas cazer,
E ‘l sciensa non chai, pos es
assiza;
Sel c’ a ‘l saber es ricx en sa camiza.


Le
premier réplique:
Sel qu’ entr’ els ricx a gran ricor
pleneyra
Vol e quer pus en sus,
Que C. savis pot metr’ en una
teyra,
Sol c’ a cascun don pus…
C’ Aristotils sobr’ els prims
e lus
Pres dons dels ricx, e Virgili
Que ditz en la ribeyra
Lay
a Napols: May am d’ onor que quieyra.

A
quoi l’ autre répond:
Aleysandre venquit Porus
E sa gran ost,
e ‘l tornet en paubreira
Ab son saber, per qu’ en sec en
cadeyra
Guillem prims.
Millot, III, 403.

Guillaume
Adhémar, t. III et IV. Plus de vingt pièces, dont quelques-unes se
trouvent sous différents noms.
Guillem Azemar si fo de Gavaudan,
d’ un castel que a nom Merueis. Gentils hom era, filhs d’ un
cavallier que non era rics ni manens: e ‘l seingner de Merueis si ‘l
fetz cavallier. Et el era ben valens hom e gen parlans, e fon bos
trobaires. E non poc mantener cavalaria, e fes se joglars. E fon fort
onratz per tota la bona gen, per los baros e per las domnas; e fes
mantas bonas chansos. E cant ac lonc temps vescut, el se rendet a l’
orde de Granmon, e la muri.
Il commence une de ses pièces par
cette comparaison:
L’ aigua pueia contra mon
Ab fum, ab niul et
ab ven,
Et, on pus aut es, dissen;
Eisamen pueia valors
Ab
ben fag et ab honors,
E cant es aut, deysendria
Si ‘l bes no la
sostenia.
L’ aigua pueia.
Nostrad. 45. Crescimbeni, 28.
Bastero, 85. Hist. gén. du Languedoc II, 519. Millot II, 497. Hist.
Litt. XIV, 567. P. Occ. 258.

Guillaume d’ Anduse. Une pièce,
dont voici un fragment:
Plus fon mon cor que neus per gran
calor,
E plus que fuec m’ es avis qu’ esconprenda;
Sabetz per
que dreitz e razos entenda?
Per vos c’ avetz sobre totas
valor,
Beutat e sen, ensenhamen e grat,
Qu’ ieu cre, si vis
vostre cors grail’ e gen
Ypolite, que visquet castamen,
Fora
floris de cor enamorat.
Be m ditz.
Millot, IV,
408.

Guillaume Anelier, de Toulouse, t. IV. Dans un de ses
sirventes on trouve ces vers:
El nom de dieu qu’ es paire
omnipotens…
Fas sirventes e prec li qu’ el m’ ampar…
Que no
m nogom clercx ab fals mots forbitz
Don mains homes an pel segle
trazitz,
Qu’ en van faiditz queren d’ autrui lur vida,
Quar
dreitz no ‘ls val ni ‘ls es razos auzida.

Tan son lassatz ab
Franses fermamens
Qu’ om no ‘ls auza lur fals ditz
contrastar,
Quar en lur cortz fa sayns Marcx acabar
Mais que
Ihesus ab totz los autres sens…
El nom de dieu.
Bastero,
85. Crescimbeni, 190. Millot, III, 404.

Guillaume d’ Autpoul,
t. IV. Fragments d’ une pastourelle:
L’ autr’ ier, a l’ intrada d’
abril,
Per la doussor del temps novelh,
Per gauch del termeni
gentil,
M’ anava sols, per un pradelh,
En un deves, prop d’ un
cortil;
Trobey pastor’ ab cors yrnel,
Vestida fon d’ un nier
sardil,
Ab capa grizeta ses pelh;
Bell’ es e genta,
S’ amors
m’ atalenta,
Tant es covinenta;
E fes un capelh
De flor ab
menta,
De motos a trenta;
Sola si contenta
Jost un
arborelh:
Ab si meteyssa dis: “Hay!
Sola suy, e ‘l temps s’
en vay.
Lassa! be planc ma joventa,
Quar non ay amic
veray.”
L’ autr’ ier.
Millot, III, 408.

Guillaume
de Balaun. Une seule pièce remarquable par la circonstance qui en
fournit le sujet.
Guillems de Balaun fo un gentils castellas de la
encontrada de Monpeslier. Mout adretz cavayers fon e bon trobaires.
Et si s’ enamoret d’ una gentil domna de l’ evesquat de Gavaudan, que
avia nom ma dona Guilhelma de Javiac, moiller d’ En Peire, seignor de
Javiac. Mout l’ amet e la servi en contan et en cantan; e la dona li
volc tan de ben que ‘l dis e ‘l fetz so qu’ el volc en dreg d’
amor.
En Guilhems si avia un companho que avia nom Peire de
Barjac, valens e pros e bon e bel; et amava el castel de Javiac una
avinen dona, Na Viernetta, la cal tenia Peire de Barjac per cavayer,
e n’ avia de leis tot cant el volia. Abdui eron drut de lor donas. Et
avenc se qu’ En Peire se corrosset ab la soa dona, si qu’ ela li det
malamen comjat; don el s’ en anet dolens e tristz plus que ancmais no
fo. En Guilhems si ‘l cofortet fort que no s desesperes, qu’ el ne
faria patz tan tost can tornaria a Javiac. Mot li fons grans lo
termes ans que fos tornatz lai; e si tost com En Guilhems fon vengutz
a Javiac, el fetz patz d’ En Peire e de sa dona, don Peire fo alegres
pus que quan la conques de premier, don el mezeis o dis a ‘N Guilhem.
En Guilhem dis qu’ el o volia esproar, si ‘l joi de recobrar amor de
domna era tan grans com lo jois del gazaing premier. E feins se fort
iratz com ma dona Guillelma, et estet se que no ‘l mandet messatje ni
salutz, ni no volc esser en tota l’ encontrada on ela estava; don ela
li mandet messatje ab letras fort amorosas, com ela s meravilhava com
estava tan de lieys veser, o que sos messatges no l’ agues mandat. Et
el, com fols amans, no volc auzir las letras, e fes donar comjat al
messatje vilanamen. El messatjes tornet s’ en dolens comtar a sa dona
com era estatz. La dona fon mout trista, et adordenet ab un cavayer
del castel que sabia lo fag, que s’ en anes a ‘N Guilhem de Balaun, e
que saupes per que era aisi iratz contra ela, e si avia fag res
encontra luy que el s’ en degues venjar, que ela ‘n venria ad
esmendamen a son voler.

Lo
cavayers s’ en anet a ‘N Guilhem e fon mal recebutz. E can lo cavayer
l’ ac dic son voler, el dis que no ‘l dissera la occayzo, car el
sabia be qu’ ela era tals qu’ el non volia esmenda ni ‘l devia
perdonar. Lo cavayers s’ en tornet, e dis a ma dona Guilhelma so qu’
En Guillems avia dit, don ella se mes en desesperansa, e dis que mais
no il mandaria messatje ni prec ni rasonamen. Adonc ela ‘l mes en
soan del tot; et en aysi ela estet un gran temps.
E can venc jorn,
En Guilhems se comenset pensar com per son fol sen el perdia per la
folia gran joy e gran benanansa; e si montet a caval, e venc s’ en a
Javiac; et alberget en la maison d’ un borzes, que no volc venir en
cort; disen qu’ el anava en pelegrinatge. Ma dona Guilhelma saup qu’
el era en vila; e can venc la nueg, que las gens foron a leit, et ela
issi del castel ab una dona et una donzela, e venc a l’ alberc on el
jazia; e se fe mostrar on jazia Guilhem de Balaun, e venc s’ en a la
cambra on jazia;

e
mes se de ginolh denan el, e baisset sa benda per lui bayzar, e
querec li perdo del tort qu’ ela non avia: et el non la volc recebre
ni perdonar, ans batan e feren la casset de denan se; e la domna s’
en anet trista e grama e dolenta a son alberc ab cor que mais no ‘l
vis ni ‘l parles; e penedet se de so qu’ amors li avia faich far. Et
el atressi remas iratz car avia fach tal folor; e levet se mati, e
venc s’ en al castel, e dis que parlar volia ab ma dona Guilhelma per
querre perdo. E la dona Guilhelma cant o auzi fes li donar comjat, e
dis no ‘l veiria, e fes lo gitar del castel vilanamens. En Guilhem
anet s’ en trist e ploran; e la dona remas dolenta e penedens de la
humilitat c’ avia facha. Et en aysi estet Guillems de Balaun ben un
an que la dona no ‘l volc vezer, ni auzir parlar de lui; dont el
adonc fes lo vers desesperat que di:
Mon vers mov merceian.
En
Bernartz d’ Anduza, qu’ era ‘l melhor hom de la encontrada, saup lo
fag d’ En Guilhem e de la dona; e montet a caval e venc s’ en a
Balaun.

E
parlet ab En Guilhem, e dis li co s podia far qu’ el ages tant estat
de vezer sa dona. En Guilhem contet li tot lo fag e la foldat que li
era venguda. En B. cant auzi la razo tenc s’ o a gran isquern, e dis
li qu’ el ne faria patz: don el n’ ac mot gran gaug, cant auzi que s’
en volia entrametre.

En
B. s’ en parti e venc s’ en a Javiac, e contet tota la razon d’ En G.
a la dona, e com el era mot trist e dolent per la folia que s’ avia
pensada:

e
comtet li tot l’ esquern, com o fes per esproansa. E la dona respos
que mot s’ en tenia per falhida, car tant s’ era humiliada ad el. En
B. li dis, que per so li era a perdonar enans, per lo dreg que era
sieu el tort d’ En G., e preget la ‘n, aytan caramen co poc ni saup,
que per dieu e per merce li perdones; e qu’ ela ‘n prezes venjansa
can li plazeria.

E
la dona ‘l respos que pus el o volia ela ‘l perdonaria, en aisi que
per la falha qu’ el fag avia, que se traisses la ongla del det menor;
e qu’ el la y degues portar ab un cantar, reprenen se de la folia c’
avia facha.
En B. d’ Anduza, quan vi que al res far non podia,
pres comjat; et anet s’ en a ‘n G. E dis li la resposta de la dona.
En G. quant auzi que perdon trobaria fo molt alegres; e rendet li
gracias, car tan li avia acabat ab sa dona. Tan tost mandet per un
maestre, e fes se traire la ungla ab gran dolor qu’ en sofri; e fes
son vers, e venc s’ en a Javiac, el e mo senher B. Ma dona Ghilhalma
issi lor encontra: en G. gitet se de ginolhs denant ela, queren merce
e perdo, et prezentet li la ongla. Ela fon piatoza e levet lo sus; et
intreron se totz tres en una cambra, et aqui ela lo perdonet baysan
et abrassan. E retrais li son cantar, et ela l’ entendet alegramen. E
pueys ameron se pus fort trop que non avian fag enans.
A la fin de
cette vie le manuscrit ajoute:
Et es grans merces d’ ome, quant a
gran ben e vai mal queren, qu’ el trobe, si com fez Guillems de
Balaun, qu’ en aissi s castia folz com el fetz dan perden.
Voici
deux couplets de sa pièce:

Hailas! co fui malauros
Quan
per me baisset sa benda
E m quis franchamens esmenda
D’ aquo
don degr’ esser cochos;
Me fis preguar de tal barganh
Don m’ a
‘l cor soven dolgut;
Qu’ era m tengr’ ieu per errebut,
Si m
saludes cum un estranh.


Domna,
sitot no m tanh perdos
Non laissarai no us mi renda,
E mas mans
no us estenda
Que pregars vens los mals e ‘ls bos;
E si pietatz
tan vos afranh,
So qu’ ieu non esper ni non cut,
Que m
perdonetz tort conegut,
S’ ieu mais chai, no m levetz del
fanh.
Mon vers mov.
Bastero, 85. Crescimbeni, 190. Millot,
I, 119. P. Occ. 30. Hist. Littér. XV, 447.

Guillaume de Baux,
prince d’ Orange.
Guilems del Bauz, princeps d’ Aurenga, si raubet
un mercadan de Fransa, e tolc li un gran aver en la sua strada. El
mercadans s’ en anet a reclam al rei de Fransa; e ‘l reis li dis q’
el no li podia far dreit, que trop li era loing: Mas te don paraula
q’ en calqe maneira que tu t’ en pos valer, si t’ en val. El borges
anet e fetz contrafar l’ anel del rei, e fetz letras de part lo rei a
‘N Guilem del Baus q’ el vengues al rei, prometen ad el grans bens e
grans honors e grans dons. E quant Guilems del Baus ac las letras,
alegret s’ en mout, et aparellet se granmen d’ anar al rei. E moc, e
venc s’ en a la ciutat don era lo mercadans qu’ el avia raubat, q’ el
no sabia dont el fos. El borges, qan sap q’ En Guilems era en la
ciutat, si lo fetz prendre e totz los compaignos; e si ‘l coven a
rendre tot so que li avia tout, e refar tot lo dan: et anet s’ en
paubres desasiatz. Et anet s’ en presar una terra d’ En Aimar de
Pitheus que a nom l’ Osteilla; e qant s’ en venia per lo Roine en una
barca, preiron lo li pescador d’ En Aimar. En Rambaut de Vaqueiras,
qe s’ apellava Engles, s’ en fes aqestas coblas:
Tuit me pregon,
Engles, q’ eu vos don saut.
Il reste de lui une pièce dont le
couplet suivant est tiré:
E s’ ab N Agout vos encontratz,
Conseil
que sia faita patz
E que remanhatz amic bon,
E plegassetz
vostre leon,
Q’ un petit va trop irissatz:
Que si ns avia totz
manjatz
A vos no tenria nul pron…
En Gui a tort.

En
réponse à Rambaud de Vaqueiras, il fit ce couplet:
Be m
meraveill de vos, En Raimbaut,
Com vos es tan contra me
irascutz,
Qu’ en breu seretz per fol reconogutz
Plus qu’ En
Peyrols que hom ten per Arnaut.
Anatz vos en al rei de
Barsalona

Et als autres, si com avetz enpres,
Que mais
amatz deniers e paubr’ arnes
Qu’ enconogutz l’ amor de Na
Falcona.
Bastero, 85. Crescimbeni, 191. Millot, III, 52. Papon,
II, 405. P. Occ. 271.

Guillaume de Bergedan. Vingt-trois
pièces.
Guillems de Berguedan si fo un gentils bars de
Cataloingna, vescoms de Berguedan, seingner de Madorna e de Riechs,
bons cavalliers e bons guerrers. Et ac gran guerra com Raimon Folc de
Cardona, qu’ era plus rics et plus grans qu’ el. Et avenc se que un
dia se trobet com Raimon Folc et ausis lo malamen: et per la mort d’
En Raimon Folc el fo deseretatz. Longa saison lo mantenguen siei
paren e siei amic; mas tuit l’ abandoneren, per so que tuich los
escogosset, o de las moillers, o de las fillas, o de las serrors, que
anc no fos negus que lo mantengues, mas d’ En Arnaut de Castelbon,
qu’ era un valenz hom, gentils e grans d’ aquela encontrada. Bons
sirventes fetz on disia mals als uns e bens als altres; e se vana de
totas las domnas que ill soffrian amor. Mout li vengon grans
aventuras d’ armas et de domnas, e de grans desaventuras. Pois l’
aucis uns peons.
Fragments d’ une complainte sur la mort du
marquis Pons de Mataplana:
Consiros cant e planc e plor
Pel dol
que m’ a sasit e pres
Al cor per la mort mon marques
En Pons lo
preu de Mataplana…

Paians
l’ an mort, mas dieus l’ a pres
A sa part, que li sera garens
Del
grans forfatz e dels minors,
C’ els angels li foron auttors,
Car
mantenc la lei cristiana…

E Paradis, el luoc megllior,
Lai
o ‘l bon rei de Fransa es,
Prop de Rolan sai que l’ a
mes…
Consiros cant.
Bastero, 85. Crescimbeni, 191. Millot,
II, 125. P. Occ. 152.

Guillaume de Beziers, t. III et
IV.
Millot, III, 409.

Guillaume de Briars. Une seule pièce,
où se trouvent ces vers:
Si quo ‘l maiestre vai prendre
Lo
jaspi lai on la vist,
M’ a fag tant assi atendre
Amors tro que
m’ a conquist;
Mas per mi er greu conquista
La bella en cuy
enten
Celadamen ni a vista,
Si doncx a merce no m pren.
Si
quo ‘l maiestre.
Millot, III, 405.

Guillaume de Cabestaing,
t. III. Sept pièces.
Guillems de Cabestanh fo un gentils castelas
del comtat de Rossilhon, qu’ es del rei d’ Aragon e que confinava com
Cataloingna e com Narbones. Mot fo avinens hom de la persona, e
presatz d’ armas, e de servir e de cortesia, e bos trobaires. Et avia
en la soa encontrada una domna que avia nom ma domna Sermonda,
moiller d’ En Raimon de Castel Rossilho, qu’ era mot ric e gentils e
braus e mals et orgoillos. Longamen l’ amet En G. de Cabestanh, e ‘n
fet motas bonas cansos; e la domna ‘l volc tan de be que ‘l fey son
cavayer, et esteron ab gran joi essems lonc temps. E fon dic al marit
d’ ela, don el n’ ac gran gelosia; et enserret la en una tor, e fetz
la fort gardar e li foron faitz man desplazer, don G. de Cabestanh
intret en gran dolor et en gran tristessa; e fes aquella canso que
dis:
Lo dos cossire
Que m don amor soven.
E quan R. entendet
la canso crezet que fos de sa moiller, quar dis en una cobla:
Tot
quan fas per temensa
Devetz en bona fei
Penre, neis quan no us
vei.
Et aquest mot entendet: e mandet lo marit a ‘N G. que vengues
a parlamen. E menet lo ab si foras lonh del castel, et a trassio el
li tolc la testa e mes la en un carnayrol; e trais li lo cor del
cors, e mes lo en carnayrol com la testa. Et intret s’ en el castel,
e fes lo cor raustir e fez lo aportar a la taula a la moiller, per so
la domna s’ agradava fort de cor de salvaizina, e fes lo manjar a sa
molher en semblan qu’ el ne manjes. E quan l’ ac manjat, si levet sus
e dis que so que avia manjat era ‘l cor d’ En G. de Cabestanh, e
mostret li la testa, e demandet li si l’ era estat bos a manjar. E la
domna conoc la testa d’ En Guillem de Cabestanh, e dis que tan bos li
era estat e si saboros, que jamais autre manjars ni autre beures no
‘l tolria la sabor de la boca qu’ el cor d’ En G. de C. li avia
laissada. El marit, quant o auzi, correc li dessus ab l’ espaza; e
la
domna ac paor e fugi al balcon, e se laisset cazer jos, e fo
morta.
Et aquest mal fo sauputz per tota Cataloingna e per totas
las terras del rei d’ Aragon; e per lo rei ‘N Anfos, e per tos los
baros de las encontradas fo mot gran tristeza e grans dolors de la
domna e d’ En G. de Cabestanh. Et ajusteron se los parens d’ En G. e
de la domna, e totz los cortes cavayers d’ aquela encontrada, e
guerreieron R. de Castel Rossilhon a foc et a sanc. El rei d’ Arago
venc en la terra, quan saup lo fag, e pres R. de Castel Rossilho, e
desfetz li los castels e las terras, e fes metr’ En G. de Cabestanh
denan l’ us de la gleiza de San Joan a Perpinhan, e la domna ab el. E
fon una longa sazo que tug li cortes cavayer e las domnas gentils de
Cataluenha e de Rossilho e de Sardanha e de Cofolen e de Narbones,
venian far cascun an anoal per lur armas aital jorn quan moriro,
pregan nostre senhor que lur agues merce.
Aissi com avetz auzit lo
rei pres R. de Castel Rossilho e ‘l deseretet, e ‘l tolc totz sos
castels, e ‘l fes morir en sas preisos, e donet totz sos bes als
parens d’ en G. e de la domna que mori per el.
L’ intérêt qui s’
attache à ce troubadour exige d’ en faire connaître une autre
biographie plus circonstanciée qu’ on trouve dans un des manuscrits
de la Laurentiana.
monsegnor Raimon de Ronsillion fo un valenz B.
aisi com sabetz et ac per moller ma dompna Margarida, la plus bella
dompna c’ om saubes en aqel temps, et la mais presiada de totz bon
pretz, et de totas valors, et de tota cortesia. Avenc si qe Guillem
de Cabstaing, qe fu fil d’ un paubre cavaliers del castel de
Cabstaing, venc en la cort de monsegnor Raimon de Rossillion, et se
presentet a lui, se il plasia qe el fos vaslet de sa cort. monsegnor
Raimon q’ el vi bel e avinenz, et li semblet de bona part, dis li qe
ben fos el vengutz, et qe demores en sa cort. Aisi demoret con
el, et saup si tan gen captener, qe pauc et gran l’ amavon. Et saup
tan enantisar, qe monsegnor Raimon volc qe fos donzel de ma dompna Margharida sa molher; et en aisi fo fait. Adonc s’ esforzet Guillem
de mais valer et en ditz et en faitz. Mais, ensi com sol avenir d’
amor, venc c’ amors volc assalir ma dompna Margarida de son assaut,
et scalfet la de pensamen; tan li plasia l’ afar de G. e ‘l dich e ‘l
semblantz qe non se poc tenir un dia q’ el no ‘l dizes: Ara m digatz,
Guillem, s’ una dompna te fasia semblan d’ amor, auzarias la tu amar?
Guillem, qe se n’ era perceubutz, li respondet tot franchamen: S’
ieu, ma dompna, saup q’ els semblantz fosson vertadier. Per Saint
Johan, fec la dompna, ben avetz respondut a guisa de pro; mas eras te
volgl proar se tu poras saber et conoisser de semblanz cal son
vertadier, o cal non. Cant Guillem ac entendudas las parolas,
respondi: Ma dompna tot aisi con vos plaria sia. Et comenset a
pensar, et mantenent li moc amors esbaralla et l’ intret el cor tot
de preon lo pensamen c’ amors tramet als sieus; de si en an fo dels
serventz d’ amor, et comencet de trobar cobletas avinenz et gaias, et
danzas et cantas d’ avinens cantar era d’ asautz et plus a lei per
cui el cantava. Et amors qe rend a sos servens sos gasardos, can li
ven a plaser, volc rendre de son servisi lo grat. Vai destregnen la
dompna tan greumen de pensamen d’ amor et consire, qe jorn ni noit
non podia pausar, pensan la valor et la proessa q’ er en Guillem
pausada et messa tan aondosamen. Un jorn avenc qe la dompna pres
Guillem, e ‘l dis:

G.
era m digatz, es tu ancara aperceubutz de mos semblanz, si son verais
o mensongiers. G. respon: Dompna, si ‘n vallia dieus; de l’ ora en
sai qe fui vostre servire, no m poc entrar el cor nul pessamen, qe
non fossatz la mielz c’ anc nasqet, et la mais vertadiera ab diz et a
semblanz. Aiso crei et creirai tota ma vida. Et la dompna respos: G.,
eu us dis, si deus m’ en par, qe ja per me non seres galiatz, ni
vostre pensamen non er en bada: et tes lo braz et l’ abrasetz
dousamen inz en la zambra, on ill eron amdui assis, et lai comenseron
lor drudaria. Et duret non longamen, qe lausinjers, cui dieus air,
comenseron de s’ amor parlar, et anar devinan per las chansos qe G.
fasia, disen q’ el s’ entendia en ma dompna Margarida. Tan anneron
disen, et jus et sus, c’ a l’ aurella de monsegnor Raimon venc. Adonc
li saup trop mal, et trop greu iratz, per o c’ a perdre li avinia son
compagnon qe tant amava, et plus de l’ onta de sa molher. Un jorn
avenc qe Guillem era anat a sparvier ab un escuier solamen. Et
monsegnor R. lo fetz demandar on era. Et un valletz li dis c’ anatz
era a sparvier. Et sel q’ el sabia li dis en aital encontrada.
Mantenent se vai armar d’ armas celadas, et si fec amenar son
destrier, et a pres tot sol son chamin vas cella part, on Guillem era
annat; tan chavalquet qe trovet lo. Cant G. lo vi venut, si s’ en
donet merveilha, et tan tost li venc mal pensamens. Et il venc a l’
encontra, et il dis: Senher, ben sias vos vengutz. Com es asi sols?
Monsengnor Raimon respondet: G. quar vos vauc qeren per solazar mi a
vos; et avetz nientz prez? O ieu, sengnor, non gaire, car ai pauc
trobat, et qi pauc troba non pot gaire penre, so sabets vos, si col
proverbi ditz. Laissem eimais aqest parlamen estar, dis monsegnor
Raimon; et digatz mi ver per la fe qe m devetz de tot aiso qe us
volrai demandar. Per deu, senher, ditz G. s’ aiso es de dir, be us
dirai. Non voill q’ i m metatz nul escondit, so dis monsenhor Raimon,
mas tot enteramen me diretz d’ aiso qe us demandrai. Senher, pois qe
us platz demandatz mi, so dis G., si vos dirai lo ver.

Et
monsenhor Raimon demandet: Guillem, si dieus et fes vos vallia, avetz
dompna per cui cantatz ni per cui amor vos destringna?

Guillem
respon: Seigner et com canteria s’ amor no m destrigna? Sapchatz de
ver, monsegnor, c’ amor ma tot en son poder. R. respon: Ben o voill
creire, q’ estiers non pogratz tan gen chantar; mas saber voill, si a
vos platz, digatz qi es vostra dona. Ai! segnier, per dieu, dis G.,
garatz qi m demandatz, si es raisons c’ on deia descelar s’ amor, vos
me digatz qe sabes q’ En Bernard del Ventadorn dis:
D’ una ren m’
aonda mos senz
C’ anc nulz hom mon joi non enquis
Q’ eu
volentiers non l’ en mentis
Qar no m par bons ensegnamenz,
Anz
es follia et enfanza,
Qui d’ amor a benenanza
Q’ en vol son cor
ad omes descobrir,
Si no l’ en pod o valer o servir.
monsegnor
Raimon respon: Eu vos plevis q’ ie us en valrai a mon poder. Tan li
poc dir R. qe G. li dis: Senher aitan sapchatz q’ eu am la seror de
ma domna Margarida vostra molher, et cuig en aver cambi d’ amor. Ar o
sabetz, e us prec qe m’ en valhatz, o qe sivals no m’ en tengatz
dampnage. Prenez man et fes, fet R., q’ eu vos jur e us plevis, qe us
en valrai tot mon poder; et aisi l’ en fianset; et qant l’ ac
fiansat, li dis R:

Eu
voill c’ anam in qua lai, car prop es de qi. E us en prec, fetz G.,
per dieu. Et en aisi prenneron lor cami vas lo chastel de Liet. Et
qan foron al chastel, si foron ben acuilliz per En Robert de Tarascon
q’ era maritz de ma dompna Agnes, la seror de ma dompna Margarida, et
per ma dompna Agnes autresi. E monsegnor R. pres ma dompna Agnes per
la man e mena la en chambra e si s’ aseton sobra lo lieg. Et
monsegnor R. dis: Ara m digatz, cognada, fe qe m devetz, amatz vos
per amor?

Et
ella dis: Oc, senher. Et cui, fetz el? Aqest no us dic ieu
ges; et qe vos n’ a romansan? A la fin tant la preget, q’ ella
dis c’ amava Guillem de Cabstaing. Aqest dis ella per zo q’ ella
vezia Guillem marritz et pensan; et sabia ben com el amava sa seror;
don ella se temia qe R. non crezes mal de Guillem. D’ aiso ac R. gran
alegressa. Aqesta razon dis la dompna a son marit; e ‘l marit li
respondet qe ben avia fatz, et det li parola, q’ ella poges far o dir
tot zo qe fos escampamen de G. Et la dompna ben o fetz, q’ ella
apella G. dinz sa chambra tot sol, et stet con el tant, qe R. cuidet
qe degues aver d’ ella plazer d’ amor, et tot aco li plazia; et
comenset a pensar qe so qe li fo dig d’ el, non era ver, et que van
dizen. La dompna et Guillem essiron de chambra, et fo apareillat lo
sopar, et soperon con gran alegressa. Et pois sopar, fet la dompna
apareillar lo lieg d’ els dos, prop de l’ uis de sa chambra, et tant
feron, qe d’ una semblanza qe d’ autra, la dompna et Guillem, qe R.
crezia que G. jagues con ella. Et lademan disnaron al castel con gran
alegressa; et pois disnar, s’ en partiron con bel comjat, et
vengueron a Rossillio. Et si tost com R. poc, se parti de Guillem, et
venc s’ en a sa molher, et contet li zo q’ avia vist de G. e sa
seror. De zo ac la dompna gran tristessa, tota la nuoig.

Et
lademan mandet per G., et si lo receup mal, et apellet lo fals e
traitor. Et G. li clamet merce, si com hom qe non avia colpa d’ aiso
q’ ella l’ acasionava; et dist li tot zo com era stat a mot a mot. Et
la dompna mandet per sa seror et per ella; et sap ben qe G. non avia
colpa. Et per zo la dompna li dis e ‘l comandet q’ el degues far una
chanson, qal el mostres qe non ames autra dompna mas ella; don el
fetz aqesta chanson qe dis:
Lo dous cossire
Que m don amors
soven, etc.
Et qant R. de Rossillion ausi la chanson qe G. avia
facha de sa molher, donc lo fetz venir a parlamen assi fora del
chastel, et tallet li la testa, et mes la en un carnarol, et tras li
lo cor del cors, et mes lo con la testa.

Et
annet s’ en al chastel, et fet lo cor raustir, et aportar a la taula
a sa molher, et fetz lui mangiar antesapuda. Et qant l’ ac manjat, R.
se levet sus, et dis a la molher qe so qe ‘l avia manjat era lo cor
d’ En G. de Cabstaing, et mostret li la testa, et demandet li se era
estat bon a manjar. Et ella auzi zo q’ il demandava, et vi et conoc
la testa d’ En Guillem. Ella li respondet, et dist li q’ el era estat
si bons et saboros que jamais autre manjars ni autres beures no ‘l
torrian sabor de la boccha q’ el cor d’ En G. li avia lassat. Et R.
li cortz sobra con la spasa. Et ella li fug aluic d’ un balcon jus,
et esmondega si lo col. Aqest mal fo sabutz per tota Catalogna, et
per totas las terras del rei d’ Aragon; et per lo rei Anfos, et per
totz los barons de las encontradas gran tristessa fo et grans dolors
de la mort d’ En Guillem et de la dompna, q’ aisi laidamenz los avia
mort R. Et josteron si li paren d’ En Guillem, et de la dompna, et
tuit cil qi eron amador, et guerriron R. a foc et a sanc; e ‘l reis
Anfos d’ Aragon venc en aqella encontrada, qant saup la mort de la
dompna et del chavalier; et pres R. Et desfetz li lo chastels et las
terras; et fetz G. et la dompna metre en un monimen denan l’ uis de
la gleiza a Perpignat, en un borc q’ es en plan de Rossillion et de
Sardogna, lo cals borc es del reis d’ Aragon. Et fo sazos qe tuit li
cavalier de Rossillion et de Sardogna, et de Cofolen, et de Riuples,
et de Peiralaide, et de Narbones lor fasian chascun annoal; et tuit
li fin amadors et las finas amaressas pregaven dieus per las lor
armas. Et aisi lo pres lo rei d’ Aragon R. et deseritet lo, e ‘l fet
morir en la prison; et det totas las soas possessions als parens d’
En G. et als parens de la dompna que mori per el. El borc en lo cal
foron seppellitz G. et la dompna a non Perpignac.
Fragments des
deux pièces qui ne sont point imprimées dans le choix de ses
poésies:
Mout m’ alegra douza votz per boscage,
Can retentis
sobra ‘l ram qui verdeia,
E ‘l rossignol de son chantar
chandeia
Josta sa par el bosc per plain usage,
Et aug lo chan
de l’ auzel qui tentis
Don mi remenbra douza terra e ‘l
pais…

Il dit de sa belle:
E si voletz qu’ eu vos diga son
nom
Ja no trobaretz alas de colomp
O no ‘l trovetz escrig senes
falenza.
Moult m’ alegra.

Qu’ ab un fil de son
mantelh var,
S’ a lieis fos plazen qu’ el me des,
Me fera plus
jauzen estar
E mais ric que no m progra far
Autra del mon qu’
ab si m colgues.
Al plus leu.
Nostrad. 56. Crescimbeni, 37.
Bastero, 86. Millot, I, 134. Papon, II, 261. Hist. Litt. XIV, 210. P.
Occ. 38.

Guillaume de Durfort. Voyez Raimond de Durfort. Une
seule pièce:
Quar say petit mi met en razon larga,
Quar leu
troba qui pesca en estanc,
Per qu’ ieu quere lay ont trobaray
larc
Vertadier laus, e dic que cum colum
Viu et esta en pretz
de que no rum,
Lay on se tanh ni s requier per dever
Gui, cap
de porc, qu’ es artitz e cozens
Contra mals ayps, q’ us viron lui
non resta.
Quar say petit.
Millot, 255.

Guillaume
Fabre, bourgeois de Narbonne. Deux sirventes; dans l’ un on trouve ce
couplet:
Anc non crec de pretz ni d’ onor
Alexandres, segon qu’
aug dir,
Per trop tener thesaur en tor,
Mas quar volc ben dar e
partir
Lo sieu de gran coratge,
Don totz homs fazi’ abrivatz
E
voluntiers totz sos mandatz,
Mostran manh vassalatge;
Quar, qui
ben fes, bes l’ era datz,
Per qu’ el mon fon sieus
conquistatz.
On mais vey.

Dans l’ autre sirvente il s’
adresse aux princes qui, au lieu d’ aller au secours des lieux
saints, se font la guerre les uns aux autres:
Don penran
destricx
Tug li amador
De nostre senhor,
Si ‘n desamor ven
la fe
Don yssaus paganesme.

La desamors
S’ aferma e s’
empren
Si que l’ us reys cuida tener la clau
D’ afortimen, e l’
autr’ a ‘l contraclau,
Que a poder e ric cor d’ ardimen;
Mas l’
ajustamen
Que fan e ‘ls prezicx
Degran als mendicx
Que son
en error
Virar ad honor
D’ aquel senhor que nos fe,
Per
guazanhar sa merce.

Ar em el cors
On veirem man paren
L’
us vas l’ autre encaussar per esclau,
Pueis al colpar ab felh cor
mal e brau,
Et esvazir veirem maynt guarnimen,
Si Dieus donc no
y pren,
Qu’ es nostres abricx,
Tal cosselh qu’ els ricx
Torn
totz en amor,
Pueis do entre lor
Sen e voler que desse
Passon
lai si co se cove.
Pus del maiors.
Millot, III,
405.

Guillaume Figueira, t. IV. Onze pièces, dont
quelques-unes sont attribuées à d’ autres troubadours:
Guillems
Figuera si fo de Tolosa, fils d’ un sartor, et el fo sartres.

E
quant li frances agron Tolosa, el s’ en venc en Lombardia. E sap ben
trobar e cantar, e fez se joglar entre los ciutadins. Non fo hom que
saubes caber entre ‘ls baros ni entre la bona gen, mas mout se fez
grazir als arlots et als putans et als hostes et als taverniers. E s’
el vezia bon home de cort venir lai on el estava, el n’ era tristz e
dolens; et ades se percassava de lui abaissar e de levar los
arlotz.
Les vers suivants sont adressés à Bertrand d’
Aurel:
Bertram d’ Aurel, si moria
N Aimerics anz de
martror,
Digatz a cui laissaria
Son aver e sa ricor
C’ a
conques en Lombardia,
Suffertan freit e langor…
Il est auteur
d’ une pastourelle qui commence ainsi:
L’ autr’ ier cavalgava
Sus
mon palafre
Ab clar temps sere,
E vi denan me
Una
pastorela
Ab color fresqu’ e novela
Que chantet mot gen,
E
dizia en planhen:
Lassa! mal vieu qui pert son jauzimen.
L’
autr’ ier cavalgava.
Nostrad. 150. Crescimbeni, 103. Bastero, 86.
Millot, II, 446. P. Occ. 243.
Guillaume Gasmar. Une tenson avec
Ebles de Saignas:
N Eble cauzetz la meillor
Ades, segon vostr’
essien:
Lo cals ha mais de pensamen
De consirier e d’ eror
Sel
que gran re deu paiar
Ni pot ni vol hom esperar,
Ho sel c’ a
son cor e son sen
En dona pauzat, e re no fai que ill
plaia?
N Eble cauzetz.
Millot, III, 405.

Guillaume
Godi. Une seule pièce, dont ces vers sont tirés:
Li ric suau
tornon atras
Joven e ‘l fan estar d’ aut bas,
E son engres per
castiar;
Tan lur es gazanhs abelitz
Qu’ aissel se ten per pus
gueritz
Que mais pot aver amassar.
Si ‘l gen.
Millot,
III, 407.

Guillaume Hugues, d’ Albi. Une pièce.
Atressi
quo ‘l laupartz aucire
Sap en la forest lo leo,
M’ a mes tro en
plus greu martire
Ab belh semblan silh de cuy so…

Per quo
soven ma cara s muella
Ab l’ aigua que nays de mon vis,
Tal
paor ai plazer no m cuelha
Del gen cors clar, car, blanc e
lis…

Per que ‘l prec ma dolor li duelha,
Quar tan non
dezir paradis
Mas qu’ ab son gent bratz blanc m’ acuella
Prop
de la color e ‘l dous ris.
Quan lo braus.
Millot, III,
407.

Guillaume, d’ Hyères. Une pièce dont le manuscrit est
mutilé:
Tan son greu mey falhimen
Qu’ ai faitz tot jorn
longamen,
Per que m do gran espaven,
Senher, si no m
conortatz,
Que Longis fers, fels e fortz
Aculhis ab ferms
conortz,
E queric perdo dels tortz
A vos per cuy fos
nafratz.
A dieu en cuy.
Millot, III, 407.

Guillaume,
de Limoges. Un sirvente.
Mal deu hom dir dels clercx e dels
baros,
D’ aisselhs qui van tollen e non donan,
E mal dire quan
van la gen forsan,
E mal dire car non son vergonhos,
E mal dire
quan son desconoissen,
E mal dire quan non an chauzimen,
E mal
dire quan an gran cobeitat,
E mal dire quan non an pietat.

Mas
hom deu be dire dels paubres pros
E de donas quan fan lor
benestan;
Mas de donas non es qui ‘ls tragu’ enan,
Qu’ avol so
‘l drut e ‘l marit son gelos;
Doncx per donas no s va ges pretz
perden,
E ‘l vasvassor acuelhon ben e gen,
Qu’ ades servon
volontiers e de grat
D’ aquo petit que ‘l ric lor an
laissat.
Un sirventes.
Millot, IV, 405.

Guillaume
Magret, t. III et IV.
Guillems Magret si fo uns joglars de Vianes,
jogaire e taverniers; e fes bonas cansos e bons sirventes e bonas
coblas. E fo ben volgutz et onratz, mas ancmais non anet en arnes,
que tot quant gazaingnava el jogava e despendia malamen en taverna.
Pois se rendet en un hospital en Espaingna, en la terra d’ En
Roiz Peire dels Gambiros.
Voici un couplet où il fait allusion à
une pièce de Marcabrus appelée Lavoir:
Non valon re coblas ni
arrazos
Ni sirventes, tant es lo monz deliz;
Que per dos sols
serai meillz accollitz,
Si ‘ls port liatz en un de mos giros
Que
per cent vers ni per dozenzs cansos;
Dels doze aurai ab beure et
ab manjar,
E ‘ls oitz daria a foc et a colgar,
E del quatre
tenrai l’ ost en amor
Meillz non fera pel vers del
lavador.
Non valon re.
Bastero, 86. Crescimbeni, 193.
Millot, II, 243. P. Occ. 173.

Guillaume de Montagnagout, t.
IV. Douze pièces. Sa vie se trouve dans un manuscrit de Florence.
Elle a été traduite dans les Novelle Litterarie, 5 mai
1741:
Guglielmo de Montanghagout fu un cavaliere di Provenza, e fu
bon trovatore e grande innamorato e faceva all’ amore con madonna
Jauseranda del Castello di Lunel, e fece per lei infinite buone
canzoni.
Le manuscrit 7226 le nomme Guillems Montanhagol de
Toloza, dans la pièce qui commence par ce couplet:

Non an tan
dig li primier trobador
Ni fag d’ amor lay el temps qu’ era
gays
Qu’ enqueras nos no fassam apres lor
Chans de valor, nous,
plazens e verays;
Car dir pot hom so qu’ estat dig no sia,
Qu’
estiers non es trobayre bos ni fis
Tro fai sos chans nous, gais e
gent assis
Ab novels ditz de nova maestria.
Non an tan
dig.
Bastero, 87. Crescimbeni, 195. Millot, III, 92. Papon, II,
215, et III, 443. P. Occ. 278.

Guillaume de Mur. Une pièce
sur la croisade:
D’ un sirventes far me sia dieus guitz,
Quar
comensat l’ ay per bona razo,
Quar lo sanh bers on dieus fon
sebelhitz
Volon liurar aissilh qui de lay so,
E sia certz quals
que s’ en entremeta
E n’ intr’ en mar ab bona ensio
Que Ihesum
Crist en tan luec los meta
En paradis, quon li siey martir
so.

Pero quascus gart quon ira garnitz;
Quar dieus no vol
qu’ ab l’ autruy garnizo,
De qu’ autre a tort sia
despossezitz,
Lai pas nulh hom ses satisfactio,
Per qu’ ieu non
cre qu’ aital home prometa
Dieu son regne ni que s’ amor li do,
Si
ben lai vay ab arc ni ab sageta,
Qu’ el sout que pren cobra son
gazardo.

Non cre sia per dieu gent aculhit
Ricx hom que pas
ab l’ autrui messio,
Ni selh qu’ a tort n’ a los sieus
descauzitz
Ni fai raubar per aquelh’ ochaizo;
Quar dieus sap
tot que porta en sa maleta,
E s’ ab tortz vay, trebalha s’ en
perdo,
Quar dieus vol cor fin ab volontat neta
D’ ome que pas
mais per lui que per do.

L’ archivesque prec de cui es Toleta

Qu’ amoneste lo bon rey d’ Arago
Que per complir son vot en
mar se meta
E per tener en pes son bon ressos.
D’ un
sirventes.
Millot, III, 107.

Guillaume Pierre de Casals ou
de Cahors. Quatorze pièces, dont deux attribuées à d’ autres
troubadours. Dans une de ses chansons il dit:
A l’ avinen
mazan
Que fan entr’ els l’ auzelh
Pel joy del temps novelh
Que
lur adui talan,
M’ agrad’ e m platz qu’ ieu chan;
Qu’ atressi
n’ i ai razo
Cum an li auzello
D’ esser guays e vezatz;
Que
mandatz
E preguatz
Suy de chant, per qu’ el fatz.

Per
nien van pessan
Qu’ ieu ab joy no m capdelh,
Ans aurion un
cantelh
De la luna en lairan
Qu’ ieu ja m n’ anes laissan
Qu’
asola la faisso
Del belh nou, car e bo
Cors que m suy
autreyatz.
A l’ avinen.
Dans une autre on trouve ces vers:
De
martir pogra far cofes
Mi dons ab un bays solamens,
Et ieu fora
‘n totz temps jauzens,
S’ a lieys plagues que lo m dones.
Ja
tant.
On lit dans un sirvente:
No m plaz rics hom si non es
amoros,
Ni m plaz domna si gent non acuillis,
Ni m plaz donzels
si de gaug non servis,
Ni donzela si non a bel respos;
Ni m
plaz escars manens
Ni joglars desplazens…
Eu
chanterai.
Millot, II, 424.

Guillaume Raimond. Quatre
pièces.
Dans une tenson avec Pouzet, il lui dit:
Pouzet, son
fort cor autiu
Blan domna mais per un tres,
Quan pren gaire ni
pauc ni ges;
C’ adreg ten hom per esquiu
Penre qui ben so
albira,
Doncx quar fai mais d’ onramen
A sel qui ‘l serf qu’ al
prenden,
Ben par c’ amors lai la tira.
Del joi d’
amor.
Bastero, 87. Crescimbeni, 195. Millot, III, 407.

Guillaume
Raymond de Gironella. Trois pièces, dont l’ une commence par ce
couplet:
Gen m’ apareill
De far leu chanso grazida,
D’ un
sonet garnida;
Non ges brau ni veill,
Aras quan vei l’ erba
trida,
Pels vergiers flurida;
Ieu chant ab gaug e m’ esveill,
E
m luenh de la gent marrida,
Qu’ el cor dins son e m crida
C’ ab
lor farai del be meils.
Gen m’ apareil.

Guillaume
Rainols d’ Apt. Quatre pièces, dont trois tensons:
Guillem
Rainols si fo uns cavalliers de la ciutat d’ At, la quals ciutat es
el comtat de Folqualquier. Bons trobaire fo de sirventes, dellas
razos que corien en Proensa entr’ el rei d’ Aragon e ‘l comte de
Tolosa. E si fez a toz sos sirventes sons nous. Fort fo tempsutz per
totz los baros per los cosens sirventes qu’ el fazia.
Dans l’ une
des tensons avec Maigret, il lui dit dans le premier
couplet:
Maigret, puiat m’ es el cap
So qu’ inz el ventre no m
cap;
Bons es per listre e per drap,
Mas qui be us quer ni us
esterna
Trobar vos pot, si no us sap,
Pres del vaissel ab l’
enap,
C’ ades tendes vostre trap
Lai on sentes
taverna.
Maigret puiat.

Dans une tenson avec sa dame, il
dit:
Farai un vers ses prec e ses somos,
Ma domn’ es tan bell’
e cortes’ e pros
Que m fai loirar plus que falcos
lanier.
Quant aug.
Bastero, 87. Crescimbeni, 195. Millot,
I, 251. Papon, II, 392. P. Occ. 72.

Guillelmine de Rosers. Une
tenson avec Lanfranc Cigala. Elle répond à sa question:
Amicx
Lanfrancs, mielz complit son viatge,
Al meu semblan, cel que tenc
vas s’ amia,
E l’ autres fes ben, mas son fin corratge
Non pot
saber tan ben si dons a tria
Com cel que vi devan sos oillz
prezen,
C’ atendut l’ ac sos cavalliers com ven,
E val trop
mais qui so que dis aten
Que qui en als son coratge cambia.
Na
Guillelma.

Bastero,
85. Crescimbeni, 190.

Guillaume de Saint-Didier, ou
Saint-Leydier, t. III et IV. Seize pièces, dont quelques-unes
attribuées à d’ autres. Voyez Gausseran de Saint-Didier.
Guillems
de San Leidier fo us rics castelas de Noaillac, de l’ avescat del
Puoi Santa Maria. E fo mot honratz hom e bons cavaliers d’ armas, e
larcx donaire d’ aver, e molt gent ensenhat e cortes, e molt fis
amaire, e molt amatz e grazitz. Et entendet se en la marqueza de
Polonhac, qu’ era sor del Dalfin d’ Alverne e de N’ Azalais de
Claustra, e moiller del vescomte de Polonhac. En Guillems si fazia
sas cansos d’ ella e l’ amava per amor, et appellava se ab ella
Bertran, et ab N Ugo Marescalc dizia altresi Bertran, qu’ era sos
compaing e sabia totz los faitz d’ En Guillem e de la marquesa: e tut
trei si clamaven Bertran l’ uns l’ autre. Esteron en mot gran
alegrier lonc temps los tres Bertrans; mas Guillems tornet en gran
tristessa, car li dui Bertran feron gran fellonia de lui e gran
vilania, si com poires auzir.
Dig vos ai d’ En Guillem qui fo ni
don, e de sa dona, ni com duret lor amor de la marquesa e de lui. E
molt l’ avien menada avinenmen, senes blasme e senes folor, car molt
tenion cubert so que fazia a tener cubertz et en crezensa. E molt s’
alegravon totas las gens de l’ amor de lor, per so que maint fait
avinen s’ en fazion e s’ en dizion per la lor amor. Et en aquela sazo
si avia una dona mot bela e mot ensenhada en Vianes, so era la
comtessa de Rossilho; e tug li gran senhor e baro li portavon mot
gran onor; et En Guillems mais que tug, car el la lauzava mot e la
vezia voluntiers; e la amava, e deleitava se en parlar de lieis, que
totz hom crezia que fos sos cavalliers. E la dona se agradava mot de
lui.
Tan s’ agradava En Guillems de lieis qu’ el n’ estava de
vezer la marqueza, don ela n’ ac gelozia, e crezet cert que fos sos
drutz; e tota la gent o crezia, mas non era. Tan que la marqueza
mandet per N Uc Marescalc, e s clamet a lui d’ En Guillem, e dis que
vengar se volia d’ En Guillem per sen d’ En Uc: Et en aisi qu’ ieu
vuelh far mon cavallier de vos, per so car sai qui es; e car non
trobaria cavallier que m convengues mai de vos, ni de cui En Guillems
degues esser tan irat com de vos; e vuelh anar en pelerinatge ab vos
a Sant Antoni en Vianes; et anarai a San Leidier a maio (maizo,
maison) d’ En Guillem, jazer en sa cambra, et el seu leig vuelh que
vos jaguatz ab mi. E can N Uc o auzi meravilhet se mot fort, e dis:
Dona, trop me dizes d’ amor, e veus me a tot vostre mandamen. La
marqueza s’ aparelhet gent e be, e mes se en la via ab sas donzelas e
sos cavaliers; e venc s’ en a San Leidier e i descavalquet. Mais
Guillem non era el castel, pero la marqueza fo gen aqulhida a sa
voluntat; e can ven la nueg colquet ab si N Uc el lieg d’ En Guillem.
E si fon saupuda la novela per la terra. E can Guillem o saup fon
trist e dolens, mas no li ‘n volc mostrar brau semblan a la marqueza
ni a ‘N Uc, ans fazia semblan que res non saupes. Mas esforset se
fort de servir la comtessa de Rossilho, e parti son cor de la
marqueza. Et adonc el fe aquesta chanso que dis:
Pus tan mi fors’
amors que mi fai entremetre.
et en la tornada el dis:
Bertran,
Bertran, ben feira a mespendre,
S’ il messonja fos vers et alhors
ad apendre.

Auzit aves d’ En Guillem de San Leidier qu’ amava
la comtessa de Polonhac, la cals avia nom Marqueza, et ela no ‘l
volia retener per cavalier ni far negun plazer en dreg d’ amor. Ans,
can venc a la parfi, ela ‘l dis: En Guillems, si lo vescoms mos
maritz no m comandava e no m pregava, no us tenria per mon cavalier
ni per mon servidor. E can Guillems auzi la resposta, fo trist e
marritz; e pesset en cal manieira poiria penre genh que fezes pregar
la marqueza a son marit co ‘l retengues per son cavalier: et acordet
se que fezes un vers en persona de son marit. Lo vescoms se deleitava
mot el cantars d’ En Guillem e cantava mot be e bel; e ‘N Guillems si
fe un vers que ditz:

Dona,
ieu vos soi messatgiers
Del vers, et entendres de cui.
E quant
l’ ac fag el lo mostret al vescomte, al marit de la domna, e comtet
li la razo per qu’ el l’ avia fait: q’ una soa domna l’ avia dit qu’
ela no l’ amaria, si non la fazia pregar a son marit. El vescoms fo
molt alegres cant auzi lo vers, et apres lo voluntiers; e can be lo
saup cantet lo a sa molher. E la dona entendet lo tan tost, e
recordet se de so c’ avia promes a ‘N Guillem; e dis a si meteissa:
Ueimais no m puesc defendre ad aquest per razo. Et a cap de temps
Guillems venc vezer sa dona, e dis li co el avia fag son comandamen,
e com l’ avia fag pregar a son marit. Et adonc la marqueza lo receup
per cavalier e per servidor; e lor amor estet et anet si com ai dig
en l’ autra razo.
Nostrad. 38. Bastero, 87. Crescimbeni, 20.
Millot, III, 119. P. Occ. 281. Hist. Litt. XV, 449.

Guillaume
de Saint Gregori. Quatre pièces. Ce troubadour a composé une
sextine en bouts rimés, comme celle d’ Arnaud Daniel.

Ben
grans avoleza intra
A ‘N Aiemar entre la carn e l’ ongla,
E si
a ‘n pres luoc el cors josta l’ arma,
E malveistaz bat l’ ades de
sa verja;
Mal resembla al bon Prebost son oncle
En cui bon
pretz fai per sojorn sa cambra.

N
Aimars fai lum en sa cambra
De sef ardent, quan a privat s’ en
intra,
Ans re non fais al bon pretz de son oncle,
Que cors e
sens l’ es partiz totz per ongla;
Vist l’ agues eu mesurar dura
verja
Vas on fos mes lo cors que destrui l’ arma.
Ben
grans.
Bastero, 87. Crescimbeni, 196. Millot, II, 121.

Guillaume
de Salonic. Une pièce dont voici le premier couplet:
Tot en aital
esperansa
Com cel que cass’ e ren non pren,
M’ aura ja tengut
longamen
Amors que dona estrai,
Et ieu col jogaires fai
Que
sec joi perdut e ‘l te,
Sec mon dan e fug mon be.
Tot en
aital.
Millot, III, 408.

Guillaume de la Tour, t.
IV. Treize pièces.
Guillems de la Tor si fon joglars, e fon de
Peiregorc, d’ un castel qu’ om ditz la Tor. E venc en Lombardia; e
sabia cansos assatz, e s’ entendia e chantava e ben e gen, e trobava:
mas quan volia dire sas cansos, el fazia plus lonc sermon de la razon
que non era la cansos. E tolc moiller a Milan, la moiller d’ un
barbier bella e jove, la qual envolet e la menet a Com; e volia li
meils qu’ a tot lo mon. Et avenc si qu’ ella mori, don el se det si
gran ira qu’ el venc mat; e crezet qu’ ella se fezes morta per partir
se de lui; don el la laisset dez dias e dez nueig sobre ‘l monimen; e
chacun ser el lavava lo monimen, e trasia la fora, e gardava per lo
vis baisan et abrasan, e pregan qu’ ella li parles e ill disses se
ella era morta o viva; e si era viva, qu’ ella tornes ad el; e si
morta era, qu’ ella li disses quals penas avia, qu’ el li faria
tantas messas dire e tantas alimosinas faria per ella, qu’ el la
trairia d’ aquellas penas.
Saubut fon en la ciutat per los bons
omes, si que li ome de la terra lo feron anar via de la terra. Et el
anet cerquan per totas partz devins e devinas, si ella mais poiria
tornar viva. Et uns escarniers si ‘l det a creire que si el legia
chascun dia lo salteri e disia C. e L. patres nostres, e dava a VII
paubres elemosinas ans qu’ el manges, et aissi fesses tot un an que
non faillis dia, ella venria viva; mas non manjeria ni beuria ni
parlaria. El fo molt alegres quant el so auzi, e comenset ades a far
so que aquest li avia enseingnat; et en aissi o fes tot l’ an entier,
que anc non failli dia. E quant el vit que ren no ill valia so que a
lui era enseingnat, el se desesperet e laisset se morir.
Une pièce
de ce troubadour commence par ce couplet qui fait allusion à un
roman sur Alexandre:
Plus que las domnas que aug dir
C’
Alixandres trobet el bruoill
Qu’ eran totas de tal escuoill
Que
non podion, ses morir,
Outra l’ ombral del bruoill anar,
Non
poiri’ eu ses mort loingnar
D’ amor que m’ a noirit ancse;
E
pois en aissi ma mort te
E ma vida el sieu poder,
Ben li dei
servir a plaser.
Plus que las.

Une autre de ses pièces
contient ce couplet:
Una, doas, tres e quatre,
Cinc e seis e
set e ueich
M’ avenc l’ autr’ er a combatre
Ab m’ osta tota una
nuich;
E si m trobes fol ni mal duich,
Fe que dei a deu, bel
fratre;
Ben fora toz mos pans cuich,
Si me volgues
esbatre.
Una doas tres.
Bastero, 87. Crescimbeni, 196.
Millot, II, 147. P. Occ. 156.

Guillaume de Tudela. Il est
auteur d’ un poëme sur la Guerre des Albigeois. Le manuscrit qui le
contient est décrit dans le catalogue de la Vallière, Ire partie,
t. II, p. 168, n° 2708, et se trouve à la Bibliothèque du
roi.

Guion. Tenson avec Mainard:
En Maenard, vos ab
saubuda,
Sai doz cavaliers prezans
Don largueza no s
remuda,
Mas l’ us a terra dos tans
Et es ses raubor graziz,
L’
autre es per raubaria aiziz;
Chausez al qal fai grazir
mais.
En Maenard.

Guionet. Une tenson avec Cadenet, une
autre avec Raimbaud, auquel il dit:
En Raimbaut, pros dona d’ aut
linhatge,
Bell’ e valens pregon per drudaria
Dui cavalier, e
son d’ engual paratge;
Mas l’ uns ha pretz de gran cavalaria
E
non ha plus nul autre faig valen,
E l’ autres ha totz bes
enteiramen
Mas volpils es; diguatz m’ al vostre sen
Del qual
deu meils la don’ esser amia?
En Raimbaut.

Millot,
III, 31.

Guiraut. Une pièce adressée à Hugues de
Saint-Cyr:
N Uc de Sain Circ, ara m’ es avengut
So que m’ avetz
lonjamen augurat,
Que s’ ieu trobi qui m’ aia mantengut
Ni m
voilla re del seu aver donat
Inesllamen l’ ai pres e molt de
cors…
Que si no fos sels que m’ a retengut
E m dona pan e vin
e fen e blat
En agra spes del groing del veragut,
Sitot lo ai
ogan assi provat…
N UC de Sain Circ.
Millot, III, 409.